L'exposició la vaig començar creant,
aquesta finalitat de sensibilitzar
i que no et quedessis gens indiferent
cada vegada que sentiguessis una notícia d'aquest tipus.
El que de la que em diu que mai més
en restarà indiferent perquè la indiferència és tolerància.
Sí, perquè igual com no se sent cap tipus d'injustificació
davant d'altres morts tipus del terrorisme,
jo encara avui en dia estic sentint justificacions
d'un maltracte a una dona.
D'una bufetada, d'un, ja no dic un assassinat,
ja s'entén que això no es pot justificar de cap manera,
però encara se sent i no.
El temple segle XXI és impensable que pugui passar això.
Entenem que aquesta exposició surt com la majoria d'obres artístiques,
però en aquest cas, si parlem que és una exposició compromesa,
surt realment del teu sentir com a dona, com a persona,
de molt de dins, no?
Sí, clar, és que t'ho planteixes des del punt de vista absolutament personal com a dona.
O sigui, jo no puc aixecar-me pel matí i comprar el diari
que cada dia hi haguen un, dos morts a mans de parella.
I sempre, habitualment, quan la dona li diu que no,
que no vol viure amb ell i que marxa.
O sigui, avui en dia que totes treballem, que hi ha una llibertat,
que se suposa que tenim una igualtat, més o menys.
Això és demencial i comença a obsessionar el tema
i és una reivindicació de què està passant, no?
Que està passant que països com Alemanya,
que se suposa que tenen un nivell cultural important,
siguin dels pioners maltractes.
Què passa?
Llavors, era la meva queixa.
Clar, el ser artist és l'única manera que tens de queixar-te
o d'explicar-vos així, no?
Quants quadres, quantes imatges integrant l'exposició?
Són 35 peces, 30 de petit format,
que fan 40 per 50, més o menys, i 5 de gran format.
Llavors està dividit per temàtiques.
Hi ha el que serien els absoluts retrats d'un maltracte.
Hi ha un tros de diari a cada dibuix,
en la notícia real d'una mort o d'una agressió,
i et faig l'il·lustració,
perquè moltes vegades en els diaris no està això.
I llavors, perquè veïs la duresa del que és un cop
o del que és una violació,
els fets d'aquest,
està una mica de crítica de cara a el que seria el sistema judicial,
a aquestes sentències que no en tenim ningú,
que gràcies a Déu estan canviant una mica això,
està canviant bastant.
Està també el que seria la màxima expressió
del que és el maltracte, no?
O sigui, que és l'ablació,
que és la castració femenina,
que s'està aplicant inclús al nostre país o a Europa,
digutant la immigració,
i encara no s'està sabent com regularitzar-ho molt bé, això.
I llavors, clar, tot el que seria també
maltracte ja desquiciat i fora de lloc,
que seria països on els drets humans de cara a la dona ni existeixen, no?
Que tot seria el burca, les lapidacions,
tot aquest tema que es porta ara ja al límit
i que existeix,
que existeix avui i que existeix demà, de moment.
És important que en cadascun dels quadres hi hagi
i es difumini entre la imatge de la dona que representa
aquesta notícia real d'un diari, no?
Per vincular-ho a la realitat,
per veure que no és una abstracció que has fet
de determinades imatges femenines.
Clar, la meva intenció era de dir
que t'estic pintant el que jo cada dia esmorzant,
estigui en el diari, saps?
És real, és absolutament real tot.
Estem parlant de cares que mostren autèntic terror,
cares ensangonades, colors absolutament durs, no?
Molts durs, sí.
Postures també dures.
Sí.
Són els meus curs habituals de treball.
Jo sempre he treballat molt amb ocres, amb terres, amb vermells,
però tractats d'una altra manera, absolutament diferent.
O sigui, no eren tan durs, tan, tan...
Aquella...
Com si és xorre de sang, no?
Sí.
Aquesta pinzellada no era tan dura.
