Senyor Joan Miquel Nadal, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir.
Moltíssimes gràcies per venir.
El motiu és ben clar.
Vostè sovint a les rodes de premsa s'adreça directament als periodistes en general,
a determinats periodistes.
Té una predilecció especial pels becaris i becàries, quan arriba l'estiu.
Els faixen-te bé.
Per exemple.
Sí, sí.
Més coses.
Tracta els periodistes com si fossin un gènere a banda del món.
Vostès els periodistes té tendència a expressar-se d'aquesta manera.
Són gent dolenta.
Però jo imagino que és com els periodistes que parlen dels polítics, també com una...
Gent dolenta, sí.
Sí, també gent dolenta.
Doncs ha ajuntat allò com diu la dita castellana, l'hambra con las ganes de comer.
Justamente.
Molt bé.
Doncs jo avui no l'he de preguntar...
Però aquí, senyores i senyors encara no són periodistes, per tant són bona gent.
Ui, vostè veu molt tranquil.
Vostè vol dir ben bé a call aquí als estudiants, a mi em diran.
Doncs penso que tenen moltes coses per explicar-li o per preguntar-li més aviat.
A veure, comencem per terra excavada.
Sí, alcalde, em permets fer una miqueta de ràdio?
Són ells els que pregunten, no vostè?
Sí, però jo els presento.
Ah, és veritat.
Jo els presento, home, mantenim les formes.
Joel Prieto, bon dia.
Hola, com va?
Gràcies.
Lorena Morales.
Hola, bon dia.
Lorena, bon dia. Gràcies també per ser aquí.
Àlex González.
Bon dia.
Benvingut.
I Núria de Santiago.
Núria, hola, el teniu tot a punt, no?
Però les porten preparades, les preguntes?
Les porten preparades?
Això no és de bon periodista.
No, no, perdoni, de bon periodista és preparar la feina.
Després una altra cosa és que s'hagi d'improvisar perquè la circumstància obligui.
Però per preparar-se la feina és fonamental.
Coneixeu l'alcalde personalment?
No, jo personalment no.
Vosaltres?
Jo de fons familiars.
No el coneixia.
El coneixes de les fotos del diari.
Jo l'he vist al meu poble un parell de vegades.
Al teu poble? Quin poble ets?
D'emposta.
D'emposta.
Bé, qui comença? A veure.
Vinga.
Té una pregunta una mica.
Al Joel.
Referint-se una mica, pensant en la debacle aquesta del Kerry als Estats Units, políticament,
una derrota política que pot afectar a nivell emocional a una persona.
Volia preguntar-li a vostè com a polític, com creu que pot suportar una persona una derrota d'aquest tipus
a nivell emocional i psicològic també?
Home, jo per sort no he tingut cap de derrota i tant, no ho sé dir, però jo diria que ha de ser molt dur,
que és molt dur i que tens una sensació de frustració important, l'has de tindre.
Però vaja, no deixa de ser dur perquè el gran drama dels Estats Units, els Estats Units és un gran país,
és una gran democràcia, però el gran drama dels Estats Units és que o estàs a dalt o estàs a la gasolina,
posant gasolina. No hi ha un terme mig. Per exemple, tu estàs jugant a la NBA en bàsquet
i estàs a la NBA i ets un dels 10 o 15 o 25 equips i estàs al top gang, que et diuen ells.
Si tu no estàs a aquells equips, estàs jugant a Europa o estàs jugant a Turquia.
I a la vida política passa igual, és a dir, d'en Kerry, a partir d'ara, si no és perquè està casada
amb la senyora del Kepchup, zero ja, desapareixen de l'escenari polític.
I encara ha de ser més dur perquè un polític que perd a Europa, com amb el seu dia va perdre a Mitterrand,
per exemple, té una segona oportunitat, una tercera oportunitat, és a dir, té tota una carrera política.
En canvi, els Estats Units és o top gang o la gasolinera, sense que sigui despreciable la gasolina.
I és frustrant, suposo que és molt frustrant.
També hi ha un error de plantejament, que jo no sé exactament per què, és a dir,
quan triomfa un polític demòcrata als Estats Units és perquè és del sud.
És a dir, els Estats Units té una sèrie d'estats que són demòcrates 100%,
tot el que és la banda de Boston i alguna banda del Pacífic.
