Manel Jordi, una miqueta d'atenció,
que us enganxo sempre a xerrar entre vosaltres.
Bona tarda.
Home, estàvem criticant-te perquè, clar,
cada dia m'ho reduïssis.
No diguis mentides.
Estàvem parlant sobre el tema de les suposicions
a professorat i que és una vergonya tot el que està succeint.
Ja que tenim el micro obert, ho podem dir.
Per què és una vergonya?
Per què?
Perquè no pot ser que hi hagi 16.000, per exemple,
interins i substituts que fa anys
que no s'han pogut presentar oposicions
perquè no n'hi ha hagut.
També és una vergonya que s'hagin de fer les proves a l'abril
quan els interins i substituts, per exemple,
no poden preparar les seves oposicions
igual que els que no es dediquen a això, etcètera.
però, bueno, ja en parlarem avonia.
Jo, com que no soc interin, me presento igual,
vull dir, no.
Veus, aquí tenim...
La cara i la creu, potser.
Aquí està.
En vez de cara a cara, cara i creu.
Cara i creu, sí.
Cara i creu.
Sí, potser estaria millor el títol aquell,
cara i creu,
perquè darrere mena música no coincidim gaire
i crec que avui el Manel també ha anat a ficar el dit a la llaga.
Avui cauran cactus.
Avui porta la música al Manel, eh?
Sí?
Mira, avui han variat una mica la secció de música,
no te ho permís.
Però molt, eh? Molt.
És una secció patillera, avui.
De tenir jeta, de que...
Sí, bueno, clar.
El Manel avui ha portat cançonetes que m'agraden.
A dir, cançon, cançonetes que m'agraden.
De roquetes, vinc, de roquetes, vinc.
Que no tenen res a veure entre elles.
Va, fica la primera a veure què us sembla.
Smile without a reason why.
Love, as if you were a child.
Smile, no matter what they tell you.
Don't listen to a word they say,
cause life is beautiful that way.
Però, o sigui, l'únic fil conductor de la música d'avui
és que t'agrada a tu.
Sí.
I hauràs d'explicar una miqueta de cada...
Sí, et faré cinc sentiments de cada una.
Ah, doncs venga.
Esta cançó saps de quina banda sonora és?
Dóna'm una pista, va, si em dones una pista ho adivinaríem.
Alguna pel·lícula de Walt Disney, segur.
No, és una pel·lícula que va guanyar Oscars,
inclús aquesta banda sonora va guanyar un Oscar.
Actors i actrius, a veure.
I anem-ho cap a Itàlia.
Ai, dóna'm més pistes.
Actors i actrius.
Roberto.
La vida bella.
Molt bé, la vida bella.
Sí?
Sí, és una banda sonora que va composar un senyor que es diu Nicola Piovanni
i que va aconseguir l'Òscar, va guanyar tres Òscars d'aquesta pel·lícula.
I la pel·lícula a mi m'agrada molt i la banda sonora també.
És que ho diuen amb una carona.
És que és veritat, és una...
És que és tan mono.
Escolta, tia, un respecte, un respecte.
Però si t'ho ha dit ella.
Te pots fer un clauer amb el Manel.
Ella pot dir el que vulgui, però tu no, eh?
El putut és que no entra la butxaca.
Ai, sisplau, va posar-nos seriosos.
T'imagines, les claus dins i el Manel arrastrar-lo pel carrer.
Oh, mira, si em pagues bé faig el que sigui, tio.
Doncs no, una cançó molt tendra, molt optimista, com la pròpia pel·lícula.
Com les notícies que em protegeu avui o no?
I tant, i tant, i tant.
Qui comença?
Notícies optimistes per música optimista.
Cara a cara t'arra una ràdio.
T'agrada?
Queda bé, uau, avui tinc una tarda.
Un quart d'hora i encara no em dic res.
Per començar, avui fa 20 anys de la catàstrofe de Bhopal, a la Índia,
en la qual van morir 20.000 persones i més de 500.000 van resultar ferides.
Greenpeace ha iniciat aquests dies, unint-se al dolor dels supervivents,
tota una sèrie d'accions perquè l'empresa que va provocar aquest desastre
o el crim més important dins de la indústria o el crim industrial més important de la història,
doncs aquesta empresa, Dow Chemical, que crec que a tots ens sona, no?
