El nostre home del cinema que també ens acompanya avui
i jo crec que t'has quedat impactat per aquesta imitació
una mica patillera de la grafita Morales que ha fet la meu faro.
No exageris amb la meva patillera.
Com ho has fet això, com ho has fet això?
Senyorito!
Senyorito, per això.
No, no, ho treu bé, ho treu bé, eh?
Sí que ho treu, sí.
Grans títols.
Jo recordo que l'Andrés d'Andrés,
que també col·labora en aquesta casa i que sabeu que,
gràcies a ell, es projecta pel·lícules d'aquelles antigues,
en una ocasió, no recordo en quines circumstàncies,
se'm va deixar una pel·lícula que la necessitaven
per fer un muntatge de la ràdio que es deia
El vampiro de Diuserdorf, Diuserdorf,
i protagonitzava aquesta pel·lícula el Fernando Fernández Gómez
i la grafita Morales, que anaven d'emigrants a Alemanya
a treballar en un castell on vivia un vampir que era José Luis López Vázquez
i Grafita Morales eren los emigrantes.
Hosti, a mi en canvi...
I el Fernando Fernández Gómez era el vampir.
Imagineu-vos el peazo pel·lícula.
No, esto es història pura.
Un clàssic, un clàssic, eh?
A mi l'Andrés d'Andrés, perdona, comentaré l'anècdota,
em va convidar un dia a veure una pel·lícula,
un incunable que tenia,
que havia aconseguit en aquelles compres que fan els col·leccionistes,
i no era ni més ni menys que un reportatge casero,
allò d'aquelles càmeres de Super 8 d'aleshores,
familiar de la Marisol,
de viatge per Suïssa,
on se la veia despullada.
A la Marisol?
Te lo juro.
Allò és una cosa que només hem vist pràcticament
5 o 6 persones al món.
La idea seva era fer que dintre d'un festival
que m'organitzàvem abans,
Fretem-se a Vila Seca,
on va sortir, si te'n recordes,
aquell del videoporno de la Maris,
vos volia, diguem,
saborejar les mieles de l'èxit a través de la Marisol en pelotes.
És veritat, això, el famós video aquest,
fixa't, és que l'actualitat ens venga.
Fa 8 anys com el...
Com l'Aznar.
Com l'Aznar.
Com l'Aznar.
Sí, sí.
Aznarografia,
una altra entrega de l'Andreu Faro i el Xavier Grasset,
ja sou un equip.
Un tàndem, que diuen.
No sé que sou capaços de fer alguna cosa l'un sense l'altre,
de publicar, em refereixo.
Sí, home,
nosaltres, a diferència de Valtros,
no anem amb parella al vàter.
Sense faltar,
sense faltar, eh?
Sense faltar.
Jo no hi vaig amb parella al vàter.
No.
No, perquè ja tinc una edat.
Bueno.
No et dic que no ho hagi fet d'adolescent per ara, ja no.
I quan hi anaves, què feies?
Que és la gran pregunta que tothom es fa.
Doncs et quedaràs amb les ganes.
Mira què, tu saps, David,
tens resposta perquè el cinema també ha tractat molt aquest important tema.
Hombre, és tot un univers, eh?
Explorar.
Sí, sí.
Jo la veritat és que tampoc parlaré de les meves intimitats,
però certament l'univers del lavabo,
de tot aquest univers íntims,
han donat molt de lloc al món del cinema.
Abans que aquest programa se'ns vagi de les mans,
que és un risc que correm sempre que s'acompanya a l'Andro Faro.
Mai millor dit, això de que se'ns vagi de les mans.
Hi ha motivacions, eh?
Per això, amb aquest tema,
sí.
Es pot parlar.
Aquest és un llibre per llegir en la intimitat.
Però, Andrea...
Com el català que parla.
Aviam, preguntes ja formals.
Aquest llibre, quan el vau acabar de fer?
No publicat, de fer.
Dates.
Bé, doncs...
Ha passat unes eleccions, hi ha hagut uns canvis,
per tant, val la pena que ho situem tot això en el temps.
Doncs com pràcticament tots els llibres
que es volen acabar de fer el desembre,
es va acabar el febrer.
I aquest llibre...
El febrer del 2004.
Exacte, d'aquest any.
La idea no era aquesta,
però al final,
en pesos, diguem,
per la desídia aquesta que ens invaeix,
tant el Javi com a mi,
de deixar-ho tot per última hora,
i després també,
que bé, que a principis d'aquest any
hi havia conteixements
que pensaven que calia reflectir el llibre.
Vam esperar fins a saber ser del cert
si l'Aznar entrava com a secretari general
de les Asensions Unides
o com a president del Real Madrid.
I ni una ni l'altra han estat possibles
de reflectir-les al llibre,
tot i que avançaven les hipòtesis.
Clar, sort que ella ja va dient
el seu dia que no es tornava a presentar,
sinó, clar, no podíeu tancar el cicle,
perquè la incertesa d'un resultat electoral,
clar, és molt arriscat, això, eh?
De fet, fins i tot va tenir la Jeta de dir-ho
quan li entrevistaven dient
com valora les eleccions.
I va dir, jo no me presentava.
Ah, a mi?
A mi que m'explica.
Ha del pedido muerte, no?
El del puro, no?
Doncs va ser, jo,
un dels molts punts finals
que va posar l'Aznar
amb aquesta trajectòria negra
com la portada del llibre,
en alguns aspectes.
Em deixa saludar el Jordi Tinyena?
Com no, et permeten que jo també el saludi, Jordi?
Però no li toquis la cama, home.
Hola, bon dia.
És que aquest xic arriba d'una manera...
Si tu no ho expliques, no ho veus ningú, eh, però...
Però és que jo ho explico tot, saps que...
Hem començat parlant d'intimitat al lavabo, Jordi,
quan tu no hi eres,
i estem aquí amb esta mare.
Jordi Tinyena, bon dia.
Hola.
Gràcies per venir.
Li vam demanar al Jordi,
que ja saben vostès que periòdicament,
des de l'Espai Punt de Lectura,
ens acompanya a la Ràdio i l'Elió en Dioma.
Aviam si aquesta setmana pots fer doblete
i passes per aquí, per la Rambla,
i també comparteixes amb nosaltres
una estona de conversa, en aquest cas,
per parlar d'aquest llibre.
Saps què passa?
Que com que us han entrevistat a tot arreu,
com que tothom ha parlat...
Jo no sé ni què preguntar-te,
ja t'ho dic així.
Jo no sé si fer una mena de programa
a ser el service,
que tu mateix et facis les preguntes
i te les contestis.
Ja no sé què preguntar-te,
no puc ser original,
preguntar què expliqueu,
clar, és que també és cert,
jo ara et diria,
et preguntaria,
ha estat fàcil o difícil?
Home, hi ha hagut moments de glòria
que es podrien reflectir
a través de la crònica periodística
o a través de l'humor.
Exacte.
Ara penso perejiles, casaments,
jo què sé, és que clar...
La veritat és que...
Explica en tot cas algunes seqüències,
alguns moments d'aquests
que heu considerat minuts de glòria
de José María Aznar,
que heu reflectit en aquest llibre.
N'ha tingut molts l'Aznar.
De fet,
molts humoristes,
de tot tipus,
ja sigui a través de premsa humorística
o a través d'entrevistes,
diuen que enyoraran
la figura de l'Aznar.
Jo sempre dic,
com deia la meva àvia,
que otro vendrá,
que bueno te hará.
I de fet,
unes setmanes després
que el president,
o uns dies després
que el president
hagi deixat de zero,
ha aparegut fulgurant al cel
una nova estrella
anomenada ministre de Defensa,
el senyor Bono,
que escolta,
la xiqueta,
la veritat és que...
Hi ha qui diu
que fa servir
els uniformes
que utilitzava l'altre
perquè de mida i tot
en tots els sentits,
la mala baba aquesta
que es gasten els humoristes...
