Doncs tal com els havíem dit, volem parlar amb el dibuixant, amb l'il·lustrador,
però també amb una persona molt propera al món del cinema que rebrà aquest reconeixement.
Ens estem referint a vostès, ja ho saben, a Bernabé. Bernabé, molt bon dia.
Hola, bon dia, xiquet.
D'entrada, com rep aquest reconeixement que demà diuen ara la ciutat?
Què li sembla, això, a vostè, dels reconeixements?
Mira, jo estic més que orgullós, més que content, no sé com explicar-ho.
No m'ho esperava, veritablement, vaig quedar parat, com ho vau comunicar,
per salvar com ser vosaltres d'aquí baix.
I era una cosa que, no sé, jo sempre he fet la trajectòria, he fet el que sigui,
sense esperar mai un reconeixement ni un premi,
perquè de terragonins n'hi ha molts que també s'ho mereixen.
Ara veig que han tingut la delicadesa o l'atenció de fer-me a mi,
i jo estic, doncs, orgullós.
O sigui, no sé quina paraula dir, que ja no pot dir que estic fent-ho al màxim, ja.
Demà es rebrà aquest reconeixement.
Si ara li preguntés, quan no tenim prou temps,
per explicar tota la seva trajectòria, que és molt llarga,
són molts anys de dedicació a aquests diferents mons,
però així, per resumir-ho en poques paraules,
com vincularíeu la ciutat d'una banda,
la ciutat que recordeu d'altres temps, amb la vostra feina?
Creieu, per exemple, que haguéssiu pogut fer el mateix en una altra ciutat?
No, vaja, depèn de les facilitats que haguéssim donat.
Jo vaig tenir la sort, per introduir principalment amb l'assumpte de cinema i de ràdio,
va haver-hi el Josep Maria Terrassa,
que donava la porta oberta a tothom i donava facilitats per comentar l'emisora.
Això, per la part, diguéssim, de cinema i de ràdio.
I, per l'altra part, vaig tenir la sort,
el que abans es deia el Diari Espanyol,
de conèixer tots aquests personals,
per ser molt bons, el Castilla,
el Daniel de la Fuente Torrona, el Mesquida,
el Petrófilo, el que passarà, se les ha deixat.
Però allò va donar, al començament, un pas a dibuixar.
O sigui que fèiem un...
Cada dia sortien quatre dibuixos al diari
anomenant les pegues i les anomalies que hi havia.
I s'obsedaven totes, s'arreglaven totes.
En fi, cosa que ara,
i em sap greu dir-ho perquè ja que en tinc una maralla,
fas cartes i fas altres coses
i publiques i no en fan cas.
Han canviat els temps, no?
Molt, molt, molt.
Moltíssim, eh?
Vostè sempre ha dit que hi ha hagut moltes persones
que han treballat per la ciutat
des de l'ombra i que han fet poc soroll,
però anant fent feina, no?
Sí, com una somella,
pocada, pocada, pocada, pocada, ja fent.
N'hi ha bastants de terragonins d'aquests.
I no s'ho li donen el premi ni l'atenció
que se'ls ha de tindre.
Jo t'enumeraré, per exemple, un,
que per cert és un molt bon element
i molt bo, també és molt de la ràdio,
el Didac Bertran,
que és un personatge molt conegut,
ha retransmitit molts de la Magna Santa,
ha fet molts llibres,
i, en canvi, no se l'ha tingut,
tampoc, i d'una manera, hi ha altres
que coneixo, també,
però encara no em ve a la memòria.
Sí, vostè, aquella frase
que no va ser profeta al seu poble...
Ah, això clavat, sí.
A qui la va pensar la va encertar, no?
Sí, és tota la raó.
Mirant endarrere, Bernabé,
vostè, dels seus dibuixos, què recorda?
Ja me'n recordo, normalment,
és el mateix que t'he explicat ara.
Anàvem fent les anomalies
que trobàvem amb la ciutat.
A mi em van dir,
quan vaig deixar de col·laborar
amb el diari que si volia,
doncs podia continuar dibuixant,
cosa que va fer un altre dibuixant.
Però jo el veia de posar en política.
I jo, la política, veritablement,
a mi no em va.
O sigui, jo, a mi,
és igual que tu siguis d'aquest,
d'aquell de l'altre, més allà.
No em va.
Però també hi vaig deixar córrer el diari.
Llavors, pues sí,
jo sempre hi ha de fer les anomalies
que s'han sortint
a veure si poden subsanar.
És l'únic grau.
O sigui, que han de dir un amor blanc.
Però tots els llibres que he fet
també hem sigut criticant
i ho he criticat
amb el bon sentit de la ciutat.
Perquè n'hi ha moltes de vegades petites.
Si ja comencés a nomenar, faríem tard.
