Música
Música
I van passar, i no només van passar a la capital d'Espanya,
sinó que van passar pertot arreu.
I nosaltres volem parlar de que després que van passar,
què va passar? I què va passar a Tarragona?
Com va ser aquella postguerra a la ciutat de Tarragona?
Com va ser aquella supervivència al camp de Tarragona?
Aquest és el títol, això sí, col·locat d'una manera formal,
del treball d'investigació que ha fet la historiadora Esther Magriñá Lozano
i que ha tingut el reconeixement al Premi Tarragonès d'Investigació
Lucius Licinius Sura 2003.
El llibre en qüestió els presentarà el proper dia 15 d'abril
a la seu del Consell Ecomarcal.
I avui l'Ester ha vingut al matí de Tarragona Ràdio.
Esther, bon dia.
Bon dia.
Hem triat aquesta cançó de la Cèlvia Gámez,
que parla del Madrid d'Esto, era el Madrid de l'Otro.
I una mica el que tu també dius en el teu llibre,
que aquesta postguerra, aquesta supervivència,
el camp de Tarragona no presenta grans diferències
com devia ser respecte a qualsevol altre punt de l'estat espanyol.
Per tant, i si serveix per Madrid, també servirà per Tarragona,
aquesta imatge antiga que hem col·locat.
Home, a veure, evidentment sí, el discurs a nivell de l'ocupació,
l'alliberament, és ben dit,
que sempre es viurà des de les fonts oficials,
entraven les tropes a alliberar.
I és un element molt controvertit,
perquè tots sabem més o menys que l'aixecament militar
va ser un cop d'estat
i realment el que feien era ocupar els territoris,
i no alliberar-los.
Però bé, aquest seria tot el tema propendístic
que en certa manera caracteritzarà aquesta època.
Evidentment sí,
i ho parlo una mica a la introducció del llibre,
és un episodi extrapolable a qualsevol ciutat
de la geografia peninsular.
Per què?
Perquè entren unes tropes,
en el comandament militar,
pren el càrrec del que seria,
no només els exèrcits que pogués haver-hi,
en el sentit de posar a la gent
els camps de concentració empresonar,
sinó que prenen el comandament de la vida civil.
Els ajuntaments, diputacions,
amb aquella duresa que caracteritza,
sobretot, els militars.
Vull dir que això, en certa manera,
és extrapolable a tot arreu.
Aleshores hi ha,
quan un aprofundeix una mica en una història més local,
entra en joc ja l'element més proper,
més humanitzador.
És a dir,
qui hi havia
i qui anaren a ocupar els càrrecs
de presidents de diputació,
els nous ajuntaments,
que seria, en certa manera,
la idea principal d'aquest treball,
d'on va arrencar tot.
Encara que,
quan un va aprofundint,
va entrant en un rerefons social,
econòmic,
de supervivència del dia a dia de la gent,
i no des de l'esfera política,
sinó de l'esfera més quotidiana.
La vida quotidiana,
la història de la vida quotidiana,
que cada cop,
doncs,
té més presència en els treballs d'investigació,
no?
Home,
en el meu cas,
volia fer,
potser,
aquell treball més historiogràfic,
més rigorós,
no?
I entrar,
doncs,
a descobrir l'esfera de poder,
qui m'anava,
com m'anava,
i,
sobtadament...
Et vas deixar enamorar
per altres informacions que trobes.
Ai,
això.
I és que,
potser,
se me presentava més atractiu.
A veure,
en definitiva,
una nova constitució d'ajuntament,
amb un personal,
amb un perfil polític,
com ells deien,
hombres de orden,
addictos al règim,
tots amb un passat bastant similar,
i si havien estat perseguits
per les ordres marxistes,
no?
I haver de fugir,
encara tenien més punts.
Se'm definia un model molt monòton,
no?
Sí que sempre pot entrar
a la particularitat d'algú.
Aleshores,
què és el que em sobtava,
allò que et comentava abans,
no?
Poguer llegir
una primera pàgina del diari espanyol,
que era el diari de Tarragona,
que, bueno,
ocupant mitja plana
les sancions imposades
pel governador civil
a la població civil,
no?
