.
Passen tres minuts de dos quarts de nou del vespre
i el No en vinguis amb històries s'aixeca el taló, no, Manel?
Sí, com anem, Jordi?
Molt bé, un altre dimarts aquí,
el nostre sisè programa del No en vinguis amb històries,
el programa de Tarragona de Ràdio
dedicat a la divulgació històrica.
O com a mínim, això ens agrada dir.
Això és el que pretenem.
Un programa que tot seguit us direm al seu sumari.
No en vinguis amb històries, aquesta setmana...
Un programa carregat d'un munt de coses,
un sac ben ple.
Per començar, què tenen en comú per als cerimoniós?
La Unesco i Amadeu de Saboia.
Ho sabrem tot seguit a la nostra secció d'efemèrides del dia.
També el Manel ens ha preparat un monogràfic
força interessant, com tots els que fa,
sobre els orígens de la repressió política nazi.
Després, les nostres curiositats històriques
ens resoldran el dubte entre la música i el soroll.
Ja ho sabreu ben aviat.
Les notícies, com sempre,
la nostra història també ens portarà a saber
quatre dades principals sobre el circ romà de Tarragona.
I per finalitzar el programa d'avui,
dues novetats editorials,
que si tenim sort podran encabir-hi.
Afemèrides
I tal dia com avui, de l'any 1354,
es demostrava el talent tolerant
de l'expansionisme català medieval.
Parlem de l'any 1354,
quan Pere el Cerimoniós, rei de Catalunya i Aragó,
ocupava l'Alguer, a Cerdanya,
i n'expulsava els habitants
que s'havien revelat contra el domini català
i repoblava la ciutat amb gent de la corona d'Aragó.
Però no és l'única efemèride d'aquesta,
del dia d'avui, no?
Doncs sí, en tenim un parell més.
Un altre 16 de novembre,
en aquest cas més recent, de l'any 1870,
les Corts espanyoles van designar Amadeu de Saboia
com a nou rei d'Espanya.
Espanya tractava de trobar un candidat ideal
per ocupar el Tró,
que estava vacant des de l'any 1868,
quan havien fet fora a Isabel II,
i van haver diversos candidats,
però per diverses circumstàncies,
com pressions d'altres estats, etc.,
cap candidat va poder accedir al càrrec.
Finalment, el general Primm
va trobar un candidat perfecte,
acceptat per les potències europees del moment.
Era Amadeu de Saboia,
fill de Víctor Manuel II d'Itàlia.
El seu regnat, però,
no va ser plenament pel poble.
Això i la incapacitat per fer front
als grans problemes del país
la van portar a abdicar només dos anys després.
Molt bé.
I 75 anys després, què va passar?
Sí, ho has contat, eh?
Home, clar, he tingut temps per contar-ho.
Doncs sí, un altre 16 de novembre de fa 59 anys,
si no m'equivoco,
de l'any 1945,
se va crear l'UNESCO.
Tres anys abans,
l'any 42,
en plena Segona Guerra Mundial,
es van reunir a Anglaterra
els ministres d'Educació dels Països Aliats.
era la Conferència de Ministres Aliats d'Educació,
CAME.
La guerra encara estava en la seva plenitud,
però en aquesta reunió
es van començar a plantejar-se
com reconstruir el sistema educatiu
un cop les hostilitats haguessin acabat.
Ràpidament el projecte va anar creixent
i adquirint unes dimensions mundials.
Sobre la proposta de la CAME,
just acabada la guerra,
es va celebrar a Londres
entre l'1 i el 16 de novembre de 1945
una Conferència de Nacions Unides
per establir una organització educativa i cultural.
Es van reunir uns 40 estats.
Finalment, el darrer dia de la Conferència,
avui fa 59 anys,
37 estats van firmar la Constitució
que ha marcat el naixement de Nacions Unides
per a l'Educació, la Ciència i la Cultura,
o sigui, l'UNESCO.
No en vinguis amb històries,
el monogràfic.
Ens vam dirigir a les fosses.
Els presoners, homes, dones i nens
de diferents edats,
havien de despullar-se per ordre d'un SS
que portava un fuet.
Havien de col·locar la roba en un lloc determinat,
segons fos calçat, roba interior o roba exterior.
Sense crits ni plors,
la gent es va despullar
i es va quedar per allí en grups familiars.
Es van basar els uns als altres,
es van despedir
i van esperar la senyal d'un altre SS.