Sí, ens sona.
Doncs pagui el seu deute amb els ciutadans i ciutadanes de Bhopal.
A banda dels 20.000 morts i dels més de 500.000 ferits,
doncs encara hi ha més de 150.000 malalts crònics que continuen naixent.
A més a més, nens i nenes amb malformacions i problemes de salut, etcètera, etcètera.
I el que demana Greenpeace, si voleu més informació podeu entrar a la seva pàgina web,
doncs és que Dow Chemical assumeixi les despeses de neteja de l'antic emplaçament de la fàbrica,
com faria si aquesta fàbrica estigués als Estats Units.
No, no, no, encara no.
Encara està en tota la contaminació i tot igual.
Sí, sí, com si aquesta fàbrica estigués als Estats Units, a Europa, és igual.
No perquè estigui en un país del tercer món, s'ha de quedar allí.
En segon terme, que Dow Chemical asseguri el tractament...
Mèdic.
Què?
No es diu tractament mèdic, es diu tractament mèdic.
Mal, perdó, perdó.
Paraula de filòloga, eh?
És que ho vaig haver de buscar al diccionari perquè era un terme que proliferava, perdoneu,
i m'abastava.
I és mèdic.
Mèdic, mèdic.
El tractament mèdic ja determini la rehabilitació mèdica
per als supervivents a la fuita de gasos verinosos,
també que asseguri una indemnització econòmica justa per a les persones afectades
i per als seus familiars,
i per últim que proporciona aigua potable
a les comunitats que es veuen obligades a consumir aigua subterrània contaminada
des de fa 20 anys.
En conseqüència, no ens estranya...
Home, pel que dius, les condicions de vida, clar, són patífiques.
Va ser una autèntica barbaritat, eh?
Aquí hi va haver una fuita?
Sí.
Hi va haver una fuita.
Una fuita de gas tòxic.
I bé, doncs en un principi es va instal·lar una fàbrica
amb totes les avantatges, que això era el progrés, era tot,
i amb el temps es va anar oblidant el tema de la seguretat,
de la prevenció de riscos, i un dia va a petar jo.
Bé, que això ho solen fer les grans multinacionals
que van al tercer món.
Sí, sí.
Produïm més barat, poden treballar els nens,
perquè la legislació ho permet,
s'està aviat molt en seguretat i tot, etc.
El que no farien als Estats Units, a Espanya, a França o a Alemanya,
doncs ho fan fora.
A Espanya, toquem fusta.
Ho fan a la Índia, pel que dieu, no?
Que a veure, tampoc és que...
Bé, això ho parlem de 20 anys enrere,
però no m'estranyaria que també actualment,
bueno, està constatat,
doncs passa a altres països,
no potser amb aquesta empresa, però amb altres sí.
Ui, que positives, eh, aquestes notícies.
Sí, doncs la que ve ara també ha agafat.
Agafa't.
Agarret, agarret.
Agarret, agarret, ai.
Ai, la tortosí.
Bé, s'ha fet públic un informe
que diu que hi ha 600.000 palestins
que viuen als territoris ocupats
que sobreviuen en menys d'un dòlar i mig diari,
segons l'informe del Banc Mundial.
I la situació, pel que sembla,
a part d'aquests 600.000 palestins,
és molt crítica,
ja que un 47% de la població,
o millor 700.000,
viuen en la pobresa.
Estos 600.000 viuen en la pobresa extrema,
podríem dir.
I que des de l'any 1999,
just abans de començar la segona intifada,
que encara dura,
doncs que s'han doblat
els nivells de pobresa.
Però sabem si a Palestina
hi ha la típica...
El contrast.
El contrast, aquí està, sí.
Gent molt rica, gent molt pobra.
Home, no vam dir que el senyor Arafat
tenia una fortuna?
Amb la mort d'Arafat es va saber
que tenia molts diners, però...
Arafat, sí, però...
Vull dir, l'altre 53%,
el 47% dius que està en la pobresa...
En la pobresa més absoluta.
El 47% estan en la pobresa.
