La una del migdia, en deu minuts i mig,
i aquí seguim amb tots vostès, en la recta final del matí de Tarragona Ràdio,
compartint uns minuts amb Pepe Rubianes.
Abans ho dèiem, ve a ser com...
Home, jo no diria algú de la família, perquè no és família de nosaltres,
però sí que és com aquells parents que saps que periòdicament et visiten.
I tenim la sort que demà torna Pepe Rubianes a Tarragona
i ho farà al Palau de Congressos per presentar l'espectacle Rubianes Solament.
El tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Pepe Rubianes, bon dia.
Hola, bon dia.
Vostè ha viatjat molt, l'han entrevistat moltes vegades
i no se'n recordarà de nosaltres,
però és que jo crec que és la tercera o quarta vegada
que l'entrevisto per aquest espectacle,
per tant, li demano que m'ajudi.
Saps la putada que té lo de la ràdio?
Perquè no sé què preguntar.
Jo me'n recordo de vosaltres, però no me'n recordo de les cares, perquè...
Sempre parlem per telèfon.
Perquè sempre parlem per telèfon.
Però més o menys, jo quan era nen i sentia la ràdio,
t'enamoraves de les locutores.
No sé si a la tele i senties parlar a les locutores.
Jo he arribat a estar tremendament enamorat d'elles,
d'elles, de moltes d'elles, de les esculles.
i dels locutors.
Quan ja de grande te las vas conèixer,
doncs dije, coño, no se correspondía a la imágen.
Jo me les imaginaba princeses virginales,
salida de l'Olimpo, de los dioses.
I no.
I clar, després me trobava una dona que estava farta de veure pel carrer
i no em se quadrava.
Digo, i su traje de princesa,
i sus pómulos colorados,
i sus ojos azules.
No pensé que estiguessin guapes també,
però, claro, no era el sueño,
no se correspondía al sueño.
Però és que passa que això espera amb lo de les webs.
Amb lo de les webs.
Com m'imagina, Pepe?
Com m'imagina, Pepe?
A veure.
T'imagino, pues, molt alta, guapa, esbelta.
Altíssima.
Huitanta que faig.
Ensenyando la canalilla.
Ercanavilla.
Doncs porto un jersei de collal.
Mira, Perón.
Tivoquina vista.
Ole, y unas piernas aquellas tremendas.
Com la Bárbara Rey en sus mejores tiempos.
Ja t'ho he dit.
De totes maneres, això de la ràdio amb les webs,
que ara hi ha la moda aquesta de posar fotos dels locutors,
està perdent misteri, eh?
O sea, lo que pasa, mira, yo no me aclaro.
No me aclaro.
Soy de otra generación.
I l'ordenador l'uso només com a màquina d'escriure, saps?
Com la majoria.
No, això ja me complico.
La web, que si no sé què, el password, tot això, me...
O sigui, jo pensava que navegar...
Digo, per coño, al principi, quan va sortir la història,
pensava que al navegar había que hacer un cursillo de patrón de...
El titulín que diuen.
Tu no navegas, i tal.
Digo, no, mi familia sí, son...
A vegades metia la pata.
No, mi familia es marinera, de origen marinero, i tal,
però jo navegar no he navegado mucho.
I tu, com a gallego, tendries que navegar, no?
T'haurien de decidir...
Mira, soc l'únic de la meva família que no ha estat marinero.
Però perquè et mareges, no t'atreu o què?
No, perquè el meu pare volia que fes una carrera de terra, saps?
Com diuen ells,
para que tuviera una vida estable,
con mi familia, y no estuviera de viaje siempre.
Fíjate, efectivamente,
vaig fer la carrera de filosofía
para buscarme la vida como profesor
y me he pasado la vida viajando,
más que él, com qui diu, saps?
Vas arribar a fer de profesor?
I de família nada.
Als origens, sí, al principi, dos anys,
ja vaig entrar al teatre de seguida.
Però què donaves, filosofia o donaves alguna altra senyatura?
Bueno, donava lletres,
el que tocava.
Sí, el que tocava,
que havia de quedar classe de geografia,
pues geografia, classe de tal,
pues entraba,
dependia,
jo volia entrar a treballar amb el doctor Lledó,
un dels càtedres de filosofía més brillants
que ha tingut la universitat
aquí a Barcelona
i de tot el estat espanyol,
i era el meu plan.
Entonces iba preparando las oposiciones
y de paso,
pues para guanyarme la vida,
donaba clases de lo que pillaba.