I el centre i el sud és republicà.
i tenen una certa potència els polítics de Boston de posar-s'hi davant, no?
I aleshores els passa el que els passa.
Carter era del surt i per això va guanyar les eleccions.
I això és un raonament específic.
Ara, deixa'm fer un altre.
Quan jo estava a la universitat,
el meu professor de dret polític o dret constitucional,
llavors era dret polític perquè no hi havia Constitució,
estava que era el Manuel Jiménez de Parga
i el seu primer juny era el Jordi Soletura,
una gran persona i un gran amic.
Sempre deia una cosa que es té que tindre molt en compte
i que crec que ha sigut el gran fallo de la situació de l'anàlisi periodístic d'aquests moments,
que és que cada espai del món el tens que analitzar en funció del que és.
Nosaltres li vam dir, escolti'm, professor Soler,
és que la Unió Soviètica és una dictadura, dimanant del 17.
I realment no era.
Però ell diu, bueno, podeu dir això, però feu un anàlisi més proper.
Aquí a Europa nosaltres estem fent un anàlisi més proper de les eleccions americanes
i no fem l'anàlisi americà i per això ens equivoquem.
Ara, el Kerry, que és el que cau simpàtic en tothom,
està més a la dreta que l'Aznar.
Per tant, correm-ho tot i a partir de córrer-ho tot analitzem-ho.
Qui vol? Alex, tu?
Si jo volia fer abans una citació, el que dèieu de periodisme i política,
doncs que crec que són dues ciències que retroalimenten.
Podríem dir que jo crec que com a periodista o futur periodista
crec que la necessitaré en moltes ocasions per poder parlar,
poder fer articles o qualsevol cosa.
Referent a l'assumpte que li vull comentar a l'alcalde,
una mica ficar el dit a la llaga, terres cavades...
No, perdona, ets un mal periodista perquè jo ho he dit abans,
sobretot no deixeu de preguntar-me sobre terres cavades.
I aquella senyora...
Jo no li pregunto ja, terres cavades.
...ha rigut ràpidament, no?
De l'aigua de l'Ebre, no? Preguntarà.
No, no cal, ja està al seu lloc i està molt bé.
Doncs faré una pregunta una mica punyenta.
Després me l'ho preguntes, per favor, si ets tan amable.
Àlex, terres cavades.
Sí, si sumem a la llarga trajectòria que porta com a alcalde,
si no merro uns 12 anys, pot ser?
16.
16 anys, ja.
Doncs aquests 16 anys, l'enrenou aquest que ha hagut amb les terres cavades,
ara fa poc, s'ha plantejat en algun moment, en aquest darrer temps,
de deixar el seu lloc com a alcalde?
No.
No he sentit cap pressió?
No.
Vaja, que contundent.
S'acaba la pregunta.
Ja li he dit jo que venen trepitjant.
S'en sap on sortir.
Ui, i ho dubtaves, Àlex.
Em penso, alcalde, vostè sempre porta la xarxa?
Com els trapassistes d'abans?
M'ha fotut cada hòstia que diu aquell.
Més preguntes.
Han posat el tit quan he dit la paraulota o no?
No, no, no.
Demano perdó a l'audiència, que no ho tenia que haver dit.
Lorena.
Doncs la meva pregunta és que si creu que la població està ben informada
sobre els riscos que comporta tenir una indústria petroquímica a la ciutat.
La informació mai és suficient.
És a dir, jo crec que la informació valora les persones, valora la cultura, valora la gent
i crec que la informació és essencial per viure, sobretot amb la societat que hem triat.
I, evidentment, a més, informació de la indústria química millor per tots.
Probablement mai s'arriba el suficient, encara que estem en unes cotes bastant importants d'informació.
però m'obsessiona el que obsessioni a la gent, m'obsessiona el que obsessioni a la gent, el risc químic.
I ningú parli del risc del SIDA, ningú parli del risc del càncer, ningú parli del risc de l'automòbil,
ningú parli del risc de les discoteques, ningú parli del risc de l'alcohol,
ningú parli de tots aquells riscs que ens envolten,
que fan que tots nosaltres estiguem més a prop de l'hospital
pel fet de conduir una moto amb una certa velocitat i haver begut
o pel fet de fin de manca d'informació sobre aquells temes.
