Música com aquesta la podrem escoltar justament aquest diumenge, dia 14,
a l'Auditori de Caixa Tarragona, aquí a la nostra ciutat.
Serà l'escenari, de fet, d'un concert de cançons i danses safardites
en el marc del cicle Ritmes dels Pobles.
En el concert del grup Mar a la Vista,
hi pren part, entre d'altres, la cantant Lídia Pujol.
Dic, entre d'altres, perquè també hi són el Víctor Valls,
el Jordi Rayo o l'Antoni Hernández.
Lídia Pujol, molt bon dia.
Bon dia.
Com estem?
Doncs mira, recent aixecada, aquí amb el cafet al costat,
perquè si no no m'aguanto.
Ahir va a donar l'estrena, oi?
Vaig a un superestrena d'un grup que es diu Antacte,
que va ser l'espai, bueno, va ser magnífic,
magnífic, amb una marxa,
i, bueno, esclar, després quan es va acabant no podíem parar.
Molt bé.
I total, que hem posat uns milers quinientes,
i ara, doncs mira...
Ara parlem, parlem de danses safardites.
Com anirà?
Què sap que podrem veure diumenge?
Veure i escoltar, eh?
Sí.
Doncs mira, t'explico.
D'entrada, res del disco Iaie,
que és el que he tret ara fa...
doncs la vora...
Bueno, ja he perdut la conta fa...
no fa ni un any,
i és el que estic presentant
amb la formació de Lídia Pujol,
amb el Dani Espada,
ixa Brufano,
l'Antorio Sánchez,
i diversos músics,
dels quals dos, doncs,
pertanyen a aquest grup que et deia abans,
la Tacte que té,
i estàvem escoltant aquesta cançó de la sang.
El que farem és música safardita,
són cançons de l'Espanya,
doncs, dels encens,
vull dir,
abans que foren,
doncs,
foregitats d'aquí,
com de tot arreu, no?
I ara, doncs,
ells les van fer el mateix,
doncs, una mica,
de sempre,
l'ésser humà i les seves coses, no?
I aquestes cançons,
doncs,
doncs,
parlen,
doncs,
de coses senzilles,
són cròniques de la vida quotidiana d'aquesta gent,
com, bueno,
com normalment les cançons tradicionals de qualsevol poble,
no?
Tampoc hi serà l'Antònia,
la canoia que fa dansa,
ja fa diversos concerts,
això és un error d'una mica locusant enviat,
suposo,
perquè el que farem més a trio
és amb el Víctor Valls a la guitarra
i el Jordi de Rallo a les percussions,
tables índies
i diversos instruments percutius
i jo estic allà amb la veu.
Llavors,
en segon repàs,
doncs,
per les cançons safardites
també hi ha alguna cançó lliris
que són dels mateixos jueus
però de l'Europa de l'Est
que eren cançons també
o molt tristes
o molt alegres,
molt passades,
de res,
que són cançons
que porten les emocions
a flor de pell,
ja sigui la tristesa,
o sigui la màxima expressió d'alegria
i de desmadre, no?
Llavors,
doncs,
estem una mica en aquesta tessitura
d'emocionalment
molt, molt intensa.
Això és el que
més o menys portem
a Tarragona.
Jo,
ara em deies
que l'IAE
no té absolutament res a veure
amb aquest espectacle.
No.
A veure,
hi ha algun paral·lisme,
potser, no?
Bé, mira,
un.
La cantant?
No,
no, no, no.
Hi ha una cançó
que es diu
L'Arbret por el camí
que està en el disc,
l'IAE,
que és jueva,
és aquesta,
d'aquestes cançons lliris,
que et dic que cantaven
en els camps de concentració
i parla de la relació
d'una mare i un fill
i està en aquest primer disc
fa més de 10 anys
que la canto
i penso que és una cançó
que la podré cantar sempre,
és un clàssic,
és preciosa.
L'esquistem?
A m'ha pensat?
Tot dins ara.
Bac-nac.
De l'arbret tots els ocells volen ben lluny.
Tres al nord, tres a l'orient, d'altres cap al sud.
I l'arbret es queda sol, lliure't el mal temps.
I a la mare jo li dic, ara no em tormentis,
perquè mare tot un cop en ocell em torno.
