La qüestió jo penso que és realment molt simple.
El que passa és que s'ha complicat molt.
L'hem complicat molt, vaja.
La qüestió és molt simple.
Són uns papers, diríem, enduts,
tal com es va dir en un moment determinat,
com a voti de guerra.
Són fruit, per tant, de saqueig de guerra.
Per tant, si la democràcia el que pretén
és acabar amb el que s'havia dit tantes vegades
de les dues Espanyes i totes aquelles coses
a partir de Matxada i tot allò,
doncs si la democràcia el que pretén és això,
doncs el que ha de fer és restituir allò
que es va prendre per la força
i donar-ho als seus propietaris legítims.
Perquè pensem que no és una qüestió només de governs.
No és només una qüestió, doncs,
que deixar dels papers de la Generalitat,
per exemple, o dels ajuntaments.
N'hi ha de particulars, n'hi ha d'associacions,
i tenen uns propietaris, esclar.
Amb l'hora històric,
hi haurien papers que també tenen un valor sentimental.
Esclar, vull dir, és evident.
Hi ha persones, per exemple,
que no han pogut veure mai
la biblioteca de son pare, per exemple.
Hi poso l'exemple,
si no l'ha anat a veure Salamanca, esclar.
Doncs hi poso l'exemple
de la filla d'Antoni Rubí i Virgili.
Sí, sí, aquest és un dels exemples més clars
que es posen en aquesta qüestió.
De totes maneres,
reivindicar la tornada d'aquests papers
és un fet que ja fa uns quants anys
que es venia fent aquí a Catalunya.
Què ha passat en els últims temps
que se'n parla més?
Potser és que s'ha ampliat aquest col·lectiu de persones
que d'una forma activa volen reclamar aquests papers
constituïts a aquestes taules,
a aquesta taula per la dignitat,
amb el llibre que es presenta aquesta tarda.
Quina diferència hi ha
en la manera de reclamar
la tornada d'aquests documents
ara i uns anys enrere?
Jo penso que hi ha una diferència bastant clara
que és en el fet que anteriorment
la reclamació era institucional.
Vull dir, eren, doncs, un diputat, un senador,
doncs que ho reclamaven, ho deien,
el govern aleshores feia algun pas,
passos endavant, endarrere,
recordem que hi va haver un moment
que el govern ja va decidir de retornar-los.
Això és una cosa que no s'ha de perdre de vista.
L'anterior govern del Partit Socialista,
abans del govern del Partit Popular,
va deixar d'un Consell de Ministres
retornar els papers.
Després van fer comissions i contracomissions,
no es va fer cas de les comissions.
Bé, fins aquí seguia un ritme,
podríem dir, més o menys institucional.
Fa dos anys es va constituir la taula,
doncs, per la dignitat,
la Comissió de la Dignitat, perdó,
i a partir d'aquell moment hi ha hagut una acció sistemàtica
d'accions que recordessin tot això,
diríem, que no deixessin morir el tema,
que no el deixessin oblidar.
Jo penso que aquesta és la diferència fonamental.
I en els últims temps, esclar, a veure,
jo penso que en aquests moments,
si és que hi ha una ocasió propícia,
penso que ha de ser l'actual,
perquè amb l'anterior govern del Partit Popular
el tema era implantejable.
Pensem que la ministra,
després de constituir una comissió,
quan va veure el resultat de la comissió,
dels treballs de la comissió,
va dir que no pensava fer cas.
Esclar, això, aleshores, no,
el diàleg és impossible d'aquesta manera.
En l'actual situació,
doncs sembla que això sigui més possible.
Hi ha el precedent de l'acord
de l'anterior govern socialista
i hi ha una política de gestos
que no sempre es concreten,
però una política com a mínim de gestos
de l'actual govern.
Des de Salamanca, des del govern de l'Estat,
algú ha mogut alguna fitxa?
Algú ha fet algun comentari?
Ha dit alguna cosa?
Ara què s'intensifica aquesta campanya des de Catalunya?
Que tinguis notícies?
Bé, sembla que l'última cosa
és que s'ha constituït, diríem,
una altra comissió.
Ja deu ser la tercera o la quarta ja de comissió, eh?
Serà per comissions?
Sí, no queda per això, eh?
Per informes i per comissions no queda.
Esclar, això hi ha unes certes possibilitats d'optimisme,
perquè, esclar, quan es constitueix la comissió
el que és importantíssim és veure qui en forma part, esclar.
Doncs hi ha hagut, sembla que la comissió
és més aviat favorable, diríem, al retorn,
als personatges que la integren.
Doncs, fins i tot, hi ha hagut els personatges més contraris
que han dimitit per expressar el seu malestar.
Quan es van donar els noms a l'alcalde de Salamanca
va dir que d'això, que es posarien davant de l'arxiu
per no deixar sortir res, ni...
Per tant, sembla que hi pot haver un cert optimisme,
però tantes vegades hi ha hagut la possibilitat d'optimisme, diríem,
fins al punt que he dit abans, no?
Vull dir que fins a un acord de Consell de Ministres,
que no es va executar,
però fins a un acord de Consell de Ministres,
que Déu n'hi do, diríem, no?
A partir d'ara, la comissió i les diferents taules
que s'han creat a diferents punts de Catalunya,
què faran? Esteu fent ara, doncs, aquesta campanya,
que continuarà, no?
Sí, la campanya continuarà.
Hi ha una acció concreta que ja s'ha començat a fer
i que es confia que continuï,
que és que els ajuntaments pengin pancartes,
especialment els ajuntaments afectats, diríem, no?
Els que tenen papers a Salamanca.
I després, no et puc dir ara les altres accions que es faran,
perquè em penso que ara tot anava encaminat
cap a les presentacions de llibre i cap a les pancartes
i s'haurà de considerar, diríem, com continua la cosa.