Ara passant gairebé tres minuts, en de dos quarts d'una,
després d'aquesta pausa, recuperem el fil argumental del programa
que ens ha portat a fer el matí de Tarragona Ràdio en directe
des de la plaça del Rei, la celebració del Dia Internacional dels Museus.
En l'hora anterior, si ens han acompanyat, i fan només una miqueta de memòria,
recordaran que hem comentat un aspecte força interessant
del que havia estat, sens dubte, el canvi que han experimentat
els espais museístics en les últimes dècades.
La professionalització, l'especialització de les persones
que treballen als museus i que tenen una tasca pedagògica realment fonamental
d'ensenyar, d'explicar tot el que és aquest patrimoni dels nostres museus.
Justament per conèixer aquesta feina, aquest dia a dia,
tenim una bona representació dels quatre museus anteriors
dels que parlaven.
Saludem el Josep Maria Badia. Bon dia, Josep Maria.
Bon dia.
Del Museu d'Història de la Ciutat ens acompanya també l'Esther Ramon
que ve del Museu Nacional Arqueològic, Esther. Bon dia.
I la Carme Muntanya que ve del Museu del Port. Bon dia, Carme.
Bon dia.
Benvinguda i també ens acompanya la Marisa Suárez del Museu d'Art Modern de Tarragona.
Bon dia, Marisa.
Realment el llistó d'exigència per a les persones,
sobretot que doneu la cara al museu que sou, diguem,
del primer contacte amb el visitant,
us fa que estigueu tot el dia, doncs, vinga, barrinant
i mirant les maneres d'oferir el producte en el bon sentit de la paraula, no?
Sí, sí.
Comencem per tu que estem davant de casa vostra,
podríem dir-ho així, que avui tenim cues a la porta.
Això és fantàstic tenir cues a un museu,
no pels que fan la cua, sinó per a vosaltres, no?
Bé, avui com que és el Dia Internacional dels Museus
hi ha possiblement una mica més de grups,
però és bastant habitual, eh?
Entre setmana de trobar grups d'escoles
i públic molt diferent.
I clar, la gent que està dintre el que ha de fer és adaptar-se
a les exigències diferents que tenen aquest públic diferent.
En aquest sentit, heu de fer una bona planificació
perquè estan les escoles, els grups organitzats,
les visites que esporàdicament de la gent que va fer per lliure.
Això fa, Josep Maria, que heu de fer una planificació de visites i tot, no?
Sí, i en el nostre cas és una mica diferent que els seus, no?
Perquè ells tenen un recinte, pràcticament, i tal,
i nosaltres, doncs, cobrim una quantitat de recintes molt gran, no?
Llavors tenim una quantitat de visitants
i una quantitat de grups brutal, no?
Nosaltres volem veure la casa Castellarnau,
per posar per cas.
Tenim un grup a Castellarnau,
tenim un altre grup aquí, un altre grup allà,
és complicat el tema.
Sí, sí, és una situació complexa
i que sobretot obliga la gent que,
més que nosaltres que estem a la part de tècnica,
o de direcció, a la gent que treballa directament als museus,
ha un esforç molt important, no?
A més, sempre es diu que la gent que treballa als museus
moltes vegades és l'única referència
que el visitant de la nostra ciutat s'emporta,
de la gent de la nostra ciutat, no?
Llavors, per això, sempre fem aquesta reflexió a la gent que hi treballa i tal,
que, bueno, pensin sobretot en això, no?
Que són la cara amable una mica de la ciutat, no?
I aquest és l'esforç que intentem fer, no?
Hi ha espais, com ara el Museu del Port de Tarragona,
que evidentment està obert al públic en general,
però que hi ha una certa sensibilitat,
podríem dir-ho així, pel que té d'atractiu,
dels grups d'escolars, de nens,
també, doncs, això requereix una planificació
i, sobretot, ofertar el que és l'espai
als diferents centres educatius,
no només de la ciutat, sinó de fora de la ciutat de Tarragona.
