Les 11 i 10 minuts, seguim endavant al Madrid de Tarragona Ràdio,
en directe explicant-nos coses que passen
i algunes que passaran d'aquí a unes horetes.
Perquè ara ens preguntem,
com es deu fer el programa minoria absoluta que s'emet a recuat?
De seguida entratran perquè us ho diem.
Li podem preguntar, per exemple, amb el seu realitzador,
amb el seu responsable, amb en Toni Soler.
Toni, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ara deixa'm explicar als oients per què ho diem, això,
perquè si no es pensaran que estem fent propaganda de la competència.
No, tampoc.
No va per aquí la cosa.
Vosaltres rebreu demà, a la nit dels Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació,
un reconeixement al programa minoria absoluta per la seva originalitat,
en fi, per moltes qüestions, no?
Però, per exemple, la introducció del mort,
la ironia i el sarcasme en l'autoritat política.
Com es fa això, Toni? Com es fa?
Com es fa? Doncs fent-ho, com tothom...
Treballant, no?
Doncs treballant, exacte.
No, nosaltres no fem altra cosa que el que hem volgut fer durant molt de temps.
Nosaltres som gent que prové del periodisme, entre cometes, seriós,
el periodisme polític.
I aleshores, sempre havíem tingut l'edèria de fer un humor molt basat en l'actualitat,
i molt basat en l'actualitat política.
Creiem que aquí a Catalunya era un terreny on hi havia molt de camí per fer.
i bé, i aquí estem, no?
I, per tant, no ens estem fent exactament el programa que teníem ganes de fer,
independentment de si surt millor o pitjor, de si és més o menys útil,
que jo crec que sí que ho és, perquè en qualsevol societat està bé que hi hagi una mica de...
que hi hagi gent que intenti desdramatitzar les coses i buscar-los-hi la cara grotesca,
i això és una mica el que pretenem.
Un programa que aquesta temporada dura dues hores.
Si es pogués veure, Toni, la feina que hi ha al darrere d'aquestes dues hores...
No ho sé, però suposo que els fluïdors que estan acostumats a escoltar-ho en directe
se'n farien creus, no?
De guionatge, de preparació, en fi...
Mira, ara quedaré molt malament, però no, no n'hi ha per tant.
No m'ho diguis, això, no m'ho diguis.
No, sí, sincerament, i nosaltres som una gent treballadora,
i quan fem televisió, per exemple, som molt de guió i de coses molt estructurades i molt pensades,
i en la ràdio no és que no hi hagi guió, que sí que n'hi ha,
no és que no hi hagi preparació prèvia,
però és un dels terrenys en què deixem una mica de marge la inspiració individual
i trobem que a la ràdio un dels avantatges més clars que té
és aquesta màniga ampla que hi ha, no?,
que quan estàs a l'estudi sempre les coses poden anar una mica en direcció contrària a la que havies previst.
Per tant, hi ha preparació, hi ha guió,
ens agrada que hi hagi guió,
però és en el terreny en què més ens deixem anar
i en què més deixem que les coses surtin una mica soles, també.
Que això no vol dir, doncs,
accés de frivolitat, ni de mandra, ni de paresa, ni d'imprevisió,
però sí que vol dir, doncs,
deixar que les coses a vegades,
que el programa ens sorprengui a nosaltres, no?
Ara, sí, vull dir, escolta,
venim aquí a les 9 del matí,
després de deixar els nostres respectius nens
i venim cada dia aquí religiosament
a fer les nostres hores,
no venim 5 minuts abans.
Això sí que és veritat.
Però vull dir, per exemple,
quan surt algun dels monstres mediàtics que teniu per aquí,
el Maragall, el Trias, el Mas, el Carot,
això està pautant, no?
Home, a veure, ja...
O surt sobre la marge, o sigui,
és improvisat totalment o...?
No, no, no és improvisat totalment.
Però, a vegades, però, vaja, vull dir,
donem molt de marge a la improvisació.
Molt de marge.
I moltes idees estan només apuntades,
és a dir, hi ha un plantejament de situacions,
a vegades, de dir, bueno, avui en Maragall el tindrem enfadat
perquè en Zapatero ha dit no sé què,
avui en Rajoy el tindrem content perquè ha guanyat en Bush, etcètera.
Després dels personatges,
hi ha arribat un moment que tenen vida pròpia
i que és una mica intentar escriure-los i tot el que hem de dir
és una mica encotillar-los, no?
Fins i tot els actors que encarnen aquests personatges,
la veritat és que molt sovint prefereixen deixar que els personatges
s'ho muntin ells sols, en certa manera, no?
Ja gairebé tenen vida pròpia.
I això és xulo que sigui així.
Jo crec que el programa, si fos un programa 80-90% de guió,
no seria el que és ara mateix.
Ah, clar, tens la frescura del directe, no?
Exactament.
Toni, a quines...
No sé, hi ha algun personatge que us doni més feina que d'altres?
O sigui, que us ompli més temps el programa que va fer?
En el bon sentit.
