La una del migdia, vuit minuts, aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Demà, la novena nit del Turisme de Tarragona, que organitza el Patronat Municipal de Turisme,
ho adonarà el doctor Lluís del Clos i Soler, una personalitat, sens dubte, d'aquí de la ciutat de Tarragona,
que ha desenvolupat la seva carrera professional una mica de lluny de Tarragona,
però sempre ha mantingut aquest vincle, perquè a més a més una part de la seva família continua vivint aquí a la ciutat.
Ara, en aquests moments, el doctor del Clos es troba en una localitat de l'Alt Empordà,
imaginem que descansant, això ja forma part de la seva vida privada.
El cas és que li hem demanat, aviam si ens atendria una estoneta al telèfon,
i molt amablement ho ha fet, i el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Doctor del Clos, molt bon dia.
Bon dia.
I moltes gràcies, primer que tot, per atendre la nostra trucada, perquè sabem que aquests dies està descansant.
Bé, hem anat a Massanet de Cabrenys, que és on va néixer el meu avi paterno del Clos,
al del Clos, a visitar-ho.
De manera que sí, és un descans i a més és una oportunitat per veure d'on venim.
El fet que vostè sigui una persona prou coneguda per la seva feina en aquesta ciutat a nosaltres ens estalvia,
doncs dedica tots aquests minuts a llegir o esmentar el seu ampli currículum.
Jo no sé si té lloc vostè a les parets de casa seva per posar un altre guardó,
aquest de caràcter més ciutadà que li donaran demà.
Ah, bé, tinc totes les parets que vulgui, perquè no hi ha problema amb això.
Però ben bé, si és a dir la veritat exactament què passarà, no ho sabré fins demà a la nit, eh?
Perquè jo sé que demà a la nit és la novena nit del turisme de Tarragona,
com ha dit molt bé vostè, organitzat pel Patronat Municipal de Turisme,
i que donen un guardó, que és a mi, i tres diplomes, un a l'Hotel Canadà,
un al restaurant Piscolabis i un altre a l'Associació de Comercians de la Via T.
I és tot el que sé.
Doncs ho sap tot, ho sap tot, eh?
Què passarà tot i jo me n'entendré demà quan ho dongui, no?
Home, jo imagino que...
Perquè en detalls no en tinc cap.
No, no crec que tingui més el tema.
Algú de què m'he fet, però no sé més de què encara.
Vostè no sap què ha fet per mereixer...
No, encara no ho sé, no, jo ho sabré demà a la nit.
Exactament. Jo imagino que ha fet molt al llarg de tota la seva vida
i aquesta estimació de la ciutat, no?, que té per vostè.
Suposo, suposo, que a l'hi ha d'haver, eh?
Bona part de...
A l'hi ha d'haver, sí.
Fa molta il·lusió, sempre fa il·lusió que a un li donguin guarrons, oi?
Però ja dic, per saber exactament la raó i tot això, ho sapré demà a la nit.
Vostè ha desenvolupat la seva carrera professional pràcticament als Estats Units, no?
Sí, en la veritat és on he passat més temps, no? He passat...
O la meva família i jo han passat 45 anys als Estats Units, encara hi estem, no?
Encara vivim allí, i quatre a Inglaterra, de manera que més de la meitat de la meva vida ha sigut fora, sí.
I com va ser que va marxar? Realment en el camp de la investigació i determinades...
No, en realitat no...
O va ser per atzar?
Per atzar no, va ser perquè no em guanyava la vida a Tarragona i vaig decidir marxar.
a Entrenam, quan vaig acabar d'entrenam a Inglaterra, vaig tornar aquí, tampoc trobava la feina que volia,
i me'n vaig anar cap als Estats Units, no?
Perquè allí sí, tenia una oferta ja a fer de 3 o 4 anys, no?
Però l'estava demorant, perquè tenia ganes de quedar-me aquí, però com m'estic dient, no?
Feina pel meu ram no n'hi havia en aquell moment.
Ara sí que n'hi ha, però en aquell moment n'hi havia res.
Vostè, com dèiem, té una llarga experiència en la pràctica mèdica,
però també en la pràctica docent, acadèmica.
que ha treballat fonamentalment en temes d'oncologia,
un terreny del món de la medicina que ha evolucionat molt en els últims 10-20 anys, no?
Sí, bé, en la veritat, jo he treballat dins de l'oncologia
amb el tractament de les malalties de la dona amb radiacions, oi?
Que és el que he fet durant tots aquests anys.
Em vaig entrenar amb això a Manchester, a Inglaterra, i vaig treure els diplomes d'anglesos,
i això em va valdre que m'ofereixin una feina a Houston, a la ciutat de l'alcància d'allí,
de l'estat de Texas, i cap allà me'n vaig anar, no?
No tenia massa sortides, i em va sortir bé, oi?
Hi ha coses que surten bé a vegades, i aquest em va sortir molt bé,
perquè vaig poder fer el que volia fer.
Fins no fa gaire, moltíssimes persones que disortadament passaven per aquesta malaltia,
veien en Houston, doncs, probablement un lloc on podien recuperar-se.
Afortunadament, avui en dia, amb la globalització,
tota aquesta experiència de la pràctica mèdica en el tractament de malalties oncològiques
s'aplica també al nostre país, amb èxit i amb un bon nivell, no, doctor?
Sí, no hi ha cap dubte que des de l'any 60, que me'n vaig anar cap allí,
ara ha canviat moltíssim, i avui dia la major part de malalties oncològiques
es poden tractar aquí, no?
