D'aquí a dos minuts serà un quart de dotze del matí.
Si fa una estona érem a Reus, però parlàvem de Reus i des de Reus
en conversa amb la regidora de...
en la presentació de la Patrona Municipal de Turisme de Reus,
en Teresa Pallarès.
Ara fa una estona estàvem parlant aquí fora del micròfon
de la Conca de Barberà.
Estàvem parlant d'alguns llocs de la Conca
i és que el nostre següent convidat és fill d'allà,
fill d'un poble que es diu Santa Coloma de Carau.
Francesc Valls Calçada, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Els de la Santa Coloma em renyaran perquè és coincident de la Sagarra.
però tampoc de la Sagarra de Lleida,
sinó d'una altra comarca que no està reconeguda.
Això de virtual allà dirien que no.
Però allà es parla el Xipella o no?
Teòricament, jo encara he sentit parlar gent amb Xipella,
gent gran, pagesos, però amb el Xipella no sé si es parla enlloc.
Però està dintre de la línia del Xipella.
Jo recordo un senyor gran quan era petit que es deia Magí Santos,
que deia la Cadiri i tot això.
Però és l'anècdota.
La gent parla un català occidental normalíssim.
No se'n troben gaire de Xipelles.
Jo en conec un, eh?
Sí?
I és jove, eh?
Ah, sí?
I fa aquestes cunyes amb la Sís.
Però que fa militància o què?
És pagès.
És pagès.
Deu ser d'un lloc remot, eh?
Molt remot.
Deu ser d'un poble d'allà de la Conca.
Doncs això és cert, no?
Que la proximitat de la Sagarra hi ha molts que senten Sagarrencs,
que són de la Conca, de la Conca estricta fins i tot,
i se senten Sagarrencs.
Bé, el que passa a Santa Coloma és que té la suficient entitat
com per ser capital de comarca
i sempre ho ha reivindicat, sempre.
I està entre la noia, la Sagarra i la Conca.
I la gent d'allà, paisagísticament, històricament i econòmicament,
no senten cap de les tres.
I quan el senyor Pau Vila va haver de dividir les comarques
i fer-les fent les típiques preguntes que feien,
on es considera, etcètera, etcètera,
doncs va haver de fer alguna trampeta perquè hi havia comarques petitones
que no cabien enlloc i suposo que devien fer allò de...
llimar, serrar i encaixar.
És un lloc que té un gran potencial paisagístic.
És un lloc molt maco de veure, que entra molt bé per la vista,
que s'hi poden fer llargues estades i són agradables.
No sé si això, a front tòpic, eh?
Inspira, en certa manera, un poeta.
Sí, però et diré dues coses.
La meva poesia potser és més...
No m'agrada la paraula que diré, eh?
Fins i tot la desautoritzaria, però...
Antibalicista.
Ideològica, diguem-ne.
Fins i tot quan parlo de paisatges.
El que passa és que el meu paisatge natural...
He tingut un tripartit.
Per una banda és la Tarragona i el mar,
per l'altra banda les meves arrels de la Conca.
Jo porto més anys de Tarragona que la Conca,
que és allà on vaig néixer.
La Conca Sagarra, Sagarra Tarragonina,
o Baixa Sagarra, digui-li com vulguis.
Però després tinc un peu al priorat.
Aleshores, els tres llocs m'agraden molt
i els tres paisatges m'agraden molt.
A la Conca, amb un pintor molt bo de Barcelona
que es diu Ignasi Reventós,
vam fer una exposició conjunta.
Ell va pintar uns paisatges preciosos,
del blat, dels camps oberts,
del fred, de l'hivern, de l'estiu i de la primavera,
i jo li vaig posar lletres.
Això per respondre una mica a la pregunta que sí,
que el paisatge sí que pot inspirar.
En tot cas, no sempre és el paisatge.
A mi sempre no em deixa de sorprendre
l'activitat cultural que acostuma a haver-hi,
no en tots, però en molts d'aquests pobles
que estiguen per pobles petits,
de vegades aïllats del que entenem,
per exemple, Santa Colomà està lluny
una mica de tot, no?
I en canvi, hi ha aquest brugit cultural,
hi ha molta activitat cultural, no?
Sí, sí.