Per tant, m'agradaria que fóssim capaços tots de comunicar
que efectivament la química és un risc,
però amb l'avaluació del risc és més risc al càncer,
és més risc al SIDA, és més risc a l'automòbil,
és més risc a l'alcohol, és més risc a la societat que hem triat.
I moltes vegades, quan els polítics, i aquí està la culpa nostra,
expliquem que el risc de la indústria química és un risc mesurat,
mesurable i molt més mesurable que els altres,
no acabem d'explicar a la població de dir-li,
escolti'm, aquest el tenim estudiat, mesurat i mesurable.
Pot sortir de mare, però el tenim.
Els altres, ni els tenim mesurats, ni ens preocupen tant, ni ens ocupen tant.
Sí, però crec que estem parlant de coses diferents,
perquè el risc és de les discoteques, o és un risc més social,
o el SIDA, potser els científics haurien d'informar més,
però la indústria petroquímica crec que és més competència seva.
És evident, però també és competència meva dir-li a la població
el que, com a responsable polític, crec que és el futur,
o crec que ha d'anar a la societat,
o amb tota humilitat intentar educar la societat.
Miri, a la indústria química, els últims 25 anys,
no ha mort ningú.
Comptem els que han mort de SIDA, els que han mort conduint,
els que han mort amb violència, parlem de la violència de gènere,
és a dir, m'adona la sensació que, a la mateixa manera,
que vostè em pregunta això, jo estic obligat a dir-li,
aquest risc està mesurat, estudiat i estudiable,
però, admeto que és important i que es té a parlar,
però no puc deixar de dir l'altre perquè la societat ha de ser coneixedora.
I el responsable polític, al mateix moment que actua,
intenta, dintre del seu criteri, com a electe,
presentar davant de la societat una sèrie de temes.
Entre ells, aquestos.
Gràcies.
Núria.
A mi m'agradaria fer una pregunta una mica més propera,
potser a la nostra realitat com a estudiants de periodisme.
Veiem que tenim ja per fi a la URB,
a la URB, perdó,
les llicenciatures de periodisme...
És que no es diu URB, es diu Facultat d'Universitat de Tarragona.
Bueno, a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
En tot cas, no seria URB baixa?
Ara m'has despistat, companya.
Temes lingüístics al marge.
Temes lingüístics al marge.
Tenim per fi ja les llicenciatures de periodisme, de publicitat,
però veiem que ens falta una mica una plataforma
que promocioni una mica festivals, fires,
una promoció del sector comunicatiu.
Ens agradaria saber com podria l'Ajuntament implicar-se
en la promoció de tots aquests llicenciats que acabaran sortint,
que no sabrem una mica cap a on projectar-nos.
La resposta no és una competència de l'Ajuntament
i difícilment ho podrà fer perquè hauria de fer
tots els que estan dintre de la universitat,
totes les carreres que hi ha i els processos que hi ha.
En tot cas, és evident que la comunicació, com te deia abans,
és un element essencial i que podria ser més potenciable
que un altre tipus d'element, com fos la medicina
o com fos el camp del dret.
Com pots observar, m'estic sortint de la pregunta
però no sé què contestar-te.
Més preguntes, doncs, no?
Sí.
Una que pugui contestar una mica més.
Que pugui espleiar-se, que no hagi de contestar-me un segon, no?
Està massa, però jo tinc íntegra per saber-ho perquè jo acostumo a anar al nàstic
i ara no veig l'Àngel Fernández per enlloc.
Què ha passat?
Home, l'Àngel Fernández ha pagat amb el més al preu que existeix en política un error.
És a dir, mirin, els errors polítics s'apaguen amb la dimissió.
I malgrat que hi ha un Àngel Fernández
que ha realitzat unes obres importantíssimes a la ciutat de Tarragona
des del vial de l'internet al vial Braia, al Palau de Congressos,
fonament de pàrquing, que tenia tota una carrera
d'home efectiu dintre de l'administració pública
i un executiu important, com és un error polític.
I els errors polítics a la vida política s'apaguen amb la dimissió.
I ha dimitit d'això i ha dimitit de matxa
en funció de quina representació estava el nàstic.
I jo suposo que l'Àngel deu estar fotut personalment,
vaja, està fotut personalment i li deuen quedar poques ganes d'anar-hi.