Ni un profesor de geografía en la escuela privada,
tal, pues ahí anaba a presentarme.
I vas treballar a Barcelona i a Madrid.
I de quines edats eren els teus alumnes,
aproximadament?
Pues eran lluvia,
eran, pues en aquella época
de tercero, cuarto de bachiller,
quinto, sexto, dependía.
I et va agradar o no l'experiència educativa?
Home, yo tenía una verdadera pasión,
lo que pasa que yo pensaba que,
mira, digo,
¿qué ojo tienes, Pepe?
Claro, yo siempre me he apreciado mucho, ¿no?
Digo, ¿qué ojo tienes, Pepe?
Que has acertado con la profesión que más te llena, ¿no?
Y después va a aparecer al teatro,
per casualidad,
y bueno,
si me gustaba mucho la enseñanza al teatro
es que me arrasó.
Vas canviar el públic.
Vas canviar de públic.
El públic així més heterogéni
per al públic aquest de les aules,
en definitiva.
Lo que pasa que el públic de las aules
era obligat,
era el profe que tenían.
Además, yo tenía muy mala gente,
tenía muy mal gente.
Es decir, que de graciós, ¿re?
No, que va al revés.
Ui, yo a vegades me'n trobo
a funcions que venen alumnes.
No se acuerda de mí y tal.
Y dice, coño, es que viéndole aquí en el teatro
me he quedado parado
porque la imagen que tengo,
que igual aquel nen tenía 14 años a las horas
o lo que sigui,
te teníamos pavor.
Pepe,
quan tu poses cara sèria,
fas por.
Sí.
Jo ho he vist...
És que ara justament
ho estàs explicant
i tinc unes fotografies
d'aquí d'allò que busques,
allò que deies de navegar,
i hi ha una fotografia
que anuncia el teu espectacle,
que fas la cara així sèria,
i fa com respecte,
imposa,
després deixes anar i rius
i potser no tant, no?
Però ho deia per aquesta cosa
que dius de quan eres professor?
Sí.
Que imposaves molt
i que feies com a...
No, això m'ho han dit, eh?
Jo no era conscient.
Ja, ja, ja.
Home, jo em cabrejava
i el tio no estudiava.
M'entens?
Si no permitia
les faltes de respecte
que ara els profes d'ara
van de cul, no?,
amb els alumnes i tal.
Digo, oi,
aclaremos la posición, no?
O sigui,
feia un plantejament,
digo,
i a mi no me vais semear.
M'entens?
Que, digo,
jo os trataré con respeto,
pero vosotros a mi también.
I les feia el plantejament.
I sí que no queréis estudiar,
oi, pues dedicaros a otra cosa,
dedicaros a futbolistas
que ganareis mucho más dinero, no?
El rotllo a les aules
ha d'estar complicat, no?
I aleshores sí,
es veu que ara
van de puto cul o no els profes.
Home, suposo que si jo ara
fossi professor
aniria de cul com ells,
però potser ho hubiera dejado la profesión
perquè no puedo soportar
que em faltin el respecte.
Suposo que com a tothom, no?
Acabes de dir una paraula clau,
respecte,
que moltes vegades
en res té a veure el respecte
amb el llenguatge que s'utilitza,
amb el que es diu,
sinó més aviat amb l'actitud
que es té davant de les coses
i les persones, no?
Sí, sí, claro.
Jo me n'adono
que la gent ara és molt més...
Jo procuro ser educado
perquè és el que vaig aprendre
de la meva família
i a vegades tinc la sensació
de fer l'idiota per la vida, no?
Però vas pel carrer
i trobes la gent
que entres ni ola ni nada.
T'agafen una cadira,
no et demanen,
perquè podria ser que sigues
i estàs en una terrassa, no?
T'agafen...
Oiga, oiga, oiga,
deixe la silla
on estava.
Aquí ja em surt
la mala llet
que et deia
de quan era professor.
Haga el favor
de deixar la silla
perquè si no
la vull deixar a vostè
sentada
en cima de la mesa.
Ah, perdona, i tal.
M'entens?
Vull dir que
hi ha una espècie
de mala educació general
que anem malament
per aquesta forma d'expressió
anem malament, vamos.
Però quan tu tens
aquesta actitud
en la teva vida quotidiana,
clar, tu ets un personatge popular,
et coneixen, la gent et pren en sèrio
des d'aquest punt de vista
o es pensen que estàs fent broma?
