Un minut i serà un quart d'onze del matí.
Aquesta setmana aquí a la ciutat de Tarragona s'està parlant,
es va començar a parlar ahir d'alguns dels conflictes internacionals,
alguns més coneguts i altres força oblidats
i que no es troben en el primer pla de l'actualitat.
Aquests dies, per exemple, es parlarà de la situació a Colòmbia
o al territori de Xapes, a Mèxic,
i ahir al vespre es va parlar de la situació d'Israel
i dels camps de refugiats de Palestina.
Avui, justament, ens volem apropar a aquesta situació
a través d'un cooperant, el Pere Vidal,
que coneix de ben a prop la vida diària sota l'ocupació d'aquests camps,
però també coneix la situació d'Israel.
Pere Vidal ha vingut a Tarragona, convidat per l'agrupament Escolta.
Avui ens acompanyen un dels representants de l'agrupament,
el Txus Manjón. Txus, bon dia.
Hola, bon dia.
I el propi Pere Vidal, cooperant,
president del Servei Civil Internacional de Catalunya,
una entitat, una ONG,
que treballa en camps de treball i en el voluntariat per la pau.
Pere Vidal, també, bon dia.
Bon dia.
De seguida coneixerem la situació, la vida quotidiana,
la vida diària que es pot viure
en els camps de refugiats de Palestina,
però abans, amb el Txus Manjón,
repassarem una mica aquesta activitat
que dueu a terme durant tota aquesta setmana,
sota el títol genèric
El que no veiem, els conflictes oblidats.
Com va néixer aquesta idea?
Allà a l'agrupament tenim diferents opres d'edats
i cada any deixéssim fer un projecte.
Llavors, aquest any, el grup d'edat de 14 a 16,
després de molt pensar-s'ho,
molt rumiar-s'ho,
va decidir que volien tocar tot el tema dels conflictes oblidats.
Al principi només era fer una exposició i un breu concert,
però quan vam començar a desenvolupar la idea,
va sortir totes aquestes xerrades
i tota la cooperació amb la resta d'entitats
que ens podien fer un cop de mà.
I així heu programat tota una setmana d'activitats
que va començar ahir amb el propi Pere Vidal,
però que continuen a partir d'avui.
Bueno, en realitat va començar el dissabte a la nit amb el concert,
vam fer un concert on recaptàvem diners per Palestina,
concretament.
Dissabte, diumenge matí vam inaugurar la nostra exposició
a l'acte de Parles per la Pau,
ara està exposada allà al hall de la universitat,
a la Facultat de Lletres,
i aquesta setmana continuem amb totes les xerrades
que tenim programades amb la societat civil.
Ai, perdó, amb el Pere Vidal, que va vindre dilluns,
avui ve un membre d'amnistia internacional,
demà un de societat civil,
diferents entitats que es mouen amb aquests temes.
Tot això va ser iniciativa, com deies,
de nois i de noies de 14 i 16 anys.
La idea general va ser iniciativa seva
i després, entre tots, amb l'ajuda dels monitors,
vam anar desenvolupant.
Naturalment, tots els contactes burocràtics
i els contactes més adults, entre cometes,
però, naturalment, no es van poder fer ells.
Però, bueno, l'exposició és tota seva,
la idea de les xerrades que volien,
els conflictes que han treballat a l'exposició,
tot és seu.
Segurament, el contacte amb el Pere
no ho van poder fer ell,
el contacte amb el Ministeri Internacional
no ho van poder fer ell,
encara que hi eren presents
a totes les reunions que hem fet,
però, bueno, podem dir que, en realitat, sí, sí,
ha sortit del seu cervell.
I totes les activitats d'aquesta setmana,
ja la que vam començar ahir amb el Pere Vidal
i les que continuen aquesta setmana
es faran, a més, a la Facultat de Lletres de la Universitat.
Sí, és a dir, les de dilluns i març i dimecres
es fa facultat a l'Aula Magna
i la de dijous, que és una taula rodona
amb les tres entitats que ens han ajudat,
es farà a la Sala de Graus.
L'Aula Magna està ocupada
i l'hem passat a la Sala de Graus.
De conflictes internacionals, doncs,
es parla, com dèiem aquests dies, a Tarragona.
Els conflictes oblidats, és el títol genèric,
potser el menys oblidat
o el que coneix més la gent
és el conflicte entre israelians i palestins,
del que va venir a parlar allà el vespre Pere Vidal.