Sí, bueno, pel que fa ofertar, ofertar,
més que res, orientar,
perquè truquen als escolars, llavors,
ells venen al port.
Llavors, els hi ha d'especificar que nosaltres tenim
un punt junt de vuit activitats,
cada una orientada, una vessant diferent,
una assignatura diferent, per dir-ho d'alguna manera.
O sigui, tenim, doncs, activitats orientades
a la història, orientades a la pesca,
o, inclús, tenim altres extensions
que pot ser el Museu del Far.
Llavors, t'ha trucat a l'escola
i tu has de no recol·locar els, diguem,
orientals cap a el que necessita
en vista de signatura i en vista de nivell, també.
Clar, i, sobretot, també un altre aspecte
molt important, no?,
d'anar imaginant i creant ofertes noves
amb els continguts de sempre.
La història és la història
i la història no canvia d'un dia per l'altre
en el cas de l'arqueològic o del port
o del Museu d'Història, del Museu del Modern,
ja és un altre tema, no?
Però, clar, la història sempre és la mateixa
en la d'un determinat període.
El que si heu d'anar renovant són continguts
i també, doncs, mirar una mica
com oferim tot això al públic.
El que fem és una difusió
de les nostres activitats
i intentant adaptar-les a les noves necessitats
i fins i tot orientar-les al mateix que deia ell,
en orientant les escoles que et truquen
o a diversos grups d'altre tipus de gent
que diuen, doncs, nosaltres voldríem fer una activitat
a la Vila dels Munts, però ens interessaria això
perquè som un grup que anem a dinar aquí,
doncs, adaptar-te una mica al tipus de visita
que volen reivitzar.
I això és el que intentem sempre.
S'incorpora la conversa el Magí Saritjó,
el bon dia, Magí.
Hola, bon dia.
D'això d'ensenyar museus i coses,
també tens la teva experiència
i de vendre, en el bon sentit de la paraula,
el patrimoni, també, no?
Tots el tenim.
I em sembla que la ciutat se n'està sortint en aquest camp.
Em sembla que entre tots plegats
estem convertint el patrimoni i els museus
com un referent de la ciutat.
Marissa, i aquest patrimoni de l'art contemporani,
de les exposicions, com es ven?
I com es ven sobretot a un públic jove?
Mira, jo, en guany,
estic molt contenta per l'Ema Catria Telecom,
perquè el patrimoni material,
jo quan venen al museu i veuen les obres d'art,
nosaltres intentem apropar-nos al nostre entorn,
que és la nostra ciutat,
aleshores, igual ofertem el recorregut d'escultura pública,
com ja saps que moltes vegades he vingut aquí a la ràdio a explicar-ho,
i sortim, fem el recorregut.
Jo sempre dic als nens que el recorregut que fa una persona,
qualsevol visitant pel carrer,
observant el patrimoni,
sigui el museu, sigui l'edifici,
sigui una escultura, una estàtua,
o entre al museu i pugui, a través de la mirada,
fer una interpretació de l'obra,
aquell moment intangible,
que aquesta cultura o aquest patrimoni material
també és museu.
Per tant, jo estic contenta
per aquest lema d'enguany,
del Museu Ossi Patrimoni Material,
perquè no tot és l'objecte,
i vull trencar,
o sempre ho intento,
quan venen els grups al museu,
trencar el concepte de museu,
com una caixa màgica,
que està al beren d'objectes,
i que és un espai sagrat,
que no es pot tocar res,
ni que podem parlar,
a casa ni caminant.
Tu saps que fa pocs dies
vam tenir la sort d'ofertar,
ja no des del museu,
sinó que la mestra,
a vegades ens oferta
des de les escoles,
activitats,
i va venir una escola
a demanar-nos si podíem
fer aquesta activitat
per apropar
una realitat diferent,
que era la mirada d'un nen,
de les obres d'art del museu,
a través de la mirada
d'una persona gran,
d'un adult.