En els 15 minuts que vaig estar a prop de la fossa,
no vaig sentir ni una queixa
ni una súplica de pietat.
Una anciana de pèl blanc
que tenia els braços a un nen d'un any
li cantava per a divertir-lo.
El petit reia.
Els pares el miraven amb llàgrimes als ulls.
El pare agafava de la mà un nen
d'uns 10 anys i li parlava amb veu baixa.
El noiet lluitava per contingre les llàgrimes.
El pare va assenyalar el cel
i va moure el cap
com explicant-li alguna cosa.
En aquell moment,
l'SS que estava a la vora de la fossa
va cridar al seu camarada.
Aquest va comptar 20 persones
i els va ordenar
que es posessin enrere
el munticle de terra.
Vaig donar la volta
i em vaig trobar davant
de la gran sepultura.
Els cossos ja eren apinyats,
uns sobre els altres.
La fossa estava ja plena
en dos terceres parts.
Vaig calcular que contenia
prop de mil persones.
Un dels CSS
estava assentat a la vora
amb els peus penjats a dintre.
Tenia una matralleta
i oigera sobre els genolls
i fumava una cigarreta.
La gent
va baixar unes quantes passes
i van passar gatejant
sobre els caps dels morts
fins al lloc
on els va indicar l'SS.
Es van estirar
a terra
damunt dels cadàvers
i llavors va sentir
una sèrie de trets.
La propera tanda
s'aproximava ja.
També van baixar la fossa.
Es van alinear
sense protestar
contra les víctimes
que els havien precedit
i foren acriviats a trets.
i d'aquesta manera
tanda
darrere tanda
va continuar
la massacre.
Aquesta brutal narració
fou escoltada
durant els judicis
de Nuremberg
i la va fer
un testimoni
presencial alemany.
Ens parla
d'una execució
en massa
pel que sembla
relativament petita
feta
durant els primers mesos
d'ocupació
a Alemanya
a Ucrània
a l'antiga Unió Soviètica.
La va portar
a terme
com gran part
de les matàncies
de civils
efectuades
als territoris
ocupats soviètics
un dels
Einsatzgruppen
que van operar
al front de l'est.
A la primavera
de 1941
poc abans
que les tropes
alemanyes
es llencessin
contra Rússia
l'Acadèmia de Policia
de Pretz
va rebre
a uns quants milers
de membres
de les SS
que ja havien servit
majoritàriament
a la Polònia
ocupada.
A tots
se'ls va comunicar
que s'integrarien
en diversos
Einsatzgruppen
literalment
grups
d'extermini.
Es tractava
de comandos
encarregats
de garantir
la seguretat
als territoris
ocupats
per la Wehrmacht
per l'exèrcit
alemany.
La seva feina
consistiria
en detenir
a totes les persones
ètnicament
i políticament
perilloses
i assassinar-les.
Ja a Polònia
a la Polònia
ocupada
des del setembre
de 1939
hi havien actuat
grups semblants
però ara
amb la invasió
de la Unió Soviètica
se'n van crear
de nous.
L'insatzgruppe A
fou dirigit
per Frank Walter
Staleker
i fou destinat
als estats bàltics
a Estònia,
Letònia
i Lituània.
El grup B
a les ordres
d'Artur Neve
va actuar
a Bielorússia.
El grup C
dirigit
per Otto Rask
fou enviat
a Ucraïna Central
i del Nord
i el grup D
manat
per Otto
Ollendorf
a Ucraïna del Sur
Besaràbia
Crimea
i el Càucas.
Aquestes petites unitats
només tenien
uns centenars
de membres
cadascuna
comptaven
amb tot el material
necessari
per portar a terme
la seva tasca
vehicles
generadors
tendes
i material de campanya
i moltes pales
per obrir
les grans fosses
comuns
on enterraven
les seves víctimes.
Eren
autèntics
grups de combat
però amb la missió
centrada exclusivament
en l'extermini.
Els plans
dels nazis
respecte
als territoris
de l'est
eren contundents.
El poble alemany
necessitava
el que els alemanys
deien
un espai vital
el Lebensraum
per poder
expandir-se.
Aquest espai
no era altre
que el que
ocupava Polònia
i la part més occidental
de la Unió Soviètica.
Però evidentment
aquests territoris
estaven
densament
poblats.