I la meitat,
o sigui que deu ser un 20 i poc percent,
sobreviuen en menys de 1,5 dòlars.
O sigui, en menys d'un euro al dia.
L'important també seria veure els factors
que han produït...
Sí, clar, perquè estan asfixiats.
Els 90 havien començat a Palestina
a treure una mica el cap
i des que començava la segona intifada
s'ha aïllat completament a aquests territoris.
Home, és una tàctica de guerra,
això de deixar-los sense capacitat econòmica,
perquè, clar, quan has de barallar per tenir pa,
l'últim que penses és en barallar-te pa.
Clar, se les han destruït,
bé, infraestructures que tenien,
l'aeroport...
L'accés als recursos, a l'aigua, a la terra...
I la situació realment molt preocupant.
Mira, abans de l'intifada,
la tassa mitjana d'atur
era del 10% en la població activa.
Actualment és del 25%.
Entre els més joves,
arriba gairebé al 40%.
Hi ha algunes zones i camps de refugiats de gasa
on se supera el 80% de gent
que està a l'atur, que no té feina.
Això, evidentment, és un caldo de cultiu
de tota mena d'interiorismes...
De rebel·lions...
Sí, sí.
I de terrorismes suïcides.
La gent no té res a pedre.
Parlant de terroristes,
també sortia aquesta setmana, no?,
que el perfil del típic terrorista del que era
estava canviant.
Sembla ser que...
No he sentit aquesta notícia.
Sí, que ara ben bé no recordo,
però era un perfil molt més universitari
que havia estudiat a universitats europees.
Tot això no era el típic desesperat...
Home, de fet,
els que van atentar contra les Torres Bessones,
els atemptats de l'11S,
no eren gent de nivell molt baix,
eren gent en estudis universitaris.
I, a més, hi ha molta gent sí que està
actualment combatent a Irak,
gent de França, d'Holanda...
I que és possible que amb el temps...
I que amb el temps retornen aquí
com a futurs terroristes.
com abans anava a lluitar a Afganistan.
Sí, sí, sí.
En fi, no sé, ja veurem com acaba la cosa.
Més notícies.
Tercera notícia.
Sabeu qui és el Fernando Barrantes Fernández?
Sí, a mi em sona...
Sí?
Doncs és el secretari judicial del jutjat social
número 2 de Badajoz.
I aquest senyor ha estat notícia aquesta setmana
perquè es va queixar
sobre un paritatge efectuat a la capital catalana
i va contestar o es criticava
el fet que estigués redactat en català
i deia que estava redactat
en una estranyíssima i curiosa llengua
totalment aliena a l'idioma oficial
d'aquests llogarrets patris.
A més a més,
Barrantes donava un termini de 15 dies
perquè el jutjat de Barcelona
es remetés la minuta d'honoraris
correctament redactada
i sense faltes d'ortografia
en la llengua oficial comuna de la nostra nació.
Això és l'espanyol
i bé,
deixava molt malament la llengua catalana.
Com ho has dit,
la definició d'abans?
En una estranyíssima i curiosa llengua
totalment aliena
a l'idioma oficial
d'aquest llogarrets patris.
Déu-n'hi-do,
el tio és un bon...
Sempre que parlava de la llengua espanyola
o d'Espanya ho feia en maiúscules,
etcètera, etcètera.
I a banda després també s'atrevia a afirmar
que la majoria dels habitants
de les terres espanyoles
són bilingües
perquè coneixen l'idioma portuguès
del qual deia
que és una altra clàssica llengua romànica
amb la qual també s'han escrit grans sobres
de la literatura universal.
Ah, el portuguès el coneixia?
Sí, tothom, clar.
Sí, sí.
De fet, tu i jo estem parlant en portuguès, ara, no?
No.
En valencià?
Xipriota.
Xipriota.
No, o cubà, potser.
Perquè no parlen espanyol.
Parlen cubà.
I a Colòmbia...
Sí, mira, jo ara te voy a hablar en xileno, tio.
En xileno.
Lo domino bien.
En tu currículum...
A veure, a veure, parella, parella.
Parella, de fet...
Conclusió, és bo que aquesta notícia sigui realment...
Jo trobo que és bo.
Feta és una avis rara que em diuen,
no, una cosa estranya.
