Dos minuts, serà un quart d'onze del matí.
Home, jo diria que un divendres qualsevol a aquesta hora.
Tanta gent a la Rambla no trobem, però avui la Rambla és especial.
Avui i al llarg de tot aquest any, perquè ja saben vostès
que aquest emblemàtic passeig de la nostra ciutat
enguany amb bufarà espelmes ni més ni metges.
150 anys de Rambla, tal com la concebim ara, no?
Probablement els historiadors, aquelles persones que es dediquen a la recerca,
ens podrien explicar moltes coses de la Rambla.
Avui ens acompanyen dues persones que de la Rambla en poden parlar,
no només per la informació que conté el seu llibre,
sinó per tota aquella informació, la qual segur que han hagut de renunciar
perquè devia ser moltíssima.
El llibre en qüestió es titula La Rambla de Tarragona,
un passeig al llarg del temps i abasta el període del 1854
fins a l'actualitat, fins al 2004.
És un llibre que han fet el Ramon Giné i el Rafel Vidal
que avui ens acompanyen aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Ramon, Rafel, bon dia.
Bon dia.
Benvinguts.
La Rambla sempre ha estat escenari de celebració, no?,
al llarg de tots aquests anys que vosaltres heu anat revisant.
Efectivament, la Rambla sempre ha sigut l'eix central de la ciutat
i jo, d'una manera irònica però molt amistosa,
li dic que és una xica para todo, no?
La Rambla quan no havien serveis...
Es deixa fer.
Sí, es deixa fer i igual serveix per fer una pista de bàsquet,
que per fer un recital, per fer una manifestació,
per fer una fira de qualsevol escursa,
i tot era al mig de la Rambla, no?
Ara, fortosament, ja hi ha més serveis, ja és una història.
Jo deia que podíeu parlar molt no només del que reflecteix el llibre,
sinó de tota la informació que segur que us ha quedat a l'arxiu d'una feina
que us ha tingut entretinguts, en el bon sentit de la paraula,
prop de tres anys.
Tres anys d'anar agafant, sobretot els diaris de Tarragona,
anant buscant dades.
Jo, com que sempre m'ha agradat el tema de Tarragona
i, a més, el tema de la Rambla,
inclús hi he aprofitat l'autura
per recopilar dades dels comerços de la Rambla,
que és...
Tinc l'interès, en el futur,
poder fer un llibre de tots els comerços que han hagut a la Rambla
i he aprofitat per fer el seguiment.
Inclús m'ha servit per trobar alguns
que ja no me'n recordava d'ells
i el dia que te'ls ensapegues,
com que la memòria que tenim és impressionant,
llavors també tenen els reflexes,
els records que hi has passat un rato.
Ho he comentat en moltes ocasions aquests dies,
un d'ells va ser la Bolera Tucumán.
L'havia oblidat per complet.
La Bolera Tucumán?
Sí.
On era la Bolera Tucumán?
La Bolera Tucumán és molt gran, eh?
Que t'ha dit, Rafael, que ets molt gran.
Més gran que ell des del d'ells.
Estava cap al número 23 d'aquí a la Rambla.
Després va haver el Nyam-Nyam,
no sé si aquest el recordes.
Sí, el Nyam-Nyam jo sí que el recordo, veus?
També tinc una edat.
Quan vaig apagar l'Olea Tucumán,
doncs la vaig a malversió
i la vaig referenciar dins els apunts que tinc.
Amb el tema dels comerços,
Déu-n'hi-do'n, els últims anys i en els últims temps
han tancat uns quants d'emblemàtics,
ara penso en calçats per pinyà,
que va ser fa pocs mesos, l'any passat, potser?
Sí, l'any passat.
I el Barba, el Barba fa un parell d'anys, també?
Vull dir que hi ha comerços d'aquells que tenim...
Tens el Barba, tens l'Albanca Nieves,
el Fort del Disney...
Home, la granja a Clarà.
El Manquet.
És que l'altre dia, quan treieu el llibre,
a la ràdio, jo recordo, a la redacció,
vam sortir la nostra ben a Batalletes
i vam començar a sortir noms d'establiments de la Rambla,
d'aquells que ja no hi eren,
i la veritat és que fa molta gràcia.
Em permeteu que presenti l'altre convidada
que comparteix aquesta estona?
És l'Esther Magrinyà.
Esther, molt bon dia.
