Fins demà!
Un minut de dos quarts de nou de la tarda, segueixes a la sintonia de Tarragona Ràdio i aquí comença el No vinguis amb història, segon programa d'aquest programa dedicat a repassar diferents fets i diferents aspectes sobre la història local i la història universal, també avui, dia 5 d'octubre de 2004.
Què tal, Jordi? En ganes de començar?
Sí, sí.
Portem avui un grapat de coses, no?
Un grapat de coses, sí. El nostre sumari està carregat. Tindrem les efemèrides, com més habitual, encara que sigui el nostre segon programa.
També ens tragedarem amb el nostre mínim monogràfic Cap Orient entre els anys 1095-1099 per observar breument l'impacte de la primera croada.
Dins de les nostres curiositats, avui ens desplacem amb la música de Vivaldi. També tindrem 5 notícies breus de diferents aspectes que han aparegut en els darrers dies.
L'anècdota de la nostra història més propera vindrà, ens la porta el Manel, amb una petita anècdota sobre la Guerra Civil a Tarragona.
I gairebé, per tancar el programa, també el Manel ens parlarà sobre Los nuevos mandarines del poder americano,
un llibre publicat per Alianza Editorial, si no m'equivoco, i escrit per Àlex Caginicos.
Bé, avui el 5 d'octubre no és que sigui un dia molt prolífic en efemèrides,
però n'hem trobat un parell que són bastant positives i bastant interessants.
La primera mos trasllada el 5 d'octubre de l'any 1789.
Aquell dia es va publicar a França, en el context de la Revolució Francesa, la Declaració dels Drets Humans.
L'Assemblea Nacional Constituent, govern provisional sorgit dels aixecaments del 14 de juliol,
ja havia aprovat una legislació on abolia el règim feudal, però tot seguit va començar a redactar una Constitució.
I el preàmbul d'esta Constitució era la Declaració dels Drets de l'Home,
on es formulaven els ideals de la Revolució, sintetitzats més tard en aquella famosa frase de
Liberté, Egalité i Fraternité.
I un altre 5 d'octubre, este més recent, de l'any 1983, va rebre el Premi Nobel de la Pau
Lech Walesa, dirigent polonès del Sindicat Solidaritat, que es va fer famós a finals dels 70 i principis dels 80
per la seva lluita contra el règim comunista de Varsovia.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Com ja us hem comentat, el nostre mini monogràfic d'avui ens aproxima cap a Terres d'Orient
entre l'any 1095 i el 1099 per l'impacte de la primera croada,
La presència dels cristians occidentals en les Terres de Palestina està datada com a mínim
des de l'època de Carlemany, que a signar un acord amb el califa Harum al-Rasid,
pel qual assegurava la tranquil·litat i la integritat física dels peregrins que volien anar a visitar Terra Santa.
Els següents minuts no els dedicarem a un excessiu estudi sobre les croades,
però sí a quin fou l'impacte de la primera croada, 1095-1099,
deixant de costat l'anomenada Croada Popular, dirigida principalment per Pere l'Armitany,
que, si no ho sabeu, va ser aniquilada, terriblement aniquilada pels turcs l'octubre de 1096,
o també deixarem de banda les set expedicions croades que es produïren fins l'any 1270.
Escolta, Jordi, una pregunta.
I els creuats, aquesta gent que vivien aquí a l'Europa Occidental,
per què van marxar de cop a lluitar a una zona tan allunyada com era Palestina en aquella època
i a uns pobres mitjans que tenien?
Sí, bona pregunta. M'agrada que me la facis.
Gràcies, Jordi.
Bromes a banda. A veure, l'aparició de la idea de Croada a l'Europa de finals del segle XI
va ser el resultat de la conjugació de diferents desitjos expansionistes de l'aristocràcia feudal,
també units amb els ideals de supremacia universals encarnats per l'Església de l'època,
després de la reforma gregoriana.
En aquest sentit, el signe de les Croades va ser el d'incorporar a la cristiandat
les terres que van veure néixer el cristianisme.
Era un projecte religiós que incorporava més un decisiu caràcter militar,
ja que decretava que era, pels homes i les dones de l'època,
intolerable que els llocs sants estiguessin en mans infidels.
A més, els desastres oferts per l'imperi bizantí en mans dels turcs
van fer néixer la idea que era necessari realitzar algun tipus d'acció
per prevenir la desaparició de la cristiandat oriental.
