Els volem parlar d'una obra de teatre que podran veure aquest diumenge aquí a Tarragona,
una obra de teatre que segurament si el diem el nom el sonarà.
Es diu Els Fussells de la senyora Carrà, és una obra del dramaturga Berta Obrecht
i que per situar-la o per situar-se una mica ens aniria per exemple a aquesta sintonia.
L'any 1937 Berta Obrecht va escriure aquesta peça, una peça de teatre que reflectia el conflicte espanyol
prenent un partit clar a favor de la causa internacionalista republicana.
En volem parlar d'aquesta obra i per fer-ho aquí millor que el seu director,
amb ell volem parlar, Oriol Brogi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
La sintonia aquesta va molt bé per situar l'època, el 1937, la guerra, el bando també.
Sí, el bando queda més en cometes perquè la protagonista de l'obra no és nacional
però intenta mantenir-se al marge de la causa republicana per salvar la pell, intenta ser neutral.
Aleshores també critica bastant el bando republicà.
És una de les coses maques de l'obra.
Justament per qui va la cosa?
Perquè ella vol mantenir aquesta neutralitat fins al final, no es vol posicionar cap a un bando ni cap a l'altre,
vol evitar que els seus fills baixin al front.
És complex, no? Tot plegat.
I més a més en l'entorn...
Sí, és un tema que podria ser poc complex, perquè clar, hi va tantes coses i el tema de la guerra i una guerra civil és tan bipolar tot i és tan o un cantó o l'altre o blanc o negre, no?
o terrorista o no...
i la mare Carrà, la senyora Carrà intenta... decideix que això no va amb ella, que ella vol viure tranquil·la i viure a casa seva i li és igual tot l'altre,
perquè com que ja li han mort gent, ja s'ha mort gent, no vol perdre més gent.
Prefereix viure que no pas morir.
I per fer això, com que el seu entorn és republicà, sembla que estigui en contra, ha de criticar-ho i aleshores el criticar una mica sembla que estigui en contra de...
Aleshores, tot passa en torn d'aquest qüestionament que hi hagi un bé i un mal i tot això, està bastant de moda ara, perquè sempre ha sigut bastant el mateix amb les guerres.
I és complexa quan hauria de ser com molt senzill i també tocar aquest tema també és complexa perquè hi ha moltes susceptibilitats, etc.
És una obra que es podria fer extrapolable a d'altres conflictes actuals?
Sí, sí, sí, jo crec que sí.
Nosaltres no ho hem volgut fer molt o no ho hem volgut explicitar gaire perquè hi ha poc que es parla de la guerra civil espanyola
i és una obra, a més a més, que el Bertolt Brecht escriu, no està a Espanya i en canvi parla molt bé del moment
i parla molt bé de les atrocitats dels nacionals i d'algunes atrocitats dels republicans.
És molt concreta, està molt situada a un poblet al costat de Màlaga, amb les matances de Màlaga, etc.
I nosaltres treballant molt, molt en aquest context molt concret, l'espectador evidentment pot pensar en mils d'altres moments i situacions.
Nosaltres no ho hem fet però es pot fer, sempre es pot fer.
És una obra que Brecht l'escriu com una mica pamflatària quan la llegeixes i és una miqueta, pren un partit molt clar,
és una etapa pedagògica, però nosaltres li hem volgut accentuar la part més críptica i més de raonament
i més deixar les coses de manera ambigües perquè sigui una cosa més interessant, més sòlida.
Aleshores, ja crec que deixa de ser un al·legat perquè depèn de com te l'emitis és un al·legat i depèn de com te l'emitis no és,
això és el que volia dir. I nosaltres hem intentat que no ho fos gaire perquè si bé ella és neutral, personal,
no vol ficar-se en res, no vol pensar en cap bàndol polític, la situació fa que ho hagi de ser
i es qüestiona que pugui ser-ho. Per tant, a l'hora que és un al·legat, a l'hora també es qüestiona.
Els Fossells de la Mare Carrer és una obra que, ara tu em feies referència, es defineix com de les obres didàctiques, no?
Sí.
Com ho heu fet per aconseguir que una obra didàctica sigui entretinguda?
Sí.
O més enllà de ser entretinguda?
És veritat, sí. És bona pregunta perquè és la pregunta que ens hem estat fent tota l'estona nosaltres quan ho muntàvem.
Jo crec que és una obra molt apassionant, és a dir, que el resultat, quan la veus, és una obra que t'apassiona i t'arrossega.