Vau emparellar avis i nens,
que no eren família ni res.
Exacte.
I com aquesta,
podríem dir que vam emparellar
activitats musicals
i altres tipus d'activitats,
que tot és patrimoni.
Per tant,
jo crec que és important això,
que és això del patrimoni material,
que és una mica com abstracte,
doncs crec que qualsevol mirada
que podem tenir cap a una obra
o envers una obra,
doncs això és el patrimoni material.
Aviam,
els museus han canviat,
els professionals s'han especialitzat,
i els visitants i el públic,
què hem canviat?
quan anem als museus,
perquè, clar,
entrem a parlar en un terreny
més pràctic de dia a dia,
els discursos els hem fet abans,
anem a parlar del dia a dia.
Hem canviat els visitants?
No tenen tanta por com abans,
crec jo,
i quan entren pregunten molt,
pregunten i exigeixen
què és el que han de fer,
exigir,
i tu has d'estar escoltant.
Jo crec que nosaltres,
des del museu,
hem de saber,
jo moltes vegades ho faig,
aquest exercici,
d'observar què vol el visitant
i preguntar,
vostè què voldria
o com voldria
que aquesta col·lecció,
o d'aquesta manera d'explicar,
nosaltres li poguéssim mostrar el patrimoni.
Nosaltres aquestes visites
que fem de l'escultura,
el recorregut de l'escultura,
que poden triar totes les escultures,
dos, una oca...
I poden tocar,
a més a més,
això que ens agrada tant a la gent.
Sí, i quan arriben al museu li dius,
doncs jo t'ensenyaré com és un bronze,
el pots tocar,
el pots sopesar
i pots saber quina textura,
la temperatura,
a través del tacte.
Això li agrada a la gent.
Per què?
Perquè ells fem partícips de l'obra
i del nostre patrimoni.
Per tant,
el públic és cada vegada,
com ha de ser,
més exigent,
però nosaltres hem d'estar també
a l'expectativa
i a l'atenció sempre del públic.
En el nostre cas,
va ser que és una mica especial,
perquè des que l'any 91
l'Enric Oliver recupera el concepte
que el Museu d'Història
és tota la ciutat en si,
llavors nosaltres no ens plantegem
tant la visita al museu
com una visita a un recintes concret,
sinó com la visita a tota la nostra ciutat.
Llavors, clar,
el públic que genera el nostre museu,
per dir una manera,
des del nostre concepte de museu,
és tots els visitants
que visiten la ciutat.
I llavors això ens fa
fer una tasca una mica diferent
de la feina de difusió
dels museus convencionals.
Nosaltres treballem molt
per la recuperació integral de la ciutat
i qualsevol resta que surt,
qualsevol casa,
qualsevol inscripció,
qualsevol cosa
que faig referència al patrimoni de la ciutat,
per nosaltres és una part del nostre museu,
amb la qual cosa tenim una gran complexitat de visitants,
des d'aquest concepte.
No podeu fer uns programes tancats,
més que aquest tipus de visites
que organitzen ells i tal,
el nostre és vendre una ciutat
com un patrimoni global.
Per això dic que és una mica diferent.
En el primer moment,
el que em sembla que queda clar
al llarg de les últimes darreres dècades
és que el públic passiu s'ha acabat.
És a dir,
el públic cada vegada
demana fer alguna cosa.
és a dir,
no és només visitar unes vitrines
o un discurs expositiu,
el que sigui,
com a exposicions temporals o permanents,
demana fer alguna cosa.
És a dir,
hi ha una exigència
i això ha portat al desenvolupament,
no del camp de la museística,
sinó del camp de l'oci en general.
És a dir,
tota l'oci de les últimes dècades
ha passat a ser,
malgrat això que diem sempre,
que la gent només veu la tele,
això és mentida,
és a dir,
hi ha més gent que fa coses ara
que fa 20 anys,
hi ha moltes més assos culturals,
hi ha molta més activitat cultural ara
que fa 20 anys,
i això és un fet.