Potser es coneixen a grans trets el conflicte,
però potser el que Pere Vidal va venir a explicar
allà a Tarragona és el que menys es coneix,
una mica el dia a dia, la vida quotidiana.
Perquè tu creus, des de la teva perspectiva,
tu que ja has estat ja en diferents ocasions allà,
que aquí coneixem realment el que passa,
el conflicte que hi ha entre Israel i Palestina?
Jo crec que potser,
com parlaven de conflictes oblidats
i com bé dius, potser el de Palestina
el tenim més present perquè està més a les notícies,
però això no vol dir que en tinguem més coneixença,
perquè el que ens arriba són les notícies
i és el que és novetat.
I sempre he dit que el que veiem,
o sigui, el que nosaltres rebem
no és que estigui tergiversat
o és que sigui diferent del que passa,
sinó que és el 2% del que passa.
El 98%, que és la vida quotidiana,
que són els impediments diaris,
que són tota l'opressió d'una ocupació militar,
és el que no és notícia
perquè és una cosa que fa tant de temps que hi és
que potser només ho veuríem
si veiessin documentals,
si llegíssim llibres o si busquéssim altra informació
que no sigui el d'un diari.
I com és aquest 98% que no veiem en general,
en fi, les persones, els ciutadans d'aquest país
sobre aquest conflicte?
Aquest 98% seria el que no és espectacular,
el que no són ni atacs suïcides ni operacions militars,
seria l'opressió,
l'haver de passar per punts de control diàriament,
per 3 o 4, per viatjar,
tenir impediments per moure't.
En el cas dels territoris ocupats,
estic parlant dels palestins,
el fet de qualsevol impunitat,
l'exèrcit pot entrar a casa teva,
regirar, detenir-te,
tota la sèrie de violacions dels drets humans
i fins i tot la situació,
una mica costa d'entendre,
d'una vida diària en uns territoris
on la llei la posa el Quimana,
la posa l'exèrcit,
i on les persones no tenen dret a vot
i que no tenen res,
o sigui, la seva vida diària,
al final veus que se'ls tracta
com si fos un ramat de vens,
per dir-ho bé,
en el sentit en què l'exèrcit és qui decideix
quan poden viatjar,
quan poden sortir de casa seva,
quan decideixen que hi ha tocs de queda,
la gent no pot sortir de casa seva
i sempre estan subeditats
al que mana l'exèrcit israeliano.
Fem un pas enrere,
perquè l'Oient també se situï,
i expliquem una mica cronològicament
com el Pere Vidal entra en contacte
amb aquest món
i amb aquest territori
situat, com dèiem,
entre Israel i Palestina.
Com va començar tot?
Sí, va ser per casualitat.
Jo sempre, fins i tot,
quan es faig xerrada sobre Palestina,
el que convido la gent
no és tan poc que lluiti per Palestina
o que s'involucrin en aquest tema en concret,
sinó que s'involucrin en alguna cosa.
Jo m'he involucrat en això
perquè per casualitat
em va convidar una companyia de teatre israeliana
que va actuar al festival del cos,
de Reus,
perquè vaig ser responsable i traductor per ells,
em van convidar a treballar amb ells
i vaig agafar les maletes
i vaig anar cap allà
pel fet de conèixer-los com a persones
i que em xocava una mica
amb la visió que teníem aquí
dels israelians,
de radicals,
de, bé,
de fascistes,
o com li vulguis dir,
i vaig trobar una gent molt oberta
i em convidava a anar allà
i vaig dir, bé,
a part que estaré treballant
en una companyia de teatre
i faré de músic i actor,
a la banda,
veuré la realitat
d'aquest conflicte
des de la banda d'Israel,
que també era un tema
que volia,
fins i tot també,
com a segon objectiu,
contactar amb organitzacions pacifistes
i veure la realitat d'allà,
que quan vaig arribar allà,
de fet,
per com van anar tots els fets,
vaig canviar l'ordre de les coses
i em vaig dedicar més
a contactar amb organitzacions pacifistes
i començar a moure'm
pels territoris
i acabant,
fins i tot,
això,
estant els territoris ocupats
sota toc de queda,
ajudant a distribució
d'ajuda humanitària
i fent activitats per nens
als camps de refugiats.