I passa molt poca cosa, tot és discurs, tot és diàleg, és una cosa estranya actualment en el món que vivim,
que passin poques coses i que es reflexioni, es raoni molt a favor, en contra, i això sigui apassionant.
No estic parlant de tertúlies radiofòniques i això, sinó de passions reals que viuen dalt de l'escenari.
Jo crec que el que hem fet nosaltres per ser entretinguda és simplement posar sobre la sena el text
i potenciar molt la part dels actors, és a dir, que l'espectador pugui veure tota l'estona
a l'actor interpretant aquell personatge i lluitant per ell, i això és el que ho fa entretingut,
a part de la temàtica de l'agressió espanyola, a part de la temàtica contra la guerra
i contra les atrocitats de les guerres, són coses que agraden, que apassionen.
Heu mirat que sigui un muntatge sèmic simple.
Sí, perquè teníem molt pocs diners, sempre teníem pocs diners, aleshores havíem de buscar alguna cosa que fos simple
i per fer una gira i que tots els espectadors puguin veure el mateix,
tant si estan a Barcelona com si estan a Terrassa com si estan a Tarragona,
el millor és portar una cosa simple que la puguis transportar tal qual
i que l'espectador pugui veure exactament el mateix, aquí que allà,
amb un marc diferent, aquí en el Metropol el marc és incomparable,
però finalment tu tanques una mica de la caixa escènica i allà tens el mateix
i això ho has de fer en un dia, per tant ha de ser simple.
També juga a favor de l'obra de la simplicitat, perquè és una obra molt simple,
està escrita, els personatges són d'una traça, els seus arguments a vegades també són d'una traça,
tot és bastant senzill, després es fa complicat però en principi és senzill,
la scenografia també volíem que fos senzilla, que els espectadors a més a més
en un moment ja estiguessin situats i poguessin aleshores mirar els actors.
Per tant, els diners continuen sent un cavall de batalla, un gran cavall de batalla al món del teatre.
Sí, pobrets, sí, sí, és horrorós.
A mi els productors d'això, el centre demàtic del Vallès està en aquest moment
tancant-se per ofegament de la Generalitat i de les ajuntaments, vull dir que no hi ha prou recolzament.
També és normal perquè és una cosa, potser es pot considerar una cosa bastant obsoleta,
el teatre, aquests nois que fan teatre, etc.
Aleshores, si depèn de quins polítics tinguem, doncs sí, és relativament normal, ho entens, que ho facin.
Aprofundiu una mica més en l'obra d'Alberto Albrecht.
Jo he vist a buscar d'informació que molts diuen que aquesta obra va ser precursora de Madre Coraje,
Mare Coratxa.
Sí, el tema de la mare, Albrecht va escriure aquesta obra, després va escriure una adaptació de la mare de Gorky
i després va escriure la mare Coratxa i els seus fills.
Amb tots tres la mare és molt diferent, té actituds radicalment diferents,
però amb tots tres també es veu una mare amb els seus fills,
és a dir, l'oposició dels sentiments, això li interessava molt a l'Abrecht,
dels sentiments més personals, que són els de la mare i els fills, segurament no,
que són els més, una barreja entre animal i familiar,
el que condensa més la nostra societat vist des del punt de vista de les persones
i contrastats amb la guerra, que és el que explica més la societat des del punt de vista social,
és a dir, tota una massa social que lluita per unes raons polítiques o econòmiques, etc.,
amb unes altres.
Per tant, és un moment com radical, hi ha dues passions molt radicals,
una, la mare amb els fills, la protecció vital i familiar i animal,
quasi bé, amb la protecció social per protegir una causa.
Una mica la força d'aquesta emotivitat estèmica, d'aquests sentiments que es podran apalpar de l'escenari,
al Sarrossegla, l'actriu principal del repertori, que és Marissa Josa,
el paper de la mare de Carrà, no?, de Teresa Carrà.
Sí, la Marissa Josa és la protagonista, és una actriu que ha fet molts papers d'aquests
i que té, bueno, té els, diguem, els peus pelats de trepitjar aquests escenaris fent aquests papers.
I segur que ens ho pot explicar, Oriol, perquè em sembla que la tens aquí al costat.
Sí, us la passo, us la traspasso i us ho explico allà mateixa, que ho farà millor que jo.
Oriol, gràcies i fins diumenge, eh?
Gràcies, fins diumenge.