És igual que no te'l comencis a nomenar,
perquè, escolta,
ara, amb els acudits,
quan puc, tinc l'ocasió,
doncs els desposo.
Tot es pot...
A veure, si em faig la pregunta.
Tot es pot criticar a través de l'humor?
A través dels dibuixos?
Tot, tot, tot.
No s'enfaden,
a excepció,
com que em vaig fer de Reus,
me'l recordé tota la vida,
que em va trucar per telèfon,
que va ser una bona intenció
perquè van portar els restos del Prim a Reus.
Van dir,
clar, els moros tindran més por
perquè es tindran més a prop al Prim.
Però veu que a Reus
se'n va especificar d'una altra manera.
Em van trucar a dir,
a veure quin és el Prim
que havien portat a Reus.
I vaig dir, escolta,
o sigui,
es va interpel·lar a la d'allòs.
Quin any va ser això?
Quan va ser això?
Fa molt de temps?
Sí, això ja fa temps, fa anys.
I el van trucar a Reus?
Sí, sí,
dient que, escolta,
per què volia dir allò del Prim
per què venia aquí,
que no podia vindre,
no sé què,
no sé què,
que sí,
que vingués,
per cert,
hi ha un pantó molt baco
que m'he anat a veure,
no?
Sí.
Hi ha algun dibuix
que ara hi hagi pensat
i que hagués fet
i que no l'ha fet en el seu moment?
No,
normalment,
tots,
i tinc la sort de tots els que he fet,
me'ls han publicat.
O sigui,
jo he tocat el tema que hagi vengut,
tots me'ls han publicat.
O sigui,
que tinc capses plenes
que no sé en tindran a parar,
però tots me'ls han publicat.
O sigui,
això he tingut sort,
eh?
I,
per si ara mateix,
en cap,
ho publicaré uns quants d'aquest dia.
Per cert,
faig una presentació,
un llibre,
que ja pots comptar amb el llibre,
el dia 16 o 17 d'aquest mes.
Guri i Eulogis,
són els dos marxis de Tarragona,
els dos flores,
a l'edat mitjana,
i he fet un llibre que presentarem,
que ja et digui aquest dia el presento.
Però en pla numerista,
però critico,
però veritablement,
també moltes anomalies
que hi ha a la catalana.
I aquella catalana,
doncs hi ha el sigl romà,
amb una segona,
diguéssim,
traslladant del sigle,
de l'edat mitjana
a la segle moderna.
O sigui,
nosaltres passem.
Com si sigués aquell temps,
però ja veient el que passa ara.
Tonto,
escolta,
tot va enlaire.
D'on dir-ho,
com estan els temps, eh?
Oi,
mira,
i acabo de seguida.
Mira,
hi ha un monument al Campo de Marte,
que falta el Camp d'enxiquet,
que fa nou anys
que falta el Camp d'enxiquet,
un lloc que tothom visita
quan fa l'estiu.
El teatre romà,
no en parlem ja,
deixem-lo corra,
perquè està ple de rata
i està abandonat.
Espera,
és que en tinc tants,
sota el balcó,
falten pins,
un munt d'anys que falten els pins.
Vostè va prenent nota de tot això?
No,
això sortirà de publicar tot,
ara sortirà de publicar tot.
Ja vaig fer un bolletí,
que som del Sindicat d'Iniciativa de Turisme de Tarragona
i allí ho publico tot.
Hi ha una barbaritat de coses.
Tu creus que la necròpolis,
la cristiana d'aquí a Tarragona,
té a estar tancada,
que no es pugui ni visitar
els sarcòfags de fora,
el jardí de fora,
ja no et dic-ho de dins,
perquè a dins no deu quedar res,
eh?
I entren i salten
i fan el que volen
i no es puguin ni visitar
fa nou anys
o deu anys.
És vergonyós.
Patrimoni de l'humanitat
i que no es pugui visitar
la necròpolis romana,
que és la més important que hi ha.
I així te n'explicaria mils i mils.
I això ho publico.
Diuen,
oh, xe,
és amor blanc,
no faig cap mal a ningú.
Jo publico el que veig,
que està molt mal fet.
Hi ha altres coses
que no acabaríem.
No, és que no acabaríem,
no acabaríem.
De tota manera,
lligaria molt que hagi vingut avui d'aquí a vosaltres.
Per fer aquest primer testet,
perquè jo amb vostè parlaré demà
després del reconeixement,
i ja parlarem
amb més profunditat,
ara farem aquest petit testet
pels oients.
Demà dissabte,
després del reconeixement,
parlarem extensament,
si vol,
d'aquestes qüestions
i també d'altres.
De tota manera,
li agraïm molt que hagi vingut avui aquí.
Ja ho sabeu.
I l'enhorabona per aquest reconeixement.
Gràcies, Xiquet.
Moltes gràcies.
Ja ho sabeu.
Fins aviat.
Vale.