És notícia perquè destaca,
perquè això no acostuma a passar, no?
O potser no és tan raro, eh?
Jo crec que no passa tant
i llavors quan passa és tan estrany que destaca.
Potser és estrany que vingui d'on vingui,
d'un secretari judicial, d'un jutjat social.
Home, sí, per aquesta banda és greu.
I és home, un senyor que s'ha dret unes suposicions.
Bé, però se sap que aquest sector, com d'altres,
doncs tenc el puntet ranci, segons com.
Això és molt ranci, eh?
Això és ranci.
Però mucho, eh?
Això és ranci, això és podrit, pràcticament.
Tens alguna més?
No, passem a...
No, però és que jo voldria acabar amb una cosa positiva.
Va, un apunt rapidíssim.
De la plataforma Cultura contra la Guerra,
que va efectuar tota una sèrie de reivindicacions
i accions en contra de la guerra d'Iraq,
doncs amb els diners recaptats,
doncs aquesta setmana ha fet balanç
i la pregunta, com sempre, és
on van a parar aquests diners?
Doncs els diners recaptats,
que pujava un total de 32.349 euros,
han anat a parar en la compra i lliurament
de material quirúrgic per a l'Hospital Públic
Al-Kindi, a Bagdad.
Mira, molt bé, eh?
Una bona notícia, per exemple.
Doncs sí, mira, acabem.
Música Maestro.
Música Maestro.
I trobem en aquesta cançó.
La referència que ens ha de fer el Manel,
no sé com ens en farà cinc cèntims,
a un gran de la música, el George Harrison.
Ara l'has conegut, bueno, està bé.
Sí, aquesta cançó, sí.
És molt bonica, aquesta cançó.
Que no sé si està religiós aquí o en contra,
no he analitzat la lletra.
Està religiós, parla de su dulce senyor.
De la seva pròpia visió de la religió.
Però la seva concepció, sí,
perquè no és tampoc un déu cristià o no.
Bueno, és el seu.
Sí, el seu déu, sí.
Don't believe in Beatles.
Sí, per exemple.
El que passa és que aquesta cançó,
al pobre home, li va portar molts de mals de cap.
Va ser el primer Beatle que va aconseguir un número 1
després que s'hagués separat el grup en aquesta cançó, precisament.
Abans que Pol McCartney...
Sí, a les llistes d'Indonècia o a les britàniques.
A les britàniques hi ha les USA.
Hi ha les USA.
Deia que eren de segona mà.
Sí, USA té USA.
I pertany a un àlbum que es diu All Things Mas Paz,
que va ser editat a finals de l'any 70.
A principis del 71 arribava a Solia, el número 1.
El que passa és que un grup americà
que havia tingut èxit allà als Estats Units a principis dels 60
de Xifons.
Us sona?
No.
No, els Xifons.
Els Xifones.
Els Xifones.
Vale.
Lo van demanar perquè diien que aquest tema
era un plagi d'un tema seu de l'any 63
que es deia She So Fine.
Ah, sí.
I realment, sí, semblant.
Sí, tu l'has escoltat l'altre i dius
George, George...
El que passa és que el van acusar de fer plagi involuntari.
O sigui, que aquell home devia tindre la melodia pel cap
i va agafar la guitarra i va dir
mira, això sona bé, me sona d'alguna cosa,
però no sé de què, no?
Clar, això ja passa a vegades, eh?
Sí.
I tant.
Tu sabies tot això, Jordi Ximé, no?
No.
Doncs el vaig prenent nota, eh?
El vaig prenent nota.
Me n'ha d'algun apunt més del George Harrison?
Que em sembla que t'ha deixat amb la paraula a la boca.
Que es va morir fa tres anys, no?
Sí, que és part de les efemèrides.
Sí?
D'aquesta setmana.
Doncs vinga, l'aprofitem de fons.
Anem a les efemèrides?
Vinga.
Molt bé.
Començo jo, no?
Comences tu, sí.
Una gran notícia.
Que són molt ordenats i ens ho prenent.
Una notícia de futbol, que és raro que tu ja parlessis de futbol.
Ah, sí?
29 de novembre de 1899,
se va fundar un club de Barcelona.