El que passa és que això ha comportat
que els que estem en museus
ens hem de,
com ha dit la veritat abans,
ens hem de canviar un moment el xip,
nosaltres farem el gran discurs,
el veuran i ja està.
No,
no és això,
hem de fer el gran discurs,
però a més a més hem de dir
vostè quan vingui pot fer això,
pot fer allò,
pot tocar,
pot beure,
pot menjar,
pot no sé què,
és a dir,
hi ha de donar una sèrie de serveis
que abans ni pensàvem.
El Nacional Arqueològic,
els tallers que d'alguna manera
començaven pels més joves
ara també tallers familiars,
vull dir que són els pares i els grans
que també ho fan.
Ha tingut un èxit enorme
i les activitats familiars
i de fet la gent quan truca al museu
no diu vindré a veure el museu,
sinó que et demanen
quina activitat podríem fer,
què podríem fer un cap de setmana
i moltes vegades truquen a això,
a informar-se,
tenim un dissabte
que necessitem cobrir unes hores,
ens agradaria veure això,
què podríem fer?
I això és una tasca de coordinació
bastant important dintre de,
això és el que no es veu,
la feina que no es veu,
una persona que contínuament
està lligant les visites
i mirant a veure
quan està ocupat un lloc,
quan no,
quan es pot veure l'audiovisual,
en fi,
tota la coordinació
de la feina aquesta.
Aquesta és una de les característiques
també del Museu del Port,
l'aplicació,
per exemple,
aprendre les arts de pesca,
un munt d'activitats que feu també.
és la manera que aprenguin
les arts de pesca,
perquè no els pots ensenyar
les xarxes,
els pots dir com funciona
un bot de llum
o un arrossegament,
el que volem ofertar,
doncs tenim un seguit
de models en miniatura
i unes xarxes en miniatura
i llavors els nois
en un aquari
manipulen aquestes xarxes
i saben com funcionen
aquests vaixells.
És una manera
que aprenguin
a fer-ho servir.
No és per criticar a ningú
ni per explicar coses lletges,
però tenim un nivell
cultural arregladet
al públic
quan anem als museus
o som bastant ignorants?
En general parlem,
en general...
La pregunta és una miqueta
tendenciós.
Molt tendenciós,
una miqueta no molt.
Però suposar que els demés
tenen dubtar
la miqueta cultural
dels demés
és una miqueta tendenciós.
Ai, mira,
aquesta persona del museu
que m'ha tractat bé,
no m'ha tractat bé,
critiqueu vosaltres
en sentit positiu o negatiu
a la gent que anem als museus.
En quin nivell ens movem
en general?
No, però en quin nivell
ja ens movem.
Jo crec que ens movem
a un nivell europeu,
és a dir, que a vegades més,
és a dir, que a vegades
tenim un públic
al nivell del públic alemany
i del públic anglès
que fa molt més anys
que nosaltres
que estan adaptant-se.
El que passa
és que ho hem hagut de fer
en menys temps,
com sempre,
més de pressa,
més apilotonats,
en menys mitjans,
que això és una cosa evident,
i dels museus
i totes les institucions
culturals del nostre país,
no diria totes,
però gairebé totes,
pateixen una manca gravíssima
de personal,
d'equips consolidats,
i això és un fet,
ja no en tant de pressupost,
ja no en parlem
a nivell de pressupost,
a nivell de diners,
que també,
però no és tan el més greu
com el que, per exemple,
jo, una cosa que a vegades falla,
és a dir,
quan se pensa
en fer una claveguera
o un pont,
ningú discuteix
que necessiten
tres arquitectes,
dos enginyers,
un no sé què,
quatre parells,
o ningú discuteix.