I de fet, inclús hi ha una capacitat associativa
molt interessant perquè hi ha activitat cultural.
Per exemple, hi ha un Orfeó
que, per cert, d'un poble com és Santa Coloma,
que arriba justament als 3.000 habitants,
doncs és prou bo com per sortir per la televisió sovint, no?
Això és sorprenent, no?
Dius, com pot ser que hi hagi una qualitat musical
amb tan pocs habitants,
però és que allà hi pots trobar un pagès
o un senyor que cuida porcs,
que quan va al vespre a casa seva...
I consti que jo no soc de pagès, eh?
Jo soc de Santa Coloma,
però no sé distingir entre l'Ordi i el Blat.
No el sé distingir tot i haver viscut la meva infantesa allà.
Pots trobar un senyor pagès
que la millor quan arriba a casa seva toca l'Harmònium, eh?
Vull dir, que això és una mica sorprenent, també.
De Santa Coloma,
Sant Valentí Miseratge,
director del Pontifici Institut de Música Sacra de Roma,
és colomí com tu.
No, no és colomí.
Jo no l'he rebat a conèixer el dia que vam presentar,
que es va estrenar l'himne Queresos,
que el va composar ell,
el vaig conèixer,
però ell no és colomí, eh?
No sé d'on és,
però colomí no és.
En aquest llibre, com qui cuja la gabardina de la mort,
que no ho havíem dit, però s'ho perdés la conversa d'avui,
que és aquí perquè avui es presenta aquest llibre aquí a Tarragona,
concretament al Museu d'Art Modern de Tarragona,
aquest llibre que es diu Com qui cuja la gabardina de la mort.
En aquest llibre, al final recuperes,
hi ha una recuperació d'un rescat,
diguem-ne, del poema Queresos a poble meu.
Sí, perquè t'explicaré.
Fa l'any 78, em sembla que era,
que em van venir a trobar,
jo era molt jovenet, més que ara,
em van venir a trobar,
si volia posar la lletra
amb un poema que havia de fer aquest senyor,
Museu Valentí Miseracs,
que resulta que avui dia
és la màxima autoritat mundial en música sacra.
Al qual cosa és sorprenent,
que un poeta, diguem-ne com jo,
pugui tenir la sort de ser musicat
per un músic d'aquesta categoria reconeguda
a nivell universal.
Més quan ell és catòlic, apostòlic, romà,
i jo entraré al cel
per les influències que tinc dels amics.
Vull dir que,
sense arribar a dir res més.
La qüestió és entrar-hi.
La qüestió és tenir allà un passe, no?
I, no,
quan vam estrenar això,
doncs, l'any 78,
era un poema que ja parlava de pau.
L'any passat es va parlar molt de la guerra.
Parlar de la guerra, o de les guerres,
és parlar de la pau.
I l'Orfeu de Santa Coloma
va fer una restrena d'aquest himne,
aprofitant que mossèn Martí Miseracs,
Valentí Miseracs,
l'havia musicat
per música instrumental, no?
Aleshores,
m'ha vaig adonar
que era molt adient,
que no havia caducat,
i, per tant,
jo l'hi he volgut incloure
en aquest llibre,
que és un llibre construït
durant,
mentre es va gestar,
la campanya de la guerra,
i quan ja va esclatar,
jo encara l'estava escrivint,
i, en canvi,
el que era Sos Poblenmeus
és de l'any 78.
Però al recuperar-lo
vaig veure
que no havia perdut gens
l'actualitat.
A l'entrada del llibre
de l'obertura
parles una altra garnica.
Sí.
A què te refereixes?
Bé,
el Pablo Ruiz Picasso,
el govern de la República Espanyola,
li encarrega
en un moment determinat
que pinti
un quadre alegòric
de la guerra,
del que està patint
el poble espanyol,
la dona,
el cavall, etcètera,
tots han vist el garnica,
el colom, etcètera,
etcètera.
I aquest quadre
es converteix
en emblemàtic
contra la guerra
i referent
de la guerra espanyola.
Aleshores,
jo salvo
amb totes les distàncies
i amb tota la modèstia,
vull fer una altra garnica,
però no de la guerra espanyola,
sinó de la guerra
en majúscula
en general,
de totes les guerres.
