D'aquí tres minuts serà un quart d'onze del matí, matí de dijous,
a poques hores, a pocs dies, a només tres dies de l'acomiadament de Tarragona
del que ha estat el seu arquebisbe durant els últims set anys.
El doctor Lluís Martínez Sistac s'acomiadarà de la ciutat
i de l'Arxidió social el proper diumenge
amb una missa, amb una cerimònia molt especial
a partir de les sis de la tarda a la catedral de Tarragona.
Avui amb ell volem fer balanç d'aquesta etapa de set anys
i volem parlar també del seu futur com a nou arquebisbe de Barcelona.
Doctor Lluís Martínez Sistac, bon dia.
Bon dia.
Bon dia i benvingut al matí de Tarragona Ràdio.
A nivell personal, com està passant aquestes últimes hores
o aquests últims dies al capdavant de l'arquebisbe de Tarragona?
Amb un sentiment de tristesa perquè s'han de deixar
i s'han de deixar les idioses i en aquest sentit de presència i de responsabilitat
i és clar, quan un va me'n els papers, les cartes,
són tants records, tants records que vas algunes coses arxivant,
altres te'ls emportes perquè són personals,
però cada paper, cada cosa, en fi, té uns records i té també uns sentiments
i té una dimensió entranyable que a un li dona aquesta sensació de tristesa,
però també de joia amb el sentit de dir bé l'església d'Arcidiosana de Tarragona continua,
continua vivint perquè nosaltres fem un servei, l'arquebisbe concretament,
important però és un servei, hi ha altres membres que estan fent un servei,
en vindrà un altre que farà el servei que feia un servidor,
per tant, l'important és la vida de l'arsidiòcesi, de l'església diossesana
i nosaltres passem, com passem sempre en aquest món,
totes les persones que realitzen un servei a la societat i a l'església.
Suposo que aquests dies, aquesta última setmana especialment,
s'està acomiadant de moltes persones, de moltes autoritats,
en fi, de molts col·lectius amb els que ha tingut contacte durant aquesta etapa,
però el comiat final i el comiat definitiu serà el proper diumenge a la tarda.
El proper diumenge a la tarda, a les 6 de la tarda, a la catedral,
hi haurà una celebració de l'eucaristia d'acomiadament
amb l'església d'Arcidiosesana, a la qual estan invitats a participar
i tots els diossesans, la catedral és gran,
certament no hi caben tots, però realment té molta capacitat
i sí, serà una celebració molt entranyable,
tot recordant aquella celebració de l'eucaristia,
ara fa 7 anys, ni algun mes, em sembla que 3 mesos,
que vaig fer, també vaig presidir l'eucaristia
a l'inici del meu pontificat aquí, a l'Arcidioses.
Serà un motiu i serà una ocasió per poder agrair a tots els diossants
tot el que han fet, tot el que m'han ajudat,
els sacerdots, els diàques, els religiosos, els laics,
les institucions, tant d'església com les institucions civils,
les agrupacions, els moviments, les confereries,
els germandats, etcètera, tot el que forma part d'aquest teixit
de l'església i també de la societat,
però em sembla que hem anat a fer un treball de conjunt,
un treball en què, mantenint la identitat de cada una de les institucions,
però totes les institucions, en el fons, estan al servei de la persona humana,
dels ciutadans, concretament, que són molts d'ells membres de l'església
i ciutadans, i per tant, doncs, em sembla que ens hem d'entendre
i ha d'haver-hi una cooperació ben adequada.
A l'hora de marxar, senyor arcabisbe, quin balanç fa vostè, personalment,
en fi, d'aquesta etapa de 7 anys aquí a Tarragona?
Jo, esclar, desitjaria que el balanç el fessin els altres,
més perquè jo sempre soc pare d'interessada,
però com que em sento un més dintre d'aquestes estimades l'església,
si dius a Sanna, el balanç jo diria que és positiu.
És positiu en el sentit que s'han anat fent coses,
sempre fem coses, sempre intentem solucionar problemes,
de crear noves perspectives, de donar nous enfocs,
i això ens sembla que s'ha anat fent.
Sempre queden moltes coses per fer, moltíssimes,
i bé, així també els que venen després tenen feina,
del contrari, no s'haurien de fer,
però disortadament sí que queden coses.