Fa poques setmanes vam conversar amb ella,
no tota l'estona que haguéssim volgut,
però la veritat és que el seu llibre
té per aquesta estona i per moltíssimes menys.
És la supervivència de postguerra,
el cas de Tarragona.
És un llibre que ha rebut el Premi Tarragonès d'Investigació
i que es va presentar també...
La setmana passada va ser dijous, si no m'equivoco, no?
És un llibre que va estar un període més reduït
de la història de la ciutat de Tarragona.
Podríem dir de la província,
si utilitzem termes de l'època,
tot i que s'entra bona part de la seva atenció
a Tarragona-ciutat,
tot i que l'àmbit geogràfic és molt més ampli, no?
També t'has trobat amb la Rambla
fent aquest treball de recerca.
També m'he trobat amb la Rambla
quan parlava, no?,
de la figura del governador civil,
que normalment eren personatges
molt distants a la ciutadania, no?,
que venien de fora per fer carrera,
que precisament va destacar un,
la va dir el termín,
i un personatge a l'època em deia
que el podies veure passejant per la Rambla, no?,
i que la gent preguntant-li
com va això, he de passar a veure-lo...
Que era una frase molt de l'època.
Per dir que era planer i que era proper
ho va identificar situant-lo a la Rambla, no?
Rambla del Generalíssimo, aleshores, no?
Sí, del Generalíssimo en aquella època, sí, senyora.
Perquè al llarg de tots aquests anys
quants noms ha tingut la Rambla?
7 o 8, Rambla de Sant Joan, Rambla Nova de Sant Joan,
no les dic cronològicament, eh?
S'ha deia Esplanada el primer, 14 d'abril,
Rambla Generalíssimo, Rambla del Generalíssim,
i ara Rambla Nova, no?
Es va normalitzar, fins i tot amb el nom del Generalíssim?
Sí, hi havia una època que ja es deia del Generalíssim,
però encara hi havia plaques penjades
que es deia del Generalíssimo.
I fins i tot durant una època estava partida, diguéssim.
Hi havia un tros que es deia la Rambla del Centre,
que és on estem ara,
que hi havia la perruqueria del centre,
l'hostat del centre, el cafè del centre,
i el tercer tram,
que correspondria, baixant cap a la fonda centenari,
el següent,
aquella és dels capellans,
la Rambla de Castellar,
molts de noms, molts de noms, molts de noms.
En paral·lel a la Rambla Sant Carlos?
Sí, la Rambla Vella.
La Rambla Sant Carlos ho hem conegut tots també una mica, no?
Per això li diu la Rambla Nova,
per diferenciar-la...
d'aquella, que era la Rambla original de la ciutat.
Era la Vella, la primera Rambla que hi havia.
Molta hemeroteca,
molt d'arxiu particular,
com ha anat la recerca?
Especialment hemeroteca,
especialment s'han llegit 150 anys de diaris,
això sí que ho hem fet.
I després s'han recolzat també,
en premsa hi ha més especialitzades,
més monografies,
i fins i tot en treballs, en llibres, no?
S'ha creu que ella hagi aprescut el llibre en un any,
segur que també s'ha aportat informació, no?
Home, si hi ha una segona part podeu tirar,
jo crec que l'Esther estarà encantada de la vida, eh?
L'Esther ho té més fàcil, escriure alguna cosa.
Jo els 150 anys posteriors a següents a la Rambla
no crec que pugui escriure.
No, però dius, 150 anys, segona part.
No, no, difícil, difícil.
Bé, en fi, ho deixarem d'aquesta manera.
Parlant de la Rambla és parlar de moltes persones,
fa molta gràcia recordar el passat,
jo no sé si la part més cap aquí,
més contemporània,
és la que costa una miqueta més,
perquè, diguem-ne, allò de reformes,
han rajolats, que han tingut la seva apodèmica.
Tala de plataners,
també recentment, jo recordo,
recentment, uns quants anys,
que no dic que és del segle passat, enteneu-me?
Bueno, sí que és del segle passat.
Sí, i tant que sí.
Això de parlar de llibres d'història,
que unidor, eh?
T'adones que tens...
És veritat, del segle XX,
el tema dels plataners era del segle XX.
Clar, abordar aquest tipus de temes més contemporanis
és més delicat que d'altres que ningú se'n recorda?
