20 minuts ens separen només del punt de les 7 del vespre.
Anem fent camí cap a aquest punt horari
i tal com us anunciàvem abans en el sumari,
ens toca parlar ara d'una exposició.
Us la vam recomanar ahir, però avui en parlarem
amb una de les seves protagonistes.
De fet, és la seva comissària, la Montserrat Castillo.
Ens referim a l'exposició que podeu visitar
fins al dia 23 de gener
i, tot i que sembla que falti molt, no res,
un parell de mesets,
una exposició que es diu
Els il·lustradors d'en Patufet, l'excel·lència del Tras.
Montserrat, bona tarda.
Bona tarda.
Tu ets la comissària d'aquesta exposició,
una exposició itinerant, no?
Això no ho sé exactament.
De moment és aquí, a la Fundació Caixa Tarragona.
No sabem...
Home, és un bon recull.
Jo crec que l'hauríeu d'explotar, eh?
Sí.
Per la rodar una miqueta.
A mi també m'ho sembla.
Un recull de, no tots els dibuixants del Patufet,
no tots els il·lustradors, però una vintena, no?
De 22 il·lustradors, sí.
De fet, són els més importants
i són molt representats
i després també hi ha altres que hi tingueren un paper important.
Hi ha 125 originals.
125 originals.
Com heu fet la tasca de recopilar tots aquests documents?
Doncs la veritat és que és bastant àrdua
perquè al no existir un museu que col·leccioni originals de dibuix,
d'il·lustradors, bàsicament,
no existeix, ni cap fundació pública ni privada.
Arreu de Catalunya no existeix això?
No, no existeix.
Llavors, s'han d'anar a buscar els col·leccionistes particulars.
També hi ha en fons la hipotació que té la col·lecció La Langlada,
doncs també ens n'ha prestat originals per representar La Langlada.
Però ha hagut de ser a base d'hereus dels artistes
o bé, sobretot, col·leccionistes que ens han cedit obra.
Com va anar tot plegat a la tasca d'organització?
Te la van encomerar el repte personal que tenies tu?
Això va venir arrel de l'èxit que va tenir l'exposició sobre Ricardo Piso.
Sí, sí, la recordem.
Sí, llavors també es va fer com una sèrie de conferències
i en vaig fer una i em van dir,
fes-nos una proposta sobre dibuix,
perquè el dibuix d'il·lustració és molt popular i agrada molt.
I llavors, al fer l'any del centenari d'on patufet,
els vaig fer aquesta proposta i de seguida van estar molt interessats.
A l'exposició el que sí que hem fet és mostrar només originals
que se van publicar en patufet o a les revistes seves filials
o a les col·leccions de llibres al seu entorn,
que es van anar publicant com Biblioteca Patufet, Col·lecció Patufet,
perquè va ser realment un fenomen editorial.
És a dir, no hem fet posar qualsevol il·lustració,
per exemple, Juncet aquí va treballar molt,
sinó il·lustracions que sí que van ser reproduïdes,
que van ser fetes o per la revista o bé per els llibres
de les seves col·leccions.
Què passarà amb aquestes il·lustracions un cop s'acabi l'exposició?
Són cedides? Us les han donat?
No, no, no. Tornen als seus propietaris.
Molt bé.
Les cedeixen perquè puguin ser vistes.
Totes elles són reproduïdes en el catàleg,
i totes són situades, documentades,
on, quan i com es van publicar,
però, evidentment, són dels col·leccionistes.
Vau haver de seleccionar entre tot el material que vau de recollir?
Ho dic perquè, clar, potser hem passat molts anys
i potser hi havia documents que potser no estaven en bon estat de conservació,
però allò que la gent ho té a casa però no li presta gaire atenció,
o no va ser el cas?
En realitat, els col·leccionistes saben molt bé el que tenen.
Sí, sí, sí.
Precisament aquestes són les que pots localitzar.
Veritablement, aquesta exposició s'hagués fet fa 50 anys o fa 20
hauria estat més fàcil perquè cada vegada la disseminació és més gran.
Hi ha més coneixedors, però també hi ha persones que s'ho venen,
les famílies, potser, decideixen acabar-ho venent,
i, clar, es va escampant, diguem-ne.
Realment, la tasca de recerca sempre es complica, com més anys passen.
A qui va adreçada aquesta exposició sobre un pot d'ofets?