Quan planteixes
un projecte cultural,
apanya-te-les com ho podes,
és a dir,
ningú parla
que necessites
un equip de gent,
i aquest és un problema,
però s'està fent
amb menys temps,
però s'està fent.
I el nivell de la gent,
perdó,
jo, a veure,
darrerament des del museu
hem fet moltes visites
a Alemanya,
a Itàlia,
hem anat a França,
i tal i vol,
i el nostre públic
està on estem,
a Europa.
Jo penso que la gent
que ve al museu
ve perquè vol venir al museu
i té uns interessos.
Uns nivells de coneixement.
Exactament.
La gent que no li interessa
en el museu
a ningú li obliguen a entrar.
Per tant,
en principi,
el públic té un nivell
bastant normal.
Sí,
jo també tinc aquest defecte
quan vaig per altres museus,
d'arreu de l'estat espanyol
o de fora,
visitar i d'entrar
a indagar una mica
com són els seus serveis pedagògics,
com fan la difusió del museu.
Jo penso que a vegades
hi ha molts museus
que tenen molt més recursos
que en altres
i fan menys,
moltes menys activitats
i les oferten d'una manera
molt més,
diguem-ne,
simple,
per dir-ho d'alguna manera.
Crec que els professionals
de les museus de Tarragona
estem fent un gran esforç
i no és com ens veuran
a naltros,
com naltros veiem el públic.
Jo crec que això és important.
Naltros hem de saber
quan entra el públic
al museu
què espera de naltros,
no?
i jo crec que el públic
sí que sap
quan ve als museus
i si no,
almenys pregunten,
perquè jo tinc moltes activitats
que oferta el museu
però moltes altres
que estem fent
les han ofertat
els propis docents
o el públic
que les ha demanat
i és parlar
i comunicació
i tenir comunicació
amb el públic.
Ara que el públic
està preparat,
Jolanda,
jo crec que sí.
Tot així és una mica
com els actors
i les actrius
que surten a escena
cada dia
i han de representar
el mateix paper.
Vosaltres heu d'anar
explicant
tot allò
que el visitant
vol aprendre,
vol conèixer,
sempre heu d'anar
explicant el mateix.
Vull dir,
d'alguna manera
també interpreteu
un paper, no?
Però és tan diferent
la manera d'explicar.
No és el mateix
explicar a un nen
de P2 o P3
que a un adult,
que a una persona
que tingui,
quan venen
als de les aules
de la gent gran,
que ja són persones
amb un bagatge
cultural important.
No és el mateix.
Jo crec que
quan una cosa
t'agrada molt
i l'expliques
no et dones compte
com l'ha explicat.
Jo no m'he canso mai
d'explicar
a un treball, no?
I a vegades
tinc 3 o 4 grups
seguits,
de la mateixa edat
o del mateix nivell
escolar
i no ho explico
de la mateixa manera.
I què fem després?
Reunim,
perquè són quasi sempre
el mateix centre,
fem una petita reunió
de debat
a veure quines coses
la Marisa ha explicat
en un grup
i l'altre no,
a lo millor, no?
Perquè jo crec
que quan t'agrada molt
una cosa
no et canses,
almenys
en el meu cas.
Però generalment
no es deuen fer
majoritàriament
les mateixes preguntes
sempre, no?
Home, també depèn
molt de la procedència
en el nostre cas.
Perquè quan ve
un grup de terra endins
és totalment diferent
a una escola
que és de la nostra zona,
no?
Perquè ho tenen
més apamat.
També els altres
doncs estan hàbits
d'aprendre-ho tot,
no tenen ni de reites
d'esforçar una miqueta més.
Per conceptes
que per tu
són bàsics,
doncs per ells no.
En el nostre...
En el nostre...
A veure, dius, dius.
Depèn del moment
també en què realitzen
l'activitat.
Perquè no és el mateix
trobar-te amb un grup,
per exemple,
que arriba a les 10 del matí
frescos
o un que
arriba per la tarda
i porten tot el matí
passejant per Tarragona
i arriben a fer un taller
doncs això...