Deixi'm fer una predicció, una professió.
Igual el tenen que anar a buscar algun dia.
Però això és un tema del nàstic i no és un tema meu.
Els errors polítics s'apaguen.
I amb la política s'apaga amb la dimissió.
Malgrat això, l'Àngel Fernández és un exemple de dimissió per a un error polític.
Al mateix temps s'ha produït un error polític similar a la Roca del Vallès,
però com l'ha fet un socialista no cal dimitir.
Més preguntes?
Avui s'ha creat un silenci, però jo crec que teniu més preguntes.
És el dels grans que vigileu i que esteu aquí controlant la situació.
Algú controla per aquí?
Serà possible?
Hi ha una senyora d'allà apuntant.
Més preguntes?
Va.
Doncs jo, per exemple,
la manca de pàrquing és un problema a la ciutat.
I llavors, sobretot per nosaltres,
a la Facultat de Comunicació,
com ja sabem estem aquí ubicats al seminari,
darrere la catedral.
llavors, per preguntar si ha pensat aportar alguna solució o com...
El cotxe és un element que forma part de la societat.
És un element que aquest sí que es tindria d'estudiar,
hi ha fons, no?
És un element que ens porta a tots nosaltres permanentment, no?
No sé si si ho he fixat,
que abans els anglesos deien
la meva casa és el meu castell
i per tant per entrar al meu castell
tens que tindre un manament judicial.
ara el cotxe és com una...
en fi, com si allarguéssim la teva persona, no?
No sé si si ho he fixat,
un senyor o una senyora que quan pare amb un semàforo,
doncs...
Igual s'ha posat el dit al nas pensant que no el veu ningú, no?
Vull dir que està dintre el cotxe amb els vidres i l'aire condicionat
i s'ha posat el dit al nas.
Hi ha una senyora que es pentina,
en fi, uns crios cridant dintre,
formar part de l'entorn.
És com si fos la nostra continuació.
I això ha creat una circumstància especial
que és que no sabem viure caminant,
no sabem viure sense el cotxe.
Jo no entro ni surto.
El cotxe és una realitat,
tothom l'ha de portar,
tothom se vol desplaçar amb el seu cotxe,
ningú pensa que el cotxe li és car,
que el transport públic...
Això és normal.
Bé, si nosaltres admetem que el cotxe és això,
que és una prolongació de la nostra vida
i que alguna persona jove,
inclús la moto la porta al lavabo,
vull dir, perquè formem part del que és aquest sistema de transport,
penseu que aleshores no hi cabem.
I quan no hi cabem se tenen que fer pàrquings.
I quan l'Ajuntament té que fer pàrquings
per aquestes persones tenen que pagar.
Per tant, això és un cercle viciós
que no el trenca cap polític.
És a dir, si es vol arribar aquí amb un cotxe,
s'ha de fer un pàrquing.
I si he de fer un pàrquing perquè vostè arribi aquí amb un cotxe,
l'hi he de cobrar.
Per això li he fet un pàrquing aquí al costat,
que li costarà entre 15 i 20.000 pessetes al mes
si vols vindre en cotxe.
I no hi ha més solució.
És un cercle viciós.
Al Japó, per exemple,
estan intentant trenclar el cercle
no venent un cotxe a la persona que no tingui un pàrquing.
és molt bèstia, però això arribarà.
De la mateixa manera que arriben altres coses.
Qui no té un cotxe al Japó no pot comprar.
Qui no té un aparcament al Japó no pot comprar un cotxe.
Però el que és evident és que la prolongació personal
amb el cotxe és com una satisfacció.
i, al final, arribem a moviments tan estrambòtics
que el cotxe ja no és de transportar.
És el túnic, se diu, això?
Un senyor que es pinta el cotxe
i la seva vida acaba dintre d'aquell cotxe.
Bé, hem triat aquesta societat.
És cara, hi ha que pagar-la.
Per tant, difícilment podrà vindre aquí
sense anar al pàrquing del costat i pagar.
Veig el Joel que pren notes.
No sé si vol plantejar alguna altra pregunta a l'alcalde.
