Ramon Solsona, molt bon dia.
Molt bon dia.
Benvingut. Primer que tot per aquells que no viuen a Barcelona,
que són molts, tot i que de vegades hi ha qui oblidar.
I tant.
Què és la línia blava?
Parlem des del punt de vista estricte, no com a títol de la seu llibre.
Sí, la línia blava és una de les línies de metro de Barcelona.
Hi ha la vermella, la groga, la verda...
I la blava és una que casualment és la que agafo més
perquè em queda força a prop de casa meva.
No és casualitat, doncs, que totes aquestes històries,
tots aquests personatges transitin per aquesta línia blava
perquè vostè, per la seva trajectòria i la seva manera de fer,
escriu, sobretot, és una mena de cronista de la quotidianitat
que transforma en un relat, no?
Fins a cert punt.
Almenys en aquesta novel·la, fins a cert punt.
Evidentment, línia blava és una novel·la de gent
que agafa el metro, que comença a la primera parada
de la línia blava a Horta, s'acaba a l'última, a Cornellà,
i hi ha com uns ulls.
No es diu qui és, ni si és home, ni si és dona, ni per què, ni què fa.
Algú que va mirant allò que fem tots,
mirant, observant, tafanejant, diguem, la paraula,
escoltant converses...
Però no és tant la gent que tu veus de debò,
sinó que són situacions, persones que has anat elaborant
i que és cert que les has posat en el metro per donar-hi joc literari
i és cert que tenen molt de quotidianitat,
però és la mateixa quotidianitat que té les persones
amb qui tu et creus pel carrer,
les persones amb qui comparteixes la terrassa d'un restaurant
o la platja quan hi ha una circumstància quotidiana.
Però tots tenen alguna cosa d'excepcionalitat,
tots els personatges.
Home, de fet, qui no ha jugat alguna vegada
allò d'estar esperant algú i mirar la gent
a imaginar-li una vida i atorgar-li una sèrie de qualitats,
de virtuts, a fantasejar al voltant d'aquella persona.
I tant.
Va una mica en aquest sentit, no?
Totalment, totalment, totalment.
A més a més, estic descobrint que anava a dir
un grup molt ampli de metròfils,
perquè hi ha molta gent que em diu
escolta, em pensava que només ho feia jo.
I dius, no, no, això va amb la naturalesa humana.
Tu quan estàs en un restaurant i veus a la taula del costat
o això, t'hi fixes, xafardeges, escoltes,
et fas una composició de lloc que moltes vegades és equivocada.
Però tu et fas la teva pel·lícula,
això que diem de fer-nos la pel·lícula.
Sí, sí.
Doncs jo he jugat a això, a dir, observar,
mirar atentament i a partir d'aquí imaginar.
El que passa és que la diferència entre una persona,
diríem, normal, que no té una ambició literària
i el mateix escriptor, és que l'escriptor tot això ho reelabora.
Aquesta fantasia la trava amb altres històries,
l'elabora a casa amb documentació, etcètera,
i aquesta és la diferència.
Però això, de totes maneres, jo pel to,
que no he llegit el llibre en la seva totalitat,
però una miqueta el to, em penso que sí que l'he agafat,
a mi em dóna la sensació que, tot i que aquesta mirada
de tot l'entorn, no el posa en un pla de superioritat,
aquí a l'autor, en aquest cas el Ramon.
No, no ho mira des d'una talaia privilegiada,
mira els pobres mortals que passegen al meu voltant,
jo moc aquestes peces, sinó tot el contrari,
hi ha una gran complicitat entre el mateix autor
i aquests personatges que transiten per la línia d'on.
Sí, a veure, l'autor Ramon Solsonant no hi és
o no hauria de ser-hi, en absolut.
Hi ha uns ulls que miren,
hi ha una que està posada en segona persona.
Mires, veus, que crec que és l'actitud
del que jo he vingut en tren a Tarragona.
i què he fet? Doncs accepta les trucades dels mòbils
que són odioses i no m'interessen gens,
el que són converses, el que són els altres...
I parar l'orella també ho fem molt.
Parar l'orella, i tant.
No només mirar, sinó intentar...
Però accepta el mòbil, el mòbil no el suporto.
Però les converses, diríem, agafades al vol,
doncs sí, perquè realment ens interessa
el misteri de l'altre.
L'altre sempre és un misteri.
I tot misteri està carregat de literatura,
de novel·la.