I busquen un banc
per seure, sobretot, no?
T'has d'adaptar una mica
a l'estat
en què està
aquell mateix grup.
Que possiblement
aquell grup
a les 10 del matí
seria fantàstic
però a les 4 de la tarda
doncs pobres
el que tenen ganes
és de tornar
cap a casa seva.
José Maria.
No, en el nostre cas
és molt important, evidentment,
la feina que fa el Magí
i de difusió
de les activitats
del museu i tal
però dins
el concepte aquest
que us deia
de museu
com a ciutat
que és el nostre
jo voldria reivindicar
aquí una mica
el paper
que juguen
els ciutadans
de Tarragona
en general
de cara
de difondre
la seva ciutat
i explicar
la seva ciutat
i el fet
que els ciutadans
de Tarragona
s'impliquin
en aquest projecte
de ciutat
i en aquest projecte
de recuperació
del patrimoni
globalment
doncs per nosaltres
és molt important
perquè
el ciutadà
també fa
de guia
per dir-ho d'alguna manera
també fa
de pedagog
també explica
i això Josep Maria
ho recordo
de tota la vida
però de tota la vida
no d'ara
que venia algú de fora
i el primer que fèiem
era portar-los
a les muralles
això ho fem
i si ve algú de fora
d'alguna ciutat
ja els portem als llestos
exacte
la visita
que acostumes a fer
ara
quan venen amics
de fora
és anar a veure
anar a veure
altres cintes
bàsicament
altres cintes
del Museu d'Història
les muralles
l'amfiteatre
tot això
i és
el fet aquest
que el ciutadà
de Tarragona
comença a entendre
quina és
la importància
de la seva ciutat
és a dir
que també
una mica
els ciutadans
de Tarragona
en general
s'han convertit
en museòlegs
o en difusors
del patrimoni
jo crec que costaria
trobar una ciutat
arreu de l'Estat
que viu el patrimoni
d'aquesta manera
és a dir
quan ho expliques
a la gent
un fet
és que cada dia
és notícia
als diaris
el patrimoni
de la ciutat
cada dia
surt als diaris
això passa en poques ciutats
no es pensem
que això és generalitzat
ens sorprendríem
aquesta capacitat
que hi ha a la ciutat
i això
és obra de tots
és a dir
que és un tema
que està candent
que la gent el viu
potser és un tòpic
però generalment
el públic
més agraït
els petits
Marissa
els grups de gent gran
no crec que sigui
famílies
jo personalment
si m'ho preguntes
per la vostra experiència
per la meva experiència
per mi
estem parlant
d'un museu art contemporani
per mi
el públic més agraït
són els adolescents
per mi
perquè venen
amb un passotisme
al museu
quan entren
per la porta
quin rotllo
jo ja les dic sempre
si us haguessin
de fer una visita
a un taller
al museu arqueològic
o al museu del port
o al museu de la ciència
potser ho trobem
més atractiu
que quan es diuen
veniu al museu
d'art moderne de Tarragona
i fareu l'escultura
de Juli Antonio
i el bronze
i un quadre abstracte
del Gonzalo Lindino
del Chancho
i dius
mare meva
quin rotllo
això ho he fet jo
aquest repte
que a mi me suposa
arribar a aquest públic
tan especial
que és l'adolescent
per mi és el millor
perquè després no volem marxar
a l'altre va venir un i és de falseta
li he espriorat
i les mestres
me van avisar
i reavisar
que vindríem
amb aquest caràcter
de passota
que no les interessaria molt
i dic no patiu
no patiu
jo sempre dic el mateix
no patiu
i s'ho han passat tan bé
que la mestra
després quan me marxava
va dir
ostres
és que hem estat aquí
quasi dues hores
i s'ho han passat en gran
i clar
s'ha de saber
una mica com són ells
tu no pots pretendre
que un curs
d'un quart d'est
o un primer de batxillerat
te vinguin a un museu d'art
i que es comportin
com si estiguessin en una església
o que tot el que tu
li pogués explicar
li s'agradi
i estic segura
que la meitat
