Josep, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Josep, nosaltres aquest matí teníem la sana intenció de gravar anuncis de joguines
i, curiosament, avui dia 5, dia previ de Reis, no n'hi ha cap a la televisió.
Jo suposo que això ja s'ha fet tot, no? Són estratègies.
Bé, no ho sé, la veritat és que no ho he comprovat, perquè avui no he vist la tele, però...
Ja t'ho diem nosaltres, que ho portem des de les 9 del dematí, perfums els que vulguis, però de joguines no res.
Sí, de fet, bé, la campanya de Nadal comença ja a finals de novembre.
Diguéssim que les decisions més importants, m'imagino que aures d'ara ja estaran preses, no?
Ja deien l'altre dia que les nines brats, que són aquestes nines que són tipus barbies,
però molt més adolescents i una mica més rebels que la barbie, ja estaven esgotades a tota la ciutat.
O sigui que suposo que ja tenen els encàrrecs més o menys fets, els nens i nenes.
Josep, nosaltres et trucàvem perquè moltes vegades s'ha criticat la publicitat en joguines
per ser o sexista o balicista, que de fet són els dos paràmetres que pitjor senten,
podríem dir-ho així, a nivell d'educació dels nens.
Però és indubtable que si les nines brats s'esgoten, per dir-te alguna cosa,
doncs el fet de dividir les joguines per nois i per noies continua funcionant perfectament, no?
Sí, mira, jo en primer lloc volia aclarir que la publicitat de joguines per nens
és un aspecte que està molt controlat, almenys a Catalunya.
Com ja sabeu, tenim un organisme que és el Consell Audiovisual de Catalunya
que vetlla per tots aquests temes i fa un informe anual
i la veritat és que els resultats que en surten són bastant bons,
en el sentit que tot i que es pugui veure així a primera vista
que la publicitat de joguines sembla sexista o sembla balicista,
realment, analitzant-ho a fons, no ho és tant, eh?
Pel que fa al que comentaves, s'ha de dir que la publicitat treballa amb tòpics,
però si la publicitat treballa amb tòpics, els tòpics funcionen, no?
Realment, als nens se'ls agrada més un altre tipus de joguina
i a les nenes un altre tipus, no?
I això surt reflectit als anuncis, però és que és la realitat.
En tot cas, és cert que la publicitat, obligatòriament,
ha de treballar amb tòpics, no?
O, com a mínim, agafar el tòpic si de cas per desmuntar-lo
o per donar-li una segona lectura,
però sempre basem en algú que arribi a una immensa majoria de gent, no?
La publicitat, jo penso que va sempre un pas per darrere de la realitat.
És a dir, la publicitat pot seguir tendències,
però és molt difícil que les pugui crear.
Llavors, per exemple, una de les qüestions referents al gènere
és que els jocs de PlayStation i els videojocs
són majoritàriament de nois, no?
De nens.
Llavors, si la publicitat es planteja de fer que aquests jocs
passin a ser de nenes, ho té molt difícil.
És molt difícil canviar aquestes coses amb la publicitat.
Llavors, el que ha de fer és seguir els corrents, no?
I els corrents majoritaris són que als nens els agraden
les joguines de competició, de cotxes, de construcció,
i a les noies els agrada més les joguines,
doncs, de nines, de familiars...
En general, parlem de tendències generals,
però, clar, el que vol la publicitat és grans números,
no anar a aquelles nenes més diferents o més especials
que els agrada un altre tipus, sinó a la majoria,
que són el que realment fomenta el negoci, clar.
Però jo suposo que, de fet, el tema de, per exemple,
les escoles hi ha també aquestes tendències,
és a dir, quan una nena arriba amb una determinada nina nova,
també genera aquesta demanda del boca a boca, d'alguna manera, no?
Sí, això s'ha estudiat i és un cas bastant més complex
del que nosaltres podem pensar.
D'entrada, hauríem de diferenciar entre diferents edats, no?