Suposo que és la cara
que debo de poner que allí...
Aquest no és de la broma.
No.
Ja, ja, ja, ja.
Digo, hombre, digo, coño,
oiga, es como si vingués
y te estás tomando un café
y viene una persona
y se lo toma.
Oiga,
¿tú qué le dirías?
Escolti'm.
Vostè de qué va.
Escolta, Pepe,
a mi em paguen
per fer l'entrevista
però vaig una miqueta
a l'inici de la conversa.
Com que t'he entrevistat
moltes vegades
per aquest espectacle
que ja va a la vuitena temporada.
Sí.
No et dic que t'autoentrevistis
però com a mínim
dóna'm algunes pistes
que et puc preguntar
que no t'hagi preguntat
altres vegades
sobre l'espectacle.
Pues...
Agafem,
la primera temporada
del Rubianes Solamente
i la vuitena.
Sí.
Què hi ha de diferència
o què no hi ha de diferència?
Home,
hi ha una diferència de base
que és que jo era molt més jove
a les hores que ara.
Bé,
el teu aspecte.
Hace ocho anys.
Però et conserves bé,
no?
Estàs més o menys igual.
Bueno, no,
però, oye,
el tiempo no passa en balde,
però jo no m'he sigo...
Una mica de maquillatge
a l'escenari,
la distància...
No m'he maquillat,
miren,
des que treballo sol
no m'he maquillat mai.
Jo el maquillatge
és algo que...
com que tinc una piel
tan sensible...
Ets poc poqueto.
Com que tinc una piel
així com de cul de bebé,
a les hores...
A les hores...
A les hores el maquillatge
me l'embrutece,
no?
i jo no m'he maquillo
en l'escenari,
mai.
I, bueno,
mai el sol,
quan és altra companyia
o està treballant
a un altre...
Sí, depèn de l'espectacle.
Però en els teus monòlegs,
com si diguéssim...
Però no, no.
Lo hago lo más a pelo posible,
no?
Per dir-ho d'alguna forma.
A les hores...
No sé,
ara no sé
de què collons
m'estaven parlant.
Sí,
estàvem parlant
de que han passat set anys,
de que ets set anys més gran.
i, bueno,
el tiempo no pasa en balde
por mucha apariencia
que tengas
de lo que quieras.
Ja.
A les hores...
I esto se dice...
Això que tú m'has dit
se dice normalmente
quan pensas
hòstia,
com ha cambiado.
O qué bien estás
pel edad que tienes.
Això és horrorós
que t'ho diguin.
I a les hores...
Home,
l'espectacle ha canviat.
Ha canviat completament.
No té res que veure
gairebé ben bé
de lo que feia
fa vuit anys
de lo que faig ara.
El que no has canviat
és el títol
perquè ets una mica dropet.
Però l'espectacle ha anat
evolucionant, no?
Sí, hombre.
No he canviat el títol
perquè és el que feia.
Vull dir que
si vaig a Tarragona
quatre o cinc vegades
i em demanen
el Rubianes solamente,
la gent et diu
hòstia,
una altra vegada
lo mateix.
Digo, hombre,
es lo que me han pedido.
Vull dir que
que fas l'espectacle.
El que passa
que jo
per no avorrir-me
en l'espectacle
vaig canviant coses.
Inclús
conto amb la col·laboració
de Bozo,
de Joan Lluís Bozo,
del director de la Goy,
de la Cristina Dilla
i del Llatxa,
d'Escarceler,
que són companys
amb els quals
faig un número
en escena, no?
També aquí a Tarragona
em vindràs acompanyat, doncs?
Home, mira,
una vegada
jo sempre tinc que,
si d'alguna cosa
puc presumir
és de tenir
molt bon públic
a Tarragona.
I una vegada
amb el Bozo
vam fer una història,
un número
l'hi jo improvisat
completament
sobre l'escena
que se nos fue la bola,
saps?
Perquè vam estar
quasi dues hores i mitja.
era tan bon públic
de Tarragona
que teníem
la sensació
com si estuviéramos
a casa
amb un grup d'amics
fent una festa
i nos olvidamos
que estávamos
davant del públic
i se nos fue
un poco la bola.
Això s'agraeix molt.
De totes maneres
és curiós
perquè mires
la fitxa tècnica
de l'espectacle
i dius
durada,
no, no, no,
hi ha durada,
90 minuts
i jo crec que és molt arriscat
en un espectacle
de Pepe Rubianés
posar una durada concreta.