Sí que són els meus colors que habitualment treballo
perquè no ho pots evitar, és el teu estil,
és la teva manera de funcionar,
però tractats d'una manera molt dura.
Jo no els havia treballat mai així tan dur.
Destaquen els ulls, la boca i els òrgans genitals.
Sí, sí, perquè els ulls i la boca et donen tota l'expressió de pànic.
És un pànic que hem parlat amb moltes dones,
que la conseqüència del treball acaba es connectant amb elles i parles
i la sensació és de pànic, de por.
De por quan obrin la porta, de por quan senten un soroll
i això dura anys després encara.
Aquesta exposició, que està també en la qual ha col·laborat
la Caja d'Aurros del Mediterrani,
ja es va presentar a Tortosa
i ha recorregut en diferents ciutats catalanes.
Per tant, tens una idea de com ha impactat entre el públic,
tens una idea de la impressió que ha causat.
Fins a quin punt ha primat més el valor artístic
o aquest valor de compromís que has adquirit amb la teva obra?
És que aquí hi ha un... És que és molt maco això.
A nivell personal és increïble perquè et venen associacions de dones,
vinc a estar peleant pel tema i agraeixen el treball.
A nivell pictòric sempre es queda una mica en segon terme
perquè, clar, és tan important el tema,
però sempre que a l'exposició trobes algú que et diu
independentment del tema.
A nivell pictòric és un bon treball, no?
que és molt agraïclar com a artista.
Llavors tinc també el problema que
a nivell d'artista està anant molt bé.
Aquesta exposició porta molt de temps voltant
i si no passa res, potser l'any que ve
Camp la porta...
Bé, l'any que ve continuem a Catalunya,
però el 2006 potser emprenem el País Valencià.
Jo tinc entès que acaba la programació que hi ha
a Hospital de Llobregat el setembre del 2005.
I abans passarà per Girona, en fi, per un munt de ciutats.
És un munt de llarga tot aquest any per Catalunya
i seguim al País Valencià.
A nivell artístic això és fantàstic.
A nivell personal és terrible,
perquè vol dir que cada dia això està més de moda.
O sigui, tan simple com això, no?
Cada dia hi ha més ciutats que la volen
perquè cada dia estan intentant ple més contra això.
Ahir a la nit sense anar més lluny,
ahir a Bilbao hi va haver una altra víctima mortal.
Jo reconec que cada dia intento una mica
un desconectat més.
De totes maneres...
Personalment, mire molt.
Esther, tu saps perfectament
que davant de la violència en general,
però també de la violència de gènere,
jo crec que mai no hem viscut en una societat
que desprengui tantes imatges violentes,
sobretot a través dels mitjans de comunicació,
és a tu que de vegades es parla de la conveniència o no,
de mostrar la cruesa d'aquesta violència.
Els teus quadres mostren la cruesa de la violència.
Has rebut alguna crítica o algun comentari en aquest sentit?
Sí, sí.
Hi ha hagut gent que m'ha dit que si fent això no provocava més.
I llavors, jo sempre els he dit que el mateix,
i quan t'ensenyen a la mare plorant de...
A veure, tots hem vist atentar terrorisme,
amb el terrorisme,
tota la història que es va muntar
amb el blanco, per exemple,
plora la mare, plora la germana,
la sang al terra...
Jo pregunto, hi ha algú que no té clar
que el terrorisme és dolent, no?
Crec que sí, que...
Ojalà poguéssim explicar-ho d'una altra manera
i sensibilitzar la gent.
Ojalà.
Tio, jo no veig d'una altra manera.
No veig d'una altra manera.
Vull dir, tots de veure que una violació
és una cosa no terrible, horrorosa,
que hi ha un desgarro, que hi ha...
Tot això s'ha de quedar aquí gravat
perquè quan ho senties la paraula
facis un rebuig tan important
que no ho puc justificar d'aquestes maneres.