.
Arribem al divendres i també arribem a l'últim dia,
abans que arribi dilluns, de tornar a tenir amb nosaltres Andrés.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Estàs molt sèrio, Andrés?
Avui t'he notat quan has entrat per la porta.
Perquè em pensava que no volia seguir amb la vida d'Antònia.
Sí, sí, sí, sí, tant i tant, home, home.
A més, que ahir ens vam quedar, que vam conèixer...
Digueu que estic somrient, que la gent no ho veu.
Estàs somrient, no, no, seridota, seridota.
Sí, sí, sí.
I que ahir ens vam quedar amb allò que ja coneixia,
la que seria la seva dona, no?
Exacte.
Angelita.
Exacte, Angelita.
Veus? Que va venir, dius, Angelitos Negres, va venir per allà, no?
No, no, no.
Era una altra història.
No té res a veure.
Casualitats de la història i de la vida.
Molt bé, molt bé.
Bé, seguim amb el documental, engeguem el projector,
i ja veiem a la pantalla un escriptor que és Eduardo Jovert
i ell també té coses que dir d'Antonio Machín.
Cuando él contaba la entrevista que tuvo con su suegro,
claro, hay que colocarse en el 43, 44, en Sevilla,
Sevilla, una ciudad clasista y además los tiempos estos que...
Colocarse en esa época e ir a pedir la mano de tu hija
y que aparezca un negro.
No sé yo si ese negro no hubiera sido Antonio Machín
que hubiera pasado.
De momento lo único que le dijo el padre de Angelita a Machín
fue lo que me dijo Machín a mí, ¿no?
Dice, cuídamela, ¿no?
Ahí me dijo, cuídamela, que es la única que tengo, ¿no?
Això és un altre comentari que anem ja sapiguent
de la història d'Antonio Machín
amb les seves primeres relacions ja prematrimonials,
perquè va ser la noia que realment es va casar.
Ara hi ha un altre canvi d'escena
i tornem amb la germana d'Antonio Machín
aquesta xiquitita, aquesta senyora ja, esclar,
molt gran, molt agradable i molt simpàtica
amb aquesta manera de parlar dels cubans
que ens explica cosetes també.
Angelita fue la que lo controló él para siempre.
Se enamoró mucho,
pero a él le gustaban mucho
a las muchachas y a las mujeres.
Le gustaba.
Siempre estaba cambiando.
Y a esos papás también lo regañaban.
Ay, pero siempre es una distinta.
Dice, bueno, hasta que encuentre
la bomba y zapato.
y encontré un angelita que con un angelita, por favor.
Bé, ja sabem el que passava amb Antonyo Machín,
que se n'enamorava d'una darrere a l'altra.
Era una miqueta, em perdó, disculpeu-me,
una mica pendon, eh?
Bueno, és lògic, amb la vida que durés,
és lògic, i viatjant, i viatjant.
Un dia aquí, un altre dia allà, és com els mariners, no?
L'amor en cada puerto.
Exacte, exacte.
Bé, però el que diu Chiquitita Machín,
que el seu pare inclús diu que ja el renyava, no?
Però, bueno, el que diu Chiquitita...
Ah, clar, frena't una mica, frena't, frena't.
Sí, el que diu Chiquitita,
diu, fins que al final va trobar el seu amor.
Exacte.
Bé, ara serà, tornem una altra vegada,
amb aquest conegut Pepe Antequera.
Siempre decía que era...
que si no hubiera sido por...
por Angelita,
posiblemente él no hubiera durado
todos los años,
que duró en pleno éxito,
porque es curioso lo de Machín.
Machín no se fue apagando.
Machín jamás se apagó.
Ara són els músics de Machín
que ens ofereixen el seu ritme,
el seu humor
i l'alegria amb les seves improvisacions.
Escoltem, escoltem.
i l'alegria amb les seves
i l'alegria amb les seves
de Pepe Antequera.
En serio, estamos dejando ahí
el protagonismo.
A Guadubacoba me voy.
A Guadubacoba.
Para coa.
Para coa.
Para coa.
Catan-catan, cutucutucu.
Si sabe...
Si sabe que...
Nadie nos quiere Dios.
Papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi.
Papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi, papi.
Que no.
Que no.
Que no.
Que no.
Que no.
Que no.
Que no.
Que no.
Aquí es que dicen que ha vivido.
Uno dice que no y otro que sí, pero la mayoría de la gente, además nosotros hemos visto aquí detallitos Antonio Machín.
Aquí ha vivido Antonio Machín.
Ha canviat l'escena i llavors aquesta senyora que ara parlava estem al carrer.
Nosaltres, bueno, la càmera està al carrer i darrere d'una finestra amb reixes hi ha una veïna del carrer on va viure Antonio Machín que ens ha estat explicant aquestes coses.
Hi haurà un altre canvi d'escena i estem en un carrer on hi ha tot de gent coneguda, els amics, familiars i veïns d'Antonio Machín.
Estan inaugurant en aquest carrer el nom que rebrà.
A la pantalla veiem el rètol que està clavat a la cantonada i diu així, Calle de Antonio Machín.
Veiem i escoltem a veïns, amics i familiars en el moment d'aquesta inauguració i és des de lloc sentimental i alegre.
Hola.
Hola.
La pequeña no la conoces, Santiago.
Santiago.
Santiago Botafogo fue el bienista de tu abuelo.
Yo lo veo en la televisión, pero que no me he enterado nunca que Antonio Machín vive aquí.
No sé.
Pero vamos, que es bueno enterarse las cosas, ¿no?
Yo lo que quiero es ver la televisión.
Que la televisión es más bonita las cosas que la realidad.
Esa siempre fue para nosotros la calle donde vivió don Antonio Machín.
Aquí tendría que estar más gente, como chiquitica, que era su hermana, o mi madre, que era su hija.
Pero no pueden estar, así que muchas gracias. Gracias, Sevilla.
Sus canciones traían a la gris España del franquismo los dulces sones de su isla privilegiada.
Y por eso hoy homenajeamos su arte y sus recuerdos como suelen hacer las ciudades, escribiendo su nombre en el callejero.
Rafa Rodríguez, amb el seu estil, canta un dels èxits d'Antonio Machín.
Això ja és una altra seqüència d'aquest documental de Machín toda una vida.
Escoltem a Rafa Rodríguez.
Rafa Rodríguez.


Él fue el primer que cantó en Europa el Beijing de Beijing, que era reciente, del 36.
Yo la verdad no lo oí nunca hablar, o sea, mejor hablar, cantar en inglés no lo oí jamás.
Y yo tampoco. No lo oí nunca.
En francés también sabía cantar.
Mi padre, el padrino de mi tía chiquitica, mi padre era el mayor,
y todo muy bonito, muy bonito, y todo sobre todo cobijado en Leoncia Machín,
que era el motor de todos ellos, la madre.
El padre, José Lugo, un gallego muy trabajador, pero más apocado.
Ahí era ella la que...
Ella era la que manejaba a Dios, iba a manejar a siete varones.
Ella era la que los manejaba a los varones.
Él era más suave, ella los castigaba, y él iba para allá,
mujer, perdónalo, perdónalo que ya han cumplido.
Ahí de rodillas. Ya está bien, ¿no? Ya está bien.
Un compromiso.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.
Doncs amb aquest compromís, amb aquesta versió tan especial,
avui, Andrés, hem d'acabar així, eh?
Sí, sí, sí, perquè hem estat sentint, hem de dir per als oïdors,
que el pianista Botafogo conversa amb Maria José Lugo,
neboda d'Antonio Machín i també amb el marit d'ella.
No, s'anotava molt que era en família per tot el que comentava i el que deia.
És que es parla de la cançó del cantant amb altres entrevistes.
I tant.
Espero que el dilluns ens tornem a trobar i seguirem amb Machín toda una vida.
I teníem preparada avui Angelitos Negros i altres cançons que aniran sortint.
No posis el tant en tetes llargues, ja ho farem el dilluns.
Ja ho feia molt, home, així de cara a la setmana vina ens tenim aquí.
Bon fi de setmana.
Ja hem de marxar, ja?
Vinga, hem de marxar.
Per això no podem posar més cançons en Machín.
Bona tarda.
Adéu, bona tarda.