Laila Carruix, molt bon dia.
Bon dia.
Bon dia, benvinguda.
Bé, el primer que fem és donar-te l'enhorabona
per escriure el llibre
i donar-te l'enhorabona també pel premi
perquè val a dir que aquest llibre d'anador
ha dit que ha estat guanyador del premi
columna jove.
Jo no vull ser indiscreta,
però em penso que la Laila té 25-26 anys.
27 ara.
27 ara.
25-26 quan vas escriure el llibre, probablement, no?
Bé, és que els 27 són acabats de fer, eh?
Aleshores ja no anava jo molt confosa, eh?
No, no, no.
Aleshores, clar, algú pot pensar...
La Laila el que fa aquí és explicar la seva vida
i algú pot pensar, amb 27 anys,
algú pot explicar la seva vida?
Home, si parlem d'una persona
que als 8 anys ha abandonat tot el seu entorn habitual,
el seu país i ha anat a viure
a un altre país on la llengua, la cultura,
absolutament tot és diferent,
jo imagino que sí que pot explicar la seva vida
i molt més, no?
Sí, encara em sembla que amb tot el que he explicat
m'he quedat curta, m'han faltat encara moltes cosetes
que al dia a dia, doncs, això que dius, no?,
canviar els 8 anys de vida totalment radical
i fer una frenada així brutal
i de passar com d'un lloc a un altre,
doncs sí que donen molt, molt per explicar
el dia a dia, els sentiments, les emocions, les sensacions.
Va ser als 8 anys, tu ets nascuda a Nador,
la teva família també,
i va ser als 8 anys que vau anar a parar a Vic.
Vau venir tots, no?, el pare, la mare
i els germans com a mínim, o la germana.
Sí, el meu pare ja estava abans.
Ja estava aquí.
Sí, el meu pare va venir el 76 quan va néixer el meu germà,
llavors va ser expulsat pel tema de documentació
i al cap d'un any que vaig néixer jo el 77
va tornar a insistir i llavors va aconseguir estabilitat,
feina, un habitatge
i al cap de 8 anys quan va poder reunir una quantitat de diners
ens va venir a buscar la meva mare
i nosaltres cinc germans que som.
Dit així sembla fàcil, no?,
va aconseguir habitatge, feina, però...
Sí, el procés...
Complicat.
És complicat, dit, sí.
Tu recordes quan tenies 8 anys en el moment
i de quina manera vas saber o et van dir
que havies de deixar-ho tot
i havies de marxar a un lloc que es deia Espanya o Catalunya
o Vic, no sé exactament com t'ho diria,
no com se't va plantejar,
o no recordes el moment?
Home, potser el moment així exacte, exacte,
perquè a casa nostra ja es comentava, no?,
però recordo que un moment
que se'ns va plantejar de dir
ara marxem, aquest sí que me'n recordo,
però el moment que ens van dir marxarem
com que m'ho prenia molt a la lleugera,
amb molta il·lusió,
perquè potser no ho veia real, no?
Però en el moment que ens va dir la meva mare
ara sí que marxem,
que ja el teu pare ja arribarà per venir-nos a buscar,
llavors aquest moment sí que me'n recordo.
I ho vivies amb una certa il·lusió,
probablement perquè no eres capaç en 8 anys
s'han de captar el que implicava tot això.
No era capaç fins en el moment
del comiat, llavors sí que m'adonava
de la situació que va ser precisament
quan els sentiments d'alegria,
tristesa, de por i d'angoixa
i de tot un sac de sentiments
em van caure a sobre, no?
Tot i que reconec que en 8 anys
era molt petita,
però potser era gran per l'edat que tenia mentalment.
Allà van quedar els avis?
Sí.
Els transparents, a més a més?
Sí.
Els amics?
I vas arribar aquí...
On vas anar primer?
Com que el teu pare ja estava instal·lat a Vic,
vas arribar a Vic...
Recordes les impressions
quan vas arribar els primers dies,
les primeres setmanes, com van ser?
Hauries d'anar a l'escola,
t'hauries d'instal·lar en un barri determinat,
conèixer una sèrie de gent...