I per què ho faig,
això?
Primera,
perquè sento el mateix
que sent moltíssima gent.
Amb això
no em faig protagonista
de res,
sinó que sento
el que sent moltíssima gent
del carrer
que quan veuen la violència
que s'està generant
a vegades
molt gratuïtament
i que és una qüestió
que ve de segles
i que sembla
que no tingui turador,
encara que cada vegada...
És veritat
que els últims
50-100 anys
han aparegut
grans pacifistes
o intel·lectuals
que han parlat,
han reflexionat
sobre la violència.
La veritat
és que
la raça humana,
com diria
l'Eudald Carbonell,
encara no és humana.
Vull dir,
ens estem humanitzant,
però costa una mica.
I d'alguna manera
jo crec que
és la meva petita,
modesta
i humil contribució
amb tot això.
Hi ha moltes guerres
que estan vigents,
que no surtin
als diaris,
però estem d'acord
que segons que ens digui
els diaris
fa angúnia.
Sí.
Fa angúnia
per el que surt
dels diaris,
per aquestes guerres.
Desgràcies,
vull dir,
perquè
el cap i la fi
són desgràcies,
personal sobretot,
i de persones
que no tenen cap culpa
i que són les que acaben
pagant el pato.
Et sembla que escoltem
un fragment del llibre
que s'agrada
la nostra companya
Cinta Olivan?
L'escoltem.
El tren fugia
seguint el rastre del vent.
Vers un país
de pomes
i nens orfes
calia córrer
per no perdre'l,
per no fer malbé
l'esperança,
i t'afanyaves
lleugera
per avingudes de sal
on els homes
i les dones
sospiraven
per una aposta de sol.
Caram,
la Cinta,
encara l'ha millorat.
La millorat?
Que fa una bona veu,
eh?
T'està escoltant, eh?
La música i tot, eh?
La normal bona Cinta, eh?
No sé si està escoltant,
perquè la la xebre
darrere els vidres
sí que està escoltant.
S'amaga, però s'amaga.
Molt bé, gràcies, eh?
Mira, ens està mirant.
M'agrada molt, sí, de veritat.
Com Quicús,
la Gabardina de la mort,
aquest vespre
al Museu d'Art Modern
hi haurà diferents
persones allà, doncs,
per exemple,
el Joan Reig de l'Espets,
que llegirà algun de fer més,
no?
Farà madres que fer la Cinta,
però en veu masculina.
Sí, de fet,
el que farà el Joan Reig,
no ho sé,
perquè el Joan
és bastant imprevisible,
jo la vaig demanar,
em feia molta il·lusió
que em presentés
el llibre,
perquè
som vells coneguts
d'una afició
que és els cavalls.
El Joan Reig?
Sí,
però tampoc és que fóssim
allò carn i ongla,
sinó que ens anàvem trobant
amb els anys,
Tarragona és molt petit,
i caram,
el Joan és una persona
que també
té una sensibilitat
i
que em consta
que ha fet alguna lletra,
per tant,
ens podem considerar col·legues.
I mira,
li vaig demanar
i estic molt content.
Ell diu que vol llegir.
Perfecte.
Benvingut serà.
De fet,
jo intento,
quan faig una presentació,
involucrar moltíssima gent,
perquè
suposo que
és perquè en el fons
sóc una mica tímid
i penso que
si vas ben acompanyat,
doncs mira,
allà un no abarca una,
abarca l'altra.
Per això,
el Joan Reig
farà la lectura,
però a més a més ja
és la segona vegada
que ho fem,
fem una pel·lícula.
Això de pel·lícula
és per no dir
clip.
Videolit,
no el que es diu ara?
Sí,
és que el videolit seria
dos minuts
i com que és més llarg,
aleshores...
Quant dura?
Quan dura?
13 minuts.
13 minuts.
No arriba als 13,
però l'altre que vam fer
va arribar,
passava més de mitja hora
i hem de buscar
que el format també sigui
que la gent,
si parla un,
si llegeix l'altre
i es veu la pel·lícula,
doncs que tothom pugui
anar a sopar a temps
a casa,
perquè si no després
també es pot allargar,
no?
i per això
hem fet
allò una miqueta
uns quants poemes
seleccionats.