Aleshores, sempre ens interessa saber
els veïns nous que tenim a sobre,
al replà, a sota.
Voldríem saber qui són, com són, d'on venen,
si estan casats, si no estan casats,
de què treballen.
I voldríem saber-ho tot de tothom.
Aleshores, la línia blava és
reconstruir un món, que és aquest món
callat, silenciós,
perquè en el metro no ens diem res,
tots som estranys,
però a més a més en una ciutat,
Barcelona més encara,
doncs és com aspre de relacions.
I es tracta de dir,
aquesta situació de relacions
curtes, 10 minuts, 15 minuts,
30 minuts que podem coexistir,
dotar-les de contingut biogràfic,
quan en realitat és de silenci,
només se sent el soroll del metro.
I ara penso que hi ha grans històries
de la literatura,
també del cinema,
però ara penso en les de la literatura,
que han aportat en relacions
extraordinàries,
en un tren, per exemple,
són llant clàssics
d'històries.
La història sempre entre persones
desconegudes,
entre persones que en un instant
troben una profunditat
i una empatia extraordinària,
que no trobaríem en persones
amb les que han conviscut
moltíssims anys.
Per què es dona aquest fenomen
de trobar-nos familiarment
davant d'un estrany
d'aquesta manera?
A veure,
jo crec que això
tenim sempre al damunt
una certa predisposició
a la sorpresa,
a l'atzar.
Jo l'atzar el subratllo molt.
El va subratllar molt
a la primera novel·la,
Figures de Clidoscopi,
i aquí també,
perquè aquests personatges
no són històries paral·leles,
independents,
com contes
que podrien ser separats.
Això podria ser
la història d'aquest,
de l'altre,
del que toca,
l'acordió,
el metro,
tot això,
podria ser això,
però no ho és.
Són històries que,
a més a més,
es trenen,
de trenar-se,
de trena.
S'acosten,
s'allunyen,
es toquen,
però gairebé mai,
algunes vegades sí,
però gairebé mai,
els mateixos protagonistes
són conscients
de les històries
que es toquen.
Sinó que
és l'atzar
que els ha ajuntat
i és el lector
el que ho domina tot
i veu,
fixa't,
aquests es toquen,
s'han tocat,
o es tocaran en el futur,
perquè la persona
que fa de Déu
i juga
a inventar-se vides
es pot inventar el present,
el passat,
també el futur.
Exacte.
Per fer tot aquest entrellat
s'ha de dominar
la tècnica literària
per posar-li fàcil
al lector.
Jo puc explicar
els grans esforços
que he fet,
fins al punt
que he acabat
molt cansat
d'escriure aquesta novel·la,
molt cansat,
els grans esforços
que he fet
per no complicar-li
la vida al lector.
Jo me l'he complicat
de parell, diríem.
Els lectors ho agraïm moltíssim,
això, eh?
Saps què passa?
No tots els autors
ho fan.
A veure,
has de trobar
un punt d'equilibri,
perquè si tu vols
fer un món d'històries,
aquí hi ha 14 línies argumentals,
línies argumentals,
algunes de les quals
tenen dos protagonistes,
per tant, diríem,
aquí hi ha molta història.
Jo he volgut posar
molta història,
molta,
però el que no pots fer
i barrejar-la,
a més a més,
que és com passa la vida
en un transport col·lectiu,
les històries estan allà,
presents, barrejades,
però la gent puja a baixa
i, per tant,
desapareix,
n'entren de noves
i no volia provocar un caos
i que el lector digués
m'he perdut
i ara ja no sé qui és aquest,
ara ja hi ha
i he fet servir
una sèrie de tècniques,
diríem,
o de recursos
narratius,
estructurals,
estilístics,
per ajudar
a seguir
un, potser,
el més important
és tensar les històries,
que siguin històries
que,
tot i que parteixen de gent
aparentment,
doncs molt anònima,
molt quotidiana,
tenen una singularitat
que les destaca
i que fa que el lector
vulgui saber
com acaben,
saber on desemboquen.
Aquesta és la meva intenció,
després els lectors
són molt lliures,
de dir si ho he aconseguit o no.
la banda de la línia blava,
que és el llibre que ens ocupa,
allò mirant una miqueta,
tafanejant,
en la biografia,
i l'obra de Ramon Solsona,
jo per aquí he llegit una cosa
que m'ha agradat,
és una frase molt senzilla,
però m'ha agradat
perquè diu que tothom
porta una novel·la a dintre.
En el fons tots
ho creiem, això.