Doncs recordo que des que vam agafar l'avió,
que era la primera vegada que pujàvem a l'avió,
tot el viatge fins a arribar a Vic,
aquell viatge tan llarg
que no acabava mai d'arribar a la fi,
tot eren emocions,
des que, ja et dic,
que veus l'hostessa,
des que mires els gestos, les paraules,
el llenguatge, tot és nou, tot és sorprenent,
tot fa por perquè tot és desconegut.
Tothom parla d'adaptar-se, d'integrar-se,
són paraules que, si un no es troba,
són això, paraules, no?
El dia a dia és molt més difícil,
té moltes satisfaccions, també, òbviament,
però implica moltíssimes dificultats.
Tot i que diuen que els nens són com esponges,
tu ets mare, ara,
per tant saps que tens una filla, no?
De dos anys, ja.
De dos anys, ja.
Som com esponges, tot ho aprenen,
tenen una capacitat d'adaptar-se superior als adults.
Tot i així, no és senzill, no?
No és senzill.
Si parlem d'una criatura que ha nascut ja aquí
o que ha vingut en pocs mesos,
que no ha tingut temps de fer amistats,
no ha tingut temps de conèixer, de viure,
llavors potser és molt més fàcil.
Però jo amb vuit anys tenia les meves amiguetes,
els meus costums, el dia a dia,
el que feia sempre, jugava,
feia moltíssimes coses.
I llavors allò sí que es troba a faltar moltíssim.
A part que jo era molt d'anar a darrere els avis,
i aia i avi,
i els perseguia moltíssim per casa.
Llavors van ser figures que es vaig trobar molt, molt a faltar
els primers dies, sobretot.
A més, alguna vegada ho hem comentat a la ràdio
quan hem parlat de persones que venen de la immigració,
que sobretot si venen del Magreb,
noten una gran diferència en quant a la relació comunitària,
perquè són cultures molt comunitàries,
molt sociables,
i aquí sembla que tendim,
que abans no era així,
però tendim molt a viure molt individualment.
Jo imagino que això també et sobtaria una mica, no?
Que tu hem vist que és molt cap a casa seva.
Em va xocar moltíssim a mi això,
el fet que cadascú té la seva parella,
els seus fills,
una parelleta normal,
o solters inclòs,
que això sí que m'ha de deixar bastant paradi,
però com havent-hi tanta gent al món,
la gent pugui viure sol.
Tan sola, no?
No ho entenc.
I encara et costa d'entendre.
Encara em costa d'entendre o d'assimilar-ho, no?
Que llavors, quan ja parles i la gent t'explica una mica el seu món,
t'intenta introduir una mica les seves vivències,
t'explica els seus motius,
doncs sí que ho veus, ja més clar i ho entens,
però jo no podria.
Jo podia viure sola.
Dius que quan la gent t'explica el seu món,
tu podies explicar al teu món el que pensaves i el se senties
quan vas arribar aquí?
En el seu moment, no,
perquè tampoc podia, no ho sabia.
Tenia molts moments de confusió
i moltes preguntes a les quals,
ara que ja soc capaç de respondre,
és ara quan em veig capaç
d'explicar tot allò que se'm planteja.
Però en el seu moment reconec que era complicat.
Clar, perquè aquest llibre,
Laila, tu el vas començar a escriure
una mica d'anar apuntant les teves experiències.
Va ser una mica producte de l'atzar,
el fet que decidissis que es convertís en un llibre
i més que es presentés a un premi.
Sí, va ser molt l'atzar.
Jo sempre em deixo guiar molt per les amistats,
perquè tinc un entorn, unes amistats
que formem una pinya
i sempre em deixo guiar per parelles,
no, amb el que em diuen
i jo sé que sempre ho fan perquè m'estimen
i em van a fer.
Llavors, gràcies a això,
ja he arribat on he arribat.
En un principi ja dic,
no era allò de dir...
que era un somni, no?
Que crec que tenim una mica tots
de fer alguna cosa important,
però que arribar a tocar aquest somni,
a més a més, així de cop,
i tant d'hora no m'ho imaginava,
pas.
