Els primers que vam parlar del retorn,
concretament del retorn,
la primera proposta de retorn de papers,
va ser, i aquí ve la primera sorpresa,
l'Antoni de Senillosa, l'any 1980.
I que en aquell moment era el seu cap de partit,
que era Manuel Fraga, i estava d'acord.
Perquè era Aliança Popular, aleshores.
Sí, sí, era Aliança Popular.
I estaven d'acord.
I estaven d'acord.
Sembla que, no m'ho feu recompondre pas per pas,
però sí, a grans trets,
un temps després es va discutir
quan ja hi havia govern socialista,
i aleshores els socialistes, en majoria absoluta,
hi van estar en contra.
De que tornessin a Catalunya.
De que tornessin a Catalunya.
Amb l'argument aquest de la unitat d'arxiu
i totes aquestes coses.
O sigui, imagineu-vos,
el primer panorama realment és espectacular.
O sigui, amb l'AP, actual PP, diríem,
doncs a favor, diríem,
i amb el PSOE en contra,
en un primer moment, eh?
En un primer moment.
Tira després, passo anys,
i l'any 89 es produeix la resolució
del Parlament de Catalunya.
Una resolució perquè tornin els papers.
Molt bé.
Aleshores, es discuteix el Congrés,
i aleshores la proposició es tomba,
es diu que no,
es diu que no en aquell moment concret.
es comencen a treure...
Esclar, per determinades persones
era molt difícil d'argumentar, això.
Per exemple, pel ministre de Cultura
de l'època, el Solet Ura,
que ell deia que personalment
ja estava a favor del retorn.
Però, esclar,
aleshores va començar a sortir
l'argument aquell estrany
dels problemes tècnics.
Semblava que hi havia problemes tècnics.
Quan finalment,
i passo molt per sobre de moltes altres coses,
l'any 95 es produeix un acord
del Consell de Ministres.
Aleshores,
el Consell de Ministres és socialista,
encara.
Sí.
Faltava poc, diríem,
perquè...
Pel que entrés al PP.
Exacte, però era el socialista.
Aleshores es produeix la manifestació
a Salamanca, aquella,
les declaracions aquelles,
més aviat desafortunades,
de personatges com el Torrenta Ballester,
molt desafortunades,
parlant del dret de conquesta
i totes aquestes coses.
És que algunes van sobtar,
fins i tot, no?
Que dius, home,
no esperàvem
segons quines reaccions.
No.
I que parcialment
es van rectificar després,
però després ja, esclar.
I aleshores
no s'arriba a executar
l'acord del Consell de Ministres
i no s'arriba a publicar.
I som aquí.
I aquí s'atura, ja.
I aquí s'atura la cosa.
Vull dir,
l'any 2000
hi ha un altre acord
del Parlament de Catalunya,
ja es fa una comissió tècnica,
se n'han fet dues o tres,
ja,
de comissions tècniques.
En un cas,
sempre el resultat ha estat,
diríem,
a favor del retorn dels papers.
I aleshores,
quan d'això,
quan...
En alguns casos,
senzillament,
les últimes vegades
els governs del PP
ja deien senzillament
que els era igual
els informes tècnics,
i que no els retornaven ni prou.
O sigui,
que és una autèntica barbaritat,
diríem.
Tota la història aquesta,
diríem,
i tot el procés
és una autèntica barbaritat.
A mi em crida molt l'atenció
que no es tornin
els anomenats papers
de Salamanca
sovint argumentant públicament
aquest tema tècnic,
aquesta unitat arxivística,
quan aquesta història
que ens has resumit
es veu que oveix
a interessos
i a posicions polítiques,
fonamentalment,
no?
Això és claríssim.
A més,
mira la qüestió aquesta
que es diu,
l'únic argument
pràcticament
que es pot esgrimir,
que és el de la unitat d'arxiu,
tampoc no funciona.
Primer de tot,
perquè allò de fet
no és un arxiu.
Penseu, per exemple,
que entre els papers
que han de tornar
hi ha la biblioteca particular
de l'Antoni Rubí i Virgili.
Ja m'explicareu
quin arxiu és això,
quins papers.
I després,
una dada
que és esbaleïdora.
De Barcelona,
l'any 39,
van sortir
11 vagons de tren
de papers.
Es diu que,
suposant que tornessin
demà,
els papers
tornaria
menys d'un vagó.
Tota la resta
ha estat destruït.
Ara,
en aquests moments,
com està el tema, Magí?
Perquè la Comissió
de la Dignitat
està fent soroll,
s'està parlant,
estan en els mitjans
de comunicació,
per tant,
ara és un bon moment
o ara és el moment.
Sempre ha estat el moment
i ara sembla
que podria haver-hi
alguna possibilitat
que es fessin
sense tot aquest soroll
que comentàvem?
A veure,
jo penso que ara
és el moment
de fer una mica
de soroll,
o tant com se pugui.
I ho penso
perquè les circumstàncies
polítiques
em sembla
que són
tan favorables
com poden arribar
a ser,
diguem-ho d'aquesta manera,
en aquest moment,
vist com estan les coses.
La qüestió
s'està tornant
a plantejar,
estem tornant
una altra vegada
als informes tècnics,
una altra vegada.
Bé,
és el moment
de fer la màxima pressió
possible perquè el tema
s'acabi d'una vegada.
La Comissió de la Dignitat
ha deixat ben clar
que reclama
el retorn
de tots els papers,
perquè aquesta
és una altra possibilitat,
que torni
una part,
diríem,
d'aquests papers.
Però l'objectiu
és que tornin tots.
Tots,
tots, tots.
Ara també es planteja
una cosa
ben clara,
que és que
es deixa ara
un marge
per l'acció política,
que és la que
hauria de resoldre,
i si no
s'anirà
a la via judicial.
paixín.