No, no, no crec especialment,
no, veia el motiu que sigui més complicat,
és a dir, tens, al revés,
tens molta més informació
que els primers anys
que va ser molt més costós
trobar referències
de coses que havien passat a la Rambla.
Esther, tu has tingut ocasió
de fullejar el seu llibre?
No.
Encara no?
Encara no.
Segur que...
Moltes ganes.
Segur que el fullejaràs.
Jo, per lo menys, tampoc hi he vist el teu.
No, no he vist el de l'Esther?
Farem intercambi.
Doncs és un llibre...
Aviam, jo puc parlar una miqueta,
no és que em vulgui fer la xula,
perquè la vam entrevistar anteriorment,
i ell ens ha donat les pistes.
Tot i que el llibre ja l'hem tingut entre les mans
i realment és un llibre més que recomanable.
Volem dir això perquè,
així com el vostre llibre es veu claríssim
que és un llibre, doncs, diguem-ne,
a l'abast de tothom,
el de l'Esther,
algú pot pensar que és un llibre acadèmic,
un llibre d'història,
un llibre per estudiar a la universitat,
però també és un llibre de divulgació general
per a tothom, eh?
És interessant dir això que tinc a dir.
Aquest és un llibre per a estudiosos.
El vostre llibre no és un llibre per a estudiosos
i el de l'Esther tampoc.
Tot i que els estudiosos puguin treure,
doncs, molta informació, no?
A veure, i precisament és una cosa
que et planteges, no?
Inclús quan, a l'hora de publicar-lo,
si el feia més curt,
perquè és un llibre que queda bastant extens.
però, a veure, la meva idea també,
a l'hora d'anar fent els apartats,
és que un ho pugui anar llegint
una mica amb dosis petites, no?
Doncs ara vull conèixer com funcionava,
com anava l'extraperlo,
quin era el dia a dia a la presó,
no un fil conductor massa espès,
és a dir, que la gent pugui anar entrant
en allò que li interessa
i poder així arribar als temes una mica més complexos,
ja més però estudiosos,
que seria la part més d'economia, no?
Però en principi he intentat buscar un llenguatge amb el planeta,
també he fet servir molta maroteca,
el que, tot i la documentació interessant, oficial,
la premsa em va enamorar,
i sobretot els primers anys,
el diari espanyol, vull dir que...
Sí, sí, sí.
Però bé, és allò que dius,
un diari censurat,
que no podria portar res.
Aleshores jo vaig pensar,
això és el que llegia la gent,
aquesta és la informació que com nosaltres,
doncs quan anem a fer l'esmorzar,
fullegem i tenim,
i és la impressió que la gent,
molta gent va acabar creient-se, no?
Així es va crear la societat que es va crear,
no només perquè hi hagués algú que manava,
sinó perquè la societat assumia
tota aquesta informació que s'anava divulgant a través de la premsa.
Sobretot els primers anys.
Després va entrar en una monotonia, jo crec,
i una grisó,
que no el feia tan interessant,
però els primers anys és com un bombardeig,
és voler-te explicar un conte d'una manera molt particular,
no?
Amb una ideologia i una manera d'entendre les coses,
que era difícil que s'ho pogués creure algú,
però això sortia a una primera pàgina, no?
Com quan te deia que les dones no podien conduir,
que s'estava el món anant en un abisme,
perquè fins ara només conduien les gordes i fees, no?
O que la gent no podia anar a la platja amb un banyador,
amb els costums de salvatges que s'havia fet temps abans
durant la república, no?
Ensenyant les cars i perversió.
Quan la gent anava a banyar-se,
i dubto que per molt que fos la república,
o després, quatre anys més tard,
anessin a fer que qui ho volia fer,
o podia fer a la platja i on volgués, no?
Reculls en el teu llibre tot el tema de l'estraperlo,
aquelles, em comentaves,
aquelles faixes blindades que es feien les senyores per passada,
doncs d'una manera clandestina a determinats productes, no?
Evidentment, vull dir que és tot una...
i com que recull un article que vaig trobar molt curiós
d'algú que devia sentir-se un erudit de la pluma,
com denunciava que ell veia ombres i gent
que segurament eren extraparlistes
quan anava de viatge a Barcelona, no?
Com si realment l'extraparlista fos una mena de fantasma
que sortien tots a la nit, no?, d'una cova, no?