Amb això de la investigació genètica,
algun dia
algú ha de confessar
si el Bono i el Trillo
haurien sortit
del mateix patró,
perquè tothom ho pensa
i jo també,
que ho has de dir.
De fet,
l'altre dia
feia una collita
al diari de Tarragona
que es veia el Mariano Rajoy
i l'Aznar
amb la bicicleta
que sabeu
que és una de les aficions
del Rajoy
i on aquests...
Dicen,
estos no estan avançant
per la derecha
i per la izquierda
i per l'esquerra
l'avançava el Zapatero
i per la dreta
el Bono.
Aquesta és una altra
els humoristes gràfics
o ninotaires
o com us vulgueu dir
que el nom al final
no té importància
l'importància és el que es fa.
En quatre dies
us heu posat al dia
perquè us ha canviat
tota la galeria de personatges
a Catalunya,
a l'Estat,
a tot arreu.
Ràpidament
heu hagut d'incorporar
nous personatges.
Jo faig les visites pertinents
al meu estimat Josep Papió
que coneixes tu bé
com a cap de premsa
de l'Ajuntament de Vilaseca
i quan llança els diaris
jo aprofito
per anar
a les meves tisores
i cúters
i retallar tota la galeria
de personatges.
I ho calques
com fèiem al col·le o què?
Bueno,
alguns són fàcils de calcar,
però no,
la veritat és que
no em deixa el meu director.
Ja ho descobriré.
L'has fet tu calcar-lo,
no?
Ara descobrirem els secrets
de com fas els personatges.
I sí que hi ha una nova galeria
de personatges
que promet força.
Jo penso que
de la,
dèiem l'altre dia,
de la Llonganissa
que neix a Extremadura
amb l'Ibarra,
passa per Castilla
a la Mancha al Bono,
arriba a Madrid amb el Zapatero
i arriba fins a Catalunya
passant pel Maragall
i acabant pel Carot,
d'aquella Llonganissa
em podrem fer
de plats divertits
sucossos que no vegis.
Només hem d'esperar
que facin justícia
el que esperem d'ells.
Quins són els més fàcils
de dibuixar dels nous?
Des del punt de vista
de dibuix, eh?
No et parlo de contingut
de l'acudit,
que aquesta és una altra història
i va una mica en funció
dels comportaments
de cada dia.
Com a dibuix?
En teoria el Zapatero
hauria de ser
perquè té una cara així,
com te diria,
com de Mr. Vint reciclat,
les faccions molt marcades,
no?
Teia unes galitetes
que li petonejaries
tot el dia, no?
I l'altre dia vaig començar
i t'has de confessar
que acostumat a l'Aznar,
que era un critxer facilíssim,
l'Aznar era una cara de pal,
algú va dir
que tenia perruca d'arganboi,
doncs el Zapatero
la veritat és que és força fàcil,
Rajoy t'ho posa fàcil
perquè, clar,
només que el dibuixen
a barba i un puro
ja tothom l'identifica
i estem una mica definint
el que serà
el futur govern,
els futurs personatges.
Maragall, per suposat,
amb aquell posat de Charles Bronson
d'anar per casa que té,
també és un dels personatges
fàcilment caricaturitzables
amb aquells us
que sempre porta
tancats i el bigoti.
Ara que abans deies
això de que les xiquetes
sempre anem de dues en dues
al lavabo,
ara hauràs de dibuixar
unes quantes senyores també,
no?
Si parlem de ministres.
Encara no has treballat,
el tema senyores
com a personatges polítics
no l'has treballat gaire.
L'altre dia vaig veure
un acudit molt bo a internet
que deia
la paridad en les files populares
i era un powerpoint d'aquests
i es veia,
clac,
la vinyeta
de Rajoy,
Aznar,
Rato i Oreja,
ñec,
es veien damunt d'una taula
tallats per la cintura
com si estiguessin allò
en un congrés
i després la vinyeta
pujava,
ñec,
i la paridad volia dir
que sota de la taula
es veien
quatre esprèndits
parells de cames de dona
amb mitges i liguero,
no?
Fantàstic,
aquesta és la paridad entesa
des del punt de vista
de l'humor de la xarxa.
Però des del punt de vista
del dibuix de la caricatura
i no parlo només de tu,
al govern,
l'anterior legislatura
hi havia dones
que tenien cartera
que eren ministres
i jo no les he vist gaire
pels diaris
la seva caricatura,
el seu dibuix,
que us fa respecte
dibuixar les dones
perquè penseu que algú dirà,
sortirà amb algun discurs feminista
que li han fet aquesta forma,
aquella altra,
li han posat aquest tret
més característica
i li han posat un quilet
de més,
de menys.
Què fa que no dibuixeu tant
a les dones?
La ministra de Medi Ambient
necessitava dos acudits.
Ara m'explico
per què no t'atreveixes
a dibuixar segons qui.
I clar,
entens,
era com una mena
de dibuixar un...
Si sortia la ministra
de Medi Ambient
era una miqueta
com l'estampa
de l'Asterix
i l'Obelix,
no?
Sempre havia un Obelix
que era aquesta dona.
I després,
home,
escolta,
perdona,
l'exministre
de Força Exteriors
ha estat una mina,
una mina
de l'humor
en premsa,
de l'humor
en ràdio
i la veritat
és que també
trobarem a faltar
el seu somriure,
com deia la cançó.
Aviam...
Aquí ve una espontània
que demana rosa...
No, aquesta no
perquè me l'han regalat a mi
i me l'ha regalat
el Javier Aguilar.
A la Unia Ràdio
que és un mitjà públic.
Això, això.
És el que té,
està al carrer.
I aviam,
sí,
hem d'estar una miqueta
a l'aguai
perquè de vegades
allò es talla
el fil
per donar-li
més animació.
Parlem del llibre,
en tot cas,
perquè anem derivant...
Jordi Tinyena,
l'has llegit?
El llibre del Faro
i el Graciel?
L'has llegit a miques
perquè...
Com es llegeixen
aquests llibres, no?
Sí,
a més a més,
jo l'envejo
perquè aquest tipus
de llibres
que es poden anar fent
lentament
perquè ja
t'hi obliga
una mica
la professió
i llavors,
clar,
queda un treball
posterior
de recull
i de perfilar,
de retocar,
però la màquina
es manté sempre
en funcionament
amb el dia a dia,
no?
Que, clar,
quan escrius
o fas un altre
tipus de llibres
allò és diferent,
no?
Has de tenir-ne ganes
perquè passes
del no res
a fer-ho.
En canvi,
això ho vas fent.
El llibre és molt oportú,
és evident que és molt oportú,
però és el resultat
d'una feina feta,
vull dir que
si no hagués treballat
el personatge
amb anterioritat,
amb molta anterioritat,
ara no sortiria el llibre,
tampoc.
en els llibres anteriors
que eren a recull
i que també estaven
amb els comentaris
del Javier Graset
hi havia una tendència
a l'acudit
de temes locals.
Aquí,
com que centrem
la nostra atenció
en aquest personatge,
entrem en un univers
del món mundial,
no?
Doncs sí,
no sé si
aquest hagués
volgut ser
l'epitafi
de l'Aznar
o la frase
postrera de l'Aznar.
No li has agafat carinyo
fent tants acudits
perquè cada cop
que parles d'ell
parles amb un retintint,
com a tant de conviure
amb aquest personatge
potser li has agafat
estimació i tot.
Jo ho dic
que en aquest llibre
té la vessant
diguem humorística
dels acudits
que tothom coneix
però diguem
la part de text
de poder
és la que ens ha quedat
més seriosa
de totes les
les col·laboracions
que hem fet
el Javier Graset i jo.