Així, un projecte que el propi Gregori VII ja havia acariciat
quan l'any 1074 va donar un cop d'atenció a l'emperador Enric IV.
I una altra pregunta, d'aquestes que t'agraden, Jordi,
què hi havia tras d'esta primera creuada?
Qui movia els fils? Qui ho va organitzar tot?
Parlàvem de l'any 1074 amb Gregori VII,
però no va ser fins 20 anys aproximadament més tard,
l'any 1095, que el papa Urbà II,
que com a anècdota podem explicar que va ser el mateix papa
que l'any 1089 havia restabler l'arquebisbat de Tarragona
i també va ser el mateix papa que entre els anys 1096 i 1099
havia demanat als nobles catalans, principalment el compte de Barcelona,
per raons òbvies, perquè era el més fort,
per aquella època que contribuïssin a la reconstrucció de la ciutat
per convertir-la en baluart del poder cristià
enfront al musulmà la península ibèrica.
També hem de recordar que per aquella època la península ibèrica,
a partir del 711, estava bona part sota dominació
del poder musulmà.
Aquest papa va ser el que va tornar a utilitzar tots els arguments
que ja des de feia anys s'anaven construint
i que finalment el concili de Clermont va ser on va predicar
una expedició que tingui com a objectiu principal
la conquesta de Jerusalem.
Així, en una època en què l'expansionisme feudal
havia aconseguit importants triomps a Sicília i a la península ibèrica,
la unió de senyors feudals de diferents llocs d'Europa
semblava tenir sentit com a mínim per l'església de l'època.
I van tardar molt a arribar allà a Terra Santa?
Perquè no hi havia autopistes, com avui en dia, ni avions,
ni eren els mitjans de locomoció eren bastant més lents, no?
Ani i mig després de la crida d'Urbà II, a la primavera del 1097,
la força expedicionària dels croats ja es trobava a Àsia Menor.
I suposo que es van dir que trobar en força problemes, no?
Sí, a banda dels problemes típics que pot comportar un viatge d'aquest tipus,
dins de l'època en què ens podem imaginar que estem explicant,
doncs en el moment que van arribar a Àsia Menor,
endarrere havien quedat tota una sèrie de problemes
i també les desconfiances sorgides a Constantinople
entre els cavallers croats i l'emperador Vicentí Alescom Neno,
que entre ells els cavallers havien jurat temporalment
fidelitat a l'emperador d'Orient
i que, com veurem tot seguit, no van arribar a seguir el seu pacte.
La marxa per Àsia Menor es va veure coronada per èxits
com la conquesta de Nicea i la victòria d'Urileum enfront als turcs.
També fou a l'arribar a Cilícia
quan un dels caps de l'expedició, en concret Valduí de Bolònia,
ha separat de l'exèrcit croat per dirigir-se a Edessa,
ciutat que conqueria per convertir-se en compte independent
malgrat les protestes vicentines.
Va ser el primer que va trencar el pacte amb l'emperador d'Orient.
El juny de l'any 1098, la captura d'Antioquia
per part del cos més important de les tropes croades
portar problemes similars.
el normand Bohemun de Tarent va aconseguir,
malgrat l'oposició d'alguns caps que no volien trencar els acords
amb l'emperador vicentí, fer-se càrrec d'aquesta ciutat, Antioquia.
A més, per agreujar aquesta situació legal de les noves possessions,
va succeir la mort inesperada del representant oficial de l'Església
entre les tropes croades, que es tractava del bisbe de Puy Ademar de Monteil.
Escolta una cosa, Jordi, estàs parlant de ciutats com Edessa o Antioquia,
però no havíem quedat que l'objectiu que havia dit el papa Urbà II
era conquerir Jerusalén?
Sí, sí, l'objectiu era recuperar les terres santes,
o les terres que vam veure néixer el cristianisme,
per la religió cristiana.
També, a banda de tots aquells problemes que hem parlat,
de desavinences entre l'emperador d'Orient,
entre els vicentins i els croats,
o inclús entre els mateixos propis croats,
entre les pròpies tropes croades,
cal pensar que les dures condicions climàtiques
i la desconeixença del territori frenaven
i feien més lenta la cursa per arribar a Jerusalem.
L'any següent, l'exèrcit croat,
l'any següent de conquerir Antioquia,
l'exèrcit croat arribava a Jerusalem,
que poc abans havia estat reconquerida,
a la vegada, per un exèrcit fatimí enviat des d'Egipte,
i un pensa per què havia estat reconquerida
per un exèrcit fatimí, si ja era de poder musulmà,
doncs simplement perquè dins del món musulmà
també hi havia moltes divisions.