Aleshores,
doncs,
50 pessetes de multa
a un tal senyor
per vendre escombres d'amagat.
Una gitana
per exercir la prostitució,
quan tots sabem
que durant la década
dels 40
els prostíbols
a grans ciutats,
sobretot com,
per exemple,
a Barcelona...
Eren plens, eh?
Eren plens
i, evidentment,
de qui s'ho podia pagar,
no?
De gent d'aquesta que diríem
addicta al règim
o gent d'ordre.
Aleshores, clar,
t'adones una mica
d'un absurd total.
En principi,
inclús,
la idea de plantejar
és absurd
d'una postguerra
i això també jo diria
que és extrapolable
a totes, no?
Quantes vegades
no hem sentit
parlar
les persones més grans
de casa
que els hauríem d'escoltar
des d'aquest punt de vista,
més del que les grans...
Ja estàvem les batalletes,
doncs,
aquestes batalletes
és molt terapèutic,
escoltar-les.
Quantes vegades
no hem sentit dir
la guerra va ser difícil,
però més difícil
va ser la postguerra.
Això ho hem sentit tots, no?
Sí, sí.
A veure,
el que passa
que de la dècara
dels 40
i quan vaig començar
ja fa temps
a començar
el treball de doctorat
i a consultar informació,
hi ha una espècie de buit.
És una època que...
En quin període, exactament?
El que seria fins i tot,
jo diria
el 46,
el 47,
quan ha acabat
la Segona Guerra Mundial.
Sembla ser
que és uns anys
que van quedar
com enfosquets,
però no només
perquè la història
no l'ha volgut recordar,
sinó per les mateixes
jerarquies franquistes.
No oblidem que, clar,
acaba la guerra,
l'afinitat del règim
de Franco
amb qui seria Hitler
en aquell moment,
no?,
el que estava preparant
la gran invasió d'Europa
i semblava que s'havia de menjar tot,
el règim no va amagar mai
a nivell de propaganda
l'afinitat
amb el massisme.
No estic dient
ni molt menys
que hi haguessin, doncs,
molts partidaris
del model germanòfil,
perquè més aviat
la dreta,
i en el cas de Tarragona,
això en parla en el llibre,
sempre va tenir
més afinitat
cap al model anglès.
Aleshores,
què passa?
Aquest, clar,
aquest simbolisme
de nazisme
es veu,
i es veu molt
amb la propaganda.
Les primeres pàgines
dels diaris,
l'avance de Hitler,
de Rommel,
i idealitzant-nos.
El llenguatge que s'utilitza,
no?
Sí, idealitzant-nos.
El que passa,
que, esclar,
el moment en què el 43
comença a canviar
el rumb de la guerra,
comencen a esdevenir
els primers grans derrotes
de les potències de l'Eix,
i que Hitler perdrà la guerra,
comença a haver-hi una neteja.
I aleshores també t'adones
compte
que és els anys més rics
perquè el règim fluctua,
la seva propaganda
va com una mica
com una baleta.
No tenen clar
quina és la direcció,
i en definitiva
no tenen clar
una ideologia
ni un cos doctrinal,
darrere dels guanyadors,
que és el gran problema.
Parlem de la família franquista,
però el franquisme
és durant aquests anys
que es va gestant,
que va agafant forma, no?
És quan, diguem-ne,
es consolida
tota una estructura de base
que després, doncs,
anirà situant-se
en els llocs de poder.
En principi,
tenen el poder
perquè el tenen,
però s'han d'anar consolidant
i afiançant
tota aquesta posició, no?
A veure,
una part
que treballo bastant
al llibre
és la confrontació
entre Josep Maria Fontana
i Terrats,
que va ser
el cap provincial del moviment,
és a dir,
falangista convençut,
camisa vella,
germanòfil,
admirallats.
L'estereotip, no?
L'estereotip.
I l'altre seria
el governador civil
representant, doncs,
del govern de Madrid, no?
I, evidentment,
hi ha unes picabaralles
i unes confrontacions.
Fontana reclama un poder,
reconeix
que Falange Tarragona
no té poder
i que les forces vives,
els tradicionalistes,
a dir,
gent d'altres partits de dretes,
no li donen suport.