Però és una imatge que jo crec que és el que la gent rebia, no?
De la mateixa manera com quan se feien els judicis de guerra
amb algun personatge, com els germans Barres,
que havien destacat a Tarragona pels seus assassinats,
eren verdaders folclores de judicis.
Un munt de gent allà al Pallol,
on hi havia l'auditoria de guerra.
En definitiva, vaig pensar que veure el que la gent rebia
és també important,
perquè algú s'ho podria arribar a creure.
Jo crec que massa gent s'ho va arribar a creure.
L'Esther, a banda de consultar,
doncs, una bibliografia molt extensa,
a Maruteca, ha tingut l'oportunitat també de parlar amb testimonis,
és a dir, persones que van viure aquella època.
Afortunadament és una època que encara ha conservat testimonis vius.
És el mateix cas que a l'hora de parlar de la Rambla,
que vosaltres també heu pogut parlar amb testimonis vius,
amb persones que recorden una Rambla de fa 50 anys, per exemple, no?
Sí, nosaltres també tenim reculls molt petits,
però d'anècdotes que, evidentment, se les sabem el Rafael i jo,
que és la història secreta de la Rambla, no?
Veus que hi ha una segona part?
No, però que t'he deixin publicable.
Almenys ara, a dintre de 50 anys,
quan la gent que s'ho ha explicat no hi siguin,
o nattos tampoc, no ho sé,
però sabem una segona història, sí.
I estic d'acord amb el que diu l'Esther en els diaris, no?
Jo ho simplificaré.
Els tractaven de tontos, a la gent.
Veies notícia i això?
Com podia ser que la gent s'ho cregués?
És que com crius, es tractaven com canalla, exactament igual.
Però s'ho creien, eh?
I, a més, agafant el fil del tema,
no solament era la informació d'Espanya,
era el tracte que es feia de la Segona Guerra Mundial,
com veies clarament cap on anaven els trets,
i què és el que explicaven.
És a dir, el fet de poder haver repassat tot això,
doncs, ho s'ha enriquit en altres, també, al mateix temps.
Sí, sí, no?
I t'ho sobte, a veure, no sé si és l'any 40,
el diari espanyol, la primera plana,
hi havia els, en commemoració del 18 de juliol,
tots els telegrames de felicitació que rebia el generalissimo,
un era de Hitler i l'altre de Mussolini.
I allí es deixava clar el que potser després,
la historiografia del règim, va voler amagar
l'afinitat brutal que hi havia entre el règim de Franco
i els règims feixistes d'Europa, no?
I regalant-se Mercedes Benz,
igual que li va regalar Mussolini,
vull dir que la premsa jo crec que t'aporta,
perquè primer la meva idea era no utilitzar-la massa,
vaig pensar de què em servirà una premsa que està censurada
i totalment mutilada, vull dir que i marcada per una sola ideologia.
Doncs m'han quedat ganes de tornar-hi,
de mirar-me-la inclús encara més a fons.
És un llibre que basta, diguem-ne,
tots els aspectes de la quotidianitat de les persones,
en el càstic de parlaves d'aquests grans temes
de la història universal, que és el telegrama de Hitler,
però també recull el preu del pa,
les indústries que hi havia en l'època,
llistats de persones que ocupaven càrrecs,
la seva afiliació política, noms i cognoms,
tot aquest tipus d'informació,
que evidentment és una informació pública
i que també desperta molt la curiositat del lector.
Sí, no, i a veure, també hi ha entrant,
però no en termes d'allò que dèiem molt,
només perquè ho pugui entendre qui està dins el camp de la història,
no, tota la conflictivitat política que hi va haver dins la falange,
realment el pes del partit de la falange a Tarragona,
com en molts altres intrets,
no va ser un pes important,
es personalitza molt amb Josep Maria Fontana i Terrats,
que va ser el cap de falange a la província durant els primers anys,
i aleshores veus aquella picabaralla entre les forces vives,
no, els tradicionalistes, els que anomenàvem carlistes,
i el que serien els falangistes camissars viejas, no.
També entrelligo una mica tot això amb el teixit social de l'època,
no, que en definitiva la burgesia tarragonina,
la burgesia provincial, no va estar mai al costat del partit.