És a dir,
primer,
el primer contacte és amb Israel,
per dir-ho d'alguna manera,
i amb la població israeliana,
bàsicament,
però amb grups pacifistes
o entitats que surten una mica
majoritàriament pensem
que és l'opinió pública d'Israel.
Sí,
tot i això,
és un moviment minoritari
i actualment,
potser,
d'ençà que hi vaig anar jo fins ara,
ha canviat el tema.
Ara és més difícil dir obertament
que és pacifista a Israel.
S'han radicalitzat molt més les posicions
i potser és la part que explicava,
que desconeixem del conflicte,
el que és la vida diària
i el que vol dir ser pacifista a Israel,
el que vol dir fer interposició violenta
a Palestina,
quan estàs parlant d'anar allà,
la gent et fica les mans al cap
i diu que vas boig,
t'estàs ficant en un lloc
que està peligrosant la teva vida,
que t'estàs arriscant,
i jo intento transmetre tot el contrari,
o sigui,
que el que s'ha de fer és anar-hi,
encara que la gent em tatxi de boig,
precisament per això,
perquè anant-hi és com ajudes més
a la gent d'allà,
com els recolzes més,
i que de perillós,
doncs,
és tan perillós com sortir al carrer
i travessar el pas de peatons,
en el sentit sí que diràs bé,
allà hi ha víctimes,
hi ha atemptats suïcides,
però igualment aquí hi ha accidents de trànsit
i ja sé que no és comparable,
però la vida diària
de 8 milions de persones,
de tota la gent d'allà,
doncs,
veus que les víctimes al cap i a la fi
són en accions concretes
i que dels internacionals
que han anat allà,
que n'hi van a milers,
l'única víctima,
les víctimes que han estat
són aquells que han volgut assumir més risc,
com el cas de la Raquel Corrie,
la noia d'Estats Units,
que potser tots tindrem present,
que va decidir estar-se amb un magàfon
davant d'un bulldozer
i va dir que no es mouria
i que passaria per davant d'ell
i el bulldozer va tirar endavant.
Llavors,
és el fet aquest
que pots anar allà,
pots conviure amb palestins,
pots també contactar pacifistes israelians
i estar a les manifestacions
sense cap risc personal
i és més,
aquest recolzament internacional
jo crec que és la manera
més plausible i més efectiva
d'alguna manera intentar
solventar o donar un recolzament
a la gent que allà està treballant per la pau
perquè bàsicament
qui pot canviar més coses
des d'aquí potser és difícil
però des d'allà
la gent que realment està treballant allà
és el que està fent la feina
que realment és necessària
per solucionar d'alguna manera
o si més no per trobar un camí
i el que s'ha de fer
és recolzar aquesta gent,
no des d'aquí intentar buscar solucions
i començar a atacar la gent
des d'aquí amb una visió
bastant llunyana que tenim.
Pere Vidal ha estat bàsicament
a Cisjordània
en diferents camps de refugiats
m'imagino
què has pogut veure
en aquestes ocasions
que has anat en els últims anys allà?
Que has...
canvis els teus ulls?
Bé,
com bé comentaves
fa dos anys hi vaig anar
vaig estar-hi tres mesos
i aquest any passat hi vaig tornar
i potser la visió
del conflicte que tenia
fa dos anys
el tornar-hi aquest any passat
va canviar
va canviar potser
el tornar-me a trobar
amb les persones
que havia conegut
el viure potser
veure coses que no havia vist
com podria ser
l'estat de violència
violència
en el sentit més psicològic
de la paraula
és a dir
tota aquesta tensió
de que en qualsevol moment
poden entrar els tancs
de que potser
m'estan apuntant
amb un fusell
en el cas dels irrelians
doncs
de que potser
pot explotar aquest autobús
o sigui
tota aquesta violència
que fa que la gent
doncs
estigui visquent
en una situació
doncs
força difícil
força de
psicològicament
podem parlar
doncs
que des dels nens
fins als adults
doncs allà
que evidentment
tot aquest conflicte
i que ve de tan lluny
doncs
que evidentment
ha tingut
té unes conseqüències
que
molta gent deia
que si d'un dia per l'altre
s'acabés l'ocupació
emergista en els tancs
no s'acabaria el conflicte
és molt més complex
i hi ha molts més elements
que venen de tan lluny
que fan que
que no només sigui aquest el problema
sinó que hi ha
molts altres problemes
hi ha
doncs
el que he vist
doncs
amb els nens
simplement perquè potser
ja he tingut més contacte
al fer activitats per nens
doncs són nens
molt
diríem
eufòrics
o molt
potser
descontrolats
no?