Per tant,
Polònia
i les zones
ocupades
als soviètics
havien de ser
netejades
tant dels pobles
eslaus
que les
ocupaven
com dels jueus.
Els dos pobles
tant els eslaus
com els jueus
eren considerats
un termenxen
o sigui
subhumans
sense dret
a la vida.
Però
en aquell temps
estem parlant
de l'any 1941
la gran maquinària
d'extermini
nazi
coneguda
posteriorment
com la solució
final
encara no s'havia
posat
100%
en funcionament.
Aquests
Einsatzgruppen
foren
l'instrument
per experimentar
mètodes
d'extermini
i poder
aplicar
després
en massa
els més eficaços.
El cap
de les SS
a Ucraïna
Friedrich
Jekyll
va idear
un mètode
anomenat
sardinempacum
o llauna
de sardines
que consistia
en obligar
a una fila
de persones
a estirar-se
a boca terrosa
al fons
d'una fosa.
Després
eren assassinats
amb un tret
al clatell.
Un cop mort
s'obligava
la següent filera
a estirar-se
d'igual manera
a sobre
dels cadàvers
de la tanda anterior
i se'ls assassinava
d'igual forma
i així es continuava
fins que la fosa
era plena.
És el mètode
que es descriu
en la narració
que hem llegit abans.
El propi Jekyll
va supervisar
l'assassinat
amb aquest mètode
d'unes 44.000 persones
només
durant el mes
de juliol
del 1941.
Però
aquest mètode
tenia inconvenients.
Era necessari
obrir grans fosses
per enterrar els cossos,
fet que
alentia el procés,
es gastava
també molta munició
i acabava
per provocar
problemes psicològics
fins i tot
als assassins
més durs
de les SS.
Paral·lelament,
els ens ensgrupen
havien provat
altres mètodes
d'extermini
com tancar
un grup nombrós
de persones
en una casa
i calar-hi foc
i els que pretenien
escapar
per les finestres
eren emmetrallats.
Fins i tot
un cop
es va arribar
a fer saltar
la gent
a dins d'una fosa
plena de cal
quan la fosa
va estar plena
de gent
viva
i van començar
a tirar aigua
amb mangueres.
El contacte
de la cal
i l'aigua
origina
un poderós
element càustic
que ho crema tot.
Aquella pobra gent
fou literalment
bullida viva.
El mètode
tenia la particularitat
de fer desaparèixer
els cossos
però era tan brutal
i dolorós
per a les víctimes
que fins i tot
els assassins
de les SS
no ho podien suportar.
Els nazis
necessitaven
un mètode més eficaç
per portar a terme
els seus sinistres plans.
Un mètode
més ràpid
i net
i més industrial.
Els investigadors
alemanys
van provar
amb opiàsis
barbitúrics
amb monòxid de carboni
es van arribar
a construir
camions
càmeres de gas
on els tubs
d'escapament
anaven a la caixa
tancada hermèticament
del camió.
D'aquesta manera
amb aquestes primeres
càmeres de gas
ambulants
es despersonalitzava
la mort
aliviant-se
el desgast psicològic
dels potxins.
El sistema
s'acabaria
perfeccionant
amb l'aplicació
del famós gas
Ciclombe
i les càmeres de gas
dels camps d'extermini.
Però retornant
als Einsatzgruppen
a finals de l'any
1942
estes grups
ja havien complert
la seva missió
i havien cedit
el pas
als assassinats
massius
dels camps d'extermini
assassinats
que havien
començat
a principi
d'aquell any.
Els resultats
de les accions
d'aquests grups
posen la pell
de gallina.
El grup A
va eliminar
segons els seus
propis arxius
un total
de 249.421
jueus
el B
a 126.195
i els grups
C i D
només entre els
mesos de setembre
i desembre
de 1942
van assassinar
un total
de 363.211
jueus
a part de molts
comissaris
comunistes
i altres elements
políticament
perillosos
per als alemanys
que també
eren eliminats.
Acabada la guerra
l'any 1945
molts dels caps
dels grups
d'extermini
foren detinguts
pels vencedors
i jutjats
i condemnats
a mor.
És el cas
d'Oto
d'Ollendorf
o de Paul Brobel
entre d'altres.
No envinguis
amb històries
curiositats.
El soroll és música
la música
també pot arribar
a ser soroll
l'interès
pels nous timbres
i combinacions
de sons
és una de les característiques
de la música
del segle XX.