Vull pujar damunt l'arbret i vull braçolar-lo tot l'hivern
i encara més amb una cançó.
I la mare diu al fill, mentre els ulls li ploren,
i Déu meu que et gelaràs estant damunt l'arbret.
La veu de Lídia Pujol que ens condueix cap a un món de sensibilitat,
de sentiments, que també es podrà copsar aquest diumenge
a través d'aquest espectacle.
d'aquesta representació de la mare a la vista,
amb Lídia Pujol, Víctor Valls i Jordi Arrelló.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia.
Lídia.
Lídia Pujol.
Lídia.
Lídia Pujol.
Lídia.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
Lídia Pujol.
com una mica la sensació
d'intentar-se confondre amb la natura
amb aquest bosc que proposa
tot aquest moviment de vents
i carícies i el vansuri
del Xavi Lozano que es confon
amb la veu, amb aquesta suavitat
que hi ha amb el piano
i l'Antonio Sánchez fent sorollets
i alès i...
No sé, és quasi un ventet que et dona la cara
i és un gustet. M'explicaves
que l'havies escoltat a la cinc del dematí?
Sí, sí, venint cap a la feina.
Doncs mira, és una gran cosa
i només aquestes hores, quasi dic que no hi ha ningú
pel carrer ni res, vull dir,
trobo un gran honor que hagis pogut escoltar-te
el disc en el cotxe i en aquestes condicions
perquè, factablement, és un disc
per viatjar i per deixar-se'n dur
i hi ha tan poques ocasions
a vegades en el vertigem
que hem vivint cada dia
i tota la pesca per estar un moment tranquil
i deixar-te portar algú
que se t'emporta de viatge
i mira, la veritat és que he tingut sort
perquè ja et dic, uah, al cotxe a la cinc del dematí
escoltant aquest disc, l'has trobat, l'has trobat.
Com ha anat, Lídia, a interpretar Federico García Lorca?
Doncs mira, una mica tot el contrari
d'aquesta cançó que proposàvem
aquest arbret o el camí.
Aquí és com si jo fos una fulla
que es deixen portar pel ventet
i va cantant aquesta relació
de pares a fills, de mares a fills
i de cicle contínu de la vida i de la mort
i d'aquest rodar imparable.
En canvi, Lorca és plantar-se ahir
i dir, aquí estoy yo
i esto es lo que hay
i amb una força molt especial,
molt de rel i molt de crit i molt de mala hòstia
i molta presència i molt de reivindicar
les passions i les emocions
i aquí està Lorca, dient tot això
amb aquesta força que llavors
és qüestió d'entregar-s'hi
el petit poema que estigui cantant
o d'anar-me'n de festa
amb la nòvia
que està proposant
una festa
a la que s'hi afegeix tot el poble.
D'aquesta força de Lorca,
a Lídia veien que quan arribava a un lloc
ho emplanava tot?
Doncs sí, clar que sí.
És que es tracta
de la força de l'arrel
i llavors l'arrel ho és tot
a partir d'aquí, de la resta.
Ay, pastora, que la luna soma
que despierta
Ay, galà
Deja tus sombreros
Borra l'olivar
Un árbol quiero bordarle
Lleno de cintas granate
Y cada cinta un amor
Convivas alrededor
S'han fixat
que fins i tot
la Lídia aborda
l'accent, eh?
L'accent, eh?
Hombre, és que jo soy
un poco
un poco loli, eh?
Perquè
aquí la cosa és aquesta
que aquí de...
Bé, la meva àvia
sí que era una autèntica
catalana de cap a peus
d'aquelles que va néixer
en un poblet que es deia
allà a 10 quilòmbros
que se'n fullita la roca
i, bueno, la casa meva
també, la meva mare
però allà el
mon pare ja era
malaguenyo, saps?
Llavors, doncs, bueno
suposo que hi ha una mica
de tot
La meva àvia surt
al final del disco
també cantant
una cançó
que senzillament
doncs amb aquesta gràcia
aquesta força
i aquest severo
i amb aquell castellà
que el van obligar
a aprendre
perquè no en sabia
no tenia ni idea
la meva àvia de castellà
L'escoltem?