en el sentit
que quan fas
alguna activitat per nens
es tornen com bojos
perquè potser la vida diària
que tenen
és més difícil
i els força ser adults
perquè en un entorn
on contínuament veus tancs
on contínuament
hi ha morts
i on contínuament
hi ha violència
doncs el nen
té poques oportunitats
per ser nen
i més quan
hi ha tocs de queda
que no poden sortir de casa
no poden anar a l'escola
i que la vida diària
és una vida diària
que és incomprensible
des de tots costats
com miris
els nens
per tant
no poden fer
una vida
quotidiana
normal
en cap cas
o en pocs casos
a Palestina
es veu molt afectada
per tot el conflicte
simplement
si agaféssim
dibuixos
que fan els nens
sempre hi ha
els militars
hi són presents
perquè és una part
de la seva vida diària
i evidentment
si parles amb famílies
i vas a veure
realment
les problemàtiques
que tenen aquests nens
doncs hi ha molts nens
traumatitzats
hi ha nens
que es desperten
a la nit cridant
que tenen
anoresi
bé que aquest conflicte
realment
els hi causa
un trauma
i és el fet
potser la imatge
que tenim
del nen tirant
les pedres al tanc
quan estàs allà
potser perd
aquesta imatge
que tenim aquí
del dèbil
contra el fort
del nen
que lluita
contra el tanc
i passa a ser
el nen gamberro
que intenta tocar el tanc
a veure qui el toca més fort
perquè n'estan farts
de veure'l per allà
perquè el tanc aquell
està cada dia
o sempre van entrant
i simplement
a tall d'exemple
perquè potser
amb la mentalitat
que tenim aquí
si a Tarragona
hi hagués un tanc
tota la gent
es tancaria a casa
i tothom
estaria amb molta por
allà una dona
es queixava
del soroll
que feien els tancs
que no podia dormir
la nit
o que li havia enxafat
les plantes
que tenia sembrades
a baix
al jardí
és a dir
en aquesta quotidianitat
en la qual
les armes
els fusells
els soldats
i els militars
formen part
de la vida quotidiana
i potser
l'opinió
de la gent d'allà
o el que es queixen
o fins i tot
els seus problemes diaris
nosaltres ho imaginem
més d'urgència
quan realment
és una cosa
que ja està incorporada
a la seva vida diària
que fins i tot
quan surts d'allà
arrastres
totes aquestes
aquests elements
jo quan vaig tornar
igualment
sempre estàs pendent
que hi hagi
un punt de control
encara que vagis
per l'autopista
de Barcelona a Tarragona
i els voluntaris
que hem portat
igualment
arrastaven els mateixos problemes
i els mateixos
tot aquest trauma
del conflicte
tant et parlo
de gent que no pot dormir
a la nit
o que necessita dormir
amb la llum oberta
encara que els tinguis
de conflicte
durant mesos
doncs
segueixen amb aquests
traumes
i en aquesta
situació tan conflictiva
Pere Vidal
no ha trobat
cap punt
de convergència
d'apropament
entre uns i altres
entre
israelians
i palestins
els casos
com he trobat
són casos
molt puntuals
i a més
molt forts
també
són vincles
molt forts
d'una voluntària
palestina
que tenia una amiga
irreliana
una pacifista
irreliana
i aquesta voluntària
la vaig conèixer
no pas als territoris
ocupats
la vaig conèixer
a Tel Aviv
només dir-vos
que des del començament
de la segona intifada
del 2001
l'exercit irreliano
no dona permissos
per sortir dels territoris
als palestins
i si un palestí
el troben
a fora dels territoris
vol dir tres anys
de presó directament
per sospitós
que ha anat a explotar-se
aquesta noia
me la vaig trobar
el 2002
o sigui
que s'arriscava
per anar a veure
la seva amiga
i en aquest cas
el que et vull
transmetre una mica
és que
sí que hi ha casos
d'irrelians
i de palestins
que treballen plegats
però que potser
d'ençada
la segona intifada
doncs
s'ha fet una purga
dels que eren
simplement per fer-se
la foto
un al costat de l'altre
els que realment
havien fet una aproximació
real
de persona a persona
i en els quals
potser
una cosa és que
donin la mà
i sortin junts a la foto
i l'altre és que puguin
parlar directament
dels seus problemes
i dels problemes
greus
i els problemes
de fons
que arrastren
com ara els refugiats
com ara l'ocupació en si
com ara les fronteres
i tots els altres elements
del conflicte
Tornaràs aviat a Palestina?
