I sembla que per vosaltres no passin els dies, però sí, els temes.
Ahir vam acabar definitivament ja amb aquell documental dedicat a Antònia Matxín
i avui de nou amb Andrés i Andrés. Bona tarda.
Molt bona tarda.
Què ens portes, Andrés?
Bueno, de moment la programació d'aquest vespre de l'Antiquari.
Ai, és veritat, que avui tenim cinema.
La segona setmana que fem cinema, perquè la passada va ser festa,
ens toca fer el cine japonès o temàtica japonesa.
Bé, sempre es porten grans pel·lícules, però avui he portat una que no és una gran pel·lícula,
però sí que és una pel·lícula que és lògic que ho fem perquè és japonesa
i hi ha gent amant també d'aquest cine, i és Els monstres.
Els monstres?
Exacte. Llavors, a les 10 del vespre, amb entrada lliure,
passem la pel·lícula Godzilla contra Edora, la burbuja tòxica.
Es diu la burbuja tòxica perquè aquesta Edora és un monstre
que s'alimenta precisament dels residus nuclears i tota aquesta sèrie així exòtica
i que pot perjudicar a la humanitat.
Llavors Godzilla té que...
Però si se'l menja, encara rai, encara ens farà un favor, no?
Sí, però és que, esclar, les conseqüències són...
Ah, d'acord, encara és pitjor, encara és pitjor, remic a la malaltia.
Rep uns poders que perjudiquen la part humana.
Això és una pel·lícula, ja dic, japonesa, de l'any 71, en color, parlada en castellà,
i que els intèrprets no són gaire coneguts en general,
però són molt coneguts dins l'ambient de Godzilla,
i són Akira Yamauchi, Iroyuki Kawase, Toshie Kimura,
Harou Nakahima, Kenpachiro Satsuma,
i els efectes especials corresponen al magnífic treballador d'aquest tema,
Teruyoshi Nakano.
I el director, un altre especialista en aquest cinema, és Yoshimitsu Ban.
Aquest vespre a les 10, a l'Antiquari, entrada lliure.
Tu assaixes aquests noms, eh, a la nit?
No és possible que te surtin així, a la primera?
No, no, és llegir-ho, és llegir-ho, no, és...
Llegir-ho?
Sí, sí, és llegir-ho, tal com posa aquí.
Si aquí em posa una K i una A, és K.
Si em posa una N i una O, és Kano.
I ja està, jo llegir-ho.
Ja, ja, ja, tu vas junt amb paraules.
No és com està picada de memòria, no?
Perquè a memòria em costaria més.
No, no, però encara que hi ha molta gent, i jo m'incloc,
encara que ho estiguem llegint, jo crec que no ens sortiria tan bé i tan clar i tan net, eh?
No, és anar-ho llegint tranquil·lament.
És acostumar-te de mica en mica, no? Cada dues setmanes...
És que mira, ja ensenya'm que quan un llegeix, per exemple, això, fes la prova,
quan tu llegeixis una fórmula de les medicines,
no ho llegeixis passant la vista per sobre.
Llegeixo, llegeixo.
Molt bé.
Encara que t'entrebanquis.
D'acord.
Encara que t'enfarfullis o com es digui.
Te'n recordes que vam dir una cosa d'aquestes?
Sí, sí, sí.
Creu, hi ha manera que no m'han sortit.
No m'han sortit.
Doncs tu quan llegeixis unes lletres així tan...
No diguis, ja ho he llegit, i has mirat simplement.
Per sobre, sí.
Agafa-ho i ves-ho llegint lletra per lletra.
T'acostumaràs després a llegir-ho correctament.
Molt bé. Doncs mira, una bona recomanació que ens fas, Andrés.
Això és necessari.
Bé, i parlant de ciència-ficció, passem a una altra ciència-ficció,
que és el que començarem durant aquesta setmana amb ciència-ficció.
I parlarem precisament de la pel·lícula 2001, que és 2001, una odissea de l'espacio.
Que maca aquesta.
Aquesta és una gran pel·lícula.
Maquíssima.
I llavors t'haig d'explicar, degut a la música,
que la pel·lícula aquesta va representar per Stanley Kubrick el seu primer pas
per controlar l'apartat musical de les seves produccions.
No és que ell no tingués cura abans, però amb aquesta pel·lícula s'hi va mirar molt més
i va tindre més cura precisament de les músiques.
Hem de dir que no passarem la pel·lícula en si, sinó que passarem la banda sonora d'aquesta pel·lícula.