Fins i tot
em van demanar
que fes una reflexió
com a dibuixant
una mena d'introducció
que hi ha al llibre
i em va quedar
molt seriosa
i el que vinc a dir
una miqueta
ja parlo
del meu desencantament
en general
i suposo
que els que esteu
al damunt
de l'actualitat diària
desencantament
per l'actualitat política
per les ideologies
dic jo
perquè xiqueta
al final
ja no sento
ni fred ni calor
ni odi
ni estima
ni rebuig
dic al final
d'aquest programa
que m'ho miro
com els reportatges
aquests d'animals
que s'espedacen
a la televisió
que et deixen
totalment fred
no penses
ni que hi ha bons
ni dolents
simplement
és l'espectacle
salvatge
de la política
o de la natura
i una miqueta
l'Aznar al final
m'ha deixat així
bàsicament
per desencantament
de tot
l'Aznar començava
fa nou anys
dient que Pujol
era l'origen
de tots els mals
de l'Estat
per després
del sopar
del Majestic
deia que Pujol
era un home
que comprenia perfectament
la seva responsabilitat
dintre d'aquest marc
aquests canvis
i escolta
això no és patrimoni
ni dretes
ni d'esquerres
tothom ho diu
Esquerra Republicana
ahir
va fer una mena
d'espectacle
penós
dient que va
que no va
a la presentació
a la perdó
a l'obertura
de les Corts
amb la presència
del rei a l'himne espanyol
fa uns anys
deia just el contrari
fa uns anys
Convergència
s'entregava
als braços
del govern
i ara vota abstenció
per tant
què és això?
al final
estimada Iolanda
ni fred ni calor
m'ho miro
saps què?
com la moral
del bombarder
que deia
no?
eren objectius
sense personalitat
i és així
crec que és bo
que sigui així
per tant
és una esnerografia
però podríem fer
qualsevol altra
grafia
afegint
qualsevol altre
personatge públic
el Javi no
el Javi s'ho mira
amb una perspectiva
de fet l'envejo
perquè el fet de tenir
aquesta postura
clarament definida
fa que sigui més fàcil
fer comentaris
és més apassionat des d'aquest punt de vista
el Javi
jo m'ho mira d'una forma
més apassionada
és bona com a humorista
perquè ets un francotirador
contra tot
però és dolenta
perquè de vegades
t'hi costa agafar
aquest pols de visceralitat
que es demana un acudit
podries fer una definició
curta i breu
de José María Aznar
després d'haver treballat
el personatge
a través de l'acudit
del sentit de l'humor
que sempre diem
que és la forma més sèria
d'aprendre's les coses
doncs la definició
no és meva
però és molt encertada
i Aznar
va ser un home
que va parlar català
en la intimitat
que va parlar espanyol
amb accent de Texas
i al final
ha acabat
en matrícula d'honor
en francès
en francès
de genolls
d'aquell dels anuncis
dels diaris
per entendre'ns allò
d'una manera
diguem-ne més elegant
si és possible
t'agradaria
que arribés a les seves mans
aquest llibre
de fet
alguna vegada
ens ho han preguntat
i jo ho pensava
crec que l'Aznar
deu fer com la majoria
de polítics
de certa volada
que no llegeixen premsa
perquè al final
els agafa mal de fetge
però ho pensava
i fins i tot
en algun moment
vaig pensar
en deixant
algun raconet
del llibre
un missatge
senyor president
si usted lea esto
aprenda la lección
y inculquesela
a sus colaboradores
de fet
crec que això
hagués estat impossible
perquè al final
l'Aznar
com demostra
els seus talls de veu
és una paròdia
de si mateix
i crec que ja no té
punt de retorn
i si algun dia
el llegeix
doncs espero
que com a mi
no el faci somriure
que era el que li hagués
calgut
aquests 8 anys
posem-nos una miqueta
materialistes
jo els altres
però l'any passat
recordo
que un dels llibres
més venuts a Tarragona
va ser l'anterior
que vau fer
el Xavier Graset
i tu mateix
però una cosa
extraordinària
va guanyar pela
amb l'últim
o no?
sí o no?
el Jordi Riu
Jordi
tu que ets un escriptor
seriós
no d'acudits
va guanyar pela
i jo vull fer
el pròxim
amb ell
també
eh que sí?
un tripartit
un tripartit
un tripartit
jo me quedo
amb lo de tripa
eh?
anem a fer un bon superillo
i l'altre està
estimada Yolanda
que no és un retret
que jo me n'alegro molt
que et guanyis la vida
fent acudir
jo me n'alegraria moltíssim
de fet
tu ho diries
escolta
tu et guanyes la vida
parlant
i ningú t'ho retreu
eh?
no
no m'ho prenc
com a un retret
i de veritat
me n'alegraria
que això fos veritat
als nivells
que tu dius
per què?
perquè el diner
en el nostre cas
en el cas del Jordi
i en el cas de molts escriptors
és una mena de comprar temps
de renunciar a altres coses
diguem
de les quals treus un sostén
per abocar hores
i dies
i setmanes
allò que és la teva passió
això per tant
m'agradaria moltíssim
que fos així
perquè
és en definitiva
la virtut del diner
que fa't comprar temps
ni que no t'ho creguis
no t'ho deia en aquest sentit
t'ho deia en el sentit
que no m'ho prenc així
eh?
perdona
no t'ho deia en aquest sentit
sinó més aviat en el fet
que Andreu Faro
javier grasset
ben d'assegurar
i això és bo
vull dir
la gent us coneix
la gent té interès
per la feina que feu
és aquesta altra lectura
també l'aquest proposo
correcte
i això s'agrada
exacte
i aquesta tarda
per exemple
també estarà signant exemplars
aquí a Tarragona
perquè no te'n vas por ahí
sinó que estàs aquí
al dia de Sant Jordi
i jo m'imagino
que et demanen dedicatòries
a primera hora del matí
no recordo
en quines entrevistes
també preguntàvem
a alguns autors
que aquesta tarda
estaran signant llibres
això de les dedicatòries
el Jordi en té experiència
d'això de signar llibres
s'ha de preparar una mica abans
vaja
cadascú ho resol com pot
però la gent
la vol molt personalitzada
sí
però si
a veure
el que no pots
és improvisar gaire
perquè llavors no ho fas
ara si en portes
abans de la jornada
doncs unes quantes
tres, quatre
les vas alternant
doncs mira
però què li pots escriure
a un desconegut
o una desconeguda
que ha comprat el teu llibre
perquè li interessa
el que tu fas
un desconegut
que tingui una bona lectura
i que s'ho passi bé
i ja està
no cal complicar-se
i els coneguts
com que ja saps
els que vindran
ho portes fet de casa
home alguns sí
alguns penses
una dedicatòria molt especial
per a algunes persones
que saps que vindran
després en tens unes quantes
més o menys estàndards
i després les de
i si firmessis
amb cues quilomètriques
amb el nom
n'hi hauria de sobre
no et deia que
ara recordo
arrel de la teva pregunta
recordo una brillant presentació
que va fer el Jordi Niena
no fa gaire temps
d'un llibre
de l'Àngel Octavi Brunet
que avui també estarà signant
a l'estat de la Capona
ha passat aquest matí
si no recordo
a quarts d'onze o porai
ha passat pel programa
i va fer una brillant reflexió
allà
una nit de lluna plena
a l'espigó
a l'espigó del port
parlant de la feina aquesta
de l'escriptor
i en definitiva
la seva
la seva conclusió era
que
els que escrivim
des de
fora de la metròpoli
la motivació econòmica
és clarament secundària
o terciària
perquè el que fem
és escriure
perquè ens demanen els gens
és a dir
portem a dintre
som ell escriptor
i en aquest cas dibuixant
i em va semblar
molt adequada
perquè reflexa una mica
aquest mite
dels bestsellers
a nivell de Tarragona
diguem
no seria transpolable
les vendes
són les que són
no són de decenes
de milers d'exemplats
que és aleshores
quan té sentit
plantejar-se
una dedicació professional
no són així
per moltes raons
no entrem ara amb elles
però la satisfacció
que porta
poder fer aquesta feina
i poder oferir
aquests que et venen
a demanar llibres
sense conèixer-los
la teva obra
compensa
i no és un tòpic
a mi el meu cas
és molt cert
compensa les zones
de dedicació
pensa que tal com estan
i d'això
se'n parla molt
sobre un llibre
d'unes
parlem en pesetes
dos mil pesetes
quant diries
que es porta
un autor?