Jo em fixava en una qüestió més aviat sociològica
i llavors observava el senyor alcalde parlant
i, tot i que el seu discurs convènc
i és ben clar i assequible a nivell mental
que entra bé i tot això,
em preguntava per què tanta distància realment
a nivell emocional i humà, no?
Sembla que sigui un decorat de pel·lícula.
Creus que és distant l'alcalde de Tarragona?
Ja no a nivell personal, sinó en general,
em plantejava la pregunta de per què
realment, vostè creu, diguem-ne l'opinió,
hi ha tanta distància entre la ciutadania i els polítics, no?
Perquè és una cosa que és evident.
I quan hi ha ciutats importants d'aprendre com...
En el cas meu és un defecte.
Si soc distant i un pèl solitari, és un defecte.
Però no necessàriament en tots els polítics.
No necessàriament en tots els polítics.
També té de dir la veritat.
soc distant i ella t'ho pot confirmar aquí
i a la vida política, però a la vida personal no.
A la vida personal no.
Ja us ho asseguro, jo que no soc.
Però és un defecte, no és una virtut, sí, sí.
Hi ha polítics que ho saben fer millor,
que tenen més cosa a cosa i tenen més capacitat.
Vull dir, l'exemple mortal d'aquells dies
és el Pujol.
Vull dir, la capacitat del Pujol de comunicar
amb el lliu personal que representa la manera d'expressar-se
i tot aquell lliu que fot,
diu, escolti'm, però aquest home és complicat
i jo soc clar.
Però bé, comunica més, sí.
I hi ha altres polítics que no som capaços
de tindre aquesta relació
i probablement som més distants.
És un defecte.
Aquesta distància que s'estableix entre la ciutadania
i el polític, normalment ve deguda
que anteriorment, moltes ocasions,
el polític ha estat corrupte.
Llavors, es creia aquesta distància
entre els dos, de les dues parts.
No dic que sigui el seu cas,
però dic que en general,
en la ciutadania política passa això.
El periodista també és corrupte.
Deixa'm que t'ho expliqui.
El polític més perquè té més poder.
No, això de tu més és una cosa relativament...
Això de tu més, tu més, tu més.
És evident que el polític pot ser corrupte
i és evident que el periodista pot ser corrupte.
Hi ha dues menes de corrupció.
Una corrupció és la corrupció econòmica,
si tu vols dir-la d'aquest sentit,
i després hi ha una altra que és la corrupció ideològica.
i aquesta també es dona.
Quina és la corrupció ideològica?
La de jo soc el qui soc en funció de l'empresa per qui treballo.
Aquesta és una corrupció ideològica
que també és tan important com l'altra.
És a dir, jo treballo a prissa,
sé a favor de qui tinc a anar,
jo treballo a la cope, sé a favor de qui tinc a anar,
jo treballo a l'avantguàrdia,
m'inclino per aquest sector de la societat,
jo treballo al periòdico,
m'inclino per l'altre.
Això és una corrupció ideològica del periodista quan surt,
és a dir, es ven el seu amo.
Per tant, estem empatats.
Hi ha la tendència a la generalització
per part dels polítics i per part dels periodistes,
i aquest és un greu error.
s'ha sentit afectada.
No, no, no.
No és veritat, o sigui...
I fer un exercici d'honestetat
probablement per les dues bandes, no?
Miri, a mi...
Vostè, perdoneu un moment.
Parlaves de distanciament.
No deixa d'haver-hi una aposta en escena
per part del polític
quan entra en contacte amb la premsa.
Hi ha una aposta en escena, sempre.
Home, hi ha una aposta, sí, és veritat.
O bé perquè aquella persona
té una capacitat interpretativa
en el bon sentit de la paraula,
o bé perquè té uns assessors realment extraordinaris
que li diuen com s'ha de comportar, no?
És veritat, sí.
Sí, home, més o menys...
El que no pots estar és
canviant de sistema cada vegada.
És a dir, tu el que no...
Si tu fas una trajectòria
i la gent que té amistat amb tu
te diu has de corregir per aquí i per aquí,
el que no pots estar és corregint per mena en ment,
perquè llavors en comptes de traçar un camí recte
el que estàs fent és un zigzag.
Aleshores, la trajectòria...
Imagini's per un moment.
Hi ha polítics que quan veuen un nen i una mamà,
una senyora i un senyor allà,
tots veuen un nen, agafen el nen i...
