La novel·la parla molt de com enfrontar-te al dolor, al patiment,
i un cert debat sobre si te l'has de mirar directament als ulls
o més aviat n'has de fugir.
Llavors, mirar als ulls del dolor també em semblava
que tenia aquesta doble lectura i m'agradava.
Doble lectura, aquesta expressió la podríem agafar
de forma gairebé literal,
perquè la novel·la, de fet, ens convida a fer una doble lectura constant
i des del punt de vista també literari.
fas una separació molt clara,
i no només en el model de la lletra impresa,
del que és la història que se li explica
o que llegeix la protagonista blanca i la seva pròpia història.
És allò de la literatura dins de la literatura?
Sí, sí, sí.
És una cosa que no és molt original,
perquè s'ha fet moltes vegades, fins i tot el cinema dins del cinema.
En realitat, es tracta només de parlar de la realitat i de la ficció
i de com s'acaben barrejant,
que em sembla que ens ha passat una mica a tots, no?
Llegir una novel·la, veure una pel·lícula,
o fins i tot que t'expliquin una història
i que tu et vagi sentint tan immers i tan identificat,
doncs que això t'acabi afectant la teva pròpia vida.
En aquest cas és això el que passa.
Una traductora que està traduint una novel·la italiana
i que s'acaba barrejant.
Comencen sent dues històries absolutament paral·leles.
Això de fer-hi lletra cursiva i lletra rodona
doncs va ser un intent d'ajudar el lector,
que no, vaja, a mi em sembla que tampoc és una novel·la complicada,
però tot el que pugui facilitar està bé.
I finalment aquesta ficció, aquesta realitat es van barrejant, sí, sí.
Home, facilita la lectura, no hi ha dubte,
tot i que tampoc forma molt complicat,
perquè és tan diferent el que s'explica de la Bruna
i és tan diferent el que li passa a la Blanca.
Són maneres d'experimentar aquest dolor
o aquest desamor de formes tan distintes?
Sí, sí, sí.
De fet, a mi em sembla que és lògic,
perquè la Blanca és una noia que me l'imagino a l'entorn dels 30 anys,
acabada de casar, sense criatures,
afortunadament arribat a aquesta edat
sense haver passat per cap dolor molt fort.
En canvi, la Bruna és una persona més experimentada,
més gran, més madura,
i una mica també això és el que jo volia acabar dient,
que les experiències, per doloroses que siguin,
només tenen un costat positiu
i és que et fan més sàvia, més generosa,
més tolerant, més flexible
i això és el que passa amb aquestes dues dones.
En aquest sentit, esmentes una frase de Proust
només es curant quan patim un dolor plenament.
A mi, personalment, m'ha cridat molt l'atenció
a un vers de Pablo Neruda,
que a mi particularment m'agrada molt
que és inclinado en las tardes,
tiro mis redes a tus ojos,
oceánicos.
És una novel·la que parla del dolor, del desamor,
però parla també de l'amor, no?
Sí, sí, no, parla bàsicament de l'amor.
Per això.
És que l'amor té aquesta...
l'hem d'acceptar plenament.
Té la seva cara preciosa
i té la seva cara trista
i terrible moltes vegades, no?
I, simplement, el que hem d'acceptar
és que les coses no són per sempre,
o si ho són, és perquè, mira,
perquè tenim moltes coses, les coses han anat bé,
però que es poden espatllar
i que s'han de cuidar molt bé
i que, tot i així, encara que cuidem molt bé un amor,
hi ha mil factors que poden intervenir,
començant per la mort
i l'atzar de diverses classes,
que pot, d'un dia per l'altre,
ensorrar tot una cosa que tu creies tan sòlida, no?
Aleshores, has de tenir els mecanismes de defensa
per acceptar-ho
i a mi, en aquest món que vivim ara,
jo crec que hi ha una certa tendència
a defugir tot allò que sigui dolor, sofriment,
saps?
Tothom ens convida a ser frívols, no?
I tot ha de ser fàcil.
Exacte, fàcil, escapar,
si tu et vols curar, et curaràs,
si... no, no, no, no, a veure,
si el dolor hi és,
l'hem de païr,
com diu en Marcel Proust,
i aquesta és una manera de curar-nos, no?
Precisament, ara que esmentaves els temps que corren,
són temps per l'amor, justament,
vols dir que avui en dia ja s'hi dedica prou temps a l'amor?
No, avui en dia no dediquem prou temps a res,
a res, no tenim temps per res.
Està molt bé fer moltes coses
i tenim una vida molt més plena que els nostres avis, probablement,
però de vegades sí que ens hem d'aturar una mica
i dir, a veure, fem moltes més coses,
però vols dir que en disfrutem alguna de totes aquestes que fem, no?
Aquesta sensació que tenim, sobretot les dones,
de no acabar de ser bona professional
ni acabar de ser bona mare,
ni acabar de ser bona mestressa de casa,
perquè tens tantes coses que no n'acabes de fer cap prou bé.