Hi ha un primer tram d'edat, jo diria que entre els 3-6 anys,
que els nens són molt receptius a la publicitat.
Tot allò que veuen els anuncis, immediatament ho volen comprar, no?
Després hi hauria una segona etapa,
on, no sé, poden entrar als 7-10 anys,
on els nens ja entran més en joc els companys,
el que tenen els companys, amb el que juguen els companys,
llavors aquest intercanvi dins del col·legi ja és bastant efectiu, no?
I després hi hauria una tercera etapa, que seria la preadolescència, no?
Entren ja en joc altres temes absurdament diferents, no?
De presència davant dels altres, d'imatge personal, etcètera, etcètera.
Que, de fet, resulta curiós que, precisament en aquesta edat tan influenciable,
que una mica és el que tu deies,
la publicitat va part darrere de les tendències de la societat.
Si de cop i volta totes les nenes als col·legis es posessin a jugar a futbol
o es plantegés un altre tipus de joc, probablement més masculí,
que comenceix com una tendència social,
la publicitat aniria al darrere, evidentment.
Ho aprofitaria.
Ho aprofitaria, evidentment.
Això és clar.
Sí, sí.
La publicitat ha d'avallar pel negoci, diguéssim, eh?
Quan els pares o alguns mitjans de comunicació diuen
que la publicitat hauria de ser menys sexista, menys valicista,
jo penso que, en part, tenen raó,
però també s'ha de pensar que la finalitat de la publicitat
no és educar la societat ni educar els nens.
La finalitat de la publicitat és vendre productes.
Llavors, molts pares que es queixen,
bé, jo penso que tenen part de raó,
però haurien de mirar què fan ells al respecte, no?
Perquè la finalitat d'educar els seus fills
o la responsabilitat d'educar els seus fills
és d'ells, no pas de la publicitat.
La publicitat l'únic que vol és vendre més productes.
És a dir, que hi ha un...
Però crec que és una tendència general, eh?
És el mateix discurs que la televisió genera violència, no?
Suposo que és un discurs similar
d'aludir certes responsabilitats directes.
Sí, sí, sí.
Estem al mateix cas, no?
I els mitjans de comunicació,
sobretot els mitjans de comunicació públics,
tenen una responsabilitat ineludible,
però després, quan un mira les dades,
doncs s'esgarrifa de veure que hi ha nens de 6 anys
que estan veient la televisió a les 12 de nit.
Llavors, el repartiment de responsabilitats
s'ha de fer d'una manera equitativa.
La publicitat ha de ser com menys sexista
i menys balicista possible, d'acord?
Però els pares també tenen una responsabilitat
i han d'educar els seus fills a entendre
que el que veuen a la televisió no és la realitat.
No, i de fet, el que es mostra a través de la publicitat
suposo que és una oferta que el mercat demanda,
i estem parlant d'una empresa que genera diners,
és el que dèiem.
No estem parlant d'un nens educatiu
que ha de vetllar per l'educació dels nens.
Per això ja hi ha un organisme regulador,
com tu ja aclaries al començament, no, Josep?
Sí, de tota manera, jo faria una crida als pares
perquè siguin més exigents els mitjans de comunicació.
Mira, abans de començar l'entrevista,
estàvem mirant algunes dades que tinc aquí per casa,
i recordava que a Bèlgica,
a la part flamenca de Bèlgica,
la televisió pública no emet publicitat infantil
dins dels programes infantils,
ni cinc minuts abans ni després dels programes infantils.
És a dir, dins dels programes infantils
no hi ha publicitat.
Això sí que es fa a Catalunya.
De fet, l'informe del Consell Audiovisual de Catalunya
de l'any passat deia que la cadena
que més anuncis de joguines per nens
a matí a la campanya de Nadal
era precisament el 33, el K3, que és pública.
Llavors penso que com consumidors sí que hem de fer
una tasca de pressionar els mitjans de comunicació,
sobretot els públics, però també els privats,
perquè regulin tot això.