Ah, quin nen més guapo.
Escolti'm, jo si agafo el nen me cau.
Per tant, m'han dit,
quan vagis a buscar un vot
i vegis un senyor i una senyora amb un nen,
mira, ves amb cuidado el que et fa
perquè pot ser un desastre i pot ser terrible
i que surti que t'ha caigut un nen.
Per tant, això no es pot corregir,
perquè és com és,
dintre d'aquesta situació més o menys
tens que anar perfilant.
Però hi ha polítics que agafen un nen
i és com si l'haguessin tingut en mans tota la vida.
i això són diferents maneres de ser.
Però seria molt trist al final
que vosaltres com a periodistes
m'avaloreixeu en funció
de si s'hi agafa un nen o no el s'hi agafa.
A mi el que em xoc una mica és que en funció...
I que el s'hi agafa els nens, eh?
La gent, vostè ha dit que demana un vot, no?,
d'aquesta manera o de qualsevol altra.
A nivell social és un contacte més personal,
però la gent vota més per aquest contacte personal,
o sigui, és com un partit de futbol, no?
Jo em declino per aquest partit o per aquest altre
sense pensar en les idees, no?
Jo, en les últimes eleccions que veig,
veig que és això, una mica com un esport, no?
La gent es declina per una cosa o per una altra
bastant irracionalment,
sense tenir en compte la ideologia allà
ni les coses que els favoreixen.
I per això també em xoco una mica, no?,
perquè és una contradicció.
Sí, sí, no estàs dient altra cosa que una veritat, sí, sí.
L'únic que passa és que és una veritat
i les veritats s'hi posen damunt de la taula
i s'analitzen, però si tu dius una veritat
jo no tinc per què entrar en debat.
És a dir, és veritat?
Com se surt d'aquesta veritat
o com aquesta veritat se projecta cap al futur?
Això és un repte, no?, però és veritat.
Alcalde, alguna relliscada davant la premsa?
Abans parlava del tema d'aquesta figura
d'agafar el nen i em cau i que sí, sí.
Alguna relliscada d'aquelles que allà m'han pescat,
m'han enganxat, i demà sortirà per tot arreu.
Jo vaig enviar un periodista d'un diari a la merda.
Literalment?
Literalment.
Per quina raó?
Vaig demanar perdó, però el vaig enviar a la merda.
Recordar el Fernando Fernández Gómez, no va ser ell?
Que va enviar, si no?
No sé si acabava de veure...
Potser havia vist la imatge per televisió d'aquest rampell.
Va ser un periodista que va treure, ara soc molt amic d'ell i tal,
però va ser un periodista que va treure unes imatges d'unes persones
que estaven traient d'uns contenidors menjar.
I aleshores era una imatge buscada, no?
Aquelles persones estaven traient menjar d'un contenidor per tornar-la a vendre
i el contenidor estava al costat d'un súper i era una cosa que havia tirat al súper.
I després m'ha de fer una pregunta sobre el tema i la veritat és que se'n van manar la bola,
literalment.
Ja està.
Té bona relació ara parlant seriosament amb els periodistes,
malgrat aquestes postes en escena que comentàvem?
Amb ells sí, amb vosaltres no.
Ja ho sabeu, eh?
Això ho gravarem, ho porteu a la cartera quan us hi dediqueu
i si mai us diu alguna cosa, doncs li traieu a l'hora.
No, perquè ells són més sincers que vosaltres.
Bé, i si ja sabem el que ens empara el futur, no?
Perquè ja estem aquí, d'aquí dos dies estarem a l'altre cantó, potser, ojalà.
No, però per exemple, fixa't, ara li diré a la d'emposta una cosa que és veritat, el riu.
Pregunta'm pel riu, com la Núria no l'hi ha preguntat.
Soc així.
És lo riu.
Lo riu, lo riu, lo riu.
El vaig conèixer abans que tu.
Segur.
Jo el riu l'he fet moltes vegades i lo riu més.
L'he fet moltes vegades.
Mireu, el riu aquest, com a concepte ara, si vosaltres no s'hi fixeu,
la gent de la dreta i de l'esquerra, dels marges, el podeu portar a la ruïna.
És a dir, l'heu posat tant de moda, tant de moda, tant de moda,
que qualsevol cosa que passi, a partir d'aquest moment, és contraproduent.