Tornarem al llibre,
però en definitiva el llibre
el que recull és la teva experiència vital,
la teva història d'immigrant,
també, de persona que arriba aquí jove
i que comença a adaptar-se.
Jo intueixo que eres tu,
el teu entorn,
però també la teva família.
El teu pare ja portava un quant temps aquí,
però la teva mare
tampoc no ho tenia fàcil, no?
La meva mare va ser potser
la que va viure els moments més durs, no?
Jo en el llibre redacto els moments
que jo detecto, els moments que ella
comenta alguna cosa
o jo li faig preguntes
i ella me la respon,
però estic convençuda que molts sentiments
se'ls va callar
perquè no ens afectessin d'alguna manera o altra
nosaltres, no els fills,
perquè sempre ha volgut mostrar la seva part d'optimisme,
tot i que hi ha hagut moments
que li ha sigut molt difícil
amagar-los aquests sentiments.
No podem amagar tampoc
que la cultura
de la qual provents
i que intuïm que m'entens
i de la qual estàs molt orgullosa,
només faltaria,
és una cultura en determinats aspectes
molt diferents a la nostra,
en quant a la situació de les dones,
en quant a les creences religioses
són diferents, no hi ha dubte.
I tampoc no deu ser fàcil
poder mantenir aquestes cultures,
és a dir, no restar, sinó sumar
la que tinc
i la que he après
i en la qual estic visquent.
Sí, és això.
En conjunt és això, sumar.
I si puc en el futur,
doncs multiplicar, no?
M'he quedat amb el que he pogut,
amb les coses més tradicionals,
amb les coses que a mi realment
m'omplen i em posen contenta, no?
Hi ha moltes coses
que reconec que són complicades
de mantenir,
com és, per exemple,
l'àmbit familiar,
que ja intentem mantenir-nos,
veure'ns molt,
anar a casa de la meva mare,
ja que els avis no hi són,
doncs a casa dels pares.
Però és difícil perquè treballo,
el meu home treballa,
llavors no podem estar constantment.
A més a més,
jo treballo cada setmana,
que allò dius...
Treballes en una clínica, no?
En un hospital, sí.
Per tant, són torns,
són horaris una mica complicats,
no?
Sí.
De vegades.
Sí, sí.
Que si és difícil tirar endavant
la maternitat i la feina,
si a més a més has de contemplar
fer viatge sovint cap a Nador,
deu ser un...
Des del primer moment,
et vas envoltar de persones,
també, de la teva cultura,
o vas tenir la possibilitat,
la facilitat,
de poder relacionar-te amb tothom?
Persones que podien ser també del Marroc,
o persones que podien ser nascudes a Vic,
o vingudes d'altres punts?
Home,
nosaltres, quan arribà,
hi havia dues famílies
que són àrabs,
nosaltres som de Parlaver-e-ver,
i érem els tercers.
La comunicació,
pràcticament,
doncs,
era molt...
era complicada, no?
Perquè nosaltres
no dominàvem gaire bé l'àrab.
Ara sí que ens és molt més fàcil,
però llavors encara no havíem après, no?
era molt més difícil
comunicar-nos amb la gent,
però va ser molt més fàcil
aprendre el català,
perquè hi havia una necessitat immediata
d'aprendre-la,
cosa que actualment,
doncs,
potser s'ha llentit més el procés aquest.
De totes maneres,
sempre s'ha dit,
Vic és una de les zones
on el tema de la integració lingüística
s'ha donat amb més facilitat,
ha estat pionera, no?,
en alguns aspectes
respecte a l'aprenentatge del català,
dels nouvinguts.
Home, dic,
que diuen que Vic,
i ho dic que m'orgull,
a més a més,
es parla un bon català,
es parla un català,
doncs,
bo,
i això, doncs,
és una cosa que,
doncs,
que m'agrada moltíssim,
que en el seu moment
no em vaig adonar,
però que ara,
i més quan vaig a llocs així
de Barcelona o fora,
que em diuen,
tens un accent vigatà,
doncs,
tu ho dius amb orgull.
Poso contenta, i tant,
soc de Vic.