Minim una, eh?
Minim una.
Minim una.
Minim una.
Fins i tot.
Jo crec que això
tots ho creiem.
I tant.
Expliques la meva vida.
Quantes persones
no hem sentit dir això, no?
I tant, i tant, i tant, i tant, i tant.
El que passa és que
en la novel·la comença amb dues cites,
una de Virginia Woolf
i l'altra d'Augusto Monterroso.
La d'Augusto Monterroso
diu alguna cosa així com
la realitat nos proporciona
los asuntos a montones,
que és com un árbol
que con solo sacudirlo
caen los asuntos a montones.
Però diu una altra cosa,
que és veritat,
la realitat et proporciona
tant material,
però diu una altra cosa,
solo el artista
logra infundir les vidas.
És a dir,
l'elaboració artística.
No n'hi ha prou
en dir, escolta,
aquesta persona té una vida de novel·la.
Sí, però llavors
tu l'has de novel·lar,
l'has d'explicar,
has de fer servir recursos.
Però és cert
que fins i tot
jo vaig posar una persona
que té un ofici
el més humil del metro,
que aquí no he posat la paraula,
però jo sé què se'n diu,
el Candilero.
És un home
que camina solitàriament
de fer un recorregut
d'unes quantes estacions
a la nit
quan no hi ha servei
i només amb una llanterna
i una clau anglesa
va repassant
que no hi hagi cap incidència
a la via,
al cable,
i ja està.
És l'ofici
més senzillet.
Doncs fins i tot
aquest he intentat donar-li
una vida
que se surt
del normal.
tothom té
mínim una novel·la
i la feina
del novel·lista
és trobar-la
i és clar,
llavors necessites...
És com un diabà tan brut,
no?
Que has d'anar polint,
polint, polint
i trobar aquella joia.
Pensa que
els novel·listes
tenim
moltes coses
que ens fan pensar
aquí hi ha història,
aquí hi ha això,
però en desestimes
el 90,
el 95%
o el 99%
perquè no li trobes el què,
perquè no hi connectes,
perquè no saps com,
perquè
fins i tot
dedicant-hi moltes hores
no acabes de trobar-hi
la velocitat de creuer
o la forma de novel·la.
Jo si no la veig clara
una novel·la
no l'escric,
evidentment.
El Ramon Solsona
diu coses que
jo,
és una opinió personal
pel que he llegit,
creen una...
apropen molt
a la gent
en el sentit
que diu coses
com que jo no els portaria
a cap selva amazònica,
no els faré viure
unes aventures trepidants
en pla Indiana Jones
com aquell que diu,
però sí que puc parlar
d'aquest atzar
que esmentava,
d'aquestes sorpreses
que ens pot donar la vida
en qualsevol moment,
i que poc o molt
tots vivim esperant-les, no?
Sí.
Mira,
fora una cosa
que no acostumo a fer,
totes les històries
que explico aquí
estan conduïdes
cap a un lloc
i jo vull que el lector
desitgi saber
cap a on van.
Diré una cosa
que no acostumo a explicar
quines històries hi ha,
però dius
jo no portaré el lector
a una selva amazònica
que és una frase
que he dit
més d'una vegada
a la meva vida,
però en canvi
una de les històries
passa en un poble
remot de Quènia
al mig d'un lloc
molt desèrtic
tocant el llac Turkana,
que és un llac salat
i ple de cocodrils,
vull dir que és un llac
on la vida...
Posats un paisatge
exòtic
i cal més que trobi, no?
Una de les històries
parteix d'un fet real.
Un amic meu
visitant un poblat
que es diu
Loi Angalani,
un poblat
autènticament miserable
que els han de donar
el menjar
amb avionetes
de l'ONU
perquè s'han quedat
la sequera,
els ha matat el bestiar,
els ha matat les plantes,
tot,
doncs una nena
l'anava seguint
pel poblat
i arriben turistes,
no sé,
cada tant en tant
i això,
gira
i li diu
Què vols?
Pensant-se
que li demanava
el que demanen
els nens d'allà,
que és carmels,
xiclets,
llapis,
cosetes d'aquestes,
diu
Que em paguis l'escola.
Diu
Què?
Diu
Sí,
vull que em paguis l'escola,
però aquí hi ha una escola.
Sí,
però és que els missioners
no et deixen entrar
si no tens una bata
i la bata val uns diners
que no tinc,
no,
té molt poca gent
perquè
aquesta nena tenia 9 anys,
aquest amic meu,
ara que em sembla
que aquesta nena té 20 o 21 anys,
li continua pagant els estudis.