Ja no era un sol imperi, com havia sigut al principi.
Després d'un mes de setge,
la ciutat de Jerusalem, a sang i foc,
en concret el 15 de juliol de l'any 99,
diuen les cròniques que la matança va durar dos dies
i l'odi dels croats no anava només envers la població civil
i la població musulmana, sinó també envers altres poblacions,
entre ells també els cristians que vivien a Jerusalem
i també la comunitat jueva d'aquesta població,
que a més de participar en la defensa del cai jueu,
estancà la principal sinagoga per pregar,
fet que va obrir les portes, per dir-ho d'alguna forma,
a que els croats bloquejessin totes les sortides
i els van cremar vius.
Imagineu-vos també la violència de l'època,
recordeu que estem parlant, en aquest cas, de l'edat mitjana.
Però era una cosa normal per a l'època, no?
Venida pel papa i cap problema.
Sí, sí, sí.
La ciutat de Jerusalem va arrestar en mans de Codofredo de Bullion,
duc de la Baixa Lorena,
que prengui el títol d'Advocatus Sancti Sepulcri,
que significa el defensor del Sant Sepulcre,
ja que Codofredo de Bullion no va voler portar una corona d'or
a la ciutat on Jesucrist l'havia portat d'espines.
És a dir, la por que es tenia també envers en tot el que era religiós
o el respecte.
Al poc temps, la mort de Codofredo
deixà la ciutat en mans del seu germà Balduí de Bologna,
que alhora recordem que era també compte de la població d'EDSA.
Una altra pregunta, Jordi.
I ja que van conquistar tota aquesta sèrie de territoris,
no només Jerusalén, sinó Antioquia i altres ciutats,
el cor mateix que eren els territoris musulmans,
aquests no van contraatacar?
Sí, la defensa per part dels musulmans
es va intentar en diferents ocasions,
però també els conflictes que tenien entre les diferents famílies
d'origen o religió musulmana impedia moltes vegades
coordinar un atac concret i un atac, en aquest cas,
efectiu per la causa musulmana.
L'establiment dels tres dominis croats de des Antioquia i Jerusalem,
els quals s'unia al comtat de Trípoli,
que va ser conquistat el 1109, si no recordo malament,
no va provocar l'unificació dels senyors musulmans,
que controlaven regions properes degut,
principalment a les rivalitats internes que tenien.
A més, és sorprenent, com en algunes ocasions,
cristians i musulmans, igual que anteriorment
havien arribat a conviure en algunes poblacions de l'Àsia menor,
van arribar a fer pactes, conseqüència d'interessos personals,
interessos locals.
Això també va passar aquí a la península ibèrica.
Sí, això va passar aquí a la península ibèrica
i imagina't si passa inclús avui en dia també en alguns ajuntaments.
Sí.
Doncs, és el que passa.
Sí, que no tot és ni blanc ni negre, no?
Ni blanc ni negre.
A veure, el que sí que es creixaven molt
eren els membres de les classes religioses musulmanes
que criticaven la debilitat del poble musulmà
enfront a l'invasor, però es consolaven,
no tenien res més,
al saber que entre les tropes cristianes
les divisions també eren força accentuades.
Ja, i devien pensar, més tard o més prompte cauran, no?
Sí, més tard o més prompte cauran,
però aquesta caiguda o aquesta recuperació del poder
o de territoris musulmanes,
de territoris per part del poder musulmà,
no es produïa fins al segle XII,
en moment en el qual sorgia un poder suficientment fort
per fer front als cristians,
però jo crec que això ja és una altra història.
Això és una altra història.
Que per avui ho deixarem.
A mi m'agradaria, per finalitzar,
fer memòria d'uns versos escrits
per un dels grans poetes àdabs de la història,
el seu nom és Sabú Lala, el Mari,
que va morir l'any 1057.
Abans de començar les croades.
Abans de començar les croades.
40 anys abans.
La primera croada del 1095 al 1099.
D'acord?
Els versos d'aquest poeta deien el següent.
Els habitants de la terra es divideixen en dos.
Els que tenen servei però no religió
i els que tenen religió però no servei.
No en vinguis amb històries, curiositats,
No en vinguis amb històries, curiositats,
Segueixes a la sintonia de Tarragona Ràdio, 96.7,
això és No en vinguis amb històries,
i la curiositat d'aquesta setmana
ens la porta al creador d'aquesta música
que esteu escoltant.
