Un minut i mig, tres quarts en d'una, aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio
i ja els hem comentat que avui assistiríem a la presentació d'un llibre als mitjans de comunicació.
De fet, el llibre es presenta formalment en Societat demà dijous,
però aquest matí s'ha fet una presentació menys formal a l'Ajuntament de Tarragona.
Fins allà s'ha desplaçat en Josep Sunyapar parlar-nos d'aquest llibre,
Periodisme castellà, un cas d'identitat de Guillermo Soler.
En Josep, bon dia.
Bon dia, Jolanda, doncs hi estem aquí davant de l'Ajuntament de Tarragona
on fa poques mesos s'ha fet la presentació d'aquest llibre que ara comentaves,
un llibre de Guillermo Soler, un llibre que es diu Periodisme castellà, un cas d'identitat.
Ens acompanyi justament el seu autor d'aquest llibre editat per Aral Editors, Guillermo Soler.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Com ha anat la presentació?
Bé, bueno, era la presentació a la premsa, en tot cas demà al vespre hi ha la presentació pública,
que tot i que és una estoneta abans de l'anàstic, doncs home, espero que hi hagi gent que hi vingui una estoneta,
ni que sigui la presentació.
Després suposo que molts marxaran ràpid cap al nàstic.
Un llibre que hem de recordar que s'ha fet en aquesta presentació en la setmana de la comunicació,
que organitza l'empresa municipal de mitjans de comunicació.
Com ha anat el procés d'elaboració d'aquest llibre, Guillermo?
Crec que has parlat en 30 companys que es dediquen a fer cròniques castelleres,
i dic cròniques castelleres perquè també en parles el llibre
que no tothom que es dedica a fer cròniques castelleres treballeu mitjans de comunicació.
Fèiem els col·laboradors, no?
Sí, a veure, m'estàs preguntant diverses coses alhora.
El procés d'elaboració ha sigut ràpid, potser massa ràpid,
però com que és la manera com treballem habitualment els periodistes,
doncs tampoc no...
No m'ha semblat malament fer un llibre sobre periodisme
i fer-lo una mica contra el rellotge, que és com treballem els periodistes,
doncs no deixa de ser una cosa coherent, d'alguna manera, no?
Llavors, com tu deies, he parlat amb bastanta gent,
hi ha hagut una part de treball bibliogràfica, una part hemorogràfica
i una part, diguem-ne, de parlar amb gent,
que aquí hi ha dues coses diferents.
D'una banda, jo el que he fet és elaborar un qüestionari sobre...
sobretot sobre condicions laborals i sobre formació, per exemple,
i sobre motivacions.
Aquest qüestionari l'he fet arribar a tothom que sabia que actualment
estava fent informació castellera i m'han arribat 30 respostes
que són un nombre considerable sobre la gent que jo sé que ho està fent.
Però a banda d'això, que això ha sigut una cosa més, diguem-ne,
via correu electrònic, el que sí que he fet és parlar
amb una vintena de persones, cara a cara, diguem-ne,
i amb entrevistes més o menys llargues,
amb una vintena de persones que potser no hi ha,
però sí que en algun moment han estat fent informació castellera.
Tant gent que ho està fent encara ara com gent que no ho ha fet.
Vull dir que en aquest sentit sí que aquest llibre,
a banda del que jo penso, que evidentment és un llibre,
entre cometes, d'autor, perquè expressa bastant les meves opinions
i les meves idees, però també recull les opinions i idees d'altra gent.
Fins i tot en alguns casos que no pensa el mateix que jo
i que contradiu el que jo diu i que contraargumenta el que jo argumento.
Però bé, em semblava que era la manera més justa
i més interessant també de fer-ho.
Creus que es pot ser membre d'una colla i al mateix temps comunicador?
Comunicador, en aquest cas, de Castells?
Sí, jo crec que es pot ser i hi ha casos evidents de gent
que es dona colla, que fa periodisme casteller i que ho fa bé
i que no li suposa cap problema.
Jo crec que es pot ser, crec que és millor no ser-ho,
crec que és millor no ser-ho,
però en tot cas jo crec que això s'ha de girar al revés.
És a dir, la condició sine qua non no és ser casteller,
sinó ser periodista o ser comunicador, si vols dir-ho així.
El que s'ha de ser és periodista o comunicador.
Després, un pot ser o no ser d'una colla castellera.
Ser oli reporta uns beneficis i també reporta uns inconvenients importants.
Jo crec que aquests beneficis es poden compensar sense no ser d'una colla
i que els inconvenients també els tens si no ets d'una colla,
però si ets d'una colla probablement ja depèn més de la teva capacitat personal
i professional i del teu convenciment en la feina que estàs fent
que els puguis, entre cometes, posar-t'ho a l'esquena.
