Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Em van felicitar ahir per l'última peça musical de Hollywood que vam posar, eh?
No, ja...
Van dir que és boníssima.
Sí, sí, sí, molt, molt, molt.
És que, esclar, són d'una altra època, són una altra música diferent, eh?
A més, són músiques que et donen optimisme, que et donen alegria.
I després és un descans al tant de tumba, tumba, tumba, tumba, d'altres músiques que també agraden,
però, esclar, ja és una altra època, amb nosaltres, xicots, ja joves...
És una altra història, sí.
Però els que som ja, com jo, molt més grans inclús que tu, doncs ens agraden.
Tu ets més joveneta, tu ets més joveneta.
No comento, no comento.
I veig que també t'agraden.
I tant, i tant, i tant.
També t'agraden.
Andrés, avui és divendres i jo no sé si podíem fer un recopilatori,
i és que tenim molta història del Buster Keaton que hem anat dient durant aquestes dues setmanes, eh?
Sí, sí, és immens el que hi ha al Buster Keaton.
Bé, acabarem dient que als anys 20 va ser pel Buster Keaton potser l'època més preciosa per ell,
casat amb Natàlia Talmaig, abans que vinguessin els problemes.
Va tindre dos fills, James i Robert,
i se'n va anar a viure amb una menció de Beverly Hills.
Déu-n'hi-do.
Imagina't.
Déu-n'hi-do.
La villa italiana.
I estava situada damunt d'un camp tot verd de 14.000 metres quadrats.
Sí, un piset de 100 metres com ara.
Que tenia a casa, que tenia a casa.
Allà se celebraven grans festes en què allà es reunien la flor i nata de Hollywood.
Déu-n'hi-do.
I recordem que també, ho vam comentar ahir,
que havia signat un contracte que dos grans còmics...
Sí, això ja va ser l'any 28.
Estem parlant del principi dels anys 20.
Ah, d'acord, d'acord.
Ho he dit en darrere per recordar-ho a això.
D'acord, d'acord.
No ho dic perquè com estàvem pendents de veure què passava amb aquest contracte que vam quedar ahir.
Sí, no hauria parlat de tanta mala sort.
Llavors resulta que els curs de Buster Keaton es projectaven en programes dobles,
o sigui, junt amb un llarg matratge.
Els exhibidors de l'època, en fi, no tenien cura de la pel·lícula que feien de llarg matratge
i de posar la de la pel·lícula dels curs de Buster Keaton o inclús de Charlotte.
Sí, sí.
I va passar perquè posaven pel·lícules inferiors, pel·lícules que no tenien pràcticament comparació.
I què va passar?
Que la gent anava més al cine per veure els curs d'aquests personatges
que no inclús els mateixos llarg matratges que feien.
Això, al marxar a Fati de la companyia Còmic, Xenet, que ja havia comprat els estudis Chaplin,
perquè Chaplin s'havia deixat pecant per anar-se amb uns altres estudis de molt més grans proporcions,
perquè Chaplin va muntar els seus estudis també.
Sí.
Doncs, a partir de llavors es van dir aquests estudis, estudios Keaton.
Molt bé.
Perquè ell va començar a agafar tanta fama que els estudis va posar així.
I va ser aquí, amb el nostre estimat personatge d'aquests dies,
va produir la millor llegendària carrera cinematogràfica.
L'Ummlloret de L'Ummlloret.
Títols amb els que Buster Keaton va arribar a lo més alt del cinema.
Molt bé.
Això és el que teníem d'ell.
I encara, com deies tu abans, Andrés, no havíem arribat al punt, podíem dir, més negre
de la vida del cine Buster Keaton.
Exacte, exacte.
Per això ell es va confiant que ell era ja tan famós i tan estimat i així,
que va caure en la trampa que li van preparar aquest meier.
Aquest parany.
Perquè aquest meier volia treure el suc d'una altra manera, artísticament,
i s'apartava de la seva manera.
Llavors, en aquells anys van ser els anys durats,
que llavors es deia slapstick,
o sigui dels xistes curs, de les comicitats aquestes així.
De sacudits fàcils, no?, d'alguna manera.
Exacte, sí.
Llavors, van vindre artistes de music halls,
com Charles Chaplin, perquè Charlotte també havia sigut un artista de...
De cabaret, d'alguna manera, sí.
Igual que havia sigut ell.
Va vindre a Stan Laurel, que va tindre una llarga carrera en solitari
abans de juntar-se amb l'Oliver Hardy.