En el bon sentit.
Va, a ratxes.
Per sort en tenim molts.
I quan no és en Maragall és en Mas,
quan no és en Carota és en Rajoy,
quan no és en Zapatero és en Bush,
que també en tenim un per aquí.
Nosaltres ara tenim una nòmina de 40-50 personatges.
vull dir que no tenim problema per omplir les dues hores que fem cada dia, no?
La qüestió és que ens interessa que tot l'espectre polític estigui representat,
que tothom pugui ser degudament ridiculitzat en la mesura dels seus mèrits, no?
I això és l'important.
No fa gaires mesos, Toni, també va rebre un reconeixement
el Premi, el millor programa de ràdio de l'any,
uns guardons de la Ràdio Asociació de Catalunya.
El programa ha anat recollint premis,
és a dir, ha anat recollint reconeixements.
Quan us vau imaginar fer aquest programa,
us imagineu això?
Sabíeu que aniríeu cap aquí?
Ompliu un forat que no existia?
Com va anar el procés d'elaboració?
Jo, sincerament, crec que el programa pot estar millor o pitjor,
però sí que el programa prové d'una aposta
que va ser valenta en el seu moment.
Ara és un terreny que està més trillat,
però quan jo mateix vaig dir aquí a RACU
que volia fer un programa només de política, amb humor,
em van dir que era una bolleria i que no tenia sentit.
I realment vam picar pedra,
vam començar a fer imitacions de personatges
que la gent al carrer no sabia ni qui eren.
Ara és molt fàcil parlar d'en Carot Rovira, d'en Managall, etcètera,
però en aquell moment era una cosa que es feia a Madrid,
que ho feia el Guinyol, i que aquí no es feia gaire.
Per tant, home, sí que veiem que aquí teníem un camí per recórrer,
que podíem fer-ho bé, perquè teníem background,
perquè tots havíem sigut periodistes de política,
i després sí que han vingut molts premis que ens fan molta il·lusió.
Aquest de Tarragona ens en fa molta.
També l'any passat ens van donar un premi similar a Girona,
i els guionistes de Catalunya ens van donar un premi al millor guió,
ja que parlàvem abans del guió.
De reconeixement n'hi ha hagut molt, i ens fa moltíssima il·lusió.
Però nosaltres volíem fer un programa que fos molt popular,
volíem fer un programa que pogués accedir a una audiència àmplia.
No volíem fer un programa elitista,
que només se l'escoltessin els propis polítics,
els periodistes especialitzats del RAM, no?
Volíem fer un programa popular,
i és una mica el nostre objectiu.
Per sort, la nostra audiència s'ha anat eixamplant de mica en mica,
i crec que anem a la línia que volíem.
Un programa minoria absoluta que rebrà aquesta distinció especial,
demà a la nit dels Premis de Ciutat de Tarragona de Comunicació.
Un programa en què al darrere també hi ha altra gent,
a part del Toni Soler, el Queco Novell, el Manel Lucas,
el Jordi Ventura, el Víctor Oller i l'Anna Pujol.
Toni, tots vindreu cap aquí demà o no?
Venim amb molta colla.
No sé si tots aquests que has dit venen.
En Queco i en Manel segur.
En l'Anna em sembla que també, en Víctor també.
No sé si ven en Jordi.
També hi ha els actors, lògicament,
que són molt importants, són una peça clau per nosaltres,
que són en Bruno Pitxot, la Sílvia Abril,
en Cesc Casanovas i en Pau Miró,
i que fan una feina brillant realment.
però vaja, vindrem uns quants,
perquè tampoc volíem abusar,
i vindrem uns quants i vindrem, no sé,
com s'ha d'anar vestit en aquest sopar?
Una mica mudat.
Una mica mudat, bueno, ens mudarem una mica.
Aquí a Tarragona la gent es muda molt, eh?
Ah, sí? Molt bé.
A mi també em fa il·lusió mudar-me de tant en tant.
Molt bé, Toni.
Escolta'm, demà ens veiem per aquí a Tarragona.
La no rebuen el moment per aquest reconeixement.
I, en fi, doncs, fins demà.
Fins demà, moltes gràcies.
Una coseta, Toni,
es pot avançar alguna cosa d'avui, del migdia, del programa?
Avui, del migdia, del programa?
Bueno, comença a les 12, això sí.
Això sí, ja ho tenim.
Això ho sabem ja.
Avui qui ve?
Tenia algun tall estrella, avui, d'aquests inèdits, alguna cosa?
Ah, no, no, no.
No, no, no.
Ahir el nostre Zapatero va passar-se el matí intentant felicitar George Bush.
vam trucar a la Casablanca i no vam haver-hi manera que ens passessin ni de la centraleta
i avui segurament ho tornarem a intentar.
Doncs, eh, per així, ja sort.
Gràcies.
Vinga, Toni, fins aviat.
Que vagi bé, adéu-deu-deu.
Adéu-deu-deu.
Adéu-deu-deu.
Adéu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu-deu.