En queden algunes que encara estan per solucionar,
però la major part es poden tractar aquí molt bé,
perquè hi ha molta gent formada, ja.
I la investigació va anar per bon camí, no?
La investigació va més retreçada, perquè a Espanya no hi ha calés per això.
Lamentablement no es dediquen massa fons a la investigació.
Però en general, pel que vostè coneix, als Estats Units i altres països,
la investigació va per bon camí, en el sentit d'anar trobant solucions.
Sí, cap dubte. No, i el tractament també.
A Espanya es porta cap al tractament molt bé.
Una cosa és tractar i la desinvestigar.
I jo he fet tractament, investigació clínica,
no investigació bàsica.
I el que estava dient és que la investigació bàsica,
que la fan altres, en aquest país està molt retreçadet encara, no?
En canvi, la clínica se'n fa una mica més.
Mica a mica va millorar, no hi ha cap dubte.
Perquè, com estava dient, la major part de malalties oncològiques
es poden tractar bé aquí.
Inclús en llocs com Tarragona,
tenim el centre d'oncologia Reus,
que està molt ben preparat.
Per certes coses no cal anar enlloc.
Jo per això l'hi dic, perquè moltes vegades diuen,
no, no, va a Houston, és el que vostè diu.
Hi ha determinats casos que sí, però en general.
Sí, no, és que Houston és el número 1 d'hospitals de càncer dels Estats Units
en aquest moment, no?
Se la juguen entre el de Nova York i el de Houston.
En aquest moment el de Houston és el número 1.
Encara que en una revista associada amb l'Avaguària
va sortir que el número 1 era del Nova York,
això deuen anar retreçats d'informació
perquè el número 2 és Houston, l'any passat.
Fa molt de temps que no ve a Tarragona, doctor del Clos?
No, jo vinc dos vegades a l'any.
Dos vegades a l'any, bé.
Sí, sí, sí.
I no perd el contacte.
Tinc un fill a Tarragona,
i tinc una jove, i dos nets, i cosins, i amics.
Tinc molta gent a Tarragona.
Jo soc de Tarragona, oi?
Però la resta dels seus fills...
Encara que hagi passat tants anys fora,
doncs segueixo sent tarragoní.
La resta dels seus fills viuen als Estats Units.
Com?
La resta de fills viuen als Estats Units, també.
Sí, els altres viuen aquí, ho són, sí.
Hi han sortit metges, alguns.
Cinc de fills, a Tarragona un.
A Tarragona tinc dos nets,
i aquí s'ho en tinc 17.
Per això vivim allí, oi?
Una mica a cavall, eh?
Sí, perquè hem sigut a l'Àdia, no?
Però venim un parell de vegades a l'any.
A la primavera, per Setmana Santa,
i a la tardor, per Santa Tecla, oi?
Doncs miri, ara aprofita també,
i de pas...
Com?
Que ara aprofita també aquesta estada,
i de pas, doncs...
Sí, exacte.
Però aquest viatge al Pirineu
l'hem fet més que res
perquè alguns membres de la família
vagessin Massanet de Cabrenys,
que és on va...
D'on va vindre l'avi Pau del Clos que té,
el seu col·legi de Tarragona, oi?
Una mica cercant els orígens, oi?
Sí, sí, sí.
Volíem veure d'on veníem.
També vam anar a França,
el poblet d'on van originar,
quan el tractat dels Pirineus
es van passar a la part de...
Bé, ja era Espanya, això era Espanya,
era part de Catalunya, oi?
Però amb el tractat dels Pirineus
Espanya ho va perdre,
i van passar cap al Massanet de Cabrenys.
De manera que és el 1660,
una cosa així ja...
tots ells eren de Massanet.
Precisament, vostè que ha viscut
tants anys als Estats Units
i ara està fent aquesta tasca
amb la seva família,
és important no oblidar l'origen, oi?
Oh, no, és molt important, no?
És molt emotiu,
i a més és molt bonic
saber on véns, oi?
I és important...
I és...
I res, nosaltres venim d'una...
Bé, naturalment no venim solament
d'un Clos,
jo també vinc dels Soler,
i els meus fills venen dels Calenxet
i anem buscant,
no dels Parera,
però la part del Clos
és molt humil,
és gent molt humil, oi?
El que va passar de Serrallonga,
França,
ara, ara és França,
amb el Senat de Cabrenys
era curtidor,
curtia pells dels animals
que caçaven,
i van passar per xocolaters,
fer taps de suro,
i al final van llibre els mestres,
i el mestre, un dels mestres,
un es va quedar a Barcelona,
l'altre va anar a Tarragona,
i d'aquest mestre
van sortir metges i abogats,
i n'hem fet, no?
Van anar progressant, no?
Molt bé, doncs...
Però del sang blau,
res, eh?
Tots venim de molt, molt humils.
Jo per això li deia
que és molt important
anar mirant enrere,
de vegades quan se'ns puja una miqueta.
Exacte, exacte.
Molt bé, doctor,
Lluís del Clos,
de veritat que ha estat un plaer
i un honor
conversar amb vostè uns minuts.
No puc dir més de la reunió,
jo estic molt content
que em doni un guardó,
perquè sempre és agradable,
però aquesta nit
m'entraré exactament
què és el que he fet, no?
Ai, no, que s'ha nit demà.
Doncs ja l'hi diran demà,
ja l'hi diran demà
en el decurs d'aquest acte.
Moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Adéu-siau, bon dia, adéu.