De totes maneres, se n'han fet moltes,
ara és molt difícil de fer com una síntesi,
però jo diria que s'ha intentat d'anar intensificant
la convenió eclesial, la unió entre tots els sacerdots,
amb els seus agents de pastoral,
que són fonamentalment els laits,
en les parròquies, en les comunitats.
S'ha anat creant també un treball més de conjunt
en totes les arcidioses, especialment els arciprestats.
I és bonic de constatar que en els nostres 11 arciprestats
hi ha ja unes quantes qüestions de pastoral
que són comunes, que es fan de conjunt en els arciprestats.
Per exemple, la preparació al matrimoni,
el sacerdament del matrimoni,
càritas,
la pastoral de joventut força,
la preparació, doncs, a la catequesis,
i la catequesis són quatre aspectes
que s'estan treballant conjuntament.
Això sembla que no, però és molt important,
perquè en definitiva vol dir que es va potenciar
la unió fa la força.
Hem treballat força en el manteniment del patrimoni,
del patrimoni, doncs, immoble de l'església,
tant l'artístic com l'artístic.
Si féssim un balanç de tot el que,
en aquests set anys i abans també,
però en aquests set anys s'han fet a nivell de mantenir
les parròquies, els temples parroquials,
les esglésies, les ermites, la catedral,
bé, les quantitats són molt elevades.
I d'on t'han sortit aquests diners?
Mira, fonamentalment dels feligresos.
Els feligresos, quan hi ha una necessitat d'aquestes,
col·laboren, i així han anat mantint
aquest patrimoni que està al servei de la litúrgia
i al servei de la pastoral,
i també al servei de l'art i al servei de la cultura.
I no cal dir també,
a la catedral s'han fet unes reformes importantíssimes,
molt necessàries, urgents,
amb la col·laboració, certament, de l'església,
però amb la col·laboració molt qualitativa
i quantitativa també de les administracions.
Jo penso ara, tant amb el govern central,
que ha ajudat força,
com també a nivell de més d'aquí,
de Catalunya i de casa nostra, local,
aquell conveni que vaig signar,
amb cinc parts, l'Arcabisbat, l'Ajuntament,
la Diputació de Tarragona,
el Departament de Cultura de la Generalitat,
al Consell Comarcal, sis anys,
500 milions de pessetes,
no d'euros, de pessetes,
perquè es va afirmar quan encara hi havia pessetes
i no euros.
Però això ha fet unes obres,
s'està acabant ara aquests sis anys,
i s'han fet unes restauracions molt importants
i molt necessàries a la catalana,
que inclús es poden visitar i tot.
Bé, jo crec que això s'ha anat fent.
En els mitjans de comunicació social,
doncs ens sembla que hem anat normalitzant,
que hi ha hi era,
però intensificant també la presència,
tant de l'Arcabisbe,
en els mitjans de comunicació social,
escrits i de ràdio,
com també s'ha inaugurat una cosa.
Jo, des que estic aquí,
doncs gràcies a les televisions locals,
he pogut fer-me present,
amb la imatge també,
no solament amb la veu,
la paraula i vida de cada diumenge.
Bé, són coses importants,
fins i tot hem muntat un petit plató
amb tota modestia,
en el nostre Arcabisbat.
S'han anat fent moltes coses,
sobretot els plans pastorals,
a nivell diocesà, etcètera.
Però queden coses per fer,
sens dubte.
A nivell de joventut,
s'ha intentat de potenciar
el treball, jo penso,
amb dos sacerdots,
ara només en tinc un
perquè manquen sacerdots,
però que vaig dedicar
pràcticament exclusivament
a la joventut.
Un a Tarragona
i l'altre a Reus.
Això ha donat el seu fruit,
perquè un sacerdot
que amb la col·laboració dels lais,
les religionss, les legioses,
va treballant cada dia,
dia rere dia,
en l'apostal de joventut,
va donant els seus fruits,
creant una infraestructura
i tinguent en compte
que la joventut
és molt important avui
i és molt important pel futur,
perquè en definitiva
són les persones del demà
que assumiran les responsabilitats
a nivell de la família,
a nivell de les institucions
de la societat
i a nivell de l'església també.
