La primavera fotogràfica anterior a aquesta, el 2002,
la meva proposta és de fer una mirada enrere
a través de la recuperació històrica de la fotografia,
en què es poden fer divisions temàtiques molt variades,
com l'anterior, el 2002, va ser el colorejat a la fotografia.
L'interès que va haver-hi que el naixement de la fotografia
feia que les senyores i els senyors se retratessin
però en blanc i negre, quan havien estat fins aleshores
retratats a la pintura amb colors.
Clar, doncs va haver-hi, ostres, està molt bé,
però és una llàstima que estigui en blanc i negre.
Doncs automàticament va sorgir la idea de colorejar-les.
Vinga, doncs això va marcar una època que va ser l'exposició,
repeteixo, del 2002.
Aquí el 2004 vaig treure la temàtica aquesta dels fotògrafos
que sortien dels estudis i es tiraven al carrer.
Si més no, ells mateixos, com que la fotografia va tindre tanta difusió
i tothom s'apuntava a ser fotògraf i a guanyar-se la vida,
i molt bé llavors, els estudis tenien un preu, diguéssim.
En canvi, la fotografia en volant era més de la gent que començava
i sense tanta inversió podies fer uns dinerets.
Són els que s'anomenaven minuters.
Minuters, exactament.
Ara explicarem que la funció d'aquests senyors retratistes,
els que som ja d'una certa edat, els recordem a les fires.
Tu els recordes, Joaquim?
Jo els recordo a Barcelona, perfectament, a Colón.
Al final de la Rambla, Colón, fins...
No fa gaire anys, no fa gaire.
Vull dir que als 60, jo vaig vindre aquí als 69,
però encara n'hi havia.
Per cert, que encara puntualment n'hi ha a tot arreu.
Jo et diria que avui dia, el dia de cada dia, a Reus, n'hi ha un.
Cada dia.
I és un que té la màquina ja exposada,
però ja no les fa amb aquella màquina.
Les fa amb una Polaroid que les fa al moment.
Però, com reclam, té la càmera aquesta minutera.
Llavors, aquests fotògrafos
es van llançar al carrer a oferir unes fotografies
en les quals estaven fetes, com diu, al minut.
Realment, doncs, et feia la foto
i en un minut, amb aquelles màneges negres
que posaven el cap a dintre per revelar-la,
te la revelaven al moment
i pràcticament quasi te la donaven humida
amb un suport de paper
i tu te n'anaves a casa amb aquella fotografia.
Però és que, a més a més de fer-la,
acompanyaven uns fondos fotogràfics
que moltes vegades eren lones pintades per pintors enrotllades,
les desenrotllaven
i aquestes lones estaven pintades com un bosc,
al mar, la torre Eiffel, com si haguessis viatjat,
i altres eren uns parapetos, que en dic jo,
de cartolina, que només posaves el cap, això mateix, al darrere.
I podies sortir de torero, del que fos, no?
Exactament. I alguns que tenien dos o tres fondos.
A més, jo tinc entès que anaven també
amb alguna que altra maleteta, amb una mica de trezo,
que sigui una gurreta, que sigui un mantot de manila,
vull dir, i a partir d'aquí la varietat d'objectes
que podien dur amb ells.
Jo penso que m'ajudes molt amb l'explicació de tot això,
que m'aportes tants coneixements com els que pugui tindre jo,
en aquests sentits puntuals, que vull dir que sí, sí, tens tota la raó.
Vull dir, hi havia tretzos, doncs a vegades eren coses de militar
i hi havia fins a medalles, o gorres, etcètera.
També l'esperit de l'època, Joaquim, m'imagino que això de tenir...
Aviam, hi havia aquestes fotografies que es podien fer més solemnes
amb aquests paisatges pintats darrere.
Després més les de broma i grup, que entrarien aquestes de posar només al coll.
Això mateix, els nubis, toreros...
Clar, però en aquella època la cosa de fer-se un retrat
era una cosa molt important.
No és com ara, que mira, fent fotografies de torrdiatres...
No era una fotografia, era fer-se un retrat, allò, eh?
I allò tenia una entitat i un pes important.
Sí, sí, el curiós d'aquestes fotos és que, esclar,
per exemple, era una parella de nubis, no?