És un esforç crític, suposo.
Sí, un esforç crític i de manifestació,
perquè això també s'està estudiant,
que al nostre país tenim molt de costum
de queixar-nos cap endins,
però no fer-ho cap enfora.
Llavors és una cosa que hauríem de fer més sovint,
queixar-nos cap enfora i dir el que pensem.
En tot cas, hi entran potser en un terreny
molt més particular.
El que veiem quan veiem anuncis de joguines,
sobretot adreçats a nens més petits,
és que probablement, com són molt permeables
a tot aquest tipus de publicitat,
el que tu comentaves,
totes aquestes influències,
són anuncis de discurs directe,
o sigui, no tenen cap volta de més.
Ensenyen el producte i totes les possibilitats
del producte, però no donen cap més volta
ni cap joc, o sigui, simplement un aparador
el més obvi possible.
Sí.
Això s'ha estudiat també que hi ha una evolució
del consumidor.
La gent, quan tenim 30, 40, 50 anys,
evidentment no som el mateix tipus de consumidor
que quan tenim 20,
ni som el mateix tipus de consumidor
quan tenim 4, 5 o 6 anys.
El que es pot observar és que aquests anuncis
per nens petits són molt directes.
Molt directes.
Però, de fet, si poguéssiu veure anuncis
dels anys 60, dels que es feien a Espanya,
veureu que és el mateix tipus d'anunci.
Un anunci molt directe, molt obvi.
Per què?
Doncs perquè als anys 60 el consumidor espanyol
era també, diguéssim, molt inexpert.
Com ho són els nens de 4, 5, 6, 7 anys?
Llavors, l'únic que volen és veure directament
directament a la joguina.
El discurs aquest més elaborat
és per un consumidor que ja és més experimentat.
Però, per exemple,
i ara me'n recordo dels anuncis de les consoles,
tipus Xbox, PlayStation 2,
que són, com escoltàvem un reportatge
que hem de marxar fa pocs minuts,
el gran regal de la temporada.
I realment aquests anuncis sí que tenen
un discurs molt més complicat,
molt més, com t'ho diria,
com de joc de rol,
com de secta,
on són acollits uns quants privilegiats
que tenen la Play 2,
la Xbox o la GameCube, no?
Sí, jo ara no tinc les de de semana,
però és que, esclar,
no sé si,
quan heu parlat de les videoconsoles,
no sé si heu parlat
que l'edat mitjana del jugador de videoconsoles
està cap als 25, 26 anys.
Cap amunt, sí.
Llavors, estem parlant d'un console,
cala, clar,
les videoconsoles regalen a nens petits,
però a fan servir els grans, eh?
Llavors, els anuncis no van adreçats
a nens de 8 anys,
adreçats a adolescents o joves,
en general.
O sigui que estaríem parlant
que estan adreçats a gent
que té la capacitat adquisitiva
per poder ser un programa.
No només la capacitat adquisitiva,
sinó la capacitat cognitiva,
la capacitat de, quan veu un anunci,
poder interpretar-lo.
Clar, no és el mateix un jove de 18 anys,
que ja porta, veia en la televisió 15,
que un nen de 4 o 5 anys, eh?
Aquests anuncis tan directes
realment tenen un efecte
absolutament directe també en els nens, eh?
Quan veuen un anunci del ninot de Hulk,
doncs només acaben-lo de veure,
el que volen és el posar a la carta dels reis.
Llavors, aquest discurs més complicat
és per un consumidor més madur
o més complicat,
com pot ser ja un adolescent,
un jove, un adult.
En tot cas, resulta obvi, no?,
que la publicitat ha evolucionat,
fins a tal punt, el que tu deies, no?,
que ha passat a tenir pràcticament
anuncis dissenyats pràcticament
a totes les franches d'edat,
a totes les necessitats,
a tot tipus de públic,
i suposo que els perfils
d'usuari de producte
que es pugui anunciar publicitàriament
és molt més divers
que fa uns anys, no, Josep?