Tothom la deu reconèixer,
és un d'aquells grans clàssics, no?
Sí.
Sabem d'aquí parlem.
A mi em sona més que res per uns anuncis que vam fer, no?
Com a la majoria de gent, eh?
El poder dels mitjans de comunicació.
Molt bé, parlem de Vivaldi,
que va exercir com a sacerdot tot just un any.
Hi ha una crònica que ens diu que un dia,
mentre deia missa,
se li va ocórrer un tema per una fuga,
sense dir res,
va aixecar l'ofici religiós,
se'n va anar a la sagristia,
va notar en un paper de música el seu tema,
i sense donar-hi més importància va tornar a dir missa.
Doncs aquest fet li va comportar unes conseqüències.
Per aquest fet,
fou denunciat per la Santa Inquisició,
i com a càstig el van privar del dret a seguir-hi amb missa,
tot i que, afortunadament,
per la història de la música,
i pels anuncis de la televisió també,
se li va permetre continuar amb la seva activitat musical.
i pels anuncis de la música.
Notícies
I tot seguit unes quantes notícies
que han aparegut durant aquests últims dies,
referents a temes històrics,
i Jordi ens parlarà de la Guerra Civil?
Sí.
O de les conseqüències de la Guerra Civil?
Sí, de les conseqüències de la Guerra Civil
i també de les injustícies de la Guerra Civil.
En aquesta secció el que volem és recopilar
les notícies interessants
sobre temes d'història apareguts en els darrers set dies,
i la primera és que després de 68 anys
enterrats en una cuneta de la població de Riazza,
a Segòvia,
aquest darrer cap de setmana
han estat exhumades
les restes de tres regidors republicans,
l'alcalde i dos tenents d'alcalde,
i dos veïns,
que la seva professió era el mestre del poble,
i un músic,
de la població de Sepúlveda,
que van ser afusellats el 21 d'agost de 1936.
La fossa estava identificada des de l'any 1952,
que això és curiós,
de tant la qual si hi fica una tanca i una creu.
Els treballs de recuperació dels cossos
han estat promoguts per les famílies dels desapareguts
i també pel Fòrum de la Recuperació de la Memòria Històrica.
Ara, gràcies a l'Ajuntament de Sepúlveda,
les restes descansaran en una parcel·la
del cementiri d'aquesta població.
I tu, Manel, també ens portes més notícies?
Sí, en aquest cas,
una notícia d'aquí de Tarragona,
que ens parla que el proper mes de novembre
veurà la llum un llibre amb l'estudi fet per Josep Maria Macias
sobre les termes romanes aparegudes fa uns anys
al carrer Sant Miguel, a la part baixa de Tarragona.
Fa sis anys es van excavar 800 metres quadrats
a un sol ar on estava previst construir un bloc de pisos
que finalment, per sort, no es va arribar a aixecar.
En l'espai excavat van aparèixer diferents estàncies
amb mosaics que formaven part de diferents dependències
i també part d'una piscina.
d'aquestes termes.
Segons l'estudi fet per Macias,
es creu que l'edifici termal
podia arribar als 3.000 metres quadrats,
o sigui, era un edifici important,
i que fó construït durant la primera meitat
del segle III de la nostra era.
És curiós perquè era ja un temps
en què l'imperi romà
estava assumit en una crisi important,
però que tot i això va veure
com s'aixecaven grans construccions,
com, per exemple, a Roma,
a les famoses termes de Caracala,
o a la nostra ciutat de Tarragona,
també està documentada a la mateixa època
una important remodelació de l'amfiteatre.
Les termes del carrer Sant Miquel
van ser construïdes sobre edificis més antics,
magatzems del port.
Sembla que l'activitat portuària s'hauria desplaçat
i la ciutat va aprofitar aquell espai,
que el port ja no utilitzava
per aixecar-hi les termes,
que donarien servei tant als ciutadans de Tàrraco
com també a tots els foresters
que arribaven per via marítima, pel port,
ja que, de totes maneres,
el port continuava bastant
a tocar pràcticament de l'edifici.
Sembla ser que l'antiga Tàrraco
hauria comptat amb 4 o 5 grans termes públiques,
però exceptuant aquesta troballa
del carrer Sant Miquel
només s'han trobat petits indicis.