O de nois, que es feien una fotografia curiosa, anecdòtica, humorística,
que era per regalar-la segurament a la nòvia,
o amb els pares, o donar-los a la família.
I el curiós d'això és que eren unes fotos,
molt per guardar-les, perquè eren molt familiars i molt anecdòtiques,
i com han anat a parar, amb aquesta quantitat que jo he anat trobant,
al carrer, llençades o mal vengudes.
Vull dir, com les fotos que telècnicament tenia que estar dintre d'un àlbum,
s'han anat a perta, no?
De com es malmeten imatges i fotografies d'això en saps molt, no?
Bé, molts.
Jo he vist i m'han comentat tractors, tractorets plens de clixés de vidre,
tirats a l'escombreria del camp,
sobretot això era cap a Vic.
Doncs, perquè no els volia ningú,
i després trepitjat perquè no fossin vidres i fes malbé.
Bé, jo veig això, si dic, escolta, ja us ho compro,
però no ho feu.
S'han fet moltes estrosses.
Jo diria que potser el que ens queda avui dia
no arribaria ni a l'1% del que hi havia, no?
Encara diria massa, un 1% del que tenim actualment,
del que ens queda.
El fet que li diguessin minuters a aquests fotògrafs
era perquè trigaven aquest temps aproximadament
a fer la fotografia i tot plegat.
Amb una tecnologia, podem utilitzar aquesta paraula,
molt sofisticada per l'època, no?
I molt complicada,
perquè aquestes, no sé dir-li,
màquines de fotografia o artilogies,
perquè no sé com dir-ho,
perquè realment eren una complicació extrema, no?
Sí, perquè inclús aquestes màquines,
al que s'hi volien dedicar,
no la podien comprar.
No estava a la venda.
Ah, no?
No.
Eren estilogies que se'ls havien de fer ells, a més a més.
Era una caixa de fusta,
més o menys artesana i més o menys bonica,
en la qual compraven un objectiu de segona mà,
i l'acoplaven al davant.
És a dir, és la càmera més senzilla que hi ha
i és la primera, ja que podem dir,
que es coneix com reproductora de la imatge.
Ja Leonardo da Vinci treballava en la celebre càmera oscura,
o càmera fosca,
que no era res més que una caixa tancada
per totes les quatre bandes,
amb un orifici, amb un costat,
en el qual, amb el fons d'aquest orifici,
en la part oposada,
es projectava qualsevol imatge que hi havia al davant,
però sempre cap per avall.
Això és la...
I el Leonardo da Vinci ja ho va conèixer en això,
però no en sabien què fer-ne.
I van notar que hi havia una curiositat.
Això s'està avui dia reproduint
a qualsevol màquina fotogràfica.
Una caixa estancada,
un orifici pel que entra la llum,
i l'imatge es projecta al fons
i sempre al revés també.
És el fonament de...
És un fonament òptic.
Clar, clar.
I amb el temps no ha canviat això, no?
Llavors aquestes càmeres se'ls havien de fer ells.
Eren baratetes,
perquè només havien de comprar una òptica
per la part del davant,
un caixó quadrat,
amb un forat amb una roba negra
perquè ells poguessin mirar
com quedava la fotografia
sense que li interés llum,
i un suport d'un trípode
de tres peus,
que podia ser de pintura perfectament,
i res més.
Llavors,
cada un la tenia més o menys guarnida,
per fora,
amb còpies dels retratos
que havia anat fent,
ornamentant tota la...
o decorant tota la caixa
de fusta aquesta.
I és clar,
no hi havia un comerç,
ja diuen,
me'n compro una càmera.
No, no.
Se l'havien de fer ells artesanalment.
Per això,
si veiem l'exposició
i els nens fixant
en els tipus de càmeres
que hi havia,
cada un la tenia
d'un tipus diferent,
més o menys bonica,
d'acord amb les seves habilitats.
De fet,
en el dític de l'exposició,
la imatge
que està aquí a la portada,
no vèiem un minuter,
sinó una minutera,
perquè és una senyora fotògrafa
que està fotografiant
un noi que es posa així com de mariner
amb un fons també així com de mansió,
molt...
molt luxosa.