En el cas de l'amor, doncs,
igual, tenim més facilitats per la relació,
per conèixer gent,
però després tenim poc temps per dedicar-nos-hi, no?
Justament, les dones, en aquesta faceta que explicaves,
interioritzen més que abans les seves emocions,
que potser abans les compartíem més amb altres dones,
o no, avui en dia es viu tot d'una manera molt individual
i també aquest món de l'amor al desamor,
el dolor no és un dolor compartit, ara, no?
No, tot i que jo precisament vaig...
La primera idea de començar a escriure aquesta novel·la
i que la novel·la parlés del desamor i de la infidelitat,
va ser perquè em trobo amb una edat,
jo he complès dels 40, recentment,
i és una edat, doncs, que com és lògic,
doncs tens moltes amigues i amics
que han passat pel tràngol d'una separació, no?
Gairebé tots i totes, no?
Gairebé tots i totes, sí, sí, sí, sí.
I va passar una mica això, no?
Primer que quan mires l'entorn teu dius,
ai, mare, doncs a veure si els està passant a tots aquests,
per què no em pot passar a mi?
Que és una mica el que li passa a la Blanca.
I després, doncs, he tingut moltes converses
amb dones que ho han passat molt malament,
perquè hi ha dones que es troben molt soles
quan s'han d'enfrontar a la separació,
i hi ha moltes maneres de viure-ho,
i jo crec que és molt important això, no?
El dolor, païr-lo, digerir-lo,
mirar-lo als ulls sense que ens faci por,
evidentment, que no ens amargui, tampoc, no?
Però hi ha dones que ho han fet molt bé,
i una mica és com un homenatge a aquestes dones.
Tu has escrit altres novel·les,
ets periodista de professió,
interessen les novel·les d'amor
en el millor sentit de la paraula en aquests moments, Sílvia?
Vull creure que sí.
Si ho t'ho he dit la veritat,
moltes vegades m'han preguntat
tu ho escrius només per dones,
per què parles més de sentiments
i les protagonistes solen ser dones?
I jo sempre m'hi revelo i dic que no.
I, de fet, és veritat que hi ha molts homes,
que llegeixen les meves novel·les
i d'altres que parlin de sentiments
i que s'hi poden sentir igualment identificats.
Però jo crec que no estan homes i dones,
però sí que aquesta tendència a anar molt de pressa,
això que dèiem abans,
això que comentàvem abans,
en una novel·la d'amor,
sí que noto un cert rebuig, eh?
Allò, abans de començar.
I després, molta gent diu,
no, no, doncs mira,
provocava un cert...
em feia una mica de manda,
però després un cop m'hi he ficat,
doncs m'ha agradat.
Jo crec que l'amor és un dels temes bases
de la literatura de tota la vida
i que no s'acabarà mai,
perquè, clar, és una de les bases de la nostra vida,
no?, la nostra relació.
Clar, és que aquests dies, justament,
i habitualment, no?,
que converses al voltant de novetats editorials,
aquest boom dels últims anys,
de la novel·la històrica,
la novel·la negra,
tants gèneres literaris
i les novel·les d'amor,
ben enteses, eh?
És que, clar,
és que, clar,
és que quan parlem d'amor
parlem dels folletins d'abans.
Les novel·les d'amor
sembla que això,
que ho diem amb la boca petita,
tot i que després,
quan ens cauen a les mans,
ens agrada llegir-les.
Clar que sí.
A més, són els grans temes,
insisteixo,
els grans temes de la literatura.
És com si diguéssim,
no, no,
jo és que quan la literatura
parla de la mort,
per exemple,
a veure, són temes,
són els grans temes
que no ens poden,
és impossible escriure
sense referir-te
als grans temes, no?
Vull dir que,
i a més a més,
que ara parlem de l'amor
d'una manera molt diferent
que ho feien els del segle XIX,
per descomptat,
però continuem parlant del mateix,
al cap i a la fi.
Mira, amb els ulls
de la Sílvia Soler,
avui l'ha presentat a Tarragona,
imagino que aniràs fent
la teva ronda,
els teus bolos,
presentant la novel·la.
L'hem començat a llegir,
no hem arribat al final,
arribarem al final, eh?
Jo crec que, mira,
val la pena arribar al final.
És una novel·la no massa llarga
i que la veritat és
que si alguna cosa
m'ha comentat tothom
que l'ha llegida
és que és molt fàcil de llegir,
que és qüestió
de tres o quatre tardes
de posar-t'hi,
que és fàcil,
vull dir que jo
us convido, evidentment.
I és un pecat
explicar al final d'un llibre
el que jo sí que m'atreviria a dir,
sospito pel to de la novel·la
que hi ha molt de dolor,
però que deixa
una porta oberta al final.
I tant, i tant.
No és el final feliç a l'uso
que diuen,
però una porta oberta
sí que deixes.
És un final optimista,
el que et deia,
que al cap i la fi
el dolor i el patir
serveix per alguna cosa.