Per tant,
em sembla que s'han anat fent coses,
però és clar,
queda el gran repte
que hi hem d'anar treballant
i estem treballant,
però encara s'ha de treballar molt més,
de l'evangelització
en una societat molt secularitzada,
d'una gran,
jo diria,
ignorància religiosa,
insisteix,
ja ho veiem,
de procurar
que es valori més i més
i es coneixi
la pròpia identitat,
que això ens és molt necessari
per conèixer-nos
qui som nosaltres,
ara estic parlant
ja no només com a creients,
sinó com a ciutadans
d'un país
que té una història llarguíssima,
emanada certament de cristianisme,
i valorar aquesta identitat
és molt important
pels grans reptes que tenim,
com és concretament
l'acollida,
l'acolliment
de la immigració
que cada dia augmenta més
i que per tant
aquest diàleg intercultural,
interreligiós
serà més necessari.
Hi ha molts reptes encara,
però això és bonic
perquè vol dir
que tenim feina per fer.
Reptes
que a partir d'ara
assumirà
no des de Tarragona,
però de ben a prop
al capdavant
de l'Arxidiòcesi de Barcelona.
Què suposa per vostè
ser l'arquivisbe de Barcelona
a partir de la setmana vinent?
És difícil de contestar
perquè encara no m'he fet
a la idea,
perquè ni pensava jo amb això.
De fet,
sempre la meva vida
ha estat al servei
de l'església,
ho he intentat
i un dia
el Sant Pare
em va cridar
per anar a visos auxiliar,
després a Tortosa,
estava molt bé a Tortosa,
cap de cinc anys
em va cridar
per venir aquí a Tarragona,
porto set anys,
estic molt bé aquí
i desitjaria continuar aquí,
se'm crida reiteradament
per anar a Barcelona,
assumeixo aquesta responsabilitat,
comptant amb la col·laboració
de tots,
amb la col·laboració
del visos auxiliar
que tindré,
perquè tindré un visos auxiliar,
comptant també
amb la col·laboració
dels bisbes emèrits,
perquè n'hi ha cinc
a les idioses de Barcelona,
especialment amb la col·laboració
dels sacerdots,
diàcres,
religiosos,
i anirem treballant,
anirem treballant
per anar responent
a aquestes necessitats
que de l'església té avui,
perquè l'església
té que anar realitzant
la seva missió,
si quines siguin
les circumstàncies
i conjuntures
que es trobi
a l'allar de la seva història.
I ara ens toca aquestes,
coneixem-les,
però donem una resposta.
Jo diria que el més important,
i això s'ha de fer
de moltes maneres,
sens dubte,
però el més important,
la finalitat,
és anunciar
la salvació de Jesucrist,
l'amor que Déu té
a totes les persones.
És un missatge,
jo diria molt actual,
és un missatge molt necessari,
que no es pot dir
només amb aquestes paraules
Déu t'estima,
s'ha de dir
de moltes altres maneres,
certament,
però també a vegades
amb aquesta simplicitat
que Déu t'estima
amb el testimoni
dels que ens sentim
estimats per Déu nostre Senyor
i amb la fe que tenim
també en Déu
i amb el seu amor a tothom.
Crec que aquest és
un repte important
en una societat
molt individualitzada,
en una tendència
a l'aïllament,
en moltes pors,
en moltes inseguretats,
molta lluita
per poder sobreviure
fins al final de mes,
en una societat de consum
que exigeix cada vegada més,
en una societat,
potser són tu aspectes negatius,
n'hi ha molts també de positius,
però molt d'imatge,
de superficialitat,
de no anar a fons,
de manca de reflexió.
Tot això demana
que l'Església
realitzi una funció
d'entrar més
en el cor de les persones,
d'entrar més en l'interior,
d'anar anunciant
un missatge
que algunes vegades
és comprès
de valoració
de la persona humana,
de la seva dignitat,
dels seus drets
i d'haures fonamentals,
drets i deures,
les dues coses,
de la dignitat
de la vida humana,
de l'amor,
del perdó,
de la reconciliació,
són elements
i valors
que avui dia
potser aquests últims
no es valoren tant,
però que són absolutament necessaris
per construir
una autèntica convivència.
Això potser no sempre
està de moda,
potser avui
tampoc està tot de moda,
però jo crec
que les mateixes persones,
la mateixa societat
està redescobrint
la necessitat
d'aquests grans valors
que donen sentit
a la vida,
perquè en definitiva
tots busquem ser feliços.
l'església
sempre ha estat
i ha de continuar sent
doncs una veu,
una veu profètica,
una veu que a vegades
clamen al desert,
però una veu
que no vol ser
només que clamin al desert,
sinó que digui,
ajudi,
ofereixi,
sense imposar,
però oferir
en convenciment
aquesta que dona
el camí,
la veritat
i la vida
per a tota persona humana
que nosaltres creiem
que es troben
en Jesucristo.