L'escoltem a l'àvia?
L'escoltem?
Clar
però ja veuràs
amb aquella força
i aquella gràcia
sense saber ben bé
què diu, no?
Sombrero
Ay mi sombrero
Tiene tu gracia
tesoro
Y llevar
rumbo torero
Ole!
Cuando lo llevan los toros
quiero
porta tu cara
te quiero
por tu querer
Ai l'àvia, l'àvia
L'escoltem a l'escoltem
i el vell
El final del teu veu
mira quin veu
Oh, de una mujer
Que en aquella època
o sigui, res
una generació
un parell abans
de la nostra
senzillament
l'espanyol
o el castellà
era com l'anglès
per nosaltres
no?
Era una cosa rara
que va
va estrefer
un llenguatge
i una cultura
i la va
però bueno
la meva àvia
a través de l'alegria
va anar cantant
i anava adaptant
el que hi havia
no?
I llavors
en aquell moment
en les cobles
i ella t'ho deia
nena
amb aquestes cançons
que ens cantes
no et guanyaràs pas la vida
no has de cantar
una cosa
amb salero
i amb gràcia
no?
I llavors
em cantava això
per què el francès
tens alguna
mena de devoció especial?
No
la devoció
ha estat
per Jacques Prevert
que és l'autor
llavors doncs
el que m'ha passat
és que
jo sempre he agafat
una mica
poemes sueltos
de grans autors
que em suggerien
o que m'incitaven
o que
els feia passar
per meus
i per la meva veu
però un autor
un autor
diguéssim
de trobar moltes coses
identificar-me moltíssim
no m'havia passat
i potser ara
en una època
amb la que tinc ganes
de fer autocrítica
i amb gràcia
i amb sentit de l'humor
i amb mala llet
doncs
és Jacques Prevert
llavors doncs
van fer aquest espectacle
per França
aquesta xos
una gira
que ja han fet
per França
i vaig deixar
alguns dels textos
en francès
i per això
estan en francès
ja una mica
per posar
en original
algun dels textos
que jo ja he après
i que ja he fet meus
alguns els he traduït
i els altres no
i bueno
res
per això mateix
l'ocell que em canta
dins el cap
l'ocell que em canta
dins el cap
l'ocell que em canta
dins el cap
l'ocell que em canta
dins el cap
i em repeteix
que jo t'estimo
i em repeteix
que tu m'estimes
que tu m'estimes
aquesta seria
la traduïda
la traduïda
del Jacques Prevert
la cançó
la cançó
de més curta
sí
una miqueta més endavant
ho barrejo
amb el francès
sí
sí
ja veuràs
ara i després
hi ha un
escoltem-li
estem parlant poc
de música safardita
ho veus
que què?
estem parlant poc
de música safardita
estem parlant poc
de música safardita
sí
però ja et dic
per mi són
són repertoris satèl·lits
amb els que jo
doncs descobreixo
coses arrel
i coses precioses
ara per exemple
estic fent un espectacle
com una mena de seminari
espectacle
amb el Toni Xuclà
i cinc cantants més
i vuit músics
i vaig estar
la setmana passada
a Mallorca
van venir a cantar-nos
cançons
quatre avis
de Mallorca
de sa poble
algunes cançons
tradicionals
de treball d'allà
allà fem una
una captació
d'aquestes melodies
i en donem
una visió personal
els músics
i els cantants
que estem allà
i ara per exemple
la setmana que ve
estaré a la Catalunya Nord
que també venen
el Pascal Comilade
i altres músics
de la zona
i ens ensenyen
també cançons
tradicionals
d'aquella zona
llavors nosaltres
fem
com una mena
d'adaptació
al que seria
el nostre moment
i amb
les cançons
safardites
em passa això
que és un repertori
d'un valor
musical
i rítmic
i melògic
i de lletra
molt senzill
molt directe
i molt preciós
que després
ho agafo jo
i em quedo com
meravellada
i em poso al servei
senzillament
llavors doncs
penso que és
una gran cosa
per veure
les cançons
en estat pur
perquè el que fem
en aquest repertori
safardite
és fer-les
diguéssim
d'una manera més clàssica
no
quant amb la meva veu
que no és una veu
gaire clàssica