Tinc pensat tornar-hi
aquest any
potser el fet
quan també parlant
del fet d'anar a Palestina
sempre he dit
que a Palestina
no s'hi va mai
només un cop
quan hi vas un cop
et canvia tant
de veure la realitat d'allà
que ets el primer convençut
que s'hi ha d'anar
llavors tota la gent
que conec
qui ha anat a Palestina
no hi ha anat
només una vegada
llavors igual que jo
estic dient a la gent
que s'hi ha d'anar
jo mateix també
sóc el primer convençut
que s'hi ha d'anar
i sempre que ho pugui torno
llavors ja estic planificant
doncs el proper viatge a Palestina
que serà segurament
cap a la tardor d'aquest any
a fer alguna cosa en concret
quan vaig allà
intento portar
moltes idees
que ja ho he aplicat
a la meva vida diària
també portar moltes coses
a la vegada
vol dir que a la vegada
que puc testimoniar
el que s'està fent allà
a la vegada puc portar
material per la gent d'allà
a la vegada puc fer formació
doncs de la que conec jo
que és el tema de teatre
per gent que fa activitats
per nens
a la vegada puc portar
doncs
mirar projectes
que hi ha allà
i mirar d'establir vincles
sempre estic amb un munt d'idees
i de projectes
a la maleta
per sempre que tinc possibilitat
fer tot allò
que està a les meves mans
Quina és la fórmula màgica
entre cometes
perquè un nen palestí somrigui?
Si és que n'hi ha alguna
de...
Doncs gairebé et diria
et diria fins i tot
que els nens somriuen
més del que pensem
en el sentit
que els nens palestins
si ara ens transportéssim
a Nablus
o a un altre lloc
si no hi hagués toc de queda
i els nens estiguéssim pel carrer
estarien jugant a pilotes
estarien fent volar estels
i estarien jugant
com qualsevol altre nen normal
el que tenen són
tots aquests elements
de violència al seu voltant
però el nen sempre
en les situacions més difícils
si veiéssim fotografies
de Chiapas
de Guatemala
precisament
jo ara estic fent activitats
de Guatemala
amb l'organització Milpa
a Valls
i el que els hi mostrem
als nens
és a dir
aquestes fotografies
aquests nens pobres
entre cometes
doncs tu veus que estan tristos
i els nens estan rient
el nen potser el que necessita
és una sanitat
el que necessita
és una alimentació
i el que necessita
és un entorn
que no sigui violent
i necessita amor
a part d'això
els nens són feliços
amb una pilota
o jugant a fer-te i amagar
llavors el somriure
d'un nen palestí
el pots treure fàcilment
en qualsevol activitat
que puguis fer per nens
o simplement
jugant amb ells
en els jocs seus diaris
aquest és el testimoni
d'un cooperant
que ja ha estat
diferents vegades
a Palestina
i que tornarà ben aviat
i que ha vingut
justament a Tarragona
convidat
per l'agrupament
Escolta al Berna
per explicar
doncs això
les seves experiències
per explicar-nos
com és la vida diària
la vida quotidiana
en els camps
de refugiats palestins
com és la vida diària
sota l'ocupació
de l'exèrcit
d'Israel
tot això
en el marc
d'un cicle
d'activitats
com dèiem
organitzades
per l'agrupament
Escolta al Berna
que continuaran
avui dimarts
a partir de les 7 de la tarda
parlant del conflicte
tern de Colòmbia
demà dimecres
a partir de dos quarts
d'avui del vespre
parlant d'una guerra oblidada
com és la de Chiapas
i dijous
a partir també
de dos quarts
d'avui del vespre
amb una taula rodona
titulada
Una mirada al futur
amb representants
en Mistí Internacional
la coordinadora
Tarragona Patrimoni
de la Pau
i el Servei Civil Internacional
precisament
l'entitat
de la que forma part
Pere Vidal
moltes gràcies
i molta sort
Gràcies a vosaltres
Gràcies també
a Chus Manjón
un dels responsables
de l'agrupament
Escolta al Berna
que ha organitzat
aquesta xerrada
que vagi molt bé
gràcies
Gràcies