Sí, no,
a vegades dura menos,
a vegades
si el públic
le meto
como los pilotos de Iberia
le meto
el contestador
automático
y lo despacho
en una hora.
Però un deu acabar
una mica
amb el sabor de boca,
no,
si trobo un públic
poc entregar.
Home,
eso es tremendo.
És horrorós.
Home,
tu imagina't
un còmic
és com
si tu vas
a una reunió
amb els teus amics
i vols fer una gràcia
i no te lo haria nadie.
Això és molt depriment.
Por muy amigos
que sean
un tríngulis
se parece que
se te arruga l'alma.
De totes maneres
yo no sé
si et passa sovint
però jo una imatge
que tinc
de veure
d'anar al teatre
a veure't
és que
estem asseguts
surts
i no cal que facis res.
La gent ja riu
quan surts a l'escenari.
Això passa sovint.
Sense que diguis res.
No em diràs
que no t'ha passat mai
perquè jo ho he vist, això.
No, home...
De sortir
i que la gent riu.
A mi m'ha passat.
Una vegada
vaig anar a veure el tricicle
i som molt amics meus
i mira una ambulància
i
més natural
no pot ser la entrevista,
sabis?
Sintiendo la calle.
I aleshores
va sortir
un d'ells
ahí a escena
i al meu voltant
es pixaven de riure.
I jo le vaig preguntar
a un,
oye,
¿me puedes explicar
de qué coño te ríes?
O sea,
¿dónde le ves la gracia
a lo que ha hecho?
O sea,
que hi ha gent
que té...
A mi me gusta,
jo,
o coño,
la risa
la agraeix sempre,
¿no?
Pero me agrada molt
quan te lo tienes
que agradar al públic,
¿sabes?
Quizás perquè vengo
de la escola dura,
del cabaret,
la sala de festa
i tal,
donde el públic
és molt bestia.
I està molt a prop,
¿no?
I molt bestia
en el sentit
que estan prengant
una copa,
fumant
i mirant a les camareres
o lo que sigui.
I a les horas
te prestan
un 10%
de atenció,
¿no?
Jo,
com vinc
d'esta escola dura,
com la majoria
de còmics que pertany
al Pedrito Ruiz,
al Pavloski,
en fi,
todos los que componemos
una generación antigua,
diguem-li así,
que venimos
d'una escuela
de público muy duro,
¿no?
I a las horas,
pues,
quizás
conocemos ese espíritu
que me agrada
molt
cuando el público
empieza y
hòstia,
y ves que no se enrolla
y al final
te lo vas guanyando.
Es lo que más me agrada.
I ara que parlaves
de generació,
¿hi ha noves fornades
de còmics
que valguin la pena
segons el teu punt
de vista?
Hombre,
van saliendo,
bueno,
saldrán algunos
que supongo
coño de tantos,
pues alguno bueno
tiene que salir,
¿me entiendes?
No te nombra nadie
porque como compañero
de profesión,
me gusta este y este no.
I que es estar muy feo,
que no,
que no,
que no.
Jo et parlava en general,
tampoc no pretenia
que em diguessis cap nom.
Pepe,
ho deixem aquí
perquè hem d'explicar
les notícies
que resta veure amb això.
Ja, que ràpid ha passat tot.
Ui,
és que parla amb tu,
passa molt ràpid
perquè és molt agradable.
Pues mira que contigo.
A veure si canvies
l'opinió aquella
que has dit
de les locutores de ràdio
que ens ha deixat a totes aquí
tirades per terra.
La nostra autoestima
ha baixat molts graus,
ja t'ho dic.
No,
no,
no,
te deia la imagen
esa infantil.
Ahora ya cuando voy a una ràdio
y a una locutora
ya la miro con otros ojos.
Ja tens una,
que també és el que deies,
el temps no passa en balde.
Pepe Rubianes,
et veurem demà
al teatre,
al Palau de Congressos
de Tarragona
i estem encantats
que hagis tornat.
Jo abans deia
que ets com un parent
que ens visita de tant en tant
i ens agrada
considerar-te així, eh?
Hòstia,
doncs és un honor per a mi
que vols que et digui.
Doncs si no passa res,
d'aquí un anyet aproximadament
jo crec que tornarem a parlar.
Moltes gràcies.
Gràcies, Pepe.
Serà un plaer.
Molta sort
i que vagi molt bé.
Vale, gràcies.
Adeu-siau,
una abraçada.
Adeu-siau.
Adeu-siau.