En directe des del pati del rei Jaume I de l'Ajuntament de Tarragona,
un espai esplèndid.
Endavant, a banda del monument, tenim la mà dreta a la Lliga de Tarragona,
que també ens acompanya en aquest programa especial,
en el qual, la veritat, i ni que ens estigui malament dir-ho,
hem posat molta il·lusió la gent del matí de Tarragona Ràdio.
Per aquests micròfons passaran polítics, fonamentalment,
que van ser testimonis d'aquella època, que van ser els protagonistes.
Els testimonis també hi seran a través de la veu de dos periodistes,
Tomàs Carot, Enric Pujol, i també ens acompanya en aquest temps
d'una manera, com sempre, absolutament desinteressada,
el Jordi Piqué, que és historiador.
Jordi, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut. Ara anava a ser indiscreta i a preguntar-te què feies el 79,
però imagino que el que feies tu el 79, el que feia jo, no té excessiu interès,
però sí que pot donar testimoni d'una època.
Ho comentàvem aquest matí, fent una mica de cronologia a la ràdio,
i dient, tu recordes quan vas votar les eleccions municipals
i jo deia, és que jo no vaig votar, i és que en aquella època es votava als 21 anys,
no es votava als 18, com ara, i això moltes vegades també obliden
que han canviat moltíssim les coses, afortunadament.
Certament, en absolut és interessant el que feia l'any 79,
però sí que el que jo feia era representatiu del que feien molts joves en aquella època,
que era que ens guanyàvem uns diners enganxant cartells.
Veus? I d'això dels cartells també tenim aquí una bona mostra.
Com que va ser un any de diferents convocatòries electorals,
unes generals, després les municipals,
doncs aleshores hi havia feina en aquest àmbit.
Ara que parles d'enganxar cartells, segur que sortirà al llarg de la conversa,
també com ha canviat, com la societat en general, els eslògans publicitaris.
Evidentment.
La manera de publicitar les diferents formacions polítiques,
la terminologia, el llenguatge, quin canvi en el llenguatge,
ara probablement més formal, més treballat des del punt de vista publicitari,
probablement aquells missatges eren més espontanis,
i també més sincers, per què no dir-ho, no?
De fet és que no hi havia experiència en campanyes electorals
i per tant tampoc hi havia agències publicitàries
ni els propis partits polítics estaven preparats
per després ja el que ha sigut el decurs normal de la democràcia.
L'any 79 passaven coses realment destacables,
algunes d'elles, com passa amb la història,
tenen conseqüències avui en dia.
Parlem a nivell general.
Per exemple, era l'any que el Shadiran era obligat a exiliar-se.
Un accident nuclear als Estats Units
va provocar la primera fuita històrica del segle XX,
podríem dir, de radioactivitat.
Va ser a la central nuclear de Harrisburg concretament.
els sandinistes organitzaven un govern provisional a Nicaragua.
Moria el poeta Blas de Otero
i també moria Marquius,
un dels pares de la filosofia del segle XX,
del segle que hem deixat enrere.
Mostres com aquestes de tot el que passava ara fa 25 anys
anirem comentant al llarg del programa
que també s'anirà nodrint amb músiques com aquesta.
Penso que haurem de cantar tu i jo, eh, Jordi?
Sí.
que no estava en el cas i no m'ha sortit aquesta cançó que esperàvem,
que ens havia, doncs, d'il·lustrar tot això que estàvem explicant.
De qualsevol manera, sense banda sonora,
també podem continuar endavant
i explicar algunes de les coses que passaven ara fa 25 anys.
Et sembla?
Bé, aleshores, l'any 1979,
el que podríem centrar-nos era en veure com era una mica Tarragona, no?
Com era Tarragona, fa 25 anys.
Era una ciutat que ja comptava amb 110.000 habitants,
no era gaire més petita en quant a població a la ciutat actual,
i el creixement demogràfic important i meteòric,
bàsicament, s'havia registrat uns anys abans,
quan de l'any 1960 es passarà dels 43.519 habitants
a 101.619 habitants l'any 1975.
És a dir, que en 15 anys gairebé la població es doblarà.
Per què?
Doncs perquè hi havia un creixement econòmic,
bàsicament articulat al voltant de la indústria petrolióquímica,
també el sector turístic i la construcció,
i aquest creixement econòmic farà l'efecte d'un imant
i atraurà tot un allau d'immigrants,
principalment d'Andalusia.
Les conseqüències d'aquest fet,
que en 15 anys la població gairebé es dobli,
o una mica més del doble,
serà en definitiva, penso, un dels principals problemes
que tindrà el nou Ajuntament Democràtic.
Tota aquesta població immigrada,
prop de 62.000 persones vingudes durant els anys 60-70,
s'hauran d'instal·lar forçosament en barris perifèrics
construïts sense gairebé cap tipus de planificació,
pocs mitjans de transport per accedir al nucli urbà
i amb una manca de serveis gairebé absoluta,
uns barris en els quals vivien prop de 50.000 persones.
De fet, podríem parlar que eren com dues tarragones,
la del nucli, la de la ciutat,
i una altra de disseminada en nuclis perifèrics,
amb moltes dificultats per connectar-se amb el nucli urbà.
Cal pensar que en aquelles èpoques em sembla que només hi havia
entre 12 i 14 autobusos i 26.000 cotxes particulars.
Avui en dia em sembla que la mitjana dels cotxes
és un cotxe per cada una i mig persones,
aleshores gairebé era un cotxe per cada quatre o cinc persones.
Quina diferència.
Després, la població activa que tenia la ciutat,
és a dir, la gent que treballava, que eren prop d'uns 35.000,
es repartia bàsicament en la indústria, un 29%,
un 13% a la construcció,
un 51% en els serveis,
i un 4,5%, és a dir, molt poc important ja,
en l'agricultura i la pesca.
Però l'any 1979, també és un any,
per tota la importància política que es representa,
és un any en què, en l'àmbit econòmic,
també, lògicament, a Tarragona es patirà
la greu crisi econòmica que es començava a abatre,
una crisi econòmica internacional,
que lògicament tenia els seus efectes a l'estat espanyol,
a Catalunya i també a Tarragona.
Tot i que el sector químic ja estava plenament instal·lat,
arrelat i desenvolupat,
la resta dels subsectors industrials,
com la industria alimentària,
o els que depenien fins i tot del sector metal·lúrgic,
la construcció, els serveis, etc.,
registraran un cert retrocés.
Això comportarà que una de les principals preocupacions
que començaran a haver en aquells moments,
paral·lelament a tot el que era l'efervescència política
que s'estava registrant,
serà el problema de l'atur.
Recordem que l'any 1982,
és a dir, tres anys després,
la campanya del PSOE,
en Felipe González, quan guanyarà,
serà la dels 800.000 llocs de treball,
perquè l'atur en aquell moment
s'havia convertit en un problema molt seriós.
Hi havia milers d'aturats a Tarragona
i en aquells moments també hi havia expedients de crisi
en empreses que fins aleshores havien funcionat força bé,
com a Servi, Helena o l'Oste,
que avui en dia encara d'algunes d'elles
es continua conservant la carcassa
del que era l'edifici industrial.
Déu-n'hi-do, quina fotografia.
Totes aquestes imatges històriques,
però molt recents,
les comentarem com aquella experiència
que es va viure l'any 79,
quan es va fer el primer plegat
i quan es va constituir damunt la taula
tenim les actes,
però sortosament entre nosaltres tenim els protagonistes.
Fem una molt petita pausa per la publicitat
i els presentem i els saludem tot seguit.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.