Clar, ara,
a les escoles, per exemple,
i això de Ben Segure,
la teva filla amb dos anys,
encara,
com amb la guarderia,
però el que és escola a escola,
fins als tres anyets,
no comença.
Ara, a les escoles,
afortunadament,
entres a les aules
i veus persones
que per la seva fesomia,
doncs,
veus que poden tenir
diferents procedències orientals,
africanes,
dels països de les...
En fi,
un producte de la nova immigració.
Clar,
quan tu vas arribar aquí,
tampoc no n'hi havia,
amb tantes noies marroquines,
en aquest cas,
amb la teva fesomia,
perquè també amb molt d'orgull
pots dir que ets marroquina,
perquè tens una fesomia
que t'identifica amb aquest país.
Clar,
l'arribada a la classe
d'una nena estrangera
que ben bé no parla
el que parlem aquí
i els nens ja sabem com són.
Molt realistes
i molt autèntics.
I molt macos,
però de vegades,
Déu-n'hi-do.
Com va anar l'experiència
aquests primers anys d'escola?
Si ho haig de mirar així,
generalitzar i amb optimisme,
em va anar molt bé.
Però he tingut
algun petit problema,
perquè ell també s'ha de reconèixer
que amb ell se'ls hi va a xocar,
que hi hagués aquesta nena
que ve d'un altre país,
que no entén res,
que porta gent a les mans,
que porta un altre costum.
Llavors,
l'otípic,
que ho han sentit amb algú gran
i et venen que si mora,
que si no vull jugar amb tu,
però són mínims.
En el moment sí que m'emprenyava,
jo ho contestava moltament
de la mateixa manera.
Ara ets adulta,
abans eres una nena també.
Sí, però ara penso,
dic,
sí,
doncs de la mateixa manera
que a mi em van sorprendre
l'actuació d'aquells nens,
els moviments,
els gestos,
les festes,
les reaccions,
em va sorprendre tot,
doncs potser
amb ells també els va sorprendre.
Per això van reaccionar
com van reaccionar uns.
Generalment,
els nens sempre actuen
sobre aquella persona
que ells consideren que és diferent,
pot ser pel seu aspecte
o també per algun tret físic,
per moltes coses,
no només perquè sigui
d'un altre país,
els nens són d'aquesta manera,
tot allò que no els és familiar,
doncs de seguida
els crida l'atenció
i poden reaccionar
d'una forma o d'una altra.
Al llarg dels anys
t'has anat integrant bé.
Jo no sé,
la paraula integrar,
aquesta mica de com
em costa més d'utilitzar-la.
Sí, perquè...
Això d'integrar,
no sé què vol dir exactament.
Jo integració
sempre me la miro
en un pla així molt ampli, no?
Sempre la gent que em diu
t'has integrat,
però dic,
però què entenem per integració?
Deixar una cultura
i agafar-ne una altra?
Viure com una altra persona
que ha de passar olímpicament
del seu passat?
Doncs no.
Per mi la integració és
tens la teva cultura
i n'estàs guanyant una altra.
Tornem a l'ho comentàvem abans,
no?
El sumar.
I llavors,
per mi,
és simplement això.
No portes el sedor?
Sí,
porto el mocador.
Portes el mocador.
Sí.
Doncs que el tema del mocador,
per exemple,
al principi,
com que no estava acostumada
i de cop un dia
la necessitat de posar-me'l
em va fer por
de sortir al carrer
i trobar-me
a les meves amiguetes
i que em poguessin rebutjar.
I no?
Me'n recordava que jo,
quan sabia que ja es passaven
per un carrer,
jo passava per un altre
per evitar
encreuaments i preguntes.
Però un dia
em vaig trobar
amb una amiga
que m'ho va demanar
amb naturalitat,
amb molta naturalesa
i em vaig donar
que el mocador
no era cap obstacle,
que m'estimaven
de la mateixa manera.
És que et pregunto
el tema del mocador,
a banda,
perquè també fas referència
al teu llibre,
perquè probablement
és un signe extern
que,
abans que parlàvem
d'integració
a tota una sèrie de tòpics,
s'utilitza aquest terme
moltes vegades
per manipular
determinades coses.