I l'única bandera
que li queda
és poder-se posar
al seu costat,
doncs,
la causa dels pagesos,
com una mica
el defensor de l'obra social.
Però sempre copiant
aquell model de feixisme, no?
Que imparava Europa.
Què passa?
Cap al 43,
el càrrec s'unifica.
Aquí, a nivell general,
se va unificant
arreu de l'Estat.
Per què?
No hi havia cap manera
de complementar
un governador civil
franquista
amb caps del moviment
que podien reivindicar
poder del partit.
I el partit queda unificat,
tot ho decidirà
el governador civil
i d'aquesta manera
el partit queda
com un instrument
d'enquadrament.
és a dir,
és la forma
que els hi falta.
El partit únic
serà una eina
que és el que
Stanley Payne
reivindica, no?
I ha donat a conèixer
en els seus treballs
que a Falange
no va tenir mai
un pes important.
Va ser només la forma.
Pensem que a Falange
abans de la guerra
que a Misses Viejas
que després els hi van dir
ben pocs.
I aquí,
precisament,
en vam tenir un
a la província de Tarragona
amb un carisme especial
perquè Fontana
tindrà un pes important
políticament,
tindrà una continuïtat,
és l'únic cap
del moviment
que tindrem
mentre que altres indrets
doncs
anaven sent substituïts
i marcarà també
uns primers anys
molt interessants,
no?
I sobretot
per entreveure
aquesta fluctuació
que dic.
No hi ha un cost doctrinal
políticament parlant
ni una solidesa.
En canvi,
el que sí que hi ha
és una necessitat
de la gent
per tirar endavant
i la política
la van a recunar
en un segon costat,
no?
Aleshores,
si agaféssim
una perspectiva
més general
del país
Tarragona
respecte a les zones
rurals,
les zones urbanes,
tenia una dreta
diguem-ne
molt activa
i ja m'entens
en quin sentit
ho vull dir,
vull dir molt ortodoxa,
hi havia una repressió
probablement en línia
com podria haver-hi
a altres punts de l'Estat
perquè tots sabem
que la pràctica
de la repressió
va ser molt irregular
segons les zones d'Espanya,
no?
Com, evidentment,
fins i tot.
repressió n'hi havia a tot arreu,
no?
Pensa que la repressió
de vegades
va ser el nivell més dur
als petits pobles,
perquè, a veure,
els primers anys,
sobretot,
la repressió
estava molt en mans
del jefe local.
El llibre parla
del que entenem
com a camp de Tarragona.
Aleshores,
jo el que...
Sí,
està centrat
a Tarragona Capital
com a centre administratiu,
no?
Però després...
extrapolant qualsevol cas concret
que hagués pogut trobar
d'informe
o alguna disputa
entre poders
dins de qualsevol poble,
no?
I el que m'he trobat
és això,
que realment els pobles petits
és on podia arribar
a ser més crua,
perquè, evidentment,
pensem que
el cap local,
clar,
aquella idea
de la dualitat
de poders,
governador
i jefe
de la falange,
a nivell local
era alcalde
i cap de la falange local,
amb la intervenció també
del poder eclesiàstic,
no?
Del cura.
Aleshores,
realment,
en un poble,
jo crec que, clar,
una guerra civil
passa comptes
i sempre he dit
el pitjor és que enfronta
amics,
germans,
familiars,
i aleshores
la rebenja
és pitjor
i més a menys
regeixen.
Això ho has anat
trobant, no?,
en el teu treball.
Evidentment,
i, doncs,
simplement denúncies
malintencionades,
el governador
es queixerà
de que li arriben
moltes denúncies
poc fonamentades,
fins i tot posarà
sancions
a les denúncies
de gent
que no té
el fonament.
Falses,
però, clar,
el difícil
és provar-les.
Com d'altra manera,
també,
Fontana es queixerà,
com ara tu em deies,
això,
de gent de posició
econòmica
que avalava
personatges,
individus
que havien estat
denunciats,
antics treballadors
de fàbriques,
gent,
allò que dèiem
de la solidaritat
d'una postguerra,
també,
no hem de buscar
només...
Que té el pitjor
i el millor,
no?,
aquest del ser humà.
