El Teatre dels Somnis Granes s'engalana i es comença a preparar per una nova funció a diumenge,
amb la vella història de sempre, 90 minuts de futbol.
Però abans i després d'aquests 90 minuts hi ha moltes hores perdudes treballant perquè l'escenari de l'espectacle estigui llest.
Allà dormir és complicat, sembla que no, però sempre penses el mateix, si plou, si no plou, el tema dels tornos,
perquè generalment pel matí has de passar a revisar una mica el tema de les llotges, que estiguin bé, la llotja presidencial, l'antepalco,
després quedes generalment amb els companys teus de la premsa, tema televisió, si és el partit televisat, quedes amb ells,
muntes una mica el tema jardineria per al tema del rec perquè no hi hagi cap problema, vull dir, una mica és una mica controlar tot.
Generalment sempre quedes amb la gent dues hores i mitja abans de començar el partit.
Tu, si el partit és a les sis i mitja, a les quatre, tres, avui, per exemple, hem sortit a les dues i a les tres ja estàvem aquí una altra vegada.
Avui és un dia especial perquè és el de l'Aleti de Madrid, però normalment un partit abans són dues hores i mitja que quedes sempre, bueno, que vens abans.
I després ja acabes quan acaba tot, vull dir, una hora i mitja després que finalitzi el partit estàs aquí.
Els més matiners són els que no veiem normalment, aquells que s'amaguen darrere les desgastades taquilles del nou estadi
i intenten posar ordre davant dels impacients que busquen la seva localitat.
Bueno, tenim cinc taquilles normalment, i clar, cadascú, doncs, una entrada d'aquí, una entrada d'allà,
però el que passa és que, clar, la gent de Tarragona sempre ve 20 minuts o mitja hora abans del partit.
I clar, es fan cues.
I clar, el que passa és que, clar, s'enfronten a nosaltres i nosaltres no tenim cap culpa, no?
I clar, llavors s'emprenyen perquè a vegades hi ha partits que porten mitja hora de jugar
i encara estan fent cobalat aquella, llavors se diuen que nosaltres són molt lents.
Bueno, això és normal, no?
Hi ha l'habitual que no ha vingut mai a tant del nas, eh?
I tens que dir-li, per exemple, preferent i que si ho no van enumerats,
llavors què passa?
Que tens que la dona, com que la paga menys que l'home, volen estar junts.
I com que estan enumerats, no poden estar junts, perquè ja els ha wonats.
És l'únic anècdota que pots trobar, no?
A més, no hi ha cap problema, tampoc.
Llavors, fort, no passa que nosaltres encara estem a la mitja part,
perquè tens que coadrar, com si hi haguéssim, però normalment a la mitja part.
Enjoma de les taquilles, però, no està sol quan arriba a les oficines del club.
Alguns aficionats, que venen d'arreu, també arriben potser a massa d'hora
per poder veure l'escalfament de l'equip i xerrar amb els companys,
que fa 15 dies que no veuen.
Porto a vindre una hora, una hora i quart abans, més aviat una hora i quart
per aparcar bé, per no tindre aglomeracions, llavors anem al bar,
com una mica de prendre alguna cosa, i després m'agrada veure una mica el calentament, també.
Jo surto de Tibissa unes tres hores abans que comenci el partit,
perquè així puc aparcar ben a prop d'aquí, després a l'hora de marxar
també sóc dels primers de poder marxar, però no és només per això,
sinó perquè, a més a més, doncs, clar, arribes aquí,
et trobes amb els amics que fa 15 dies, teòricament, que no els veus,
petes la xerrada, després, quan falta una hora i ja véns a prop de l'estadi,
tornes a petar la xerrada amb els altres amics,
i després entres al camp i procures disfrutar el més que pots,
disfrutar el partit i després cap a casa.
Aproximàvament una hora abans del partit s'obren les portes del nou estadi
i els torns comencen a funcionar per donar la benvinguda a aquells
que amb el cafè encara mitja bola ja volen ocupar el seu seient.
Nos ponemos hora y media antes y ya hasta que no termina el partido
nos relevamos para ir a uno a ver el partido y otro nos quedamos aquí
y así siempre. Llegamos aquí, pues pasamos lista, cogemos los cacharros estos
y ya cada uno a su puesto. Nombramos, van cambiando, los chavales
estos jóvenes van cambiando, un día vienen aquí, otro día van a preferente,
otro día a gordo y así vamos. Y yo ya llevo aquí 38 años y ya no he contado ninguna.
No, pues eso, de que... Al cambio de que a veces hay mucha gente,
siempre hay gente que quiere pasarse un poco, que se cree que tiene
porque sean socios, tienen derecho a avasallar. Antes estábamos mejor
porque había que picar, eran unos números, había unos carnets
y había que picar los números y era casi más correcto que esto.
Porque si picaba el número ya está eso, porque esto hay veces que falla.
La premsa també ha notat el canvi de categoria i l'overbooking al camp.
fa que siguem habitualment els primers a ocupar la part superior de la tribuna.