Vull dir, aquella idea d'uniformitat,
que el partit ho aglutinava tot,
ens adonem a l'últim capítol, quan parlo de l'adoctrinament,
que el partit era simplement una manera d'enquadrar,
perquè el règim no tenia una ideologia ni un cos doctrinal establert,
i li servia a secció feminina, a les organitzacions juvenils,
per poder tenir la gent dins d'una mena de pauta social,
però mai ideològica, no, i això també va sortint.
La Rambla en aquest període, per fer-ho coincidir una miqueta
amb el que va estar la postguerra a Tarragona,
continuava tenint aquest paper fonamental
i acollia determinades actes, determinades activitats també.
Era la seu de determinades entitats o organismes?
Sí, la Rambla a la postguerra tornava a ser el centre
de manifestacions militars, de misses al peu de Ruggera Llúria,
de jures de bandera...
Misses de campanya, que es deia aleshores.
Juraven a la bandera les guarnicions que vinen aquí a Tarragona,
sí, sí, estava monopolitzada,
i sobretot a l'abril, la desfilada militar,
i Franco venia i passejava un cotxe pel mig de la Rambla,
no pel descofer, pel mig de la Rambla,
i evidentment era el seu lloc, el seu escenari,
on feia una passarel·la de desfiles.
I també en l'època de postguerra,
es ballava esta bonida danza catalana,
que és la sardana, no?
També aquí a la Rambla.
Però es feien sardanes.
Per això t'ho dic, que es ballaven sardanes,
també com a danzas populares.
Sí, sí, efectivament.
Perquè el tema del folclore popular
tenia molta força en l'etapa franquista.
Sí, la manifestació de l'1 de mayo,
el Santiago Bernabéu, tots ens recordem d'això.
als festivals aquests.
És que justament, i amb l'Esther ho vam comentar l'última vegada,
el seu llibre recull a tall d'anècdota,
una mica per reflectir als més joves la moral de l'època,
fins on podia arribar,
hi havia una noia que li van prohibir sardà,
en ballar sardanes, justament.
Sí, això era un poble, un poble,
però li van prohibir sardà i això et va fer gràcia.
És que em va fer molta gràcia.
que tenia massa pit.
Llavors, gavaria el censurador i va dir
no quedava prou moral.
Però a veure, llavors, aprofitant que ho estic aquí,
hi ha una cosa que em ve,
hi havia els menjadors d'auxilios socials a la Rambla,
perquè em vaig trobar un informe
en què la gent es queixava que els nens,
clar, els nens no fèiem cua ordenadament,
sinó que hi havia un voti-voti de nens
que anaven al menjador d'auxilios socials
i els molestava els passeig tranquils que feien a la Rambla.
Sí, estava al Col·legi de les Teresianes, va estar.
L'Escolta de la Guerra Civil va estar força temps
al Col·legi de les Teresianes.
Doncs amb algun terragonil li molestava
per arribar fins i tot a un informe a Madrid
que va haver-hi una queixa formal.
No, hi havia un informe oficial
que hi havia hagut bastantes queixes
que els nens fent cua
davant dels menjadors d'auxilios socials
molestaven
i fins i tot després ja, per suavitzar-ho,
i els perillava la salut,
la seva integritat,
perquè els carros els podien atrapitzar.
Potser tenien gana, aquesta canalla.
I eren canalla,
que una mica és el que jo dic,
que tot i anar a menjar de beneficència
no deixaven de ser canalla.
Sí, sí, efectivament.
Però em va sobtar, no?
I dic, mira, ara aprofitant,
dic, els hi preguntaré...
El Col·legi de les Teresianes
té una història també darrere,
i d'això en sabeu també una miqueta.
Una miqueta en sabeu, sí, sí.
Tres anys fent aquest llibre,
un llibre que s'ha fet
des del carinyo més absolut
i des de l'afició i l'estimació.
Perquè abans ho dèiem a microfon tancat,
guanyar-se la vida
amb aquest tipus de treballs
és impossible,
i si no es fa per autèntica vocació
i pel gust de fer-ho,
doncs és impossible tirar-lo endavant.
És cert,
soltosament ens guanyem
tant el Rafel com jo,
la vida amb altres coses, no?
I fer el llibre
fem per molt a l'arte,
i és així, no?
I en aquest cas també vull apuntar
que Greville Algeberg
han cedit el llibre
i jo diria que han fet el mateix,
ha sigut el mera conducta
per fer arribar una obra
o un treball
fet per dues persones
a la gent de Tarragona, no?