Suposo que, en primera instància, a tota aquella gent que té el puntet melancòlic
perquè hi ha moltes generacions que han crescut amb aquesta publicació, no?
Evidentment, aquests són els seus fans predilectes,
però està dirigit a tothom.
Precisament, l'interès d'aquesta exposició
era no tant fer una exposició commemorativa del que era la revista,
sinó demostrar quina categoria artística van tenir els il·lustradors de Patufet,
com van ser claus en l'evolució de la il·lustració a Catalunya,
com van crear escola, com aquesta escola evoluciona,
i això es veu dins d'aquesta exposició.
Una exposició, ho recordem un cop més,
que podreu visitar fins al 23 de gener
a la sala d'exposicions de Caixa Tarragona.
Ara et posaré, potser, en un compromís, Montserrat,
et demanaré que ens destaquis concretament una mostra
de tota aquesta exposició,
un dibuix concret que potser tingui valgo,
doncs no ho sé, perquè ha sigut difícil de trobar,
o perquè és d'un autor concret.
De fet, triar una mica és el que ha de fer el públic, no?
Realment hi ha tres il·lustradors que apenes entres a la sala
doncs queden molt destacats, que van ser el fonamentals de la revista.
Llavors, aquests tenen més obra exposada, per què?
Perquè hi van ser des del principi fins al final.
Van fer-hi tant il·lustració de codits, com historietes,
com il·lustració de novel·les, aventures, contes.
Aquests tres són Gaieta Cornet, Joan Llebreyes i Joan Jonseda.
Estan d'aquesta manera destacats també perquè es vegi
la varietat i la seva evolució.
Aquests autors permets veure des d'obres bastant primerenques
fins al final de la seva obra, com aquesta evoluciona,
quin tipus d'aportacions fan.
Llavors, triar-ne una, esclar, és una qüestió de gust personal.
Com a comissària, crec que no ho he de fer.
Tanmateix, evidentment, estant a la sala i veient gent que ho estava mirant,
te n'adones, no?, que el públic sempre tria i diu
mira aquesta, que és bonica, aquesta me l'enduria, no?
Perquè, doncs, li és referent, perquè li és simpàtica.
Alguns, doncs, com que hem documentat tots els acudits,
perquè els acudits molt sovint eren del mateix autor, del mateix dibuixant.
Sí.
Tenia la idea, doncs, feia l'acudit i el text i dibuix és tot un, no?
Llavors, doncs, n'hi ha que diuen,
ai, mira aquest, aquí tampoc ha saltat, no?,
però aquest altre, doncs, és divertit.
T'han passat, potser, 70 anys o més,
i encara fa gràcia.
I això, doncs, és molt bonic, no?, de veure.
Que ets de la generació patofet, tu, Montserrat?
No, que va.
No?
No t'ha tocat això?
Que va.
El que passa és que a mi em va passar que a casa,
a casa meva, doncs, hi havia els llibres dels avis,
hi havia els llibres que havien tingut els pares de petits,
i aquests llibres es van conservar
i, doncs, tots nosaltres, els germans,
m' sembla que vam ser la tercera generació,
que els llegíem, i ja els vam acabar de destrossar.
Sí.
Però, en canvi, sí que van formar part, també,
en aquest sentit, no?,
per l'estimació que els avis havien tingut
en aquesta senzilla revista per infants,
doncs, l'estimar-la tant o guardar-la a través dels anys
ha servit, doncs, també a la generació dels meus pares
i va arribar fins a la meva.
O fins i tot, jo recordo, si no vaig equivocada,
una reedició posterior, amb unes enquadernacions i tot.
Sí, sí.
Hi ha hagut intents de reeditar-se, sí.
El que passa és que no ha tingut massa continuïtat.
Després també va haver-hi la segona època del patofet,
que va ser als anys 70.
Però, és clar, naturalment, tots aquests autors,
la majoria, els més importants,
havien mort als anys 40, 50,
i una mica més enllà,
no podien participar-hi.
Alguns dels més joves,
com Batllori Jofré,
que havia treballat molts enllà dels anys 30,
va poder treballar-hi també a la segona part.
I també el Chirinius, el Jaume Juez,
van poder-ho tornar a fer ja molt grans.
Però, és clar, és un pas de temps
molt i molt gran.
Molt bé, doncs, un primer tas
del que va ser la importància
d'aquestes il·lustracions d'en Patofet,
molt més enllà d'una revista,
ja d'una publicació mítica,
sinó també, com a referent,
pels pares d'il·lustradors, podríem dir,
de tot l'imaginari de la il·lustració catalana.