És a dir,
aquest atzar,
aquest atzar que deies...
És una història
extraordinària.
A veure,
jo l'he modificada
i diríem sobretot
la part última
de quan la noia
ja és més gran
i arriba als estudis superiors
l'he afabulada
completament, no?
Això que agraeix el lector.
Sí, sí,
però en canvi
hi ha històries
que totes és afabulació
o bàsicament
o es té una mica
d'aquí o d'allà.
I aquesta,
que és la que té
més part real,
parteix
d'un fet autèntic
d'una nena
que pràcticament
li va tocar la loteria
triant aquell blanc
que visitava
i no un altre.
Va ser una qüestió
del moment,
un fragment de segon.
Li va canviar la vida.
Actualment està
a la Universitat de Nairobi.
I això en el fons
és el que jo dèiem abans.
No ho desitgem tots?
Que passi alguna cosa
a les nostres vides
en aquest sentit?
Desitgem que passi
alguna cosa bona.
Bona, naturalment.
Però la vida
reparteix aquest atzar
d'una manera
desigual i cruel.
reparteix els premis
i els mastegots
d'una manera injusta.
Perquè hi ha gent
que no rep premis,
però a més a més
rep un mastegot
rere l'altre.
D'una manera injusta.
La saviesa popular
no en sap molt,
que diu allò de
les desgràcies
no venen soles,
després d'una bona
ve un altre pitjor.
És a dir,
que la saviesa popular
està plena
d'aquesta experiència vital
i aquest concepte
que és universal,
a més a més.
Sí, sí.
I en aquest sentit
la novel·la,
com que és d'algú
que juga a ser Déu
i a repartir la sort,
doncs la reparteix
amb una certa mala llet.
La persona
que reparteix
els papers
de dir,
juga una mica
a la novel·leria,
com que coneix
el passat,
el present
i el futur,
doncs el futur
de dir,
tu acabaràs així,
tu acabaràs
d'aquesta manera,
tu acabaràs...
I clar,
això moltes vegades
és dur.
Per l'autor,
de totes maneres,
és un privilegi
decidir sobre la vida
dels altres en el pla
de la ficció,
evidentment,
però això de decidir
qui ha de viure
i qui ha de morir
ha de proporcionar
un plaer.
Tu traslladaré
a un altre terreny
que m'interessa molt,
no tant en el terreny
de decidir,
que sí que és cert,
és a dir,
tu ets el Déu
omnipotent,
però sí que
vindico molt
aquestes dues coses
que són molt,
molt, molt al fons
de la novel·la
i que en el fons
és un plantejament
molt senzill,
que és, diguem,
un elogi de la imaginació.
Jo voldria que la gent,
jo voldria ajudar
a estimular la imaginació.
Em sento un privilegiat
perquè faig servir
la imaginació
com a eina
de treball
i cada vegada més
i també
la fabulació.
És a dir,
tots sabem
que la persona
que explica històries
és un mentider.
Totes les persones
que vas entrevistant
que escrivim novel·les
som uns embosteros,
ja ho sabem.
Jo sí que voldria dir,
a veure,
nosaltres som uns mentiders
i fem servir
molt la imaginació.
Però no us penseu
que és una exclusiva
dels escriptors
i dels novel·listes.
Deixeu-vos anar,
favoleu,
imagineu,
no us freneu
quan viatgeu
en un transport col·lectiu,
quan aneu pel carrer,
quan estigueu asseguts
a la consulta del seguro,
allò,
esperant el número.
Deixeu-vos anar.
Això és una activitat cerebral
que és gairebé
com física,
que t'unifica.
És bo estimular la imaginació.
Aquí no tenim metro,
però és igual,
tenim moltes ocasions
per favolar també.
I tant!
Som humans, no?
Com en aquesta línia blava.
Aquests dies
els autors catalans
estan amunt i avall
presentant els seus llibres
per la proximitat
de Sant Jordi,
evidentment.
Això és només un escalfament,
el millor està per vindre,
que deia aquell, no?
Com ho porten això
els escriptors?
En aquest cas,
el Ramon Sulsona,
com ho porta?
Mira,
jo em sotmeto
sense protestar
aquesta roda
de promocions
i això
perquè em sembla bé.
Per exemple,
sincerament,
jo estic agraït
a estar aquí
a parlar del llibre.