si no tinc entès
malament
al voltant d'un 10%
10-12%
200
si són dos autors
hi ha 100 pessetes
multiplica això
pel número de llibres
que s'han de guanyar
la resta s'emporta la indústria
els cànons
els impostos
i totes aquestes coses
i això és així
és molt dolent
és així
doncs multiplica
amb aquest tant per cent
la quantitat de llibres
que s'haurien de vendre
i la veritat
hi ha molta oferta
i és dificilíssim
arribar a aquests nivells
però escolta
això és secundari
tant de bo
que els fossin passos
per aconseguir
decenes de milers
el que s'hi dona
la idea és de la popularitat
dels autors
quan es diu
no no
els més venuts
doncs aquests
i sempre es fa l'apartat aquest
dels autors locals
avui a avui
ja m'imagino
la notícia
que estan realitzant
els nostres companys
dels serveis informatius
avui s'ha venut
i és que és així
perquè hem estat observant
el Código da Vinci
el llibre de Dalí
del Llongueras
no sé què
i dels autors locals
sempre s'afegeix
aquest segon capítol
dels autors locals
que està molt bé
o no
afortunadament
sí sí
està molt bé
però que com a mínim
esperat
i aleshores també es diu
tota una sèrie de noms
que a més a més
ja resulten familiars
per tant la lectura
l'hem de fer sempre
en positiu
des d'aquest punt de vista
sí sí
el que deia ell
l'Andreu és veritat
és a dir
vendre quantitats massives
és molt difícil
el món del llibre
és un món de negoci
és a dir
una jornada com avui
farà molts diners
farà molts diners
el món del llibre en general
però els autors
en concret
llevat de molt poques excepcions
doncs bé
vendran més o menys
però no
no viuran d'això
i seran molt pocs
els que podran acabar vivint
de la seva producció literària
el tipus que sigui
d'assaig
de dibuix
del que vulguis
serà molt difícil de fer-ho
clar
un mecanisme
per
per pujar una miqueta
el nivell
és que soni el llibre
que soni la persona
més que el llibre la persona
perquè estem en un món
en què
són els noms
i no pas els productes
els que acaben venent
llavors
que els mitjans locals
reservin una parcel·la
de la seva publicitat gratuïta
als treballadors
de la cultura locals
és important
i tant de bo
que el país
entengués
que és un país
perquè llavors
també guardaria una part
per dir
escolti
i allà
això
i allà
això
i allà
això
cosa que no es fa
perquè
aquest país
aquest és un país
a mitges
en realitat
quan parlem de país
sempre parlem de l'altre
a nivell de Barcelona
és a dir
pels diaris
com la Vanguardia
com el País
com aquests
sempre estan parlant d'Espanya
en general
i la literatura catalana
ocupa un paper minuscul
Deixa'm dir-te
Iolanda
que Tarragona
Camp de Tarragona
i fins i tot
la província
jo que segueixo
l'actualitat
de Sant Jordi
des de fa 4 anys
cada any
és la província
des del meu punt de vista
i sobretot
recordo
el primer llibre
que van fer
el Xavier Gracieta
i jo
que a més a més
presentaven llibre
el Jordi Tinyena
l'ombra del coronel
i l'Olga Sirenas
que si no recordo malament
presentaven dos
Tarragona
ha estat
en aquest últim temps
una província
que ha comprat
molt autor local
van ser els més venuts
en aquella ocasió
el de l'Olga
el del Jordi
i el vostre
fins i tot
per damunt
d'autors
en un àmbit
més ampli
i Tarragona
ha tingut això
i me'n recordo
que el dia
següent de Sant Jordi
el dia 24
d'abril
de fa 3 anys
l'acudit anava
d'això
un homenatge
als autors locals
i als lectors locals
que s'havien abocat
i sembla impossible
davant de
en aquella època
el gala
etcètera
i el bombardeig
a través de totes
les televisions
els mitjans locals
per tant aquí
s'ha de treure el barret
i reconèixer
la vostra tasca
de promoció
de la gent de la terra
hi ha una certa militància
en això
per part de la gent
i dels mitjans
però la mateixa
és a les altres províncies
i en canvi aquí a Tarragona
des del meu punt de vista
això és així
i és d'agrair
clar
el que deia el Jordi
i també és veritat
és un detall
d'aquells que no es coneix
el títol de l'obra
si no es coneix
l'autor
si no es coneix l'autor
no no
em compraré
l'últim del Tinyena
o l'últim del Faro
és més
molta gent
avui anirà
a les parades
estic segur
preguntant
l'últim d'aquest
que no n'ha tret cap
pot passar a mi
li va passar a qui sigui
quin és l'últim d'aig
ja el tinc
home perquè els autors
els escriptors
afortunadament
creieu
una fidelitat
i una estimació
increïble
amb el Jordi
hem parlat moltes vegades
d'aquesta relació
que s'estableix
entre el que és
l'autor
i el lector
és una amistat
per sempre
que es pot trencar
quan l'autor
causi
algun desengany
al lector
amb els nivells
amb aquests
en què ens movem
amb tota seguretat
és a dir
el públic
que llegeix
que compra els llibres
del Xavier
i de l'Andreu
és un públic
fidel
és a dir
cada any
li comprarà
i només pot créixer
és veritat
podríem fer una subscrició
de per vida
només pot créixer
ara en canvi
el públic
de gran tiratge
depèn exclusivament
de la publicitat
és a dir
el Còdigo de Vinci
només es ven
perquè és el Còdigo de Vinci
ara mateix
però no crearà dicció
aquest senyor
no el coneix ningú
ningú no sap
qui és l'autor
tothom coneix el títol
del llibre
no pas l'autor
en canvi
amb els llibres de l'Andreu
tothom sap
i compren aquell
que treuen un llibre
ostres treuen un llibre
el fet d'escriure
fidelitza
fidelitza
t'explicaré
una anèdota
de fa tres dies
vam anar a signar llibres
a Vic
i teníem una escriptora
que ara no ve el cas
dir el nom
i el seu llibre
perquè no el voldràs
perquè no ve el cas
perquè no ve el cas
i una escriptora
bastant ben coneguda
per això perquè no vols
i tenia el seu títol
evidentment
tenia la portada
amb el títol
i el seu nom
i la faixa
que havíem posat
al llibre
saps el que hi havia escrit
el nom de l'autora
un altre cop
i en negatiu
és a dir
en lletres blanques
sobre fons negres
que nosaltres deiem
coll
dic mira
en lloc de ficant la faixa
el llibre més venut
o segona edició
o coses d'aquestes
un llibre que parla
sobre les intimitats
de l'ésser humà
havia realçat
el seu nom
abonant la tesi
del Jordi Tellena
és a dir
ben l'autora
en aquest cas
però era
fins i tot
una mica còmic
veure
que havíem fet
expressament
una faixa
per destacar
el nom d'aquest autora
que vista
la petició
de signatures
la gent no es mirava
el títol
jo recordo una dona
que deia
a veure veure
i comprenem la d'aqueta
que és de Lleida
i quan li estava signant
li deia
qui va
li preguntava
i li va explicar
que és el més estrany
o el més bonic
o el més singular
en el sentit que sigui
que us han dit
lectors vostres
quan han anat
a que els hi dediqueu
un llibre
que us ha sorprès
des del punt de vista
que sigui el més singular
que us hagin dit
que us hagi afalegat
ho fes
molestat
agradat
a mi personalment
sempre explico
l'anècdota
i de tant en quant
la torno a viure
com jo faig dibuix
i el dibuix
és una activitat
per la que els petits
diguem
estan especialment
motivats
els s'agrada
recordo sempre
amb molta
molt de sentiment
els nens
quan venen
i en concret
sempre recordaré
fa també
tres anys
dos anys
en aquest cas
un nen d'aquí
de Tarragona
que va venir
per darrere
quan estàvem signant-me
a la Rambla
i em deia
que ell es retallava
tots els acudits
que feia
i que si li podia
fer un dibuixet al llibre
i això em va emocionar molt
perquè jo sabia
que aquell nen
evidentment
el 80% dels acudits
no els entenia
perquè no coneixia
peròние
em van
un altre
que vam
em
fer'm
correga
A mi m'agradaria que hagués marcat per fer més il·lustració o comte infantil.