Sí, és molt més divers.
Jo penso que també seria interessant
fer una crida als pares
perquè, aviam si fossin capaços
de treure els nens
aquest mandat únic, no?,
de la televisió,
de dir, només demanar les joguines
que veuen a la televisió.
Hi ha altres maneres
de demanar joguines, eh?
Es poden agafar catàlegs
de botigues,
es poden visitar botigues
que tenen altres tipus de joguines, eh?
No diré, no sé si val la pena dir marques o no,
però a Tarragona en tenim alguna, eh?
d'alguna botiga
que té altres tipus de joguines
molt més educatives.
Hi ha un problema
que, clar, això no surt a la televisió.
I si l'únic que fa el nen
durant aquests dies
és veure la televisió sol,
a més a més,
veure programes infantils
on en intermedi fan aquests anuncis,
esclar, demanarà això,
però és que no li hem ensenyat res més.
No podem esperar
que ho faci a la televisió,
ho han de fer els pares.
Hem de portar-los a aquestes botigues,
hem de portar-los a aquests catàlegs,
hem de mirar de, diria jo,
controlar o...
portar la seva decisió
cap al terreny
que nosaltres pensem
que sigui més educatiu
o més interessant
que no pas la joguina
de l'Spiderman
o la competició
o els punys, no?
Perquè, de fet,
en el reportatge que escoltàvem,
sí que hi havia un nen
que havia fet una llarguíssima llista
als Reis,
crec que amb el top ten,
podríem dir-ho així,
del que ha sortit
a la publicitat aquests dies.
Demanava l'Spiderman,
com tu ho deies,
els punys del Hulk
també els demanava
i demanava tres videojocs,
un del Pokémon
i l'altre del Hamtaro,
que són aquests petits,
com ho diríem,
hàmsters,
que és una sèrie
de televisió d'animació japonesa.
Per tant,
doncs sí,
realment el nen
no tenia cap més referent
que no fos el televisiu.
És clar.
Suposo que d'aquí
el problema pel control,
no?
D'alguna manera també.
Sí, jo tinc una petita experiència,
perquè també soc
pare d'anys petits,
i el que veig
és que les joguines
que demanen de la televisió
acostumen a ser joguines
que tenen una vida útil
molt petita.
I caríssimes.
Són joguines que cansen ràpidament.
En canvi,
les joguines
que tu els pots recomanar
i tu els pots,
joguines més educatives,
tenen una vida,
juguen amb elles
durant molt més temps,
durant mesos
i a vegades durant anys.
Però, esclar,
aquestes joguines
se'ls ha d'ensenyar
a jugar amb elles.
Si li compres
el primer Lego
al teu fill
i el deixes a sobre la taula
i el deixes amb ell
sol davant el Lego,
difícilment
se'n sortirà.
Has de jugar amb ell.
Has d'ensenyar-li
com jugar.
I després
ho passarà molt bé,
però primer
ha hagut de tenir
aquest aprenentatge.
En canvi,
amb un ninot
d'Spiderman
jugarà
dos,
tres,
quatre setmanes,
tres mesos
fins que passi de moda
i la raconi.
I probablement
o la raconi
el comenci a pintar de colors
i ja es transformi
de l'Spiderman
en vés a saber
en quin superheroi estrany.
Bé, això estaria bé.
Això estaria bé
perquè com a mínim
una mica d'imaginació
d'alguna manera.
Sí, sí, sí.
Doncs Josep,
ens quedem amb aquesta recomanació.
La publicitat
és publicitat,
és televisió,
però el món
és molt més ampli
que la caixa tonta,
podríem dir-ho així.
Sí, sembla que sí.
I per tant
la responsabilitat
és una mica de tot
i no només
aludir
totes aquestes responsabilitats
com a pares
i com a consumidors
de televisió.
i com a consumidors
i com a consumidors
de televisió.