Núria.
Tens reta rèplica, eh? Només faltaria.
O no, tu mateixa.
Segurament, segurament.
A mi m'agradaria saber si creu...
Perquè ahir va hi haver molta polèmica, va hi haver gent que ho va passar molt malament,
va hi haver gent que va estar molt al peu del canyó, per les dues bandes.
I una vegada girada la truita, sembla que la pedra primera s'ha quedat allí,
allà està soleta.
Creu que això és un impàs, que realment la necessitat ho portarà altra vegada,
un pla hidrològic, si no oblidem que el primer pla hidrològic va sortir de la cartera de Borrell.
De Franco, el primer.
De Franco.
I Franco va ser molt intel·ligent, i quan va veure el pla hidrològic el va posar en un calaix.
I el Borrell també el va posar en calaix, i al final aquest, l'últim, el president Aznar,
que no es distingia gairebé per les seves característiques de futur de la vida,
el va posar damunt de la taula per prepotència.
Considero una cosa.
Injusta.
Nosaltres anem al Moro,
per l'en Claidú,
i li traiem el petroli i el gas.
Anem als Orals,
i baixem gas.
Com és que la societat que vivim
s'preocupa perquè traiem aigua de l'Ebre,
i no es preocupa pel gas que li traiem
a l'Aràbia Saudita, a l'Iraq, a l'Iran?
Com és que la societat moderna
no té cap mena d'escrúpol
amb agafar el petroli dels Orals,
o de la Guinea,
o del Gabón,
o del Nord,
i traslladar-lo d'un lloc a un altre,
amb grans toveries i amb grans vaixells,
i tenim aquest problema amb l'aigua?
Què passa?
Que la solidaritat
està limitada a segons què i a segons quina manera?
Jo diria que aquest és el gran tema que tenim d'analitzar.
Jo crec que hi ha un error polític,
inicial i molt profund,
del Partit Popular i de Convergència i Unió.
és a dir,
el riu,
el riu,
en aquest cas no és el riu,
en aquest cas és el riu,
és un sentiment.
I que el plantejament que es fa
sobre l'eventual trasbàs
es fa sense tindre en compte el sentiment.
Jo el que li demano a la gent de l'Ebre
és que
el petroli i el gas
dels pobres
també és un sentiment
i se n'aprofitem tots.
i aquest és un anàlisi que es té que fer
perquè parlem de la globalització,
de la solidaritat entre tots
i hi ha vegades que la solidaritat acaba amb l'acudit.
Per això dic que
tan de moda, tan de moda s'ha posat el riu
que jo estic reclamant
una interconexió de xarxes
amb el Ter Llobregat
perquè tinc por
que la meva ciutat
sobre la que tinc responsabilitats
es pugui quedar sense aigua
perquè l'urani
i el no sé què
i el no sé quantos
i el no sé què més
facin inviable
el mini trasbàs que tenim actualment.
I estic reclamant
una dessalinitzadora
perquè la meva ciutat
no es pot parar
i no pot deixar de tindre aigua
com va passar als anys 80
perquè tinc por
de la imatge
que s'està donant d'aquell riu
i del que pot passar.
Per aquestes dues raons
que m'agradaria que reflexionéssiu.
La solidaritat
entesa relativament a prop
el gas
el petroli
bé, això és igual
l'aigua de los riu
això no perquè és meu
i què hem fet amb aquest riu
que a partir d'aquest moment
herquímia pot crear
una sensació de riu contaminat
en els pròxims 10 anys.
Què fem?
Les verdures del delta
les taronges
què passarà?