Marissa Josa, molt bon dia.
Bon dia.
Ara, l'Oriol t'estava deixat molt bé, eh?
Sí.
Estaven dient que el tio papel de Teresa Carrà, que és una mica el que arrossega aquesta força escènica
de l'obra, no?, del Fosseix de la mare Carrà.
Sí, sí, sí.
Bé, és el personatge que, com ha explicat dintre d'aquest context l'Oriol, que l'ha explicat bé
del que és el contingut de l'obra, doncs es belluga amb aquestes contradiccions entre la raó i els sentiments
i, per tant, doncs, tot això amb un clima de molta tensió proposat per la direcció
i que fa, doncs, que passi a primer terme, doncs, una cosa molt, molt, molt, uns sentiments molt primaris però molt fondos i potents.
Com aguanta la pressió al personatge? Perquè des de la primera escena fins a l'última van sorgint
i es van agrimint arguments en contra de la seva neutralitat, no? Com ho va salvant, això?
Com pot, ho salva i no ho salva, perquè, en el fons, va acumulant també cap a on orientar-se
que al final, doncs, desemboca amb el final, no?
Esclar, ja dic, tant el germà potser és el que, és el personatge més d'una peça, no?, el que ho té més clar,
però tant la gent que té al voltant, tant el fill com el capellà, doncs, es belluguen en aquest territori ambigua, no?,
del dubte, de les contradiccions, i el que passa és que, esclar, l'evidència és tan força, tan forta,
i arriba passant el que ella temia, que, esclar, arriba un moment que, doncs, es concreta l'acció final cap a un lloc, no?, determinat.
Encara no m'ho explicarem, eh?, que ho vegi el diumenge.
Com ha estat l'experiència de poder interpretar aquest paper i el fet de traslladar-te a aquesta època?
Estem parlant de l'any 37, 36-37, està difícil imaginar-te, doncs, el que sentia la gent en aquell temps?
Els actors sempre treballem amb paral·lelismes, amb situacions paral·leles,
i tampoc no és tan diferent a la situació que un viu actualment, per exemple, a nivell cultural i tot això, no?
Vull dir que és molt fàcil traslladar i fer paral·lelismes en una situació que s'entén, doncs, també vital i forta, no?
Per tant, sempre hi ha, sempre hi ha, no cal situar-se exactament en una època i en unes coses especials,
sinó un pot fer, doncs, utilitzar altres recursos que són tan intensos com els que li passen a la pròpia protagonista, no?
A part que, esclar, el text del Brecht és molt potent i et va, doncs, arrossegant, no?, cap allà.
Només el text o...?
El text i la proposta, jo penso, eh? És molt important la proposta que hi ha hagut.
Certament és una obra on el paper de l'actor, de l'actriu, té molta cabuda, el que hi pugui aportar el mateix, no?
Sí, sí, sí, sí, exacte.
Pot fer molts tipus de lectures, tampoc, eh? Tampoc, no ho permet massa, tampoc, l'obra, eh?
Els sentiments de la Mara Carrà són uns molt concrets i, bueno, es pot personalitzar,
vull dir, cada actor o cada actriu pot tirar-ho cap al seu molí,
però hi ha una cosa molt determinant, no?, que és la situació.
I la situació està exposada molt clara.
Molt clara, hi ha uns sentiments, doncs, potents que es veuran aquest diumenge,
amb molta emotivitat, eh?, perquè és una mica el fil conductor, amb aquesta emotivitat que transpua l'àmbient, no?
Sí, sí, es podria fer més distanciat, es podria potser fer més fred,
però aquí sí que, doncs, en tot cas, no és el meu estil, diguem.
Marissa, José, gràcies per atendre'ns.
Que vagi molt bé diumenge, aquí al Metropol.
Hi viu tot abans al Metropol, el coneixeu, el teatre?
Sí, hi he estat moltes vegades amb el Centre Dramàtic, amb altres obres, i tant que sí.
Un molt lloc, no per actuar?
I tant, sí, sí, sí. Ens fa molta il·lusió.
Marissa, gràcies. Que vagi bé fins diumenge.
Gràcies a vosaltres, tio.
Una obra en la que, per cert, també intervé Pere Aventura, Marca García, Xavi Ruano, Elena Cudó,
Joana Palou i Vicenç Ammiralles, entre altres, tota la direcció, tots plegats.
D'Oriau, per a gent que parlàvem ara en aquests moments en directe a Tarragona Ràdio.