El 1913
el pintor
Luigi Russolo
va presentar
Dinto Narumori
instrument
per produir sorolls.
Amb aquests instruments
posava en pràctica
les seves teories
sobre la incorporació
del soroll
als sons musicals
tradicionals.
Per una altra banda
el compositor
Edgar Barès
que estem escoltant
una composició seva
ara tot mateix
va escriure
l'any 1931
Ionització
que és l'obra
que estem escoltant.
La primera obra
de música
clàssica
que utilitzava
només instruments
de percussió
i xirenes
durant els anys 50
la música
concreta
que és la música
desenvolupada
principalment
a França
a partir de la manipulació
al laboratori
de sons
i sorolls
extrets
directament
de la realitat
i que va ser
el precedent immediat
de la música electrònica
dins de la música
clàssica
va donar lloc
a obres musicals
exclusivament
basades
en sons
i sorolls
i enregistrades
per una altra banda
per primer cop
a la història
en cintes.
i sorolls
i sorolls
a la història
de la música
i sorolls
i sorolls
i sorolls
i sorolls
a la història
i sorolls
hi mile
hi
Noticias.
Bueno, i després d'haver sentit este soroll o esta música, Jordi...
No ho sabem ben bé.
No ho sé si sap ben bé, no?
Jo diré que és música.
Sí, vale, deixarem que és música.
Si ho té leig del soroll, igual que el silenci també és part de la música, doncs el soroll també.
Sí.
Doncs de notícies ho concentrarem en una notícia, esta setmana.
Principalment.
Principalment, que la setmana passada ja va ser, però aquests últims dies, l'11 de... l'11 va ser, no? L'hi-jous, crec?
Sí, crec que sí.
Va morir a Serra Arafat, que és una notícia d'estes que quedaran gravades als llibres d'història, que s'estudiaran d'aquí molts anys.
I, no ho sé, hem pensat que podríem fer una petita biografia sobre este personatge.
Una breu aproximació.
Breu aproximació.
Que la gent no s'esperi aquí tot un estudi.
És una molt breu aproximació per a donar-vos una idea, una petita idea, de qui va ser aquest home.
Serra Arafat va néixer a Jerusalén el 4 d'agost de 1929.
Procedia d'una família mitjana.
El seu nom original fou Mohamed Aver Ar-Rauf Arafat.
Encara que, posteriorment, va adoptar el nom de guerra de Yaser, que significa l'afortunat.
Sobrenom que, com veurem, li es queia molt bé.
El 1946 va marxar al Caire a estudiar enginyeria i, dos anys més tard, va retornar a Gaza per crear l'Associació d'Estudiants Palestins.
A mitjans dels anys 60 va crear l'OLP i va aconseguir que fos reconegut, a l'igual que el seu moviment, com a representant legítim del poble palestí.
Va organitzar el Front Nacional Palestí a Cisjordània i va intensificar la lluita a l'interior dels seus territoris.
L'any 1975 l'ONU reconeixia l'OLP.
President del comitè executiu d'aquesta organització des de 1969, Arafat ha sigut el cap indiscutible de la lluita dels palestins.
Les dificultats de l'OLP no van provindre només de l'anímic històric israelià.
Els conflictes amb altres països àrabs foren nombrosos i Arafat, juntament amb els seus camarades, foren expulsats de nombrosos països àrabs,
entre ells Jordània, en 1970, després del famós Setembre Negre, en què les tropes jordanes es van enfrontar als palestins.
L'any 1976 també es va enfrontar a Síria, al Líban, fins que va haver de fugir l'any 82, degut a l'ocupació israelí.
Arafat va haver de marxar a Atenes, poc després ja a Tunes, i va retornar més tard a l'Iban.
El maig de 1983, el camp militar de l'OLP es va rebel·lar contra Arafat, acorralant-lo a Trípoli.
O sigui, no només tenia enemics en els jueus.
A finals dels 80, van significar una gran fita per Arafat.
L'any 88, el Consell Nacional Palestí proclamava l'Estat Palestí,
la qual cosa va significar reconèixer el dret d'Israel a existir.
L'any següent, Arafat va ser nomenat president del nou estat.
El seu mandat havia de durar fins les primeres eleccions lliures de Palestina,
un cop finalitzada l'ocupació israelí.
Però la figura del dirigent palestí va sofrir un gran revés internacional
al donar clar suport a Saddam Hussein,
tant en l'ocupació de Kuwait com en la posterior Guerra del Golf.