Nosaltres normalment a segona divisió bé el que fèiem és, o fèiem,
era venir una hora abans perquè veu una mica l'ambient, poder anar al meu cas,
baixar a baix, saber si hi ha alguna notícia a l'última hora.
I a segona divisió quan es tracta d'equips, jo què sé, doncs com el Tenerife
o que arrosseguen molt més mitjans de comunicació, venir per assegurar-nos el lloc.
perquè, per exemple, el dia de l'Ellge, això era el dia del Saracos,
perdó, no, t'han dit que a Selva, amb cinc càmeres.
I hem de tenir en compte que hi ha d'haver càmera, redactor,
per poder apuntar els còdits de temps, i això, bàsicament, és el que fem,
entre una hora i una hora i mitja abans.
Home, a l'hora de marxar, el primer que hem de fer és ràpidament
desmuntar tot, anar a la sala de premsa,
i quan acaben les entrevistes i tal és quan realment marxem
i evitem els embusos que pot trobar l'afició del Nasti
quan surt immediatament després del partit.
La publicitat ha d'estar al seu lloc quan els actors saltin al camp,
i tot i ser un treball que fa bufar força,
la rapidesa és una de les virtuts dels que la col·loquen.
Crec que el Toblerone és aquest, ja està,
les publimetes, una hora abans del partit,
si intenta que ja estigui fet, ja està.
ho deixem a l'agrada, agafem les pancartes,
que això sí que està allà sota unes escales,
en un armari, ho agafem, ho mengem,
tinc tres nois que m'ajuden, i ja està.
És molt simple, a un metro d'aquí, i ja està.
A un metro de línia al fons, i cap problema.
Josep Maria Grau, el delegat del club,
s'encarrega que tot estigui en ordre
quan entrin per la porta petita del costat de la tribuna,
àrbitres i equip visitant.
Doncs mira, jo arribo sobre una hora i tres quarts,
una hora i mitja abans de començar el partit,
llavors, doncs, arriben els tardis al camp,
ens acompanyo als vestidors,
i una vegada que estan els vestidors,
doncs dic que si necessiten qualsevol cosa,
doncs estic a la seva disposició,
i ells van aviar tot el que és el camp,
per si hi ha alguna anomalia,
els acompanyo fins al peu de camp,
i una vegada allí, doncs jo els deixo.
Arriba l'equip contrari,
ell me dona la seva alineació,
jo li dono la meva,
i una vegada allí,
doncs, bueno,
esperar si vol algú a l'àrbitre o al camp,
hi ha alguna anomalia,
doncs poder-la rectificar,
i esperar que comença el partit.
Amb pràcticament tot a punt
i els dos equips sobre el terreny de joc,
el Rubén comença a cantar les alineacions
des de la cabina del marcador.
Bueno, doncs jo arribo normalment
quan hi ha partit dues hores abans,
el primer que faig sempre
és pujar cap aquí, cap a la cabina,
i m'apreparo l'ordinador
per connectar el marcador i tal,
comento una miqueta la jugada
amb els primers companys teus de la premsa
que arriben per aquí,
i bé, hi col·loco els còmpacs de la música,
ho deixo sonar en 60-70 minuts
perquè jo baixo baix,
i me'n vaig a les entranyes del camp
a esperar que els delegats dels dos equips
es reuneixin
i es facin l'intercanvi d'alineacions entre ells.
Llavors jo ho prenc,
me'n vaig cap a les oficines del club
i allí a l'ordinador del gerent,
el Javier Monclús,
comencem a picar les alineacions
i un punt les tenim,
les agafem,
traiem fotocòpies per tota la gent de la premsa,
tornem cap al nou estadi
i les comencem a repartir
a tots els companys teus
que tens a peu de gespa
i tots els que es col·loquen aquí a les cabines.
L'àrbitre xiula el final del partit
i ara comença la feina d'aquells
que des de l'ombra recullen la publicitat,
la roba dels jugadors i etcètera.
Ho deixen tot en ordre
perquè tot quedi ben endreçat.
Una vegada que s'acaba el partit
també acompanyo els àrbitres al seu vestidor
i espero que s'arredequi l'àrbitre.
I una vegada això,
els àrbitres entreguen les àrbitres al tot delegat
i jo acompanyo el delegat
al de l'equip contrari, l'autocard.
Una vegada allí,
esperen que saluixin els àrbitres
i acompanyar-los al cotxe
i aquí acaba la meva tasca.
Amb el nou Estadi a fosques
i amb la solitud que dona un camp de futbol sense gent,
baixem la cortina fins la propera funció d'aquest dijous
on esperem interpretar el millor repertori.
Dicen que hay, dicen que hay, un mundo de tentaciones,
también hay caramelos con forma de corazones.
Dicen que hay, bueno o malo, dicen que hay más o menos,
dicen que hay, algo que tener, y no muchos tenemos.

que hay, algo que tener, y no muchos tenemos.
Y no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.