Probablement l'interessant
en aquest aspecte
com d'altres
és la llibertat
de poder-ho utilitzar o no,
no?
Sí.
De la mateixa manera
que s'ha de tenir
llibertat per treure-ho,
s'ha de tenir
llibertat per posar-lo,
no?
Crec jo
que molta gent
associa
que el fet
que una dona
porti un mocador
doncs està lligada
i això és una
una imatge
molt falsa,
no?
Es pot plantejar
sempre que
si una dona
es posa
el mocador,
el xador,
el que sigui,
és perquè vulgui
i perquè ja
ho té de base
i perquè se sent
més còmoda,
que és el que
vull arribar jo,
no?
Aquesta comoditat
i el fet de dir
jo sóc així,
vull anar així,
no estic fent mal a ningú
i estic còmoda
amb mi mateixa,
que és el que interessa.
En el teu llibre
vas explicant
tota aquesta experiència vital
i a mesura que la vas explicant
vas aportant reflexions
com ara aquesta,
vull dir que no és només
una relació de fets,
no és només una biografia,
sinó que a més a més
estàs explicant
el teu punt de vista
de tot allò
que t'envolta.
Tens una filla de dos anys
com bé deies,
de quina?
Tu estàs casada
amb un home també marroquí?
Sí.
De quina manera
l'esteu educant
o voleu que s'eduqui
o creixi?
L'estem educant
com...
Jo sempre torno
molt cap a les arrels,
no?
Com van educar els avis
i després els pares,
no?
Que tingui molta vida familiar,
li parlem al verebert,
perquè és el que parlem
entre el meu home i jo,
és molt més difícil
i el que dèiem abans també,
que els nens són esponges
i ho agafen,
absorbeixen pràcticament tot,
no?
I ara està dient
paraules en català
que jo no li he ensenyat
però que l'has sentit.
Llavors,
a partir d'aquí,
doncs,
intentar ensenyar-li
el màxim que puguem.
Algú pot pensar
que estem parlant
d'un llibre,
del fenomen de la immigració.
Estem parlant d'un llibre,
el que passa
que justament el llibre
explica això,
però parlem del llibre
pròpiament dit.
Val a dir
que aquest llibre,
que com saben
ha guanyat
el premi
columna jove,
doncs és un llibre
que també té
un valor literari important
i això ho va destacar
el jurat.
És a dir,
el premi
el donaven
a la teva obra
no només pel contingut,
que trobaven
que estava molt bé,
que era molt original,
que era fantàstic
que algú pogués explicar
la seva experiència,
sinó també
per les qualitats literàries
que té.
Això és el que realment
em satisfem més,
perquè que et valorin
això
és per mi
una meta
que no m'havia marcat
però que l'he tocada
sense voler
i això
em porta
a escriure
altres coses
i a continuar
doncs expressant-me
de la mateixa manera
que m'he anat expressant-me.
És que això és el que et volia
preguntar,
això no és un capítol
esporàdic
de la teva vida,
la necessitat
de fer una mena
de teràpia,
d'explicar
un sentiment,
sinó que realment
et planteges
doncs intentar
tirar endavant
en una carrera literària
perquè també pintes.
També pinto.
Ets un artista
tu,
molt mal complert.
Que de fet
jo em veia més sortides
amb la pintura
que amb la literatura.
la truita s'ha girat
però també
si puc mantenir
les dues coses
que són
les que m'aporten
realment moltes coses
se'm satisfan
i a més a més
si és una cosa
amb la qual
tu et pots guanyar la vida
i que la fas
perquè vols,
perquè t'agrada,
doncs olé.