Vostè, senyor arquivis,
va assumir
la màxima responsabilitat
de l'Arxivió Societ de Barcelona
coincidint amb una divisió
decidida pel Vaticà.
Com valora justament
aquesta divisió en tres
de l'espai que fins ara
ocupava,
de l'espai geogràfic,
per dir-ho d'alguna manera,
que fins ara ocupava
l'Arxivis Bat de Barcelona?
Bé, això ja ve de lluny
una miqueta
en el sentit
que el Consell de Vaticà II,
estic parlant de l'any
1962,
63,
64,
65,
per tant,
ja han passat uns quants anys,
un document
del Consell de Vaticà II,
que va ser un concili
que va marcar molt l'església,
ja es diu
que el bisbe
ha de procurar
arribar a tothom,
a tots els diocesans,
a totes les institucions,
parrògies,
comunitats,
moviments,
etcètera.
I per això
les dioceses molt grans
en nombre d'habitants
o d'extensió geogràfica
cal,
document,
que revisin
les seves circunscripcions
o els seus límits.
I diu fins i tot
que es faci com abans.
Veien passat molts anys,
ja es va començar a treballar,
jo encara estava allà
de Vicari General,
i de Visor Lucidiar,
me'n recordo,
encara amb el Cardenal Jovany,
i després s'ha anat continuant,
es van crear com unes zones,
després unes demarcacions,
que era una descentralització
de la pastoral diocesana,
del govern pastoral diocesà,
i que es preveia també
que aquestes demarcacions
un dia podrien arribar a ser
diòcesis,
diòcesis com ha arribat ara.
Diríem això,
sempre hi ha opinions,
hi ha uns que ho veuen necessari,
altres que ho veuen inconvenient,
altres que veuen que no s'ha de fer,
altres que veuen que s'ha de fer.
també és veritat que els fruits d'això,
que es pretén d'arribar,
que les diocesis siguin més a nivell humà
i que es pugui arribar a tothom
i que els faliresos coneixin més
el seu arcabís o el seu bisbe
i que puguin tenir l'al·lació amb ell,
aquests fruits normalment
tarden a aconseguir-se.
Ara, més aviat,
notarem les dificultats,
perquè s'ha de desmembrar
d'aquesta arcidiòcesi,
vol dir que les noves diocesis
han de crear uns serveis
que no tenen
i alguns han de ser comuns,
perquè hem de mantenir també
uns plantejaments pastorals
bastant similats,
perquè era una sola diocesi.
Per tant,
si ara n'hi ha tres,
hem de procurar que la gent
que treballa en un lloc,
que viuen en un altre,
que tenen amics
o que tenen germans
o que tenen cunyats
en un altre diocesi,
doncs que les coses més importants
de la pastoral siguin comunes.
En segon lloc,
hem de procurar també
que hi hagi uns serveis comuns,
perquè a vegades
és molt difícil
de crear-los
almenys immediatament.
I després també és veritat
que aquestes dues noves diocesis
han d'anar creant
una consciència
d'església diocesana.
Això vol dir un equilibri,
això vol dir harmonitzar
diferents aspectes,
no sempre fàcil,
però jo crec que
els problemes també a vegades
són bonics
perquè vol dir
que un ha d'aguditzar
el seu enginy
i ha de buscar
tota la col·laboració
de totes les persones
i tots els assessoraments
i consells
a fer efecte
de trobar solucions.
Jo hi vaig,
certament,
reconeixent les dificultats
que hi ha,
però hi vaig animat.
Hi vaig animat
i hi vaig encoratjat
perquè compto
amb la col·laboració
i amb el desig
de molts,
jo diria,
de la majoria
de col·laborar,
de treballar,
de tirar la cosa endavant.
I em sembla
que això és el que necessitem
avui dia.
Siguent molt realistes,
reconeixent les dificultats
que hi ha,
que no sempre són internes
a l'església,
n'hi ha també d'internes,
però moltes es troben
fora de l'església
i en l'ambient de la societat.
Hem de procurar,
doncs això,
treballar el màxim possible
i reconeixent,
com tota institució,
pensem en els pares
de família,
pensem en l'escola,
pensem etcètera,
que no sempre ho tenen
al 100% dels resultats
que desitgen.