però és potent
bueno
jo diria
que és una veu
jo no sé
és curiós
perquè abans
quan cantava
amb la Silvia Comas
doncs ella
sí que té una veu
molt concreta
molt clara
un timbre
molt definit
i molt personal
i jo soc
com molt més
camaleònica
llavors doncs
depèn del que sento
i de l'entorn
en què estic
que jo m'hi transformo
una mica
i m'hi poso al servei
llavors doncs
en aquesta mesura
no és que diies
oh
la Lídia
no
quasi bé
en el disc mateix
el IAE
trobes que hi ha
diversos registres
i diies
ostia que és la mateixa
d'abans
doncs sí
perquè
bueno
potser no tinc
un color ben bé
definit
que soc l'arcoïdia
llavors ja
ara toca blau
toma
blau
cardo que vermell
vermell
ara toca potència
doncs mira
com a veu missatge
una de les cançons
de l'IAE
que hi ha un moment
que fas una pujada
de toda veu
com ho fas això
com ho
doncs per mala
o sigui
la lletra del missatge
és molt
és molt angoixant
i desesperant
senzillament
en un principi
a través de la quotidianitat
ell arriba a casa
es menja una poma
s'asseu
amanyaga el gat
i troba una carta
sobre la taula
l'obra la llegeix
i jo suposo
que algú
s'ha anat a casa
i li ha deixat
aquesta nota
llavors ell
tira la cadira
per terra
i obre la porta
i apreta a córrer
i apreta a córrer
a través d'un bosc
a través de la carretera
de molts moments
ràpidament a córrer
com l'angoixa
de desesperar
i escapar
escapar i escapar
fins que arriba un moment
en aquest moment
que escapa
per mi és un crit
de desesperació
llavors hi ha aquest crit
d'estirar aquí al mig
i al final
ell senzillament
estira el riu
i mor a l'hospital
no ho sé
són moments d'angoixa
que suposo
que tots hem de superar
o com en aquest cas
que es deixa arrossegar
i s'hi llença l'abisme
la carta
que algú ha llegit
la cadira
que algú ha capgirat
la porta
que algú ha obert
algú ha obert
algú ha obert
algú ha obert
i aquest encara és suau
després en veu un
que tira més amunt
encara
i després en veu un altre
moment
que tira força
més amunt
sí
sobretot més que amunt
és una tensió interna
molt forta
i això es nota
hi ha una vessant
també interpretativa
amb tot el que faig
és important
molt important
el que dic
i ho he de fer meu
ho he de fer meu
i des de mi
dir-ho
o sigui
és una mena de llagre
també
en aquest sentit
llavors m'apropio del poema
el faig meu
l'explico
i em poso en la pell
el personatge
i això
em dona
en moments de desesperació
una desesperació
que em sorprèn
fins i tot a mi
perquè jo no és
que potser
l'hagi viscut
o
tots tenim moments
difícils
en una vida
però
mira que viene el grito
aquesta veu potent
i la doctora
la podran escoltar
i la doctora
perquè se l'ho veig també
sí
Déu-n'hi-do
jo sóc de feix
veia una
veia una
diumenge
aquest diumenge
demà passat
aquí a Tarragona
a l'Auditori de Fundació
Caixa Tarragona
crec que dos quarts
de vuit
vaig bé
sí
mare a la vista
amb Lídia Pujol
també amb Víctor Valls
i Jordi Rallo
del Jordi
que abans tu ja l'has dit
especialitat en música
música araba medieval
sí
toca no sé
per exemple
la tabla hindú
els panderos
sí
els panderos
toca
toca de tot
sí
la veritat és que
és un senyor que
no és ben aviat
tot el que toca
sinó com ho toca
és realment
jo li dic sempre
que ell és l'esfombra màgica
de qualsevol cosa
també estan en la
formació
amb el disc
ja hi estan al disc
és el que toca
les tables
i per mi
és una mica
aquesta cosa
quan ell entra
les coses es pugen
damunt d'una cosa
que va
quasi bé
per sobre
un poc per sobre
del terra
i les afian la gravetat
Lídia gràcies
i fins diumenge
doncs moltíssimes gràcies
i bon dia a tothom
gràcies
ja
al riu on algú es llença.