Una rambla singular, la meva guarda un secret.
Si la mira un ull espert, i la vista no t'enganya,
fa pujada fins a mar i baixa cap a muntanya.
No pot ser, és singular.
Fa pujada fins a mar i baixa cap a muntanya.
Quants anys hi faríeu?
Uf, se m'ha parat el rellotge.
Gairebé tan vella com el temps.
O quasi.
Mira, ara fa 150 anys li van fer un vestit nou,
a mida de ciutat nova.
Sí, i encara no li han acabat del tot.
D'any en any, ni allarguen un bon tros.
Té la carn dura, fetge de gat.
Ens ha costat prou, però per fi l'hem desvirgat.
que l'aparcà ja se sap.
I no et pensis que s'ho han tomat.
Jugant amb Venus a dalt la punta,
un tal Roger, cavaller trempat,
tota la nit l'ha contemplat.
I de dia també.
mai no s'avorreix, no.
Es complau, van tirant turistes escaldats de tant per seguir carreus.
i al cap damunt, el vell col·lega Ferreny els compta d'un amunt.
Zip-zap, zip-zap.
Coneix les sabates de mig món.
Sabates, espardenyes, talons punxeguts.
Zip-zap, zip-zap, amunt i avall, amunt i avall.
Entomant les pessigolles penxant l'aire.
Mira aquell bedoc.
I aquell parell.
Ja porten 13 voltes.
Mira, un cavà corrent.
Què fa?
Que no sap que no és lloc per córrer.
També la coneix la pressa, també.
D'aquells com tu,
que sempre porteu una pressa inútil.
Gran plató dels passejadors.
Congrés permanent dels vianants en calma.
Punt d'encontre.
Com si es tractés de la meca,
tot ciutadà hi és comptat.
Saludar, bedar i xerrar.
O arreglar el món, tant se val.
Un taller d'humanitat.
Una escola existencial.
Us hi heu fixat?
La Rambla divideix el món en dues meitats.
Però no la separa, les uneix.
Fòrum peripatètic de la calma,
lluny d'antigues dèries imperials.
Si a Sipió aixequés el cap,
Catilina o Cicero,
Juli César o Cató,
hi estarien abonats.
Juraria que els he vist
a les deu els despullats.
De vegades fa veure que s'emprenya.
Sí, fa caure quatre gotes
i una mica d'avantada.
I si convé algun llamp.
Ja ens la coneixem.
Tranquils, que no passa res.
Res de res.
De seguida, la calma,
que és el que més li agrada.
El crepuscle,
llit de luxe pels ocells.
Pujant a mar,
el vell col·lega trempat
té un colom damunt del cap.
I ella,
tan llarga com és,
com si res,
jugant a inventar-se el temps.
Fins demà!