Si voleu saber més coses sobre estes termes
i veure els materials més destacats
que han aparegut,
com capitells, fragments d'estàtuers,
fotografies dels mosaics, etc.,
podeu anar-ho a visitar
l'exposició Tàrraco i l'aigua
al Museu Nacional d'Arqueologia.
Molt bé.
Seguim amb més notícies
i una altra notícia relacionada
amb la Guerra Civil Espanyola.
L'associació No jubilem la memòria
celebrarà el proper dissabte 6 de novembre de 2004,
encara ens queda aproximadament un mes,
a Marçà, Tarragona,
una jornada sobre el tema
Nens, Guerra Civil i Exili.
Molts nens republicans, refugiats,
van créixer a l'exili
després de la Guerra Civil Espanyola
i aquest és el fil conductor d'aquesta jornada.
Dins d'aquesta jornada,
que més endavant ja us oferirem més informació,
ara per ara sabem que el programa d'actes
inclourà una xerrada
a càrrec de Shirley Mangini,
professora emèrita de la California State University
i autora de diversos llibres.
Una presentació del documental
als nens perduts del franquisme,
taules rodones, presentacions de llibres,
exposicions, etcètera, etcètera.
Ja està bé que es recuperi la memòria,
perduda durant tants anys, no?
Molt bé, i la nostra quarta notícia
que ens porta
està al Baix Ebre,
a les Terres de l'Ebre,
ja que des del dia 13
fins al 30 del passat mes de setembre
es va portar a terme
la cinquena campanya d'excavacions
al poble ibèric de la sud,
al poble de Tibenys,
al Baix Ebre, com hem dit.
I ha treballat una quinzena d'alumnes
i llicenciats en història
sota la direcció dels arqueòlegs
Jordi Diloli i David Bea.
Aquest llaciment s'està revelant
com un dels més interessants de la zona,
especialment per un sistema defensiu
que ha aparegut campanya rere campanya
i que és únic a tot Catalunya.
En aquesta campanya que s'acaba,
que just la setmana passada va finalitzar,
per més s'han descobert
les restes d'una nova torre circular
de dos metres d'amplada situada
a tocar de tot el complex defensiu
de què estem parlant.
A més a més,
de tots els elements del sistema defensiu,
les excavacions també han tret a la llum
set habitatges,
així com una gran quantitat
de material ceràmic
de molt diversa procedència.
És un poblat que va estar actiu
entre els segles VI
i II abans de Cris
i que des d'aquí recomano
a la gent aficionada a l'arqueologia
que s'hi pot apropar,
que val realment la pena.
Una sortida de cap de setmana.
Sí, per exemple,
te'n vas a visitar les Terres de l'Ebre,
que són magnífiques,
i aprofites per fer cultura.
Tu d'on ets,
de les Terres de l'Ebre, no?
Podria ser.
Ja.
Molt bé,
la nostra darrera notícia
ens porta cap a la ciutat de Barcelona
i una notícia
que jo, la veritat,
trobo molt curiosa.
Durant aquest mes d'octubre,
un autobús realitzarà a Barcelona
un tour turístic molt singular.
Parlem de la ruta de l'anarquisme.
El col·lectiu d'artistes
Turisme Tàctic
i no...
Això m'agradaria...
Jordi, torna-ho a repetir,
perquè la gent igual
se confona amb modernisme.
No, la ruta de l'anarquisme.
Ah, sí.
Un col·lectiu d'anarquistes,
no, d'artistes,
anomenat Turisme Tàctic,
a mi m'agradaria dir
que no es tracta
de cap museu d'història.
Amb la col·laboració
de l'Institut de Cultura Barcelona
han organitzat aquest projecte,
porten tres anys,
organitzant aquest projecte
que ha obert a la ciutadania
les petites i les grans històries
de l'anarquisme a Barcelona,
la memòria d'una ciutat obrera
i reivindicativa
que es guanyà el sobrenom
de la Rosa de Foc.
La ruta que comença
amb la crema de convenç
de l'any 1835
i acaba amb les manifestacions
antiglobalització
de l'any 2001
ens porta per diferents espais
i històries
com, per exemple,
l'Avinguda d'Urruti,
que és l'actual Via Laietana,
les Rambles i l'atemptat del Liceu
l'any 1893,
el lloc exacte
on el 20 de juliol del 36
va morir Francisco Escasso
durant la primera sala
a les dependències militars
de les Drassanes,
que era el darrer
baluart feixista
que quedava a la ciutat
tres dies després
de l'aixecament de Franco
contra la República,
als voltants del bar funicular,
al carrer Girona,
cantonar de Consell de Cent,
on lloc
com va ser detingut
Salvador Puig Antic
el 25 de setembre del 75,
l'assassinat
a mans de pistolers
de la patronal
de Salvador Seguí,
més conegut com el Noi de Sucre,
l'any 1923,
la trobada als carrers
de la Cadena i Sant Rafael,
etcètera, etcètera.