no li s'importa
ni li s'agrada
però has de saber
entrar d'una altra manera
a través del debat
de la mirada
de les seves experiències
parlant de la música
parlant d'aquest patrimoni material
i d'aquesta manera entres
connectes amb aquest públic
tan especial
que són els adolescents
i clar
per mi el més agraït
són els nens petits
els de 3 anys
4 anys
perquè venen purs
immaculats
i tot el que li puguis
ensenyar i explicar
exacte
són com absorbents
ara per mi personalment
el públic que més m'interessa
el que més
és el repte
per mi
és l'adolescent
Carme
tu quin és el perfil
de visitant ideal
que tu personalment
i per la teva experiència
et dona més satisfacció
a veure
jo
si veig de comentar
el de la Marissa
que potser els grups
de nois petits
són els més macos
els que agafen més
el que és la informació
però torno a comentar
el d'abans
que la gent de Terrandín
són la que ve al museu
i realment gaudeix
perquè és un món nou
per ells
estem parlant del mar
estem parlant d'un paisatge
que no és el quotidià d'ells
i per tant
és jugar amb vantatge
des d'aquest punt de vista
el museu d'història
amb aquesta singularitat
que estem apuntant
des del començament
ja és que ens hi deia
la pregunta
no el públic més agraït
sinó en qui més agrairia
amb nosaltres
la visita
doncs fem-la així
en aquest cas
jo diria que és la gent gran
perquè és tan complexa
la visita
dels nostres recintes
visitar l'amfiteatre
visitar les muralles
pujar i baixar el pretori
els que aguanten més
pujar i baixar
però els que aguanten més
tombar per tota aquesta ciutat
amb aquestes pujades
i tal
doncs penso que la gent gran
que és molt important
la visita de gent gran
als nostres recintes
doncs en aquest
potser els hi hem d'agrair
l'esforç
l'esforç que realitzen
tenen una resistència envejable
la gent gran
val a dir-ho
en el tema de les visites
als museus
no els podríem seguir nosaltres
el museu
el museu
amb els títols
ja que poseu
a les activitats
que són tan suggerents
jo de vegades
quan hem parlat
dic que és que
aquesta activitat
està adreçada als petits
però ja aniria
jo
de sentir-me
com una deesa
de l'Olimp
i aquest tipus
de coses que feu
perquè justament
jo per mi
el que més m'agrada
són les activitats familiars
perquè és una mica
el que dèiem abans
que són famílies
pares i fills
que venen junts
a fer una activitat cultural
en comptes d'estar al cinema
o a fer una altra cosa
venen a fer les activitats aquestes
i per mi són
bueno
els pares disfruten
quasi més que els nens
quan s'han de disfressar
o s'han de posar
alguna peça de roba
o així
els pares s'apunten
igual que els nens
o quan han de tocar
ara per exemple
el proper cap de setmana
l'altre
el 29 i 30
oferim el taller
Encaixa la història
que és realitzar
una excavació arqueològica
en una de les sales del museu
i això jo estic esperant
a veure
qui traurà més terra
si els nens
que estan acostumats
al pati
a tocar la terra
o els pares
que fa molts anys
que no la toquen
per tant les famílies
en conjunt
una unitat familiar
que us visiti al museu
té aquest atractiu
jo són les activitats
que trobo més agraïdes
Magí tu
per la teva experiència
allò que fas de guia
tot el dia
ja ho sabem
fora de l'horari laboral
també
per allò que deien
que li passa
a la Marisa
i als altres convidats
que us agraden molt
la vostra feina
quin seria el perfil
al públic
que t'agrada més
o que t'hi sents més a gust
jo el que he de destacar
és una cosa
a banda
o sigui
totes les famílies
que tenim
el que sí que constatem
és una cosa evident
és a dir
a la gent li interessa
allò que fa referència