És una versió
que fa
el Josep Maria Pagès
del llibre
i és una versió
lliure
i després
el Pere Espanyol
fa
les il·lustracions.
El Pere Espanyol
és un artista
de Terreglí
que ha il·lustrat
molts llibres
i que
a mi em feia molta il·lusió
col·laborar amb ell
perquè m'agradava
el que feia
i crec que
en aquest cas
la seva obra
no s'hi desdiu gens
amb el llibre
sinó tot el contrari.
I després ja
per acabar-ho d'afegir,
perquè va d'arredonir
tot aquest equipet de gent,
també s'ha de dir
que la portada
l'ha fet
el Lluís Miquel Prats.
És una fotografia
de l'església
vella de Corbera
amb trets de bala
perquè
tot i que he dit
que és contra
totes les guerres
no podem oblidar
que nosaltres
també n'hem tingut una
que ens ha marcat
que l'hem de superar,
que l'hem superat
però que forma part
de la nostra història.
I aleshores
també dóna poètica
aquesta portada
amb aquesta fotografia
de Lluís Miquel Prats.
Els habitants d'Urbs
tan sols eren
maniquís de plàstic,
recoberts de carn
i velles glòries,
tatuades a la pell,
només eren
autòmates anònims
a tocs de campana,
programats per obeir
les consignes
del senyor de la força,
ensinistrats
per cobrar
la nòmina
dels mortals.
Genial, eh?
La cinta és que...
Ens porta cap a un altre...
Sí, sí.
Un altre lloc,
diferent de...
És que té la veu molt maca,
a més a més.
Sí, és cert,
té una bona veu.
Francesc,
com es fa per arribar
a això que ha pogut escoltar?
És a dir,
fins a arribar a aquest poema,
com va el procés
d'estil·lació,
per dir-ho així?
S'ha de fer molta selecció?
Com s'arriba
a comprimir
en poques paraules
allò que un sent,
allò que un veu,
no sé,
aquesta realitat
que pot copsar?
Osti,
m'agradaria saber-te
respondre aquesta pregunta.
Com es fa un poeta?
Doncs no ho sé,
tu.
La veritat,
per fer poesia,
per llegir poesia,
per gaudir poesia,
també necessites
una mica
l'esperit contemplatiu.
O sigui,
a vegades la vida moderna,
les presses i l'estrès
no ens ajuden massa.
I jo confesso
que fins al moment
de l'entrevista
avui porto un dia
que dius,
escolta'm,
mai de bòlit.
Però jo crec
que la poesia
està en molts llocs
i la sensibilitat
per percebre-la
també.
A vegades,
en un anunci
de televisió
hi ha poesia
o en una rialla
d'una noia
que et pots trobar
al metro
o en un núvol
o en una pel·lícula
i això és una cosa
que tu perceps
i una altra cosa
és que a més a més
tu la processes
i la vols donar
i com que tothom,
jo crec que
els humans
ens distingim
de la resta dels animals
que no són racionals
però que necessitem
d'alguna manera
sublimar
els nostres sentiments.
Hi ha qui ho fa
consumint
art,
música
i hi ha qui ho fa
amb la necessitat
d'expressar
i de dir alguna cosa.
En el meu cas
és escriure.
Si no hagués pogut escriure
potser hauria pintat
o potser hauria
fet una altra cosa.
Hi ha gent
que potser no ho necessita fer
però en canvi
no hi ha ningú
que decide consumir això.
O mires
o mires una pel·lícula
o llegeixes un llibre
o escoltes
una música
et pot agradar
o pot ser més bona
o no tan bona
més evolucionada
o menys evolucionada
però
d'alguna manera
fins i tot
el més
baix
per dir-ho
d'una manera
vulgar
està molt evolucionat
com a raça humana
en aquest aspecte
més que amb el tema
de la violència
amb el tema de la violència
ens falta més.
I una altra cosa
també és veritat
que la poesia
i la música
i les altres arts
ens fan pujar a l'esperit
i ens fan anar pujant
al nivell
que a vegades
jo penso que
els últims anys
per una sèrie de raons
que potser són
els mitjans de comunicació
en general
i la societat en general
hem anat abaixant
el nivell
en moltes històries.