La vida d'estome d'Arafat és molts cops una autèntica biografia de llegenda.
Arafat va sofrir nombrosos atemptats i accidents dels quals va sortir l'és o ferit.
Per exemple, l'abril de l'any 92 va desaparèixer el seu avió al desert de Líbia,
degut a una tormenta d'arena.
Després de diversos dies de búsqueda, lo van trobar ferit.
Però hi ha més històries que explicar.
Per exemple, l'any 69 es va alliurar a Amant d'un paquet bomba.
El 71 va sortir en vida d'una emboscada al Golan, on va morir el seu xofè.
L'any 1973 es va alliurar d'un atac d'un comando israelí que va matar tres col·laboradors seus.
El 83 fue ametrallat a la carretera de Trípoli
i el 1985 es va salvar d'un atac aèri.
O sigui que el sobrenom de Yasser...
De la Fortunat.
De la Fortunat.
Està ben ficat.
Està ben ficat, sí.
El 24 de setembre de 1993 va arribar l'acord de pau després de la primera intifada,
la primera revolta dels palestins, que durava des de l'any 87.
Arafat va ordenar als activistes de l'OLP aturar els atacs contra Israel
i s'obria un nou procés de pau molt esperançador.
El dia 2 de setembre de l'any següent, de 1994,
li fou otorgat juntament amb Isaac Rabin el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació
com a reconeixement del seu decisiu esforç per crear les condicions de pau.
Aquell mateix any també li fou concedit, juntament amb Rabin i Simón Pérez,
el Nobel de la Pau.
Però les coses que en aquell moment semblava que anava molt bé
van acabar torçant-se amb el canvi de segle.
El 28 de setembre de l'any 2000 va començar la segona intifada,
amb la visita del llavors cap de l'oposició,
Sharon, a l'explanada de les mesquites a Jerusalén.
I allò va ser l'origen de la segona intifada,
una intifada represa amb molta viol...
que va ser contraatacada amb molta violència per Israel
i des de l'any 2002 va viure presonè Arafat al seu quartel general, la Mucata.
Arafat va morir el passat divendres 11 de novembre a les 3 hores
a l'Hospital Militar de Persí, a París, després de 13 dies d'agonia.
Tenia 75 anys i les causes de la seva mort no les sabem i potser no les sabrem mai.
Dins d'aquest apartat, també, deixant ja de banda el senyor Arafat,
i que descansi en pau,
tenim tota una sèrie de recomanacions dins de la nostra agenda.
Per aquest divendres 19 de novembre a les 7.30,
dins del cicle de conferències sobre pensament contemporani,
la Fundació La Caixa presenta
i l'Alter Mundialisme per un Mundialisme com fines humanitaris,
una conferència càrrec de René Passet,
professor mèrit d'Economia de la Universitat de París,
U, Panteón Sorbona.
També recordar-vos que fins al 23 de gener del propi any,
a la sala d'exposicions La Caixa Tarragona,
podem gaudir de l'exposició als il·lustradors d'en Patufet,
l'excel·lència del Tràs,
en una nova aposta per part de la Fundació Caixa de Tarragona
per reivindicar i recuperar el bo i millor dels dibuixants catalans.
I, per últim, també recordar-vos que fins al 27 de març del proper any,
al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
podem gaudir de l'exposició Tàrraco i l'aigua
per apropar-nos de nou i des d'una nova perspectiva
a la ciutat romana a través de la seva relació amb aquest recurs natural.
No en vinguis amb històries.
La nostra història.
Bé, en aquest espai, que normalment,
fins ara hem tractat fets històrics
que van passar a la ciutat de Tarragona,
avui ens centrarem en analitzar no un fet, sinó un edifici.
Un edifici de l'època romana,
que potser és dels més coneguts de la ciutat.
Estem parlant del circ romà.
Aquest circ va ser,
bé, aquest no, en general,
els espectacles de circ van ser, sense cap mena de dubte,
l'espectacle de masses més popular del món romà.
En aquests recintes es disputaven les curses de carros,
tirats generalment per dos cavalls,
les vigues,
o per quatre cavalls, les quadrigues.
L'edifici tarragoní
sembla ser que es va construir
a finals del segle I després de Cris,
durant el regnat de l'emperador Domicià,
i formava part
del gran complex monumental provincial,
del qual ocupava la terrassa inferior.
