El vol 1602 d'iberi ens portava tots
d'expressió a Terres Galegues,
encara que algú amb crisi d'identitat
va estar a punt de quedar-se a terra.
Sí, sí, la veritat és que
usurpació d'identitat, tio,
perquè quan hem anat a recollir
els bitllets, el bitllet de l'embarque,
m'han donat el bitllet
d'una tal Clara Martínez.
I, bueno, creiem que no tindríem cap problema
i a l'hora d'embarcar
m'han parat, m'han mirat dos cops,
tres, quatre, i han vist que de Clara
no tenia res.
I, bueno, després d'estar cinc minuts
que no sabia si realment podria
no viatjar, finalment
han solucionat el problema.
I, bueno, ja estic aquí, a Vigo. He arribat.
Altres més pacients.
Ja feia hores que viatjaven en tren,
sense salvar-se tampoc d'alguna altra aventura nocturna.
Bé, doncs, l'anècdota de la vella
del tren començava
allà a les 3 de la matinada.
No, potser tant tard, no, a la 1 de la matinada.
quan una dona pujava a Saragossa,
jo estava a la llitera,
al tren allà, dormint,
a la llitera de baix,
perquè sempre m'agradava viatjar a baix,
que dorm molt millor, la veritat,
i va arribar la vella i deia que, clar,
que ella sempre demanava a la llitera de baix,
que aquest senyor li estava trenint la llitera,
però és que la seva llitera era la de dalt de tot.
Llavors començava a veure si aquest senyor
podria sortir d'aquí,
al Nacho fent-se el dormit, evidentment,
per que no li treguessin aquella llitera,
perquè li agrada molt viatjar a baix,
una miqueta, ue, potser sí, però vaja,
i la veia, ai, aquest senyor, aquest senyor,
que va mobilitzar tot el tren,
totes les hosteses, a tothom allà,
perquè treguessin al senyor Nacho Carrizo
de la seva llitera,
però com estava tan profundament adormit,
doncs al final no li van voler molestar
i el senyor Nacho Carrizo
es va quedar amb la seva llitera.
L'escenari no podia ser millor.
El Teatre dels Omnis de la Segona Divisió A,
Balaidos, un camp on la música de la Champions
sonava fins a poc
i on ens van ensenyar el que era ploure.
Tot i el bany, això sí,
això ja no és el pla, ni la Magdalena.
La veritat és que és un camp
on es pot treballar molt còmodament.
Tires enrere i mires una mica camps
com el de Villajoyosa
o camps com el de Mataró
i, bueno,
dones compte de que la categoria
te n'han pujat també pel nàstic
com també pels periodistes, no?
Treballem molt més còmodament,
tancats amb una cabina,
amb llum,
amb electricitat...
Ahir va aparellar bastant l'electricitat
i hi havia un moment que inclús vam patir
per si la connexió no funcionava, no?
Però sí que es nota molt
l'haver pujat de segona A
perquè es treballa molt més còmodament,
tens una persona que t'indica
on et pots col·locar
i això la temporada passada
fa tres mesos no trobaves, no?
I doncs és un gust treballar així.
Treballes molt més motivat
i amb moltes més ganes.
La veritat és que és un salt qualitatiu molt important.
Els diaris han de córrer i lluitar contra el temps
per poder enviar una crònica
que es comença al camp i s'acaba a l'habitació de l'hotel.
Una crònica aquest cop negativa
i passada per aigua.
Durant el partit
has estat atent a les jugades
i una mica no...
passes bastant d'escriure.
Llavors, a la mitja part,
normalment és quan aprofitem més
per escriure la crònica,
sobretot escrius sobre la primera part.
A la mitja part dels camps
escrius sobre el que has vist
els primers 45 minuts
i després, al final del partit,
fas alguns retocs,
però ho deixes normalment gairebé tot
per allà quan acaben...
fas vestuaris, fas reaccions,
i és quan et poses ja més de ple a fer la crònica.
I bé, és com si treballessis a la redacció
perquè treballant a portàtil
pots treballar amb la maqueta,
veus les panyenes ja directament
i és com si estigués a la redacció
l'únic que estàs a molta més distància.
i quan acabes la crònica
envies a través del mòbil
o si no per l'internet telefònica
des de l'habitació de l'hotel,
còmodament,
i això nosaltres,
hi ha gent que ho passa per telèfon
o com pot,
i res, es treballa així,
es treballa així, és la bàsica.