ara el teu llibre
doncs es veurà
els aparadors
en plena festa
de Sant Jordi
que és una festa
típica
i genuïnament
catalana
el veure un títol
signat
per una autora
marroquina
doncs és un signe
de normalitat
encara queda molt
de camí per fer
suposo
però és un signe
de normalitat
probablement
podem ser optimistes
sí, sí
jo soc molt optimista
i ho intento
intento ser més
encara
però al mateix temps
ser realista
dir que no havia
esperat mai
Sant Jordi
com aquest any
per dos motius
perquè
vaig a firmar
el meu llibre
el meu somni
i perquè no havia viscut
mai Sant Jordi
i Barcelona
i aquest any
estaré a Barcelona
signat llibre
sempre l'he viscut a Vic
allà en un àmbit
petitet
molt familiar
i aquest any
serà un Sant Jordi
diferent
el llibre
és un llibre
que a més es llegeix
allò d'una sentada
que es diu
no és allò de
mira llegeixo
demà
a més és un llibre
que es pot llegir
perfectament
en poques hores
hi ha una fotografia
d'aquestes antigues
de color sèpia
que està
una bona part
de la teva família
dius
l'àvia Mar
l'àvia Fàtima
la mare Fatma
i el pare Ahmed
no sé si ho dic bé
i la petita Hayat
que és la teva germana gran
què ha dit la teva família
en llegir el llibre?
el meu pare
va llegir
els primers capítols
va començar a plorar
perquè
el primer que em va dir
coi de bossa
com te s'han recordat
de tantes coses
quan a mi
m'havien passat per alt
i no havia donat importància
però va plorar moltíssim
aquell ja va venir
a casa meva
que va ser
el primer llibre
que jo tenia a mans
que li vaig ensenyar
i vaig voler
que llegís
ell i el meu home
primers
doncs el va tancar
i se'l van portar a casa
per continuar
per continuar llegint
llavors el meu home
va passar
doncs
el mateix
perquè també
el comiat
és una cosa
que vagis on vagis
encara que sigui
de Barcelona-Vic
o de Tarragona-Vic
o qualsevol lloc
és el fet
de dir adeu
i d'acomiadar-te
a les persones
que t'estimes
llavors són
són coses
que t'emocionen
que et fan plorar
la Laia
anava cap a
cap a ser una atleta
t'agradava molt
l'atletisme
per temes
això justament
familiars
culturals
sembla que no
agradava gaire
el teu pare
això de l'atletisme
de la gimnàstica
aquest tipus de coses
ho vas deixar
sí
el meu pare
no et compensava
una mica
el disgust
que podia mostrar
la teva família
home
jo sempre faig
molt cas
al meu pare
sempre he sigut
una nena
molt obedient
i el meu pare
ho veu això
i sap que només
la que em fa un comentari
doncs jo
ja l'intento
comploure
crec que
va ser algú
que va veure
doncs
som cinc germans
som cinc germans
corríem quatre
tots quatre
eren bons
jo a cada campionat
de Catalunya
em classificava
sempre quedava
de les tres primeres
suposo que una mica
així de dir
oi-te la teva filla
per què ha d'anar així
per què ha d'anar allò
doncs
una mica de mala llet
el meu pare
s'ho va agafar
s'ho va agafar
malament
i em va fer
un comentari
doncs
de dir
mira
potser
ja seria hora
que ens plantegéssim
que aixís l'atisme
i jo què sé
continuar
estudiant
que és més important
i m'ho va voler
suavitzar una mica
però ja va
va anar així
aviam hem perdut
un atleta
però hem guanyat
una escriptora
això és
ho podíem veure
des d'aquest punt de vista
finalment
Laila
tot i que podríem
estar parlant
molta estona amb tu
que llegeixin el llibre
que el Combrin
el llegeixin
i així sabran
no al final de la història
encara has de fer molta història
i l'has d'escriure
t'has plantejat
algun tipus de llibre
no ho has començat
a escriure alguna cosa
o t'esperes que passi
aquest Sant Jordi
no
estic intentant
assegurir
aquest Sant Jordi
al màxim
i llavors
ja em ficaré
ficaré de ple
amb un altre
Sant Jordi vinent
doncs aviam
si passes per aquí
per Tarragona Ràdio
i ens en parles
de la teva nova obra
molt bé
ho faré
Laila Carruix
de Nador
a Vic
tota una història
en vital
que encara queda molt
per escriure
t'agraïm moltíssim
que hagis vingut avui
a la ràdio
molta sort
a vosaltres
gràcies
adeu-siau
Adéu