I tot això,
tota una sèrie de llocs,
d'històries relacionades
amb l'anarquisme
i amb aquesta ruta
de l'anarquisme
que crec que la intenció
d'aquesta proposta
és recuperar
a part de la història
de Barcelona
una part interessant
que ha estat oblidada,
ha estat deixada de costat.
una manera molt interessant
de fer turisme,
de conèixer un altre aspecte
de la ciutat.
Per qui vulgui tenir
més informació
es pot adreçar
a la pàgina web
www.tacticaltourism.org
No en vinguis amb històries
La nostra història
I ja per acabar
perquè crec que la novetat
editorial s'atindrà
que espera
al pròxim
es quedarà al calai
perquè el temps
se mos minja.
Bé,
avui en aquesta secció
que dediquem
a repassar
fets i anècdotes
històriques
de la ciutat de Tarragona
ens traslladarem
al 15 de gener
del 1939
el dia
en què Tarragona
va caure en mans
de les tropes franquistes
però no dedicarem
estos minuts
a parlar
de l'ocupació
per part
dels exèrcits nacionals
sinó
a descriure
un fet puntual
que va passar
va tenir lloc
a pocs metres
del pont del Francolí
a l'antiga carretera
de València
si no us heu situat
encara
on avui en dia
s'aixeca
el tanatori municipal
aquell matí
del 15 de gener
la 105ena divisió
del cos
d'exèrcit marroquí
va continuar
avançant
havien fet
nit
a Cambrils
i venien
des de la zona
de Tortosa
l'exèrcit
republicà
pràcticament
ja no feria
cap resistència
i es limitava
a cobrir
la retirada
de les seves tropes
per aquest motiu
el comandament
de la divisió
va ordenar
avançar
amb els camions
i no amb els tanks
però
a l'averí
la possibilitat
d'emposcades puntuals
van enviar
el primer camión
lleugerament destacat
dels altres
dels altres
d'esta manera
en cas d'atac
els d'anys
es limitarien
aquell camió
a la cabina
del qual
hi viatjaven
el xofè
que era
el soldat
d'automobilisme
Arbuès
Labarta
veí de Luna
a Saragossa
i el comandant
Federico Ribadulla
a la caixa
del camió
ven apretats
31 soldats més
el comandant
havia estat
guàrdia civil
a Reus
i es coneixia
bé la comarca
tot era optimisme
ja que
el comandant
s'anava retrovant
amb paisatges
que li eren familiars
i l'enemic
només es deixava
veure
per rendir-se
van anar avançant
fins a ocupar
Vilaseca
sense cap
contratemps
i quan es trobaven
els tronets
a on avui en dia
està l'entrada
de bona vista
un cotxe
els va avançar
a tota velocitat
i es va creuar
al mig de la carretera
de manera que
els tallava el pas
va baixar un tenent
i els va dir
que no podien avançar
ja que tenien informacions
que els republicans
els farien
oferien resistència
a l'entrada de Tarragona
va preguntar
al comandant
si aquella informació
venia del jefe
de la divisió
i al contestar
el tenent
que no
va dir que ell
continuava avançant
que eren les ordres
que tenia
i que continuaria avançant
fins que trobés resistència
així que el camión solitari
es va tornar a posar en marxa
i just quan estava arribant
a una petita cigasaga
que encara avui en dia
es pot veure
a l'entrada del pont
de Tarragona
la carretera estava
tota
coberta d'arbres
tota envoltada d'arbres
dels plàtans
que encara en queden alguns
i mentre
el comandant
anava
anava
descrivint-li
tot el que anava bé
en el xòfer
van veure com uns republicans
uns soldats
republicans
començaven a córrer
i es parapetaven
se van parapetar
al costat de la carretera
els van començar
a obrir foc
el resultat
va ser que
només tres soldats
van resultar
il·lesos
la majoria
van morir
o van resultar
greument ferits
entre ells
el conductor
que va ser qui va relatar
aquest fet
un fet
interessant
i que passem
moltes vegades
per demòria
una anècdota
de la història de Tarragona
sí
exacte
el rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
no em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
a Tarragona Ràdio