I el seu successor,
doctor Martínez Sistac,
el futur arquivisbe
de Tarragona,
Jaume Pujol,
vostè què li recomanaria
o què li aconsellaria,
si em permet aquesta expressió
de donar consells?
Jo crec que ja no cal
que li recomani
perquè ja ve amb aquesta actitud,
però la meva recomanació,
com diria qualsevol arquivisbe,
qualsevol bisbe
que va amb una seu,
jo he intentat de fer
és que estimi molt
la seva església diocesana,
l'església archidiosana
de Tarragona,
que l'estimi molt
i que compti sempre
amb la col·laboració de tots,
els que hi viuen,
els que hi treballen,
especialment els sacerdots,
els diarques,
els religiosos i laics,
que són els que treballen més
a la pastoral,
perquè d'aquesta manera
és quan n'hi ha trobant
els camins de solució
a tots els reptes
que s'aniran presentant.
Jo crec que bé,
així ens ho hem manifestat,
amb aquesta actitud
de sentir-se bisbe de tots
i per a tots
i de comptar
amb la col·laboració de tots
perquè, lògicament,
encara que és de casa nostra,
nascut a Guisona
i de l'església germana
d'Urgell,
però, esclar,
no coneix,
com jo,
també és veritat,
no coneixia tampoc
molt la nostra arcidiosa,
potser una miqueta més,
sens dubte,
però vaja,
i gràcies a tots
els meus col·laboradors
més immediats
i en general,
jo he pogut anar coneixent
l'arcidiosa, sí,
i no soc presentuós
i no dic que la coneixi moltíssim,
però em sembla
que bastant sí.
El nomenament
del seu successor,
per cert,
senyor arquebisba,
no ha estat vist
per alguns sectors
eclesiàstics
i això és públic
i notori,
què diria
aquests col·lectius
vinculats
estretament a l'església
de les nostres comarques
de la nostra ciutat
que no consideren
positiu
ni el nomenament
ni potser sobretot
la forma
d'anomenar
el nou arquebisba
de Tarragona?
Jo crec que, bé,
sempre hem de procurar
que es va aixecar,
obrir els ulls
de la fe,
obrir els ulls
de veure que l'església
és una institució
que no és només
purament humana,
que té uns aspectes humans
però que també hi ha
tota una acció
de Déu
fonamentalment
i que és el que
Déu nostre senyor
és a dir,
que el que el papa envia
ve en el nom del senyor
així ens es diu
normalment
el cant de l'antífona
quan es repa un pastor
tant en una paròquia
com en un bisbat
benedit el que ve
en nom del senyor
com es va dir també
doncs, bé,
i que s'agafi
amb aquesta actitud
que és una actitud
eclesial
és a dir,
jo he demanat
també des del primer dia
que tots acullin
el nou pastor
amb una actitud eclesial
sentint s'església
i també
doncs
oferint-li
tot el seu efecte
tota la seva col·laboració
és molt important
que quan
un pastor
va
en una paròquia
si és rector
o en una diòcesi
si és bisbe
que sigui ben acollit
perquè llavors
també tot funciona
molt millor
se sent molt més acollit
i per tant
tot va
amb més sobrerodes
tot va
amb més harmonia
i amb més naturalitat
i bé
amb aquesta actitud
jo crec
i no dubto gens
perquè hi ha una maduresa
en el clergat
en els diàques
en els religiosos
religiosos
i laïcs
de la nostra
exiliosa
si hi ha una maduresa
important
una estimació
a l'església
que això serà
d'aquesta manera
hem de veure
doncs
aquesta dimensió
i veu-lo sempre
amb aquest prisma
eclesial
que és el més important
en definitiva
la providència
doncs
depara molts camins
que a vegades
poden semblar
d'alguna manera
que em sembla
que no són
els que un desitjaria
i després
són els que donen
molt bon resultat
i d'altra part
també s'ha d'anar veient
amb el temps
i jo crec que
això és el que
nosaltres hem de procurar
sempre
també és veritat
que tot en
Ferrocchia
que només és un rector
o un diògic
que va a un bisbe
doncs sempre
hi ha gent
que els agrada més
i hi ha gent
que no els agrada menys
això es dona
perquè és normal
que agradi
el 100%
qualsevol persona
que va a exercir
una responsabilitat
no només dintre
de l'església
això passa també
dintre de la societat civil
en qualsevol institució
bé
hi ha uns que
el troben molt bé
i altres que no el troben tan bé