La crònica pràcticament l'hem picat tot el camp
i això ha anat de puta mare
i ara estic fent vestidors,
que gairebé no arribo
perquè com heu pogut comprovar també
s'havia d'anar des de les cabines fins a la sala de premsa,
s'havia de sortir al camp
i no plovia
i bé, així estem.
El més veterà del grup posa seny
i té clar que a Vigo s'hi va per feina.
A mi, bàsicament,
a veure, la meva edat ja em comença a pesar una mica
això d'anar pel món
i jo comprenc que vosaltres, els joves,
doncs, us faci una certa gràcia,
a mi també a la vostra edat
em feia una certa gràcia viatjar,
però adoneu-vos-en que, com aquell qui diu,
no hi ha temps absolutament de res,
tot i que molta gent pensi
que estem passant-ho bé,
que estem disfrutant,
que estem fent turisme,
no, no, no, no,
estem, almenys jo,
estic centrat únic i exclusivament
en la meva feina.
Procuro, doncs,
no extralimitar-me de cap de les maneres
anar a un restaurant
o amb els menjars
per la senzilla raó
que, primera, que no em convé
i, segona, doncs,
que anar al camp molt pesat
és molt dolent per la qüestió de treballar.
Vaja, a veure,
tot això són matisos,
però jo el que dic és que,
globalment, el que faig és únic i exclusivament
estar centrat en la meva feina
i pensar que estic fent feina
únic i exclusivament
res més que això,
fent feina
i me'n vaig cap a casa
i arribo de casa
i després me'n torno cap a casa,
res més.
De l'aeroport,
de l'hotel,
al camp de futbol.
No hi ha cap més història per mi.
Ja hem aterrat a l'aeroport del Prat
i alguns,
sense gaires ganes de tornar a seus ocells,
toquen de terra ferma
i li donen lliçons
al pilot del vol 1.609 d'Iberia.
Bueno, aquest darrer,
l'aproximació a Barcelona,
per mi que el piló no ho tenia massa clar,
ha costat una miqueta,
però bueno,
això que l'aeroport de Barcelona
és gran,
però ja estem aquí.
Suposo que hem tingut
un bastant millor viatge
que no passaria els jugadors
que, almenys per les notícies que tenim,
van agafar la tempesta de ple
i la tornada cap a Tarragona
va ser dura.
Ara només queden 20 sortides
lluny de Tarragona.
Això no ha fet res més que començar.
Les primeres impressions,
però són bones
i ja es pensa en Cádiz
per tornar a creuar les Espanyes.
Bueno, comoditat,
el fet de viatjar amb avió,
el que passa és que les esperes
als aeroports també es fan llargues
i sobretot el tema
que no hi haguin combinacions.
Esportivament,
jo crec que arribem tots
una mica contents
perquè l'imatge de l'equip
va ser bona,
però en certa manera
tocats perquè, bueno,
vam veure que l'equip
va caure, crec, injustament
i no sabem si ens n'esperen
molts d'aquests.
El viatge,
una experiència,
crec que molt positiva,
perquè, bueno,
aquests viatges ajuden
a conèixer-nos tots una mica
i, bueno,
a disfrutar també
del que és
poder viatjar
i conèixer un lloc
i disfrutar una mica
de la història aquesta,
de seguir un equip
i jo crec que és una experiència
molt guapa.
I esportivament,
jo crec que, bueno,
no podem estar contents
perquè són tres punts
que no hem guanyat,
però sí que jo crec
que la imatge de l'equip
està seguint
una línia positiva
i, per poc que es facin bé
les coses,
crec que podem plantar
cara als rivals
a aquesta temporada.
Doncs,
un viatge normal
i corrent per mi,
un viatge normal
i corrent per vosaltres,
suposo que una experiència nova,
una frase de l'equip
em dona la sensació
que hi ha un bloc
que,
però que bé,
que comparant,
per exemple,
amb el Celta,
el Celta
em dona la sensació
que jugo a una altra lliga
que no pas
el Divinari de Tarragona.
Jo del viatge
em quedo amb l'aigua
que hi ha estat ahir el partit
perquè fins i tot avui
llegint els diaris de Vigo
estaven espantats
de l'aigua que va caure
i de l'equip,
sens dubte,
un futur molt,
molt,
molt,
molt prometedor
i s'han d'estar
molt esperançats
amb aquest nàstic.
Jo del viatge
em quedo amb un dels garitos
que hi havia al port de Vigo
pel seu contingut
i de l'equip,
i de l'equip
exceptuant els 10 primers minuts
amb tot.
aquí está mi hogar
donde se acaba el mar.
Gràcies.