Llavors, a Stan Laurel tinc pel·lícules que ell treballa sol.
Sí, sí.
Treballa sol amb el Larry Seamon, que aquí se li deia Jaimito.
I també tinc pel·lícules d'Oliver Hardy, que també treballava sol.
I tenim pel·lícules també del Larry Seamon.
Un dia seria interessant, Andrés, dins d'aquest espai,
saber en quin moment es va ajuntar i a partir de quin moment vam fer que...
Sí, tot això ho tenim, però esclar, llavors no acabaríem mai,
faríem una biografia d'ella de dos mesos.
No, no, però dic que de cara a un altre especial,
que poguessin parlar del Gordo i el Flaco.
Ja anirem parlant, ja.
Ja anirem parlant.
Llavors, també en aquella època teníem Harold Lloyd, Harry Landon,
UBC Fields, o d'espectacles circents,
com els Acòbretes, Larry Seamon, que és el que deia jo,
que era Jaimito, que a Espanya se li deia Jaimito,
a Harry Seamon Jaimito.
A Harold Lloyd era aquell del rellotge que estava així.
Ah, exacte.
Aquest era el que queda penjat amb un rellotge així.
Que sembla que hagi de caure.
Exacte.
I Larry Seamon, allò que dèiem de les personalitats,
ell feia, com et diria jo,
salvant les distàncies, feia com deixar més bon de l'època.
Sí, era perseguit, el perseguia,
lladres, el perseguien amb ell els lladres,
ell els perseguia amb ells,
i eren les pel·lícules, les eternes carreres,
caigudes, trompades, pistoletà, s'ho va, pistoletà, s'ho ve,
i robo, va, i robo, ve.
Ah, molt bé.
Jo sempre l'he comparat amb un ja més bon de l'època.
Però de quina manera, eh?
De quina manera.
Sí, sí, no, no, però era molt divertit,
i a mi encantava, perquè era una reacció contínua,
contínua, contínua, era alguna cosa fantàstica.
Uns altres noms que també van omplir les sales de l'època
va ser com aquell que mirava així genyo,
que era Ben Turpin, mirava així amb els ulls cruzats.
Ai, recordo, recordo, recordo una cosa vagament, eh?
Ben Turpin, aquest també va fer pel·lícules amb Oliver Hardy
i Stan Laurel, i amb altres també,
Billy Bevan, Forrest Terling,
n'hem dit que Oliver Hardy també va treballar amb Willie West,
que era l'imitador de Charles Chaplin,
però no va tindre gran entrada degut a això que imitava amb el Chaplin.
Saps? Tenia una manera de ser similar amb la del Chaplin.
Després hi havia també Chester Kunkin, Charles Chaas,
va ser un artista, que en aquella època
després hi havia un artista que era Malvin Norman,
també hem de mencionar el Roscoe Herbucle, el Fati,
el Max Swain, i molts més que ja s'han oblidat completament.
I que tampoc ens deixen massa temps ara mateix per dir, Andrés.
Oi, sempre es quedem a mitges, eh?
Encara no m'ha explicat tot el contracte.
què va representar i...
Jo crec que amb totes aquestes dues setmanes
de parlar del Buster Keaton hem donat una amplitud enorme
amb aquest personatge, perquè és molt entranyable.
Jo potser m'he passat dient-ho, encara que hi ha gent que diu que no,
que els agrada sentir la història d'aquest personatge,
són els que coneixen el Buster Keaton,
i els que no coneixen el Buster Keaton
i tenen l'amabilitat d'escoltar-nos,
doncs que comencin a estar intrigats qui era aquest personatge
i que algun dia el veuran amb les pel·lícules que passo jo a l'Antiquari
o bé al Cine Club de la Casa de Cultura.
I una altra recomanació.
Si voleu saber què va passar amb el seu matrimoni,
si voleu saber alguna cosa més,
sempre podeu anar a la biblioteca
i poden esbrinar i buscar llibres relacionats
precisament amb el cinema d'aquell temps.
Exacte, exacte.
I ara tornem a escoltar una última peça
de la Passadena Roff Orquestra,
que és aquesta orquestra tan fantàstica
que toca aquells temes tan coneguts en aquella època
i que ens porten molts records,
encara que jo no sóc d'aquella època,
però sí de les pel·lícules.
Andrés, boníssim cap de setmana
i ens tornem a sentir dilluns.
Dilluns, si Déu vol.
Adeus, ja, bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Fins demà!
Fins demà!