Com Kikus
La gabardina de la mort
un llibre que es presenta avui
al Museu d'Art Modern
de Tarragona
que té una relació
amb altres dos títols
de Francesc Baix Calçada
anteriors
un és tot és lleuger
i l'altre nissaga dels ningú
forma part d'aquesta trilogia
en certa manera
o no necessàriament
com...
Aviam, quan jo escric
no em plantejo
fer una trilogia
almenys quan faig poesia
avui ho he vist escrit
després m'ho diuen a la ràdio
i m'ho dic més gent
doncs potser sí
és fàcil
etiqueta
etiqueta és fàcil
sí, sí
de fet jo volia fer
una trilogia
amb dos d'aquests llibres
i un altre tercer
o sigui
jo posaria
l'anissaga dels ningú
formalment
com a contingut
hi podria ser
però
com que forma part
d'una altra editorial
i el llibre també
amb l'editorial Silva
que no hem parlat
de l'editorial Silva
que fa molt bona feina
i que per tant
també forma part
de tota aquesta gent
que s'hauria d'anomenar
doncs
el llibre també és un objecte
i per exemple
a l'editorial Silva
fan uns objectes
literaris
que realment
els gaudeixen
no estan fets
de qualsevol manera
i
això
amb això vull dir
que
amb l'altre llibre
que no l'anissaga ningú
a l'Arola
també és perfecte
com a objecte
però vull dir que
tant el nissaga
com el totes lleuger
guarden
una línia
i potser
m'agradaria
fer una tercera
per acabar
la Rodona
i en tot plegat
Estic mort saps
l'altre llibre
molt anterior
quin vincle
hi té
aviam
Estic mort saps
l'hi té
aquest era el pirurat
no?
sí
Estic mort saps
és un error
sempre a vegades
quan parlem
amb el Carles Pastrana
que és l'altre coautor
sempre diem
que és un error
de joventut
de tota manera
si mirem
en el moment
en què es va fer
i de la manera que es va fer
va ser un error
molt ben fet
aviam
entre cometes
què vol dir?
que en aquell moment
l'edició local
publicar una novel·la
a Tarragona
era pràcticament
impossible
va tenir
molt d'èxit
es va comprar
hi havia gent
que se sabia
de memòria
capítols sencers
estudiava als col·legis
hi havia crítiques
al país
va fer pròleg
la Maria Orelé
Canmany
en aquell moment
en aquell moment
era un gran llibre
després
quan ho mires
amb la perspectiva
del temps
és un llibre
que no està malament
que no està malament
per l'edat que teníem
per l'edat que teníem
però una relació
directa
directa
la relació
és
el fet d'escriure
el fet d'escriure
i que també
hi havia una poètica
i que també hi ha un paisatge
que és el priorat
aquests paisatges
a través de la poètica
a través de les veus
de la paraula
estaran present
avui al museu d'art modern
a quina hora es fa la presentació?
a les 8 del vespre
a les 8 del vespre
tothom hi està convidat
sí, home i tant
tothom que vingui
contentíssims
que vingui
que vinguin
i agraïts
podran sentir el Joan Reig
interpretant poesia
o qui sap què
perquè
és imprevisible
potser fa una performance
en què se li talla les xolles
seria capaç
no ho crec
però per aquí no
per una altra sí
i després ve la pel·lícula
aquest de videolit
sobre el llibre
sobre com
qui cús
la gabardina de la mort
de Josep Maria Pagès
un llibre amb il·lustracions
de Pere Espanyol
i
que és un llibre
de Silva Editorials
un editorial
que ara m'ha sorprès
que també fan música
no ho sabia
ho he descobert
fa una estona
amb un CD
que teníem aquí a la casa
no ho sabia tampoc
el que passa
que quan mires la web
del Silva
dius aquesta gent
toca moltes tecles
potser sí
tenim un CD per aquí
que abans l'estàvem escoltant
Lluís
i que justament
ha sigut editorials
Francesc Baix Calçada
gràcies per acompanyar-nos
aquí a casa teva
i fins aviat
vinga gràcies a vosaltres
i sempre que vinc aquí
a Tarragona Ràdio
em sento com a casa meva
per vosaltres
que ho feu molt bé
i per la gent
que us escolta
gràcies