El seu estat de conservació és excepcional,
tant pel que podem veure que ja hi ha excavat,
com pel que es conserva
sota les cases o edificacions modernes.
El circ romà de Tàrraco
tenia unes dimensions aproximades
de 325 metres de llargada
i una amplada entre 100 i 115 metres.
No són unes grans dimensions,
sobretot la llargada,
i això es deu a que fou construït
a dintre de les muralles
i els seus constructors es van haver d'adaptar
a l'espai que disposaven,
que no era gaire.
Normalment els circs eren més llargs.
Es va construir
damunt de potents voltes de ciment
que complien una doble funció.
Per un costat,
eren la fonamentació
sobre la qual s'assentaven les grades,
les escales i la plataforma superior,
i per altra banda,
servien de corredors interns
que possibilitaven la distribució
dels espectacles per tot l'edifici,
de la manera igual
que funcionen avui en dia les places de braus
o els grans camps de futbol.
Sobre aquesta xarxa de voltes
descansava la plataforma superior
de l'edifici i les grades,
disposades al llarg de 3 dels costats,
mentre que en el quart
se situaven les càrceres
o punt de sortida dels carros.
La grada estava separada
de la sorra,
que era l'espai on es desenvolupava
l'espectacle,
per un mur d'uns dos metres d'alçada,
anomenat pòdium,
que tenia la funció
de protegir els espectadors
en cas que es produís
algun tipus d'accident
durant l'espectacle.
Aproximadament,
al centre d'un dels costats llargs
del circ,
el septentrional,
i unit als edificis
que conformaven el fòrum provincial,
hi havia el pulvinar,
que per entendre'm
era la zona VIP.
Un dels costats curts
de l'edifici
estava ocupat,
com ja hem dit,
per les càrceres,
en les quals s'obrien generalment
12 cambres de sortida,
era des d'on sortien els carros,
sis a cada costat
d'una porta principal.
Les càrceres
estaven flanquejades
per una torre.
Tot el sector
es coneixia
amb el nom d'opidum.
L'organitzador dels jocs,
anomenat
editor espectacularum,
que tenia l'honor
de donar la sortida,
gaudia d'un lloc reservat
a la terrassa
sobre les càrceres,
mentre que els magistrats
que controlaven la cursa,
que controlaven
el comportament correcte
dels àurigues
i l'ordre d'arribada,
se'ls reservava
una tribuna
anomenada
Tribunal Judicum.
Les dades actuals
insinuen
que durant el segle V,
ja en plena decadència
de l'imperi romà,
l'edifici va perdre,
almenys parcialment,
la funció original
i algunes de les voltes
que el formaven
van passar a ocupar-se
com a espais d'habitació,
fet que ha continuat
fins als nostres dies.
I com sempre,
curts de temps,
però ràpidament
parlarem de,
com a mínim,
una novetat editorial.
Es tracta del llibre
publicat per l'Esfera dels Llibres.
L'autor és Xavier Brudasala
i porta per títol
Reflexions Magmàtiques.
Reflexions Magmàtiques
és un recull d'articles
publicats a partir de l'any 2000
a l'avantguàrdia
publicats
on Brudasala
reflexiona i convida
a explorar
la lògica del poder
i la seva relació
amb la societat.
D'aquesta manera,
de la seva mirada crítica,
no poden fugir
temes com la victòria
del tripartit a Catalunya,
el pujolisme
i el futur de Convergència i Unió,
els nacionalismes,
l'esnerisme
i altres temes
relacionats
amb el sistema món
en general,
amb Estats Units,
amb Europa,
etcètera, etcètera.
La veritat és que
és una bona lectura
que convida a la reflexió
en cadascuna
de les seves pàgines
i una lectura força ràpida.
Jo em vaig polir
gairebé la meitat
del llibre
fent cua
per passar l'ITV,
imagineu-vos.
I bé,
doncs,
una lectura interessant.
La propera,
doncs,
ja la deixarem per un altre dia.
Aprofites el temps,
tu, no?
Sí, sí.
Ja ho veig.
Ho deixem estar,
marxem,
no en vinguis mi història,
és 30 minuts,
els dimarts a Tarragona Ràdio
de dos quarts de 9
fins a les 9 del vespre.
Jordi Ximeno,
Manuel Magí
i els controls tècnics,
la Sílvia García.
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
a...
No en vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
i el pèndol de la història