És un tema que és especialment emotiva.
Aquí tens l'Andreu Faró, capaç de fer un llibre.
A mi m'agradaria que hagués marcat per fer més il·lustració o comte infantil.
És un tema que m'agrada.
Capaç de fer un acudit que deixa el personatge ben arregladet i capaç de posar-se a tendre amb una immediatesa.
Sí, és molt bon minyó, que es deia.
Jordi, tu recordes algun comentari que t'hagi fet un lector? No parlo de crítics ni res d'això.
Lectors, lectors teus.
Del més emotiu.
Jo també el més emotiu és a propòsit d'un llibre que va ser un dels primers que es titulava, es titula,
Un dia en la vida d'Issac Budmig, que és un llibre ambientat a la guerra de Bòsnia, a l'última guerra de Bòsnia,
i en el 16 de Sarajevo en concret.
Aquest va ser un llibre de guanyar un premi,
però de tots els llibres és potser el que s'ha fet llegir més a centres d'ensenyament, a secundària.
Segurament perquè és més curt i perquè tracta un tema que es pot aprofitar per parlar d'altres coses.
I he anat a uns quants instituts a parlar-ne amb els nois.
Doncs bé, en un dels instituts, m'han passat en més d'un, amb comentaris diversos,
però en un d'aquests instituts em va venir una noia, que era una noia de Bòsnia,
una noia musulmana de Bòsnia, de pare bòsni i de mare croata,
i que havia llegit el llibre dels pares, i em portava una noteta amb el comentari dels pares,
agraïnt el llibre perquè es preocupessin de la guerra de Bòsnia.
I allò em va agradar molt, perquè quan escrius un llibre,
esperes naturalment que hi hagi algun sector de gent que te'l llegeixi,
però quan escrius un llibre sobre un conflicte bèl·lic,
sobre una societat que tu comprens a mitges, diguem-ho la veritat,
i tu et procures documentar-t'hi, procures ser honest i mirar les coses,
però no estàs mai segur si no l'has posat la pota, no?
Si allò, llegit des de l'altre cantó, es llegeix com tu ho has volgut explicar,
o s'està llegint al revés, no?
I potser tu, o t'has equivocat en la documentació i poses de dolent un que eres bo,
jo què sé, et tens molta por en coses d'aquestes.
Llavors, bé, això et satisfà, no? Et deixa tranquil.
I el conèixer i el saber aquelles persones que opten per la teva literatura,
recordo l'experiència que vas tenir, si m'equivoco em rectifiques, eh?
Que saps que a l'ombra del coronel va ser que vas obrir la possibilitat
de que els lectors, abans que publiquessis el llibre a través de la xarxa,
fessin una primera lectura?
Sí, va ser amb l'ombra del coronel.
Llavors, una experiència molt interessant,
perquè és donar el material en brut a una sèrie de lectors voluntaris,
triats a l'atzar, després d'un qüestionari a la xarxa,
i rebre els comentaris que hem fet i els suggeriments que fan
per acabar la novel·la, per polir-la i per deixar-la llesta.
Realment va ser molt interessant.
Doncs escoltiu, a mi el que m'ha agradat molt és que hàgiu vingut avui,
també aquí al matí de Tarragona.
David, no t'he deixat explicar res, ara et deixaré cinc minutets.
No, no, no, sí, estic encantat.
No, no, i com que sé que t'agrada el tema,
és que és el nostre comentarista cinematogràfic, una meravella,
us recomano que quan no sabeu quina pel·lícula heu d'anar a veure,
el truqueu, eh?
Perquè l'encerta sempre.
Ara en parlarem.
I també parlarem de...
Escolta, m'ha de ser el comentari sobre la passió.
Oh!
No li va agradar gens.
Mira, hi havia un...
Prejudicista, Andreu?
No, per això li pregunto.
És que és una d'aquelles pel·lícules que s'han de veure,
tinc les meves coses per anar-hi, però i tot...
Segons el David diu que no cal, eh?
No, jo tinc un prejudici, ho reconec i no la vull anar a veure, francament.
Jo sí que l'aniré a veure.
No, és de les pel·lícules que jo també dic que és obligat de veure-les.
Sí?
Sí.
Perquè el Mel Gibson és una mica cabró,
això que parlàvem l'altre dia,
que el tio és molt gest i ha fet, o sigui, ha fet un gore,
hiperrealista amb una voluntat claríssima de crear un espectacle
que creés...
Sabia que la gent no es quedaria indiferent, i menys amb aquest tema.
I l'ha anuat absolutament de tot tipus de retòrica...
O sigui, parlar, com parlen en hebreu i parlen també en anameu i tot això,
és un joc.
Perquè la gent està amb les imatges.
El potencial de les imatges del cinema és una mica com quan el Griffith va fer
el nacimiento de una nación, que era el Ku Klux Klan i tot això.
I per aquí van els trets.
Però com a pel·lícula en si, traient tot el montatge...
és un bluff, en el sentit que res més, és només agafar aquelles 48 hores
i posar-les al davant de la pantalla.
És collant molt bé, que això ens agradarà la imatge.
Però mireu, no l'Església com a institució, que és un altre tema,
però sí persones que es manifesten catòliques, practicants, etcètera,
a través d'aquests programes de ràdio, que tothom s'esquins a les vestidures,
mai millor dit, estan encantats de la vida.
I que diuen que molt bé, perquè ja era hora que una pel·lícula realment
pogués reproduir el patiment que va patir Jesucrist.
Vull dir, des d'aquest punt de vista, la gent diu que s'ha fidelitzat molt
al que era l'autèntica història de Jesucrist.
Jo, de totes més, a veure, al marge de la pel·lícula,
jo reconec que tinc un prejudici, ho he dit, abans és un problema ideològic,
és a dir, jo no vull alimentar una determinada indústria
i un determinat tipus de coses.
Però, a banda d'això, hi ha un comentari que em sembla oportun,
i és, a mi em sorprèn.
Bueno, no em sorprèn, què coi m'ha de sorprendre, no em sorprèn.
Però em trobo censurable que l'Esgrésia, com a institució,
es complagui amb el dolor, amb la tortura, amb l'encarnissament,
perquè, esclar, és com si ara...
La gent porta una creveta, és com si ara portéssim el coll penjada
a una cadira elèctrica, no?
O una càmera de gas amb petitet, de dir, home,
això hem de portar penjat com un icono, no?
Hem de portar un estric de tortura.
Escolta, i a veure si es posen al dia i a veure si canvien de xip.
Home, jo crec que tots som conscients de...
de fins on pot arribar el patiment humà sense que ens ho ensenyin.
Disortadament som conscients, no cal que ens ensenyin les imatges, no?
Més cal engegar la televisió a l'hora de dinar.
Doncs tens tota la raó.
Jo veig per aquí el Rafael López Montné,
que ara està parlant.
si ens mira li direm que es pot seure perfectament.
No, no, que ha de caminar, ha de caminar.
Ha de caminar.
Pots aturar-te, Rafael, pots aturar-te un moment, no?
Pots aturar, no?
No estàs tot el dia caminant, vull dir que arriba un moment que t'atures.
Andreu, Jordi, si us voleu quedar, jo estaré encantada de la vida,
que us quedeu aquí compartint aquesta xerradeta.
Els tres cadors que estan aquí tots.