Música de la pel·lícula, sí.
Amb les seves anteriors pel·lícules, Stanley Kubrick,
les bandes sonores la feia per músics de categoria
que havien fet ja temes més o menys adequats a les imatges del film.
Buscava gent experimentada.
Amb el cas de Gerald Fried, amb les seves primeres pel·lícules d'Alex Nord,
amb el tema aquell d'Espartaco, de l'any 60, no l'actual,
que va ser de Bob Harris i Nelson Ridley, amb Lolita.
Aquests dos autors van fer-ho amb Lolita, de l'any 1962.
I després, Laurie Johnson, en Teléfono rojo, Volamos hacia Moscú,
pel·lícula d'any 1963,
doncs aquí Stanley Kubrick ja es preocupava una miqueta de la música,
però no com va començar a preocupar-se amb aquesta altra pel·lícula que parlem avui.
Amb la pel·lícula 2001, Kubrick va començar la seva selecció especial
buscant temes musicals que després es farien extensibles amb uns altres pel·lícules,
com per exemple Naranja mecànica, una pel·lícula que va ser de l'any 72.
Allà va ser ajudat per Walter Carlos,
després va fer Barry Lyndon, l'any 75,
i aquí va fer adaptacions clàssiques que van córrer a càrrec de Leonard Roserman.
Després va fer aquella de terror, El resplendor, del 1980,
una altra vegada també amb Walter Carlos,
i si Kubrick va aconseguir uns encerts indiscutibles en aquest camp,
també es pot dir que és cert que per la pel·lícula 2001
va haver de renunciar a Àlex Nord, que ja havia escrit la seva partitura,
per la qual va seguir sent,
va seguir, com et diria jo,
se li va transformar en un misteri,
imaginar com tenia que ser la concepció musical de l'univers en 2001.
Llavors això amb ella ho va començar a preocupar molt.
Com tindria que ser una música per fer alguna de l'espai,
que s'apartés una miqueta del que ell havia fet fins ara.
I que a més a més d'alguna manera transportés a la gent
que pogués veure la pantalla precisament allà cap als estels, cap a l'univers.
Aquí està, això és el que ell volia fer.
Llavors, avui dia una audició de l'espai ja és un clàssic indiscutible.
I tant.
La pel·lícula definitiva sobre les atmosferes estel·lars,
l'obra mestra i com tal, punt,
ja de partida d'una quantitat d'imitacions
que hasta les pel·lícules més dolentes intenten imitar-lo,
fins a les més bones, també.
Va ser un sistema de captació estel·lar de l'espai
molt, molt, molt, molt ben trobat.
Llavors això, aquesta ciència-ficció especial,
va començar una nova època en 2001.
Però també ho és per la seva especial banda sonora
que la va intentar fer ballar entre dos polos oposats.
Que, aviam si ho sabria explicar,
que ajuntats, ajuntats, no es repel·leixin l'un amb l'altre.
Exacte.
Tu agafes un negatiu, un positiu, els mires d'ajuntar i se separen.
Però hi ha un punt que es poden ajuntar.
Els gires una miqueta els polos i es poden ajuntar.
Ell va intentar fer això amb la música i la imatge.
Llavors, va aconseguir un miracle de fer que s'envolqués el film
com si fos un regal de la música amb la visió.
Déu-n'hi-do.
Llavors, aquests borns, anem-ho a dir així, dels polos,
són, per un costat, la música clàssica amb el seu sentit tradicional,
o sigui, sense variacions, la música clàssica tal com és,
i per l'altre, l'avantguàrdia innovadora al progressisme musical.
I fins i tot amb música electrònica, que també va ficar i va posar...
Exacte, aquí està, va fer una barreja d'això i va aconseguir el que va aconseguir.
Bé, llavors s'ha de dir que Joan Estraus, Richard Estraus i Aram,
aquí sí que m'he liat, Cachaturian, veus?
Cachaturian.
Cachaturian, allò que dèiem dels japonesos, saps?
Veus?
Això posats a la dreta i Giorgi Ligetti a l'esquerra,
es va aconseguir el que sentirem amb la pel·lícula,
i, per acabar, avui sentirem el començament de la pel·lícula,
que és l'introducció, que el títol de Richard Estraus és
Així hablo, Zara Trusta.
Andrés, fins demà.
Fins demà, si tu vol, amb un bon vol especial.
Així hablo, amb un bon vol especial.
Així hablo, amb un bon vol especial.
Així hablo, amb un bon vol especial.