Si això,
la causa és Sant Jordi
o no és Sant Jordi,
no ho sé,
però està bé
i aleshores
no pots rondinar.
El que ja
portes més malament
és que Sant Jordi
o les vendes
es converteixin
en una mena
de que tots hi val,
tots competim amb tots.
jo no vull competir
amb ningú,
t'ho prometo,
és a dir,
precisament en aquesta temporada
estan sortint
una sèrie de llibres
d'autors,
alguns dels quals
conec
i els respecto molt
i els estimo molt
i no tinc cap ganes
de competir amb ells.
Si em diuen
que aquest ha venut
més que tu,
doncs fantàstic,
la competitivitat
això sí que ho porto malament.
Clar,
hi ha tot un col·lectiu
de lectors
que esperen
la proximitat
de Sant Jordi
per veure les novetats
que hi ha al mercat
perquè evidentment
les editorials van marcant
el ritme
de com han d'anar sortint
les noves creacions
dels nostres autors.
El que és desitjable
és que després del 23 d'abril
els llibres continuïn
els aparadors
i els prestatges
perquè els puguem continuar
consultant,
comprant, etcètera.
Els llibretes et diuen
que és impossible
perquè els cauen al damunt
i els aparadors
es venen per metres
com aquí que jo.
Ja t'entenc, sí, sí, sí.
Però de vegades
no entrarem
en aquesta dinàmica
però realment
és complicat.
Aquesta paranoia
no tant la compra
o la venda
sinó la lectura.
És a dir,
pot haver-hi
una lectura continuada
al llarg de l'any
i crec que tots
estaríem contents.
El que passa
que jo ara penso
que l'oferta de lleure,
l'oferta cultural
de les ciutats
cada dia és més àmplia
coincideixen
moltes activitats
al mateix dia,
no sempre
les presentacions
dels llibres
van totes aquelles persones
que haurien d'anar-hi
probablement
però tot i així
permet que l'autor
tingui un cert contacte
amb el lector
i per Sant Jordi també
malgrat les multituds
de persones.
Què passa
quan un autor
es troba cara a cara
amb el seu lector?
Mira,
ara mateix
hem passat
la setmana
del llibre català.
Jo he anat
a signar
a Barcelona,
vaig anar-hi un dia
i els lectors
no existeixen
perquè tu no els coneixes
però en canvi
de tant en tant
se te n'acosta algun
persones que no coneixes
de res
i et diu
ah mira
es treta un llibre nou
i els hi preguntes
que n'has llegit
algun altre de meu
i et trobes gent
que els ha llegit tots.
aleshores
per mi
el més important
és
de mica en mica
et vas fent
uns lectors
fidels
no decebre
aquests lectors
per mi és fonamental
i influencia una mica
en l'obra posterior
de l'autor
els comentaris
que li fan
els seus lectors
de les seves obres?
no tant
perquè
els lectors
generalment
acostumen a ser gent
una mica
que ja estan entregats
aquests
els que tu ja tens
no decebre
aquests
per mi és important
ampliar-ho
fantàstic
a més a més
d'aquests
en vull tenir
d'altres
però gent
que ja t'ha seguit
que està esperant
coses que treus
que parles amb ells
i notes que coneixen
molt bé
el que has escrit
és una injecció
de pam tomàquet
alguns en dirien
d'adrenalina
digue-li com vulguis
però que et responsabilitza
i dius
escolta
no en parleu
de bestsellers
de competir
aquest amb l'altre
parleu de dir
tens uns lectors
que t'aprecien
almenys aquests
que et continuin apreciant
per tant
només que sigui per ells
i cadascú té els seus
un en tindrà 24
l'altre tindrà 24.000
però almenys aquests
que tens
cuida'ls
perquè és un patrimoni
invisible
que tu no saps
que existeixen
però existeixen
amb tota seguretat
deixem el mercat
per a aquells
que s'hi dediquen
quan s'acosti Sant Jordi
ja farem les taules rodones
i tot allò que s'ha de fer
amb llibreters
amb editors
i nosaltres continuem
elaborant la nostra llista
particular
del matí de Tarragona Ràdio
amb títols
amb autors
que passen per la nostra ciutat
i que ens agrada molt
conèixer-los
és el cas del Ramon Solsona
que ha presentat aquí a Tarragona
La Línia Blava
un llibre més que recomanable
Ramon, gràcies per venir
molta sort
i molt d'èxit
Moltes gràcies a vosaltres