Què es pot fer, vull dir, de casos n'hi ha molts.
Ara, jo crec que lo lògic, és que a més la lògica indica
que el normal és que no siguis d'una colla.
I en tot cas, si encara és tan habitual,
o si ja és tan habitual i si ja és tan habitual,
és més per un problema d'enfoque incorrecte
de la informació castellera que per altra cosa.
Hi ha una qüestió que segurament al llibre ho comentes
i és el fet que en moltes redaccions, en molts mitjans de comunicació,
hi ha periodistes especialitzats en alguna temàtica.
Per exemple, periodistes que fan economia, cultura,
no sé, diferents espais, no?
Creus que també hi hauria d'haver un periodista casteller
encara de redacció?
Home, això ja depèn de cada mitjà
i depèn de la importància que li doni la informació castellera al mitjà.
Evidentment, un mitjà amb una redacció reduïda
no es pot permetre tenir un especialista.
Seria l'Uidel, però, seria l'Uidel, seria el seu?
Sí, sí, perquè, a veure, el periodisme casteller
és un periodisme especialitzat, però tampoc no crec...
És a dir, el que no s'ha de confondre és l'especialista
o la persona que sap de castells,
això no s'hauria de confondre amb la persona que només fa castells,
que és el que passa normalment, no?
Que tens una persona que només fa castells
i que la tens només per fer castells.
Jo crec que dins de cada redacció hi ha d'haver una persona de la casa,
l'ideal seria que hi hagués, que és el que no hi ha normalment,
però que hi hagués una persona de la casa,
que estigués integrada a la redacció i que sabés de castells.
D'altra banda, en l'àmbit en el que estem ara mateix,
de Tarragona ciutat o del camp de Tarragona,
jo crec que pràcticament tot periodista ha de ser capaç
d'enfrontar-se a una informació castellera amb dignitat.
Però com s'ha de ser capaç d'informar...
Vull dir, en aquest cas, en el cas nostre de Tarragona,
la informació castellera és informació local
i qualsevol periodista d'un mitjà local
doncs ha d'estar disposat.
De la mateixa manera que ha d'anar a Montple
i entendre què està passant,
doncs ha d'anar a una actuació castellera
i entendre què està passant.
La qual cosa no vol dir que hagi de fer
la crònica més sublim,
simplement entendre el que està passant.
I en aquest sentit crec que també s'ha de desmitificar una mica.
Jo crec que és un periodisme especialitzat,
però no estic d'acord amb que a vegades aquestes postures
que sembla que sigui un periodisme absolutament
només per especialistes
i que la gent normal no el pot fer,
no, no, ni molt menys.
És un periodisme com qualsevol altre
i que has de saber dominar les quatre claus
i les quatre regles,
però un bon periodista fa bona informació castellera.
Una darrera consideració,
hi ha un tema que crec que en parles al llibre,
és el tema de les lesions.
Per què hi ha tant de tabú al voltant de les lesions?
Si es fa una crònica periodística
d'un esdeveniment com pot ser un castell
i hi ha un ferit, s'hauria de dir, no?
Però capdamunt, dalt de tot, o no?
Home, el capdamunt depèn.
Clar, aquí entrem en un debat relliscós
que no està resolt i que s'ha de resoldre
i que és una cosa que ens hem de començar a plantejar, no?
Per què hi ha aquests tabús?
A veure justament amb la manera de com funciona
aquesta professió o aquesta especialitat, no?
La majoria de gent que fa informació castellera
està vinculada al món casteller,
ja sigui perquè és membre d'una colla directament
o simplement per simpatia, no?
Tu pots no ser de cap colla,
però tens molts amics castellers,
estàs molt ficat en el món
i arriba un moment en què d'alguna manera
et fiques molt a dins, no?
I perds fins i tot una mica la perspectiva externa, no?
Per dir-ho així.
I a partir d'aquí, doncs, evidentment,
hi ha una mena de teoria conspirativa
que fa que qualsevol informació
que perjudiqui els castells
no s'ha de treure, no?
Hi ha consignes, fins i tot, en aquest sentit, no?
Sí, no, més que consignes,
jo crec que hi ha un coneixement ja difós, no?
I sí que et pots trobar que se't diu
això no ho diguis, això no ho treguis,
això ens perjudica, això perjudica tots
i això és una cosa que, evidentment,
s'ha d'eliminar, s'ha d'eliminar, s'ha de corregir.
