El festival de Dixieland són algunes coses més que actuacions.
Ja ho dèiem fa un moment, quan parlàvem de la presentació
aquesta mitjanit de la revista Jazz,
dedicada justament al món del jazz, del blues
i de les músiques improvisades.
El festival és això, més que música al carrer,
més que música als locals en directe,
perquè també hi ha una part formativa, podríem dir,
que des de fa un temps es promou en el mar del Sartamen.
I aquesta setmana, avui, es tanquen justament
tot un cicle d'audicions comentades
que s'ha promogut des de la Fundació La Caixa,
amb la participació de dos membres de la Popular Banda,
la vella Dixieland, el Pep Gol i el Francesc Capella,
que han conduït i condueixen encara avui
aquestes sessions dedicades a les grans orquestres del Llaç.
Ara mateix saludem el Francesc Capella en directe
per tancar aquest llarg bloc que estem dedicant avui divendres
al Festival de Dixieland de Tarraona.
Francesc Capella, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui em sembla que és l'última, no?, de les audicions?
No, això va acabar ahir.
Va acabar ahir?
Sí.
Doncs teníem programat que avui encara hi havia una...
Doncs no, desgraciadament això va començar el dilluns,
dia 29, dimecres 30, dijous 31,
i ahir dijous 1 vam fer l'última sessió,
va anar molt bé, vam tenir molt de públic,
i la veritat és que va ser una experiència superinteressant.
Ens havíem enredat en tantes actuacions,
el programa és tan...
Sí, el programa és molt ple, molt farcit,
de vegades és que feu enveja, eh?
Aquí a Tarragona teniu per escollir, eh?
Justament volíem preguntar,
volíem preguntar-vos al Pep Góll, al Francesc Capella,
la gent de la Vella Dixieland...
Perdona, una puntualització,
jo fa 3 anys que no estic a la Vella Dixieland,
el que passa és que amb en Pep em segueix unint molta amistat,
i hem fet moltes audicions aquestes junts,
però jo a la Vella Dixieland fa 3 anys que no hi sóc, ja.
El que passa és que es veu que vaig deixar molta empremta
i la gent encara ho recorda molt.
Encara sí, et relacionarem sempre potser amb la Vella Dixieland,
potser no és gaire just, però en fi...
Sí, però el pianista que hi ha ara, que és en Gerard Mieta,
també li hem de fer justícia,
i, clar, pobra, imagina't que està sentint Ràdio Tarragona
i diu, ostres, però com? Si el pianista sóc jo!
Francesc, en qualsevol cas,
aquestes sessions que heu fet aquesta setmana,
aquestes audicions comentades, com han anat?
En què ha consistit?
Mira, es tractava una mica de fer un repàs
entre històric i una mica explicar per dintre
com és una Vic Bandejas,
perquè, esclar, una Vic Bandejas tu veus allà
setze tios bufant com animals i amb aquell so tan espectacular,
però tot això té una arquitectura interior
i tota una evolució històrica,
hi ha uns personatges que ningú els coneix,
que són els arranjadors, etcètera,
i es tractava una mica d'adonar aquesta visió una mica des de dins,
diguéssim, no? Des de la cocina, que diuen, no?
I ha anat bé? Esteu satisfets?
Sí, ha anat molt bé.
Hem tingut un públic molt heterodoxa,
o sigui, hem tingut des d'afeccionats de 75 anys
afeccionats al jazz clàssic
fins a persones de 20 anys
que em deien, ostres, estic descobrint el jazz ara
amb aquestes conferències, no?
O sigui, que ha estat molt divertit.
i allà a la Caixa ens han donat moltes facilitats
i ens han apujat molt a nivell de mitjans
i llavors ho hem pogut fer molt amè.
El que imagino, Francesc, és que no has pogut viure
ni tastar pràcticament res del festival.
Bueno, aquest any no, però jo he tingut la sort de poder-hi actuar un parell de cops.
Sí, i bé, vull dir, ja fa anys que jo ho havia comentat,
aquest és un dels festivals que em sembla més festival de veritat,
perquè està molt inserit a la ciutat.
O sigui, acabes el concert, et vas a passejar per allà pels bars de la part antiga
i a 3, 4 bars a treballar en sessions, músics tocant,
hi ha molt d'ambient al carrer
i la veritat és que, bueno, aquest any no he pogut participar-ne gaire,
també he pogut molt, però, bueno, tot i així em sembla que està sent molt exitós, no?
En qualsevol cas, la teva perspectiva,
com un dels membres que havies estat històricament vinculat amb la vella Dixieland
i participant al festival,
és que el certamen ha anat evolucionant positivament amb aquestes edicions?
Jo crec que sí, jo crec que sí,
perquè el certamen va partir una mica de, suposo,
d'una actitud d'amor per la música de jazz tradicional,
però ho dic silent i això,
però s'ha anat obrint, no?
I doncs s'ha anat obrint també cap a l'extranger,
però no en búsqueda de grans noms,
sinó en búsqueda de coses més aviat d'allò que coneguessin amb la gent, no?
Hi ha una...
Hi ha una Màxim Vantindú circulant per aquí per Tarragona aquests dies
i hi ha un grup polac
i aquestes coses em semblen més interessants de vegades
que portar noms i condoms d'aquells caríssims
que t'asseguraran que tindràs un cartell molt maco
i que t'ompliràs un concert,
però que el festival no té cap relació llavors amb la ciutat, no?
La salut...
Sembla que s'està fent una cosa molt intel·ligent, no?
La salut del Dixi francès és bona?
Eh?
La salut d'aquest estil de música...
Jo crec que la salut del Dixi és excel·lent,
perquè penso que cada cop connecta bé amb la gent, no?
No és una música que necessàriament faci cap distinció
ni d'edat ni de grup social,
o sigui, per la gent jove pot ser música de marxa i música divertida,
igual que per la gent gran pot ser música evocadora d'altres temps,
o sigui, que està saníssim, vaja.
Doncs, Francesc, ens quedem amb aquest missatge.
Gràcies per atendre'ns uns minutets per telèfon.
I, en fi, encara que no puguis disfrutar aquest cap de setmana
d'aquesta edició del Dixi,
t'esperem un altre any, eh?
Molt bé, Francesc, doncs a disfrutar.
Gràcies.
Gràcies, bon dia.