I sense cap ànim...
Home, a l'ànim de Lucre,
evidentment,
un editorial ha de tenir, no?
Però no de sangrar, diguéssim,
el lector,
sinó de recuperar despeses i ja està.
La prova és que el llibre
està en una edició molt acurada
i en un preu molt assequible.
L'Esther Magrinya, evidentment,
aquest no és el primer llibre que publica
ni el primer treball que fa.
Ella és una persona que es dedica a la història
des del punt de vista científic,
com a investigadora.
Sí, el que passa és que amb això,
potser és una opinió,
i a mi va més personal,
m'agrada la història,
a veure, la història que pugui arribar a tothom,
i aleshores penso vaig fer un...
vaig col·laborar també amb un treball
i precisament parlar de la moralitat,
la nova moralitat, no?
A la platja,
i és on vaig fer tot un recull
dels mals de caps del governador civil
i que la gent agafava el carrilet
per anar-se'n d'arreus a Solou
i no els expliquessin,
i els problemes del governador civil
per si donava o no s'alconduïts.
En certa manera,
m'agrada també que la història
ens pot arribar des del mes quotidià,
perquè en definitiva
és el que pot arribar a tothom, no?
Si ens entrem en terminologia
molt d'historiador,
de vegades la gent es perd, no?
I crec que sempre és reivindicat,
si en definitiva les pel·lícules,
les novel·les que tenen rere fons històrics
són les que més fàcils
de poder fer arribar,
quan tothom va al cinema
perquè fan gladiator,
i en canvi a la que els hi poses
una explicació molt estricta a classe
sempre deien
ah, una altra vegada història,
tenim aquella fà i jo trenco una llança.
Però tot suma, eh?
Hem de veure el gladiator
i hem de veure l'altre, eh?
No hem de rebutjar res,
tot allò que ens aporta informació.
Que s'ha perdit,
hem de saber canviar una mica el registre.
Una cosa és fer un...
estar en una convenció,
parlar d'un tema i nosaltres ens interessa,
però l'altra també és poder divulgar una mica,
que la història arribi a tothom, no?
I en certa manera, vull dir,
això està canviant.
T'ha quedat molt de material, no?
Sí, molt.
Que no has pogut incloure en el llibre,
com abans els hi preguntava als ramblistes,
perquè els podem dir així, no?
De ramblistes,
perquè jo crec que passaríeu un concurs perfectament, eh?
Jo crec que...
Un concurs sobre la Rambla...
Aprovaríem.
Aprovaríem.
Això segur.
Hi ha material per fer un altre llibre sobre el tema?
Sobretot que m'ha obert, a veure,
com veuràs,
com el no ser una monografia concreta,
que és una mica el que a principi se m'acusava, no?
Quan vaig començar la tesi doctoral,
l'acabar fa molts anys a plantejar-m'ho,
era com atrevit no agafar un tema concret.
Però precisament jo crec que
és aquesta interdisciplinitat,
vaig començar amb el polític
i he acabat amb unes ganes de...
un munt de direccions obertes,
és a dir, l'adoctrinament de la dona,
com també això pot haver afectat
a generacions successives.
Crec que és com una porta oberta
i a partir d'aquí,
doncs, mira,
tira endavant.
Les editorials ja tenen els seus canals
de divulgació,
de publicitar aquells llibres
que treuen al mercat.
Avui és un dia molt complicat, eh?
Ens parlen de llibres per tot arreu,
tots els mitjans,
tots els mitjans escrits
treuen els seus suplements
recomanant lectura.
Si fan un tom per les parades,
hi ha tants llibres que dius,
bueno,
amb quin llibre em quedo,
amb quin llibre...
Vostès facin el que vulguin,
però nosaltres,
i d'acord,
els hi recomanem,
d'entrada d'aquests dos títols,
la supervivència de postguerra,
el cas de Tarragona,
de l'Ester Magriñà,
i naturalment,
aquesta passejada amplia
per la Rambla,
la Rambla de Tarragona,
un passeig al llarg del temps,
1854-2004,
del Ramon Giné
i el Rafael Vidal.
Recomanacions sinceres, eh?
Perquè nosaltres no tenim res a veure
amb les vostres editorials,
per tant,
jo crec que tenen credibilitat.
Moltíssimes gràcies per venir avui
i bona diada de Sant Jordi.
Moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.