I Fontana es queixa,
una lluita que té
ell contra les forces vives
que, a més que no les té
al costat,
quan ells,
des de falange,
volen processar algú,
veu que està avalat
per persones d'ordre
d'aquestes,
i, aleshores,
a la seva denúncia
queda en paper mullat.
Per tant,
aquí hi havia
un pols constant.
Sí.
Durant els primers anys
va ser molt...
Les dues branques,
podríem dir així,
de la dreta d'enrancament.
Clar,
que és una mica
el que tracto
en la reorganització
del nou poder,
no?,
d'aquesta dualitat
de poder,
és el paper de falange,
encara que vagi acabant,
és allò que dius,
un cap et tira cap
al que al final
li és més atractiu,
que és l'enquadrament
de la dona,
tot l'enquadrament social
dels joves,
com se podia pressionar,
perquè una cosa
que també m'ha sobtat
i arrel d'una obra
del Florido Pencil
que parla d'una escola,
que hi ha idea
del mestre
que fa com a por,
no?,
però clar...
Del regle i la mà
i els embrassos en creus
objectant els llibres.
Però m'he trobat,
clar,
que hi havia
una junta local
d'inspecció
pel professor,
vull dir que el professor
estava molt fortament,
tot el que era
el magisteri local,
estava molt fortament controlat,
perquè ell havia de tremetre
els valors,
a més de pagar-los pocs,
els feien inspeccions,
els van depurar
amb una duresa brutal,
en definitiva.
van patir més depuració,
funcionaris que hi havia,
no?,
perquè per ells
eren els que podien
adoctrinar,
en certa manera
és una ideologia
que s'ha de formar.
Que els feien
quan inspeccions...
Sí, sí,
els feia una inspecció
en què hi havia l'alcalde,
el cura i el cap local,
i llavors si no les passava,
almenys no tenien malament,
vull dir que cobraven no massa,
havien sovint de fer
ús de cases
de beneficència,
i a sobre tenien
una repressió,
aleshores jo penso que
malauradament el que es va
poder dedicar a exercir
no tots,
havia d'estar molt amargat,
i lògicament ho havia
de trametre,
no?,
per fi de conservar
la seva feina
havia d'estar
amb una contínua pressió,
que d'altra banda
o s'ho acabava creient
o se n'havia d'anar,
o canviar de feina.
Ester,
en quant a les fonts,
ja sabem que els historiadors
doncs heu de passar
moltes hores als arxius
quan voleu parlar
d'un període històric,
però afortunadament,
quan parlem d'aquest període històric,
teniu el millor arxiu,
que són les persones
que ho van viure,
afortunadament d'aquest període
encara queden persones vives
que poden parlar,
tot i que els hi costa.
Els hi costa,
eh?
Hi ha sempre un sentiment,
a veure,
és molt diferent,
i ara fa poc,
vam fer unes xerrades
sobre la Guerra Civil
i sobretot la postguerra
i la intervenció nazi
a la Guerra Civil,
arrel d'una exposició,
i aleshores t'adones compte
que als joves,
bueno,
sobtadament els va interessar molt
tota aquesta idea
del nazi intervenint aquí
perquè ja comença,
doncs,
a conèixer-ho,
si més no,
doncs per les pel·lícules,
la filmografia,
en canvi,
trobaves per part de la gent gran
realment cares de pena,
i és molt trist
quan un explica una cosa
i clar,
jo que no ho he viscut,
ho explico amb aquella insistència
de voler demostrar a alguna cosa,
que ells ho han viscut tant
i d'un certa manera volen,
clar,
jo ho aporto
com un element historiogràfic
del meu treball
i en canvi,
per part d'ells,
hi ha aquell desencís i desil·lusió
que em diuen,
millor no recordar-ho,
no?
A veure,
millor no recordar-ho,
però evidentment,
sí,
reconeixer-ho.
No cal anar recordant,
però jo crec que
un episodi així ha de reconèixer
que a més ha marcat molt
una societat,
perquè no oblidem ara,
ni anecdòticament,
podem parlar de la formació
i adoctrinament de la dona,
però jo crec que això
ens ha marcat
i fins i tot
jo em sento...