I inclús a l'exposició
hi ha diverses imatges
que són senyores.
A la Rambla...
Era costum que fossin senyores.
Moltes, moltes senyores.
Ah, veus?
Jo sempre havia associat
aquest ofici en aquella època
amb els homes.
No, no, moltes, moltes.
és una cosa per preguntar-se,
vull dir,
i per què ha desaparegut?
Perquè avui dia
també estem una miqueta estranyats
que l'empenta
que porta la dona
a assumir
qualsevol empresa,
qualsevol ofici,
qualsevol feina,
amb la fotografia,
no té la força
que té amb altres coses.
Vull dir,
pot haver-hi alguna,
que sí que la veus
que va de reportera...
Sí, però destaca
perquè és notícia,
precisament,
perquè n'hi ha poques.
Però poques,
molt poques,
vull dir,
i inclús a nivell artístic,
puntualment dintre
de la història de fotografia,
la Cameron Mitchell,
un altre que va sortir americana,
el món...
Podríem dir
que en tots aquests anys
d'importància,
cinc dones fotògrafos
molt importants
amb tants mils
de fotògrafos d'homes.
Ja veus,
i en aquella època
tantes minuteres, no?
Sí, i això mateix,
en aquella època
la Rambla,
la majoria eren minuteres.
Anaven amb una bata blanca,
que inclús
ho podem veure a l'exposició,
i senyora, sí, sí.
Hi ha imatges delicioses,
insisteixo al dit,
que és el que tenim aquí,
el que s'ha de fer
és anar a l'Ateneu
i a mirar aquestes fotografies,
carregades de nostàlgia,
imatges molt boniques,
molt curiós,
aquí veiem
el que se suposa
que és un pare i un fill
que sembla que vagin
en un biplà,
sembla un biplà,
això per la imatge,
sembla que vagin allí
entre els núvols.
Era curiós.
Clar,
les persones que dibuixaven
aquests paisatges
i aquestes cartolines
amb aquests coses
una miqueta estranys,
també de vegades
eren tots uns artistes, no?
Sí,
segurament
són els que feien
també els fondos
per teatre.
Hi ha especialistes
en fer uns fondos
que donguin proporció,
que donguin profunditat,
és a dir,
no els pintaven ells,
els compraven
perquè segurament
eren els mateixos
que pintaven
els atreços del teatre.
La nostàlgia
que ens aporta
aquestes fotografies
és gran
perquè, a més a més,
d'alredador
d'aquests paraments
es veu com anava
vestida la gent,
part de la ciutat
com era,
és a dir,
ens aporta
una documentació
molt àmplia
i molt elaborada
amb l'aspecte
que la fotografia
no era solament
el que tenim previst
d'anar a casa
als senyors retratistes,
sinó que els senyors
que anaven pel carrer,
que s'especialitzaven
en un tipus de fotografia,
uns altres
en un altre tipus
de fotografia,
en fi,
penso que és
un retall del temps
portat
amb una temàtica,
per exemple,
aquest any és aquesta,
jo tinc ja
mig preparada
la de
si Déu vol
i s'accepta
dins de la primavera
fotogràfica
pel 2006,
perquè és cada dos anys,
doncs el nen
i el juguet,
també sempre antic,
des de 1800
i pico,
podem dir...
Perquè d'aquestes
que ens ensenyes
aquests dies
de la primavera
fotogràfica
la teniu,
és un treball
de recopilar
moltes imatges
al llarg de molts anys,
d'anar per tot arreu
com fas sempre,
allò d'amirària
em trobes...
I fins a quantes fotografies
en aquesta línia
et vas arribar a trobar?
Però jo imagino
que no exposes
totes les que tens
d'aquest àmbit,
acostumats
a la quantitat
de fons que tens.
La meva norma normal
és d'una cosa,
si vols fer una exposició,
tindre moltes,
però després
fer una selecció
ajustada
a que hi hagi
una representativitat
de diferents tipus,
de diferents situacions
i això només
ho pots fer-ho
si tens més material
que mostres.
Com menys,
has de tindre
tres o quatre vegades més
del que tens
per poder fer una selecció.
Això no vol dir
que si tens les justes,
doncs,
hi ha el que hi ha,
però que la meva norma
no és aquesta.