El Pep Calvet també el saludem, que habitualment ens acompanya els divendres
per parlar d'esports de natura i aventura.
Gràcies, Jordi.
Andreu, marxes o et quedes?
Marxaré a visitar un company teu.
Molt bé, i ja ens veurem.
Home, quan vulguis, ja ho saps.
Jo l'últim Sant Jordi em penso que després us vaig trobar fent una cervesa,
tots dos, por ahí.
Sí, senyora.
Doncs aprofitarem.
Jolanda, moltes gràcies per aquesta estona.
Igualment.
Molta sort, l'hem llegit amb molta atenció,
i el de l'any que ve també ho farem.
Podríeu fer això que deia el David, una subscripció de cada any.
Vostè, com els pròxims 30 anys, tots els llibres del Faro i el Gracet.
No, perquè, pobres editors, al final els agafes carinyo,
i també se't deia guanyar la vida.
També tens raó.
Andreu Faro, ha estat un plaer, de veritat.
Enhorabona pel llibre i moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Fins a sempre.
Adéu-siau.
I seguim canviant de tema, canviant de llibre.
Com dèiem, tenim entrant nosaltres el Pep Calvet i el Rafael López.
El Pep porta el llibre del Rafael.
Jo el tinc, però el tinc a la maleta,
perquè no podia portar tots els llibres dels que hem de parlar avui.
Ha agafat aquest micròfon que t'ha deixat, o seu aquí també, Rafael,
i veig que he vist que al Pep li feia un gest al Rafael López Montné
dient, quin llibre més bo.
I jo, que no soc excursionista com vosaltres,
però de tant en tant puc passejar una mica,
corroboro el que ha dit,
perquè és un llibre que des de la primera pàgina dius,
ui, ni que jo sigui una persona d'aquelles que mai va d'excursió,
aquest llibre és una guia, però de primera.
No és per excursionistes experimentats només.
No, és més aviat per qualsevol persona que vulgui conèixer a peu,
això sí, un indret.
Però el fet d'anar a peu, fixeu-vos que jo sempre dic
que quan arribem a una ciutat que no coneixem,
a ningú se li ocorre ficar-se al metro per conèixer la ciutat,
o agafar un taxi només, o un autobús.
Normalment el que fem per conèixer una ciutat és anar-hi a peu,
perquè el fet d'anar a peu, el que proporciona és el tempus,
la manera adequada de relacionar-te amb les coses que vols conèixer.
I d'això es tracta.
L'únic que en aquest cas, en comptes de conèixer ciutats,
coneixem espais naturals, espais rurals, paisatges,
i en el cas d'aquest volum, de casa nostra, de les nostres comarques.
Però en tot cas no és una guia de gaire esportiva,
sinó més aviat cultural.
El que intentem és pal·liar el fet que no sempre et pot acompanyar
algú que es coneixi la zona.
Guies d'excursionisme, afortunadament, en els últims temps,
s'han fet moltes, i de molt bones, d'altres no tant, però Déu-n'hi-do.
I aquí a les nostres comarques hi ha gent que s'hi ha dedicat
i ha fet molt bones guies, que nosaltres també les coneixem en profunditat,
perquè, sobretot, aprofitem els estius i amb el Pep a l'espai en parlem sovint.
Aquesta guia ens situa geogràficament en el que és tota la demarcació de Tarragona.
L'altre dia, per cert, ens ho comentava l'Alfred Arola,
que estaven molt il·lusionats perquè obrien una nova col·lecció,
d'alguna manera, Arola, que és aquesta de la ferradura,
les guies per a caminants curiosos.
Això és el que apunta aquesta explicació que donaves.
Escolta, no és el mapa i el camí i ja està.
Aquí fem alguna coseta més.
Exacte.
Sí, sí, el que es tracta és de donar... A veure, sempre vaig trobar molt encertada
la frase aquella que diu que només veiem el que coneixem.
És a dir, necessitem que algú ens expliqui alguna altra cosa per poder-la reconèixer,
per poder-la veure.
A mi em passa cada cop que camino amb un amic que és un naturalista excepcional,
el Ferran, i em fa veure coses que les tinc al costat
i que si no vaig amb ell no les veig.
D'alguna manera, això és el que pretén la guia, no?
Donar-nos nous significats, explicar-nos noves històries
sobre paratges que tenim, en aquest cas, els que vivim aquí,
doncs bastant a prop i que desconeixem.
I jo el que faig una mica és de transmissor, eh?
És a dir, no m'invento res.
El que passa és que, Rafael, perdona, a mi el que m'agrada molt particularment,
diguem que el millor és un detall que no té importància,
és que una persona, doncs, que s'ha mogut per l'Himalaya
tinga aquesta perspectiva de parlar més amb aquesta estimació
d'un paisatge i d'un territori que ens és tan pròxim.
I m'explico.
Moltes vegades ens deixem perdre per l'exotisme d'allò que no coneixem
i aquí tu no t'has deixat perdre per aquest exotisme que coneixes,
sinó que et quedes també, doncs, imagino que si fessis un llibre ara
sobre l'Himalaya o altres paisatges que has conegut i que has trepitjat
i mai millor dit, parlaries amb la mateixa passió i estimació.
Però en aquest cas, el fet que siguin rutes pròximes,
no li treus importància, sinó tot el contrari, les sublimes.
Exacte, molt bé, molt ben dit.
És exactament com dius, és tot el contrari.
I, a veure, gairebé m'atreviria que hi ha molts racons exòtics al costat nostre.
No sé si afortunada o dissortadament, probablement de les dues maneres.
Dic dissortadament perquè vol dir que hem perdut una mica el contacte amb aquests espais,
i hem anat molt de pressa amb això de tornar-nos urbans
i ens hem deixat alguna cosa pel camí.
I bé, caminant aquests camins, el que recuperes és una mica
aquesta part de la història, aquests forats que ens han quedat
i que ens permeten reconèixer com eren els nostres abans passat, no?
I en què ens asseblem i en què ens diferenciem amb ells.
I això és un tema d'identitat i, per tant, de cultura,
i d'essències, gairebé diria jo.
I, a més, de divertiment, perquè el que sempre penso
i és el que intentes transmetre és que el fet de caminar
ho fem per motius ludis, no?, perquè ens agrada.
I perquè ens agrada aprendre, i perquè ens agrada reconèixer totes aquestes coses.
I jo m'ho he passat molt bé.
Fer un llibre sempre és un conjunt de complicitats.
Llavors, mentre hi hagi gent que se senti còmplice, no?,
d'aquesta manera de mirar, doncs anirem endavant.
Les fotografies són molt importants en aquesta guia.
Clar, és que ets molt especialista en el món de la fotografia,
no només en el món de l'excursionisme.
Hi ha guies, moltes, com deia, i molt bones,
però aquí el que veiem és una gran generositat d'imatges, oi, Pep?
Tu que també deu ni d'ho si has vist guies.
A més, el que fulleixi el llibre així només per damunt,
i llavors diu, ostres, si està parlant d'un llibre que vaig estar la setmana passada,
i això no ho he vist.
A veure, el que deia ell, hi ha molts indrets que potser hi han passat pel camí normal,
per dir-ho alguna vegada,
i aleshores dius, ostres,
és que aquí, amb aquesta fotografia que estic a dalt d'aquest turó i tal,
a veure, l'hi he vist des de baix.
No ho sé, no em pensava que fos tan bonic a dalt.
Jo mateix m'he quedat parat, no?
Doncs i tu t'has quedat parat,
que Déu ni d'ho si has recorregut tot el...
Perquè fent un dels raids d'aquesta aventura,
doncs clar, vaig buscant tots els indrets,
i a més hi ha molts camins que estan dins d'aquest llibre,
que estan molt ben explicats,
i ho posa molt bé, hi ha fotografia molt bé,
i vaig passar pel costat,
i potser perquè me vaig despistar o el que sigui,
no el vaig trobar,
perquè estava buscant una cova al Tussal de l'Alzina,
i, ostres, la vaig de tot arreu,
però el pet d'arribar i dic,
és que no la trobo, no?