El que ens queda pendent llavors,
i jo soc el primer que no ho tinc del tot clar,
no ho tinc del tot clar,
és que, eliminat això,
quin és el tractament adequat
per aquest tipus d'informacions?
Perquè tampoc no estic d'acord
en que cada cop que hi ha un lesionat
s'hagi de titular pel lesionat,
perquè de lesionats en la vida
n'hi ha molts per molts motius
i no estem constantment,
no omplim els diaris de lesionats,
és a dir, en un diari que jo he treballat,
per exemple, un accident de trànsit
en què no hi ha un mort,
a vegades ni es publica, no?
És a dir, un noi que va amb el ciclomotor
i l'atropella ni cau i es fa mal,
doncs, home, té una transcendència relativa, no?
Però quan hi ha un mort és el primer que es diu?
Quan hi ha un mort és el primer que es diu,
evidentment, evidentment.
El que passa és que, afortunadament,
en el món dels castells fa més de vint i pico anys
que no hi ha cap mort, no?
Però llavors el problema és de trobar el balanç
aquest en quin és el to adequat
per donar aquesta informació, no?
El que sí que tinc cada cop més clar
i és la pista per la qual jo intento guiar-me
i que crec que ens hauríem de guiar
és que la informació sobre lesions castelleres
és informació castellera.
Per tant, l'ha de fer la gent
que fa informació castellera, no?
Que a vegades tenim la temptació
de deixar-ho en mans del de successos
i així ens traiem el mort de sombra,
literalment, però vull dir que...
I no, no, jo crec que s'ha d'integrar
dins la informació castellera
i, per tant, si una lesió és important o no,
depèn de molts motius,
però també depèn, sobretot,
de si condiciona o no condiciona la colla, no?
És a dir, si en el marc d'una actuació
una colla té una caiguda
i això deixa tocat al Terz i a l'enxaneta
i no poden tirar aquell castell,
això sí que s'ha de dir.
Però no per res,
és que si no, no s'entén.
O sigui, el que no s'entén és...
I aquesta colla, per què ja no ha fet això?
No, perquè...
No, a vegades caiem en els eufemismes, no?
De la mala caiguda,
del no sé què,
i, bueno, a vegades sí que potser es poden explicar
més clarament de dir,
bueno, doncs hi ha hagut una caiguda,
han quedat dues o tres persones tocades,
no podien tornar a pujar
i per això no es fa aquest castell,
és que si no,
el que sí que estem fent
és una mica fer una mala informació, simplement.
N'estem parlant i justament
la temporada castellera s'ha acabat,
és a dir que els oients,
els que ens escoltin
i la gent propera del món casteller
podran llegir el llibre
de cara a la primera temporada
i tots tenim més informació, no?
Sí, sí, sí,
bueno, podrà llegir cara a la pròxima temporada
i decidir si algunes de les coses
que es plantegen són correctes o no, no?
Però, vaja,
jo crec que és un llibre que, bueno,
que pot...
Jo tinc una certa incògnita, sincerament,
sobre el públic,
si li pot arribar...
O sigui, quina reacció pot tenir
i a quin públic li pot interessar més o menys,
perquè jo l'he plantejat sobretot
com un llibre sobre periodisme,
no sobre castells.
El que passa és que parlar sobre periodisme castellera
evidentment implica parlar sobre
moltes coses referents als castells
i implica parlar sobre els aspectes
que a vegades queden justament
una mica més arreconats
i a mi són els que a vegades m'interessen més
sobre els aspectes més socials dels castells, no?
I sobre fins i tot una certa història social dels castells
que a vegades estem...
Quan parlem de castells
ens obsessionem només
amb quin castell s'ha fet
i en quin any es va fer
i quina colla ha sigut millor
i deixem davant de tots aquests aspectes
que són tan o més interessants
i tan o més enriquidors dels castells.
Periodisme castellera, un cas d'identitat de Guillem Soler.
Quan es presenta, recordem-ho, demà?
Doncs demà a les 8 del vespre
aquí a l'Ajuntament, a la sala d'actes
i vaja, serem puntuals
o intentarem ser puntuals
perquè és això, molta gent jo crec
que voldrà a les 9 un alnàstic
per tant serem puntuals
i intentarem ser relativament breus.
I mira, si el partit no anava a dir
si no va bé tenim feina per fer el llibre
però no, anirà bé el partit, segur.
Guillem, gràcies.
Esperem que vagi bé el partit.
Això és tot, és d'aquí la plaça de La Font
i ja ho sabeu, demà aquesta presentació del llibre.
Fins ara.
Fins ara, en Josep.
Gràcies en directe des de l'Ajuntament de Terraona
des de la plaça de La Font
en millor dit 5 minuts en la 1 del migdia.