també a la seva pròpia vida
és a dir
quan expliques la història
si expliques la història
d'un avantpassat
i li expliques
comparant
el mimetisme
amb l'ara
això ho interessa a tothom
és a dir
com menjaven
com dormien
és el detall
de la vida quotidiana
i això interessa a tothom
a tots els segments
per exemple als nens
com pots entrar
a nivell d'història
doncs a veure
un nen a la teva edat
i dius per exemple
a un nen
què faria en aquestes hores
en quin tipus d'escola
estaria
què menjaria
això a tothom li agrada
si tots els nens
obren els ulls
a la gent gran igual
i als adults igual
és a dir
el que constatem
és que les activitats
si les fas darrere
d'un discurs
repulsat
en comparar les vides
a través de la història
això interessa a tothom
i llavors captes l'atenció
i us han fet mai
alguna pregunta
per la qual
no heu tingut resposta
constantment
que malament
que es deu passar
la veritat és que sí
a vegades fan preguntes
que dius
tu mare meva
ara com pots
no
jo sempre dic
als visitants que venen
i sobretot als adolescents
totes les preguntes
que us passen
pel cap a valtros
les heu de dir
en veu alta
perquè jo de les preguntes
de les visitats
em prenc jo
i me fan reflexionar
i crec que a través
de la reflexió
i la comunicació
és com jo puc crear
el meu propi discurs
per després
poder aplicar-lo
a altres visitants
però necessito
de les preguntes
aquestes
diguem-ne sense resposta
o una mica
preguntes tabú
o les necessito
per mi
m'ajuda a reflexionar
i reinventar
una altra vegada
el meu discurs
tot així
deu saber greu
quedar-te una miqueta
en blanc
no tenir resposta
per allò
que et preguntes
que s'ha de ser
no
no
no
no
no
no ho sé
això no
t'ho sabria dir
però no
no
que no
és que la propera vegada
ja ho sabré
exacte
t'ajuda a prendre
no
t'estimulo
que seguir
prenent
tenim poc temps
a mi m'agradaria
seguir parlant
hi ha alguna anècdota
que us vingui al cap
i que es pugui explicar
perquè jo imagino
que n'hi ha moltes
però que potser no és
alguna així ràpidament
que us vingui al cap
aquelles coses
que dius
mira m'he trobat
en una situació
ara així de cop
no
doncs m'ho apunteu i l'any vinent
ens retrobem.
Nosaltres el que és una anècdota
que ens passa sovint
és que el gran esforç que fem per
reivindicar la romanitat i la història
de Tarragona des del punt de vista
dels romans i tal,
i moltíssima gent es pregunta per les
ruines romàniques, no?
Moltíssima gent.
A tu també.
Diuen que volen venir a veure la vila romànica.
Exacte, llavors
és una mica la frustració que tenim
sempre, no?, de que et parlen del romànic, no?
T'has de sentir una mica malament
realment, està tot el dia...
Home, el que passa que quan això t'ho dius gent de fora
doncs ho entens i tal, no?
Lo fumut és quan això ho dius gent
gent de Tarragona.
Una mica es culpa els historiadors també, haver
agafat aquest nom per expressar
un art medieval, no?
Que haguéssim dit art gòtic, no?
Que així acabem, no?
Doncs avui tot i que és un dia que hauríeu de fer festa,
no sé si la feu no, m'imagino que no,
i més amb els panorames que estem observant
per aquí de la quantitat de grups.
Hi ha moltíssima gent avui, per tot arreu, sí.
Doncs nosaltres us desitgem
que celebreu el dia com cal
i us agraïm moltíssim
la vostra presència avui aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Josep Maria Badia, Esther Ramon,
Carme Muntanya,
Magí Saritjol i Marisa Suárez.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies. Fins la propera.
Adéu-siau.
És la una, pràcticament, les notícies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.