Quan les coses
s'apoden tan de moda
tan de moda
tan de moda
tan radicals
tan radicals
tan radicals
aleshores
diuen
que són incontrolables
jo crec que aquí estem
en un punt de perdre control
de determinades coses
però vaja
això és una opinió personal
reconeixent l'error inicial
de Convergència i Unió
crec que potser l'error
va ser no comunicar bé
quines eren les alternatives
no estàveu vosaltres
encara al mercat
per contractar-se
segur
jo crec que Convergència
no va saber comunicar
quines eren les alternatives
que plantejava
el pla hidrològic
perquè realment
ne'n plantejava
però el que va arribar
va ser un vot
a favor
i un alcalde
que se suposava
que havia venut
una aigua
per no regalar-la
però que no va arribar
crec que potser
va ser un error
de comunicació
jo veig que
a la gent d'allà baix
a la gent del poble
es va arribar molt
un vot a favor
del pla hidrològic
però no les esmenes
que s'havien fet
no es va valorar bé
el consorci
jo crec que va ser
un error potser
de comunicació
per part del partit
és possible
jo he sigut president
del consorci
d'Aigües de Tarragona
durant un munt d'anys
i jo tinc que dir
el següent
els regants
de la dreta
i de l'esquerra
estan cobrant
unes quantitats
de diners
que paguem
els tarragonins
els reusencs
els saloencs
i els cambriolencs
etcètera
importantíssima
que ajuden
al desenvolupament
de les terres de l'Ebre
que no les va explicar
el tema del riu
bé
això és una evidència
tens tota la raó
que passa que
hi hagi història
m'agradaria fer un incís
que a mi ja m'agradaria
lluitar contra
l'apoderació del petroli
contra l'imperialisme
però crec que
si no lluitem
primer
del que està més a prop
del que tenim aquí
al costat
no fa falta
començar per enlloc
doncs molt bé
tens raó
a partir d'ara
no agafis petroli
refinat a Tarragona
és a dir
no omplis el teu cotxe
amb petroli
refinat a Tarragona
a la refineria de Repsol
tu m'has dit abans
la indústria química
és un gran perill
tens tota la raó
el 70%
del que portes tu
està fet
amb productes bàsics
de la indústria química
a Tarragona
que són perilloses
m'has dit
la refineria
forma part
de la indústria química
és perillosa
i refina
el 27%
del petroli
que s'utilitza a Espanya
pels vehicles a conducció
doncs a partir del moment
que tu me dius
que tenim que lluitar
contra totes aquestes coses
per favor
no carreguis el teu cotxe
amb una gasolinera
amb gasolina de Tarragona
ni utilitzis
productes bàsics
de Tarragona
com els que utilitzem
tots els que estem aquí
la solidaritat és una altra cosa
és una altra cosa
la solidaritat és una altra cosa
té que ser una altra cosa
teniu més preguntes?
no t'enfadis eh
jo he vist planejant
l'esperit de Gandhi
per aquí
amb la Roe
calló filant
calla que encara
veuràs tu
la que liarem aquí
escolta una cosa
perdoneu
jo és que sóc molt dur
i és un error
però perdoneu-me
que sóc molt dur
vostè perdoni
vostè ara alcalde
va dient
és un defecte
sóc molt dur
és un error
però va dient
m'entén
ho diu després
es justifica
això és un gat vell
com ho podeu saber
ja ho veus
això és un gat vell
no no jo només constato
un fet que penso
que tots hem
i va de negre
cuidado que no se'ns cruci
per davant
jo també va de negre
ui també és veritat
veus
després anem a fer un cafè
eh Lorena
alcalde moltes gràcies
a vosaltres
perquè realment
aviam
és una manera
també
de
que prenem tots contacte
els que estem en actiu
els que ho estaran
d'aquí un temps
els que sovint
estan
als mitjans de comunicació
i que jo imagino
que també tenen
els seus mals moments
davant de determinats
temes
davant de determinades crítiques
en el fons
en el fons
jo crec que tenen ànima i tot
no?
que en penseu?
tots
tots
tots
en tenim d'ànima
tots
en tenim d'ànima
de debò alcalde
moltes gràcies per venir
no som bons
som bons
i a veure
hi ha professors
molt durs
hi ha professors
menys durs
i jo soc dels durs
no passa res
solament us voldria dir una cosa
jo tenia un gran professor
de dret administratiu
i vaig treure bona nota al final
i va dir una cosa
que
el que apreneu aquí
que us ensenyin
tots aquests senyors
això no serveix de res
i si us suspenen
és que no tenen
és que són dolents
perquè
estan aquí
alcalde
que estan aquí
sí però queixos
no tenen pinta
de votar-me cap
ni un
som molt dolents
tant
el professor Pisonyer
el que deia
era que
tots els alumnes
s'han de aprovar
perquè qui en definitiva
aprova o suspèn
és la vida
que és l'única
que ensenya
queixos
queixos
queixos
queixos