A veure si saps quin.
No sé.
Poblenou?
Podria ser, però no.
El Sarrià?
Tampoc.
No, les Corts?
No.
És que no ho sé.
El Màlaga, tio.
El Màlaga.
Què va?
Es va fundar el Futbol Club Barcelona.
També se li torna a fer car el somriure.
Tu ets del Barça, no?
A mi no m'agrada el futbol, però soc del Barça.
És una d'aquelles contradiccions.
Ja som dos.
Ostres, curiós.
I tu, Núria?
Me'n faig creus que dos homes com vosaltres,
que us tinc tan depressi i, per tant,
us considero tan intel·ligents per la de futbol.
Ah, ho tirem endavant.
Que bé jugava el Kini, eh?
Lo Kini?
Sí.
Kini.
Kini.
Kini era ese.
No, les travesses es diuen així, segurament per ell.
El Kini L.
Sí, el Kini L.
Vinga, va, anem per feina.
Què és això tan bonic?
No m'ho diguis.
Ai, el Serrat, va, feu-ho bé, feu-ho bé.
Va.
29 de desembre de...
Bueno, van a ser dels 72 que vaig néixer jo.
Doncs en 1909, les restes mortals de Goya s'han traslladades
des del cementiri de Sant Isidre a Madrid,
a l'església de Sant Antonio de la Florida.
I el 30 de novembre, en este cas de l'any 1900,
moria l'escritor britànic Oscar Wilde.
I més morts, del 20-30 de desembre, però el 2001,
moria George Harrison, als 58 anys.
També, 1 de desembre de 1640,
Portugal se separava de Castella,
després d'una revolta, etcètera.
Ja ho sabreu.
El bilingüisme ja hi era, eh?
Però això ja no ens ho quita ningú.
I tant, i tant.
Bueno, si volen saber més coses d'esta notícia,
que escolten el programa de ràdio que es fa en aquesta emissora.
Bé, i un altre 1 de desembre de l'any 1959
se va firmar un tractat internacional
per a la desmilitarització de l'Antàrtida.
També, en aquest cas, un 2 de desembre de l'any 1804,
el senyor Napoléu Bonaparte s'autocoronava emperador.
Sí, també fa aquella gran foto de família, no?
Aquell quadre tan gran.
Que ja em diràs com es posava la corona aquest home
portant una mà dins sempre.
No, se n'ha de treure aquell dia, es va treure la mà.
Aquell dia se n'ha de treure, sí.
I aquí també, en part, començava la seva decadència.
No directament, no molt ràpidament,
però es començava a barallar amb tota Europa.
Sí, va començar el jaleo, que va afectar molt i de ple aquí.
Bé, i un altre 2 de desembre de l'any 1969
l'ONU condemnava la política d'apartheid del govern sud-àfricà.
I tal dia com avui, què va passar, manat?
Doncs que de l'any 1919 va morir
el pintor impressionista francès Auguste Renoir.
També un tal dia com avui, però de l'any 1967
el doctor Christian Barnard aconseguia per primera vegada al món
realitzar un trasplantament de cor humà
a l'Hospital Grotsur de la ciutat del Cap, a Sud-àfrica.
Vinga, va, tots junts, 3, 2, 1...
Yo quiero tener un millón de amigos.
És aquesta.
Sí, no te pasen.
No, avui estic contenta.
És molt bonica, és preciosa.
És una cançoqueta.
Jordi, és bonica o no?
No, no, que sí, estic contenta.
El Manel m'ha dit, només t'agradarà una.
Home, si ets tan especial.
No tan especial no, home.
Parles del Serrat, del Harrison,
i després de no sé qui, del Benigni aquest.
Mig minutet de...
De música, per què?
D'un directe, d'una gira que van fer el senyor Serrat
i el Víctor Manuel i...
Veus, aquest ja no m'agrada.
Aquest ja no m'agrada, no m'agrada un cop.
El Busto és el nostre dia, que van estar aquí a la plaça de tot.
El Busto és el nostre.
Que van...
És un imprescindible.
Manel, Jordi, fins divendres que ve.
Fins divendres que ve.
Històries d'amor, sonris de poetes,
no sabían més, tenían quizás.