Llavors,
no és una norma
que m'hagi establert
fa anys,
però sí que em vaig establir
fa anys,
és anar
recopilant,
guardant
i arxivant,
perquè,
doncs,
arriba un moment,
en aquest cas
va arribar
la primavera fotogràfica,
vaig dir,
hombre,
això és adequat,
mira,
de totes aquestes fotos
puc treure això,
d'aquesta ara
es puc treure
el nino i el juguet,
mostrar fotografies,
pràcticament
des de 1839
que es va inventar
la fotografia,
doncs des del 1840,
un any o dos després,
ja el que es fotografiaven
eren els nens també,
les senyores,
nens,
els nens sempre
anaven acompanyats
d'un aro,
d'un cavall de cartró,
les nenes,
les nines,
i altres cotxes
petits de conduir,
perquè serà una mostra
del nen i el juguet.
El nen i les bates escolars,
que també hi ha...
Exacte,
és que ara que estaves dient
i com m'ha dit,
és que el Joaquim
amb el fons fotogràfic
que té temàticament
pot fer moltíssimes exposicions.
Moltes coses,
perquè una mateixa fotografia
no és el nen i el juguet,
si vull la puc fer servir
amb una altra exposició
de la vestimenta del nen.
Jo ara penso també
la quantitat de fotografies
que hi ha d'aquestes
així de posat,
d'aquelles èpoques,
d'escales,
en una escala,
a la barana d'una escala,
és que clar,
agafaria temàticament
els fondos aquests,
que tenien també
els fotògrafs de retrat,
els fondos aquests fotogràfics.
Fins a quantes fotografies
podem veure a la Taneu?
Aquí n'hi ha 40.
40,
doncs no està gens malament.
Limitades més o menys a l'espai,
perquè és clar,
podria ser molt més àmplia,
penso,
però bueno.
Tria un alatzar,
una imatge d'aquestes així,
que estigui a l'exposició
que diguis...
Ai, aquesta és...
Aquesta és molt simpàtica.
Que és una que veiem
un grupet de tres senyores
i un senyor
amb aquelles de coll
de moda els parts temàtics
i tot això tornar a posar
perquè la gent es posi la foto, eh?
Ara n'hi torna...
Que sembla que s'inventa tot,
però està tot inventat.
És una deformació gràfica
d'uns banyistes,
però amb les cames tortes,
en fi,
no és una foto,
diguéssim,
humorística.
Hi havia també,
després,
la vida...
Ensensenyen unes cames
que al natural
no es podien ensenyar.
En aquella època.
Aquesta és una altra.
També, també.
És que hi ha molta investigació
dintre d'una imatge antiga.
El que et deia abans,
dic,
senyores amb els seus vestits,
aquells amb la cintura
i aquells corpinyos
i fendies llargues,
o els pentinats,
o les joies
que portaven les senyores.
És a dir,
és ampliar.
La lectura
amb aquestes fotografies antígues
pot ser molt àmplia,
o és molt àmplia,
si la saps veure,
i si no,
el que tracto d'allò
és de conduir-la,
aquesta lectura.
Induir-la amb aquesta lectura.
Doncs el que no poden fer
és perdre aquesta exposició
amb allò de dir,
ah, no, no,
si encara la fan
i després resulta
que arribem
i el dia anterior
ja l'han tancat.
És tot aquest mes.
Tot el mes,
fins al dia 28 de maig,
es pot veure
aquesta exposició
de la fotografia
amb volant
el minuter 1890-1980
de la col·lecció
de Joaquim Cabezas.
De ben segur
que vostès han vist
a casa seva
alguna d'aquestes fotografies
que alguna àvia
es va deixar.
Segurament,
hi ha molta gent.
I probablement
se sentin identificats,
no retratats,
perquè poden ser altres persones,
però que perfectament
poden representar.
A l'exposició
hi ha molta gent
que quan ve a visitar-la
i tot això,
jo en tinc una...
Enseguida assimilen
que ho han vist
en algun lloc
i que ho tenen
molta gent,
molta gent
que té fotografies.
Jo tinc alguna cosa així,
un cavall,
un avió,
un cotxe,
etcètera.