Que estàs treballant amb alguna altra exposició,
Montserrat,
que s'ha especialitzat una miqueta en il·lustracions,
pel que veiem.
Sí, sí.
Ja, des de la tesi de llicenciatura,
la tesi doctoral,
ja la vaig fer sobre la il·lustració catalana,
i però no raó molt senzilla,
doncs perquè no s'havia estudiat.
No hi havia res publicat.
Hi havia un record,
hi havia un gust i una popularitat,
però una cosa és que una personalitat sigui popular
i una altra és conèixer l'obra.
És una cosa molt diferent.
I els artistes,
si no se'ls estudia l'obra,
si no es cataloga,
si no s'investiga,
si no es publica,
si no es posa a l'abast
d'altres investigadors
o del públic en general
acaben desapareixent,
acaben morint.
Perquè aquells que l'havien llegit,
aquells que els havia agradat,
també acabaran desapareixent.
En canvi,
aquestes obres que es tenen categoria
són per la història col·lectiva
de tots.
Fa la impressió que,
almenys aquí a casa nostra,
em sembla que en altres llocs
ja s'està agafant un altre caire,
però aquí a casa nostra
fa la impressió
que això de la il·lustració
no és un gènere artístic
que encara es tingui gaire considerat.
Potser perquè no ens hem mirat mai,
no hem fet mai això que has fet tu,
de mirar enrere
i veure tota la tradició que hi ha.
Cada dia es valora més,
cada dia hi ha més reconeixement,
el que falta,
jo diria,
més que afició,
que n'hi ha molta,
perquè,
vaja,
m'han dit de la Fundació
que realment
és una exposició
molt i mal visitada,
que segurament
batrà rècords.
Això vol dir
que a la gent li agrada,
que a la gent reconeix,
que a la gent disfruta,
que la gent ho entén
i que ho valora.
Si no,
no seria així, no?
Sí, perquè ja prou difícil
és aconseguir
que la gent vagi a les exposicions.
Doncs,
i van,
en aquestes,
i van.
Doncs,
jo diria que sí que hi ha aquest gust
i aquest reconeixement.
Una altra cosa
és,
a nivell institucional,
fer el pas,
de dir,
va,
fem un bon museu,
anar pleguem a l'obra
dels il·lustradors del passat
i dels actuals,
que són gent també
de molta importància.
Fem un departament important
d'un museu,
doncs,
nacional,
no?
Falta això,
no?
Perquè d'investigacions,
de mica en mica,
doncs,
van sortint,
es van publicant,
ja cada dia,
diria,
un interès més gran.
Una sala estable,
potser vols dir tu,
no?,
en un museu,
una exposició estable.
Sí,
i sobretot,
a part que hi hagi exposició,
sobretot és guardar,
adquirir,
buscar,
recercar
aquestes obres
i guardar-les,
doncs,
conservar-les
i després investigar-les
i totes les funcions
que ha de fer un museu,
esclar.
Doncs,
Montserrat Castillo,
mira,
una pregunta que ha quedat
una mica despenjada abans.
T'ha preguntat,
estàs treballant
amb alguna altra exposició
que ens puguis avançar?
T'ha fet algun altre encàrrec?
De fet,
sí.
Es pot dir,
es pot dir?
Sí,
sí,
suposo que sí.
És per Sant Jordi
i és
sobre l'Ola Anglada
i el llibre il·lustrat,
precisament,
el llibre il·lustrat
de l'Ola Anglada.
L'Ola Anglada
i l'ideal del llibre
i s'inaugurarà
per Sant Jordi,
per la Diputació de Barcelona
que és qui té
una col·lecció
molt interessant
de l'Ola Anglada.
Esperem que arribi,
doncs,
a Tarragona
i que t'hi quedes
posat a partir de parlar.
Aquesta sí,
del cert que sí
que serà itinerant.
Molt bé.
Montserrat Castillo,
comissària de l'exposició
als il·lustradors
d'en Patufet
L'Excel·lència del Tràs,
una mostra que podeu veure
a la sala d'exposicions
de Caixa Tarragona
fins al 23 de gener.
Moltes gràcies
i, en fi,
veig que no t'avorreixes, eh?
No, no,
de cap manera.
Gràcies, Montserrat.
Gràcies a vosaltres.
Bona tarda.