Sí, sí.
I, ostres,
i m'agrada molt, doncs, això, no?,
que la gent pugui fer servir el llibre aquest,
doncs, per saber que aquests indrets hi són,
i, bueno, la forma d'arribar i això està molt ben explicat,
te posa els temps aproximats,
o sigui que la gent pot ser una guia de butxaca molt bona.
Amb tot, penso que seria important dir que no és una guia a l'ús,
no és una guia habitual,
perquè és el recull dels primers 25 articles
que van sortir publicats a la Vanguardia.
Aleshores, ja, la persona que l'agafi podrà comprovar
que molts dels textos estan a mig camí
entre el que seria una descripció clàssica
de l'un itinerari i la crònica periodística,
és a dir, en molts casos jo ja evoco les meves opinions personals
sobre l'indret, sobre el que està passant, etcètera, etcètera.
No, no, està clar, és que és això,
és una guia del que parlaves tu,
és més tirana cultural,
i ja et dic,
però jo que, bueno, que sempre m'amoc a moltes guies,
m'amoc mirant molts de mapes i molt d'això,
o sigui, trobo, i sobretot la primera part,
que ja heu ofegit una miqueta les muntanyes de Tarragona,
o sigui, de la província de Tarragona,
m'ha encantat, perquè quan llegeixes 10 pàgines
és com si els que tombem Tarragona, no?,
pels camins, i d'ostre, és que ja tinc feta tota Tarragona, no?
I les referències culturals,
perquè fins i tot molt acurada a l'hora
d'anar dissenyant cadascuna de les rutes i els capítols,
per exemple, si ens movem per la zona de les Terres de l'Ebre,
la memòria de la sang i el dolor
és la serra de Pàndols i la batalla de l'Ebre,
l'ànima del Montsant, és a dir, que es van afegint,
m'ha semblat veure també,
és que ara no ho trobo, però quan he fet una primera lectura,
al camí d'en Carrasclet, no?,
hi ha unes referències històriques,
culturals, de la zona de l'empremta,
que han deixat determinats fets,
que això fa que també sigui singular.
Realment estem afalagant molt aquesta guia,
però és que s'ho mereix.
Sembla que estiguem aquí fent la propaganda, però no,
bé, també, però escolta...
Millor que la fem els que ho hem llegit i no se l'ha escrit.
Home, i millor que fem propaganda d'una guia com aquesta
que no d'altres coses,
però és que realment és, diguem-ne, diferent, innovadora.
Ja tu què has de dir, no?,
però clar, te'n posem en una situació difícil, ja ho sabem.
Sí, sí, la veritat és que sí,
però el que sí que us he de dir és que,
bé, tota la bona rebuda que està tenint la guia,
el que fa és encoratjar-nos més
perseguint aquesta línia, no?, amb la col·lecció.
De fet, és una col·lecció dissenyada
perquè hi càpiguen moltes coses i molt diferents.
Hi ha tota una sèrie de propostes que estan ara en cartera
que penso que poden ser molt interessants.
Per això, no?, perquè el territori s'ho mereix,
perquè el territori es pot veure de moltes maneres
i perquè hi ha coses molt interessants a descobrir
i per passar-s'ho bé fent-ho.
El que no val és comprar-se la guia
i com que m'ho explica tot també em quedo al sillón de casa.
Llegint-la ja està, no, no.
El que cal és comprar-la i practicar aquests camins.
Jo crec que sí, a més, una mica la intenció
a l'hora de posar la fotografia
i de fer una impressió molt acurada
és aquesta, la que, tot i que la poguessis fotocopiar,
te la volguessis comprar, no?,
per tindre-la...
Jo dic que en el sentit de, mira, com que m'ho explica tot,
no cal que faci la ruta.
Em quedo a casa, la llegeixo i ja està.
Una altra cosa que agraeixen molt les famílies,
sobretot aquelles que comencen a sortir una miqueta,
que la canalla comença a tenir una edat
que ja el poden portar,
és que poses el grau de dificultat, la durada.
D'això s'agraeix moltíssim en una guia d'aquestes característiques.
I, fins i tot, hi ha algunes en què posem específicament
que és molt apta i molt adequada per fer en menys.
Això és molt d'agrair, francament.
A tu també t'agrada, David, no?
No, és el primer que et pregunten,
o sigui, quan, per exemple, anant-nos demanen
escolta, per què no ens fas un circuitet
però volem anar...
La canalla té de 3 anys fins a 15 anys, no?
Llavors, clar, has de fer una miqueta,
és bastant difícil,
perquè el que la canalla de 2 anys
no pot seguir un de 15 anys dirà
«Ostres, això és molt avorrit, no?».
Llavors, doncs, els hi has d'afegir indrets
que per la vista els hi entrin,
que només que caminin potser a mitja horeta
però amb la vista arriben a tot arreu, no?
Llavors, doncs, aquí, ja et dic,
ja el nivell de dificultat i tot això està molt bé
i el llibre aquest, normalment, tothom tenim un petit llibre, no?
Se fem dels postos que hi hem anat, doncs, se fem els nostres apunts, tot això...
Això els pots anar posant entremig, no?
Donarem un bolígraf perquè ara s'acaba d'acostar un senyor
que vol que el Rafel el dediqui.
Tu vés fent, Rafel, nosaltres, mentre el Pep ens continuarà explicant això.
Això, fins i tot jo l'he portat perquè me'l dediqui.
Doncs bé, no, que m'agrada molt que, bueno, el Rafel ja ha sabut
que porta molts anys darrere de tots els camins,
és el que, bueno, ens ha, no ha descobert,
sinó ens ha posat més a davant tots els GRs que estaven molt malmesos.
Ets una mica gurú en aquest aspecte, eh, Rafel, pel que diu el Pep?
Sí, home...
Fins i tot hi ha una fotografia que hi ha algú, doncs, pintant un GR, no?
S'ha semblat veure.
Sí, sí, clar.
Els GRs estan molt lligats a la meva història personal.
Per això?
Sí, sí, des de molts punts de vista,
des del punt de vista d'estudi professional i anímic, no?
El que passa que, si em permeteu fer una apreciació,
el que necessitem ara és posar-nos a treballar, sobretot,
en la recuperació i restauració dels camins, no?
Com està, eh?
És important la marca de pintura perquè ens ajuda, doncs, a fer aquestes rutes,
però el que necessitem urgentment a hores d'ara és adonar-nos
que a sota d'aquesta marca, que és un equipament, hi ha una infraestructura,
i que és un camí, que és exactament com si parléssim de les carreteres.
I hi ha una història en aquest camí.
Exacte, és un camí que va ser construït en la majoria dels casos.
O sigui, el camí no es fa només perquè hi passi gent, en algun cas sí,
però en el cas dels camins de ferradura, que són els que utilitzem habitualment,
doncs hi van haver unes mans, o moltes mans, que durant molt de temps van anar col·locant les pedres,
van fer els empadrats, van aguantar els murs,
i si no s'adonem d'això i no comencem a restaurar, a tornar a mantenir aquests camins,
ens quedarem sense camins.
Jo me n'estic adonant ara que estem ajudant a desenvolupar alguns productes de turisme especialitzat en camins
a la zona de Prades i del Montsant, venen britànics a caminar,
i la mitjana d'edat està sobre els 50 anys.
Doncs bé, un camí que per una persona de 20 no té cap problema,
per una persona de 60 anys, el fet que hi hagi un munt de pedres soltes,
que ningú les hagi tret durant 5, 10, 20 anys,
o el fet que hi hagin passat motos i hi hagin descarnat aquell camí, etcètera,
doncs arriba a afegir tantes dificultats que arriba a comprometre la pròpia excursió
i en aquest cas aquest tipus de turisme.