però em sembla
que aquestes coses
a l'església
encara molt més
per la comunió eclesial
s'han de superar
i estic segur
que això se superarà
totalment
amb un esperit
com s'ha fet també
amb una trobada
que es va fer
doncs de pregària
per acollir el nou pastor
d'encomanar-ho
Déu nostre senyor
i de procurar
ajudar-lo
i que el pastor
també
es deixi
modelajar
perquè a mi
el Ministeri Episcopal
s'exergeix
de diferent manera
en cada diòcesi
a Tortós
el vaig exercir
d'una manera
aquí l'exercit
d'una altra
perquè
les circumstàncies
i el lloc
és diferent
i per tant
i els col·laboradors
també són diferents
i per tant
et van marcant
amb el bon sentit
de la paraula
Vostè ha estat set anys
com a arquivisbe
de Tarragona
ara serà
l'arquivisbe
de Barcelona
milloraran també
les relacions
que sempre
sembla que hagin estat
una mica difícils
i tenses
entre Barcelona
i Tarragona
i com justament
la seva figura
pot ajudar
a crear
una regió
eclesiàstica
catalana
doncs
més forta
i més unida
del que molts
potser
podríem preveure
Bé
certament
Tarragona
és una arcidiosi
moltes vegades
importantíssima
tant per la història
la primera jo diria
de tot Espanya
com per la tradició
atendible
que Sant Pau
va estar aquí
a Tarragona
perquè tenim
les actes
del 259
de Sant Fructuós
bé
és una arcidiosi
que ha marcat
sempre
metropolitana
primada
d'aquesta manera
doncs
jo vaig
amb una
de menys
aquesta categoria
diríem
eclesial
no ho dic
inclús humanament
sinó eclesialment
parlant
però bé
de fet
jo crec
que és positiu
en el sentit
que un arcabisbe
que ha estat
arcabisbe de Tarragona
que estima
aquesta arcidiosi
va a la de Barcelona
em sembla que pot ajudar
molt a una bona relació
entendre moltes coses
que jo crec
que hi ha hagut
sempre bona relació
però esclar
també és veritat
que les exigències
d'un lloc
i d'un altre
són diferents
i s'han d'harmonitzar
jo diria
que això
també pot ser positiu
encara que costa
encara que m'ha costat
però dius
bé
és un altre element
que podem veure
el positiu
en el sentit
que les relacions
han de ser harmonioses
molt més
perquè hem de treballar
per la postural de conjunt
de tot Catalunya
de totes les
ara
10 diòcesis de Catalunya
no és pas per dividir
sinó al revés
per sumar
per complementar
i va molt bé
que una persona
que coneix aquest indret
i tota la província
clasiàstica
de Terracorència
pugui ara estar
també a Barcelona
en aquest sentit
jo diria que és positiu
i perquè
ajudarà també
que la seva actuació
l'enfoqui
potser d'una manera
més objectiva
o més complementària
amb coses
que potser
un que no ha estat aquí
no ho veu tant
tindrà doncs
més unitat
l'Església catalana
al seu conjunt?
és el que desitjo
i per part meva
hi vaig amb aquesta actitud
la nostra província
clasiàstica de Barcelona
estarà treballant sempre
amb la província
clasiàstica
de Terracorència
i anem decididament
cap a la constitució
de la regió
clasiàstica de Terracorència
més a més
per aquesta unitat
de pastoral
dintre de tot el territori
i de tota la realitat
de Catalunya
i per altra part
també a la vinculació
com deia el Conselli Provincial
de Terracorència
de totes les diòcesis
des d'un punt de vista jurídic
Doctor Lluís Martínez Sistac
ha estat un plaer
compartir aquesta entrevista
i d'altres
que li hem fet
al llarg d'aquests set anys
com a arquebisbat de Tarragona
i a partir d'ara
molta sort
al capdavant
de l'arquebisbat de Barcelona
Jo agraeixo també a aquesta ràdio
totes les possibilitats
que m'ha donat
per poder-me posar en contacte
amb els diversants
de Tarragona
al llarg d'aquests set anys
i amb aquestes paraules
agraeixo a tots
la col·laboració que he rebut
demano també perdó
a tot el que no he pogut fer
i els manifesto
la meva disponibilitat
i que el meu cor
està sempre obert
a tot el que necessitin
però que sempre
us tindré presents
a la meva pregària
Doctor Martínez Sistac
que viso a Tarragona
moltes gràcies
i molta sort
Gràcies
Gràcies
Gràcies