Les nostres generacions
encara són areves
d'aquest funcionament,
no?
Els nens mengen més,
els nens
millor que estudi,
no?
I encara jo crec
que tenim uns estereotips
marcats,
perquè evidentment,
la filosofia
sobre la dona
a l'acabar,
com a dona
t'exalta,
i des de les coses curioses
o les coses que t'indignen,
per exemple,
un anunci...
El tema de la sardana,
per què no ens expliques
el tema de la sardana,
que és ben curiós
i és prou eloquent?
Bé,
parlant això
amb una persona gran,
amb un poble,
que és el que dèiem,
això acostumar
a passar més als pobles...
A comunitats més petites.
més petites.
Doncs no la deixaven
vigilant
del poble,
sempre hi havia
inspeccions
i propaganda,
vull dir que s'encarregaven
de controlar tot,
no la deixaven ballar a sardana
perquè estava molt indotada
i evidentment
li botaven massa els pits
a l'hora de pagar.
I allò era immoral.
Era immoral.
Clar.
I li van recomanar
que no ballés.
És a dir,
que a sardana no.
No.
Balls que hagués de fer
saltirons ni un.
No.
És a dir,
ara em sembla ridícul,
però imaginem-nos,
en aquella època,
un senyor
que et vingués
amb aquella mentalitat
que vivien amb una por extraordinària,
que algú vingués
i li diés
vostè no pot ballar a sardanes
perquè li boten massa els pits,
dit d'una manera
que ni ho sé.
Clar,
com es devia sentir
aquella dona?
Si això ho multipliquem
amb moltes accions
de moltes coses
de vida quotidiana,
és home,
una vida molt difícil,
realment.
Per això ja entenc
que acabés convertint,
o intentés,
jo no dic que ho hagués aconseguit,
però intentés crear
l'estereotip d'una dona
sense poder anar més enllà,
com ells deien,
de ser una bona mare i esposa.
Però un anunci molt graciós
que sortia,
al diari,
també estic parlant
de principis dels 40,
en què quin desastre
ens venia a sobre
veient les dones conduint.
Perquè diu,
si fins ara ho havia fet,
era cosa d'homes,
però s'havia permès
alguna dona gorda,
lletge i humanot conduir...
Encara.
Encara.
Encara,
però havia de ser gorda,
lletge i humanot.
I que per favor
no es repetissin aquestes escenes.
Senyoretes fines,
abstenir-se d'agafar un vehicle.
Això.
Vull dir que és una mica,
diu,
sí, te'n vas a la quotidià,
però un setènic,
jo el que m'agradia
sobretot
en aquest llibre
és que la gent
entri una mica
en un passatge
amb el temps,
no?
S'hi pogués trobar,
perquè jo ho he sentit explicar,
però m'ha faltat
una mica
aquella recreació historiogràfica,
no?
I que a vegades,
per això,
en aquest sentit,
m'agradia
que aquest llibre
s'interpretés com una
avançala
per entrar en aquest món.
Jo sí que et sembla,
Esther,
mira,
de quina manera més tonta
ens ha menjat el temps,
el rellotge,
ens hem entusiasmat.
De totes maneres,
el llibre es presenta
el 15 d'abril,
esperem que es veurà
i molt els aparadors
aquests,
Sant Jordi,
ens prendrem la confiança
de tornar-te a convidar
al llarg d'aquest mes,
i continuar parlant
un cop es presenti ja
en societat
d'una forma formal
i el llibre
estigui al carrer,
Supervivència de Postguerra,
el cas de Tarragona
d'Esther Magriñá Lozano,
que li agraï molt
que hagi vingut avui
i per acabar d'ambientar-nos,
escoltem l'estrellita Castro,
què et sembla?
Gràcies, Esther,
enhorabona.
Adéu-siau.
Julio Romero
ve corre
dintolambe morena
con los ojos de misterio
y el alma llena de pena
puso en sus brazos de bronce
la guitarra cantara
y en el bordeón hay suspiro
y en su cauna
dolora
la de la reja floría
la reina de las mujeres
morenas
la del borbado mantón
la de la lebre de imágenes
la del clave del español
y en el pey
de la reina
i
i
i
i