Senzillament perquè no ens hem adonat que aquesta infraestructura necessita igual cura que una altra,
que són camins públics i que són un patrimoni cultural que estem redescobrint i valorant ara.
I sobretot, això que deies afegint,
eren les noves urbanitzacions que van sortint,
que no tenen cura que allò era un camí realment fet servir pels excursionistes,
i ho asfalten a millor sense necessitat.
El tema de l'asfalt, evidentment l'asfalt ha sigut un gran abans i ho segueix sent ara,
però ara ens hauríem de donar compte quan realment el necessitem
i quan és superflu.
I molta de la gent, i sobretot probablement la gent que vivim a les ciutats,
però ens comencem a adonar que començarem a llorar els camins de terra d'aquí a Port.
Això no vol dir que no haguem d'asfaltar.
Com ho tenim tot? Com tenim el territori aquí a les comarques de Tavallona?
Com tenim el territori?
En conjunt.
Sempre trobaríem aquell lloc però...
Hauríem de donar dues visions.
Una positiva que quan hi entres descobreixes coses fantàstiques,
però una de negativa i que és evident,
i és que cada vegada tenim més capacitat per transformar les coses.
I no estem a un país del tercer món, al contrari,
som un país amb recursos, sempre en falten,
però som un país amb recursos.
És un país molt petitet.
Des de la Serra del Montsant,
l'altre dia, us estic parlant del dimarts passat,
es veia el Pirineu Nevat,
i es veia el mar,
i es veia el Caro.
Estàvem veient de punta a punta de Catalunya,
des de només la Serra del Montsant,
la roca corbatera de Serra Major,
està sobre els mil metres d'alçada.
Ho dic això,
jo els hi deia als alumnes a la universitat,
dic que això que tenim no és un país,
això és una parcel·la,
més o menys arregladeta.
Per això del tema dels parcs eòlics,
més enllà de moltes consideracions que es poden fer,
hem de tenir clar que,
i ara parlant de Tarragona,
la quantitat de serres que tenim,
que és una meravella,
el que origina és una quantitat de conques visuals tremendes,
vol dir que qualsevol cosa que posin en un punt
la veuràs pràcticament de tot arreu.
El parc eòlic que ara tenim a l'Argentera,
des de Tarragona pots,
en un dia clar,
pots comptar els molins,
però des de la Faterilla també.
hem de tenir molt clar
si el paisatge que volem per als següents anys
ha de ser un paisatge artificialitzat o natural,
més enllà de les bondats d'aquesta energia.
Però el que sí que suposa,
quan instal·lem un aerogenerador en una cresta,
estem canviant l'essència d'aquell paisatge.
D'un paisatge natural passa a ser un paisatge artificial,
perquè allò és una central productora d'energia,
probablement una de les millors,
i crec que hem d'avançar,
buscar bons llocs i bones solucions.
Però això no ens ha de fer perdre de vista
que estem canviant aquell paisatge
i hauríem de ser capaços de dir
quants en volem canviar.
Volem canviar tota la província?
Estem d'acord?
És una opció social?
Potser sí,
però en tot cas hem de tenir en compte
què és el que guanyem i què és el que perdem amb això.
Per trobar aquest equilibri,
potser els que hi han de parlar
són aquells que coneixen el territori, precisament,
i no des d'un despatx,
que es prenen les decisions,
però en tot cas s'hauria de consultar
aquells que han trepitjat tot aquest terreny.
Potser és també la motivitat política
o la voluntat,
perquè no ho sé,
jo per exemple a nivell particular,
a mi m'agrada molt organitzar
avens esportius,
de natura,
el que parlàvem,
no ho sé,
fas un raid
i vas buscant tot un camí
per anar en bici de muntanya,
i ostres,
hi ha vegades que no el trobes,
perquè dius,
ara vull sortir de Tarragona,
me'n vull anar d'aquí cap a Prades,
només vull trepitjar camins.
És que ja,
el que parlàvem,
van asfaltant els altres,
després te munten una urbanització
i te'ls tallen
i ja no te donen una continuïtat.
Això no és progrés,
un dels països
amb un nivell de benestar més alt,
que és Suïssa,
és un país molt muntanyós.
Ells tenen molt clar
que com a societat
el que volen és gaudir
d'una bona xarxa de carreteres,
una bona xarxa d'autopistes,
una bona xarxa de trens,
una bona xarxa també
de camins per bicicletes
i una xarxa de camins
per poder-hi anar a peu.
De fet,
és un dret
que els garantés
la pròpia Constitució,
és el dret
de qualsevol ciutadà suïs
a travessar el seu país a peu.
Ara estem en un moment
en què no tenim per què
privar-nos d'aquest dret
i d'aquesta possibilitat.
O és el contrari, no?
Jo, i amb això,
i ara tampoc vull entrar en política,
després aquí tots sàvi,
tots t'atruquen,
però, per exemple,
jo crec que s'està perdent
una oportunitat
de fer un bon camí ral,
per dir-ho d'una manera,
paral·lelament a l'AVE.
L'AVE està destruint
un munt de...
que bé,
el que dèiem del progrés i tal,
però ja que estan destruint,
també poden construir.
Al costat mateix,
un bon camí de servei
però fent servir,
o sigui,
camí,
que no sigui carretera,
que deixen a l'asfalt...
Això que dius, Pep,
llàstima,
perquè ens queda poquíssim
per les notícies,
és important,
no només el tema de l'AVE,
que bé,
si s'han de fer o no s'han de fer
les obres,
és un altre tema.
A mi el que em crida l'atenció
com a persona
que passeja i camina
són aquests camins
que es falten,
diguem-ne,
perquè arribin els camions,
és a dir,
tota la infraestructura
que es crea
per poder fer l'obra
que després no té una utilitat
i allà queda el paisatge.
Probablement aquí és on
es pot discutir o no.
Per tot això
que es fa paral·lelament
perquè es necessita
per tirar endavant l'obra,
amb més el paisatge
i es queda allà després.
Sí, sí,
amb això tens tota la raó.
Però mira,
un altre detall,
per exemple,
les vies pecuàries,
els camins ramaders.
Aquí nosaltres en tenim molts
i a vegades ho desconeixem.
Hi ha una llei del 95
que obliga a estudiar
i saber per on passen.
Bé,
doncs quan es planteja
l'obra de l'AVE,
els enginyers
que han de dissenyar l'obra
saben que per llei
han de mantenir el pas
d'aquests camins.
El problema és que
com no els hem estudiat,
en molts casos
no sabem per on passen
i per tant
no som a temps
de fer el pas,
amb la qual
estem perdent oportunitats.
Déu-n'hi-do,
de moment
podem anar a peu
per les comarques
de Tarragona,
25 passejades
i excursions.
Avui en parlem
perquè és Sant Jordi,
però com que cada divendres
tenim aquesta estoneta
al matí de Tarragona Ràdio,
Pep i el Rafel
l'hem de dir
que torni de tant en tant
i que ens parli
d'aquests camins
i d'aquestes rutes.
Un dia ho vam comentar
perquè, a veure,
jo els vaig fent,
o sigui,
molts segur que
no m'ho he copiat
perquè el llibre no...
No, no,
s'hem de copiar,
home,
s'ha de difondre i tant.
Però em refereixo
que bé,
o sigui,
molts d'aquí
els han fet,
els han parlat
ja dins de la ràdio
i com no,
el Rafel
allí
ens ajudarà molt.
No farem una lectura radiofònica,
però si et sembla
podem tenir una miqueta
com a llibre de capçalera
del programa també,
de tenir mal d'altres,
però el teu també,
si ens permets,
ho inclourem
en el nostre espai dels divendres.
Et sembla?
Encantat, moltes gràcies.
De moment avui el trobaran
i Déu-n'hi-do,
hem vist a la gent
que passa per aquí
amb aquest llibre sota el braç,
perquè no és només un dia
per comprar literatura,
hi ha molts llibres de divulgació
que també desperten l'interès.
És la Una, gràcies.