Bona nit
Bona nit
Bona nit
Doncs un altre cop als Ja Tardes ens preocupem per la mostra de Teatre Jove, la nova edició que es va estrenar fa un parell de setmanes, si no recordem malament, al Teatre Metropol.
Aquesta setmana, de fet demà dijous a les 10 de la nit els toca el torn, el grup de teatre Lini Bohemia.
I tenim els seus tres components, tot el grup de teatre íntegre, aquí als Estudis de Tarragona Ràdio, són el Diego García.
Diego, bona tarda.
Hola, bona tarda.
La Rebeca Cossana, Rebeca, hola.
Hola, bona tarda.
I el Josep Pep Linares, bona tarda, Pep.
Hola, bona tarda.
M'heu d'explicar un munt de coses, ja per començar, si us sembla, d'on us ve el nom de Lini Bohemia?
Bé, doncs anem a veure, Lini Bohemia va sorgir d'un cafè-bar que hi ha a Barcelona, que es deia La Bohemia, que ens juntàvem moltíssims actors quan estava allí.
I, bé, d'allí vaig treure a Bohemia i el de Lini Bohemia ho vaig treure per, em dic José Linares, Pep Linares, llavors perquè tingués una mica de...
L'empremta personal.
L'empremta personal, sí, per, bé, primer va sorgir així de casualitat, no?, però, bé, sembla ser que amb aquesta obra, doncs s'ha consolidat el nom aquest de Lini Bohemia, del grup, no?
I és que el Pep, tu vas ser una miqueta l'artífex de tot això, no? Com et va sortir la idea de fer un grup de teatre?
Bé, doncs la idea va sorgir de la mancança que jo trobava, no?, a Tarragona en teatre de vanguardia, no?, o sigui, teatre modern i de tocar temes que són tabús per la societat.
I llavors jo tot això ho volia provar, no?, i ho volia posar a escena, que és el que se'm dona millor, posar-ho a escena.
I, bé, i d'aquí va sorgir, ens vam conèixer Rebeca, Diego, a PortAventura, érem actors, tots tres, i, bé, va ser com una il·luminació, no?
Jo volia muntar una obra de teatre que sortís una noia molt maca, molt bon tipus, vaig conèixer Rebeca, després necessitava un cubano, un sudamericà, i, bé, va aparèixer allò com una il·luminació,
va baixar a Diego i, bé, i me'l vam plantar aquí, i, bé, i vam xerrar que hi havia una possibilitat a la mostra de teatre jove, i, bé, i sí, sembla que serà, que serà.
Que comentàvem ara fora de micro que sou una mica un grup atípic per participar a la mostra de teatre jove, no?, perquè, clar, sou tots actors ja, treballeu d'això,
mentre que els altres grups que participen acostumen a ser, doncs, grups amateur o que surten d'instituts.
Exacte, i això és el bo, no?, o sigui, de la mostra de teatre jove, que puguin donar oportunitat a moltíssima gent, no?, o sigui, com a col·lectius de col·legis,
per exemple, també està Rauxa, que té moltíssima gent experimentada, però, bé, potser el bo d'això és que no, de la mostra de teatre jove, és que no tens el risc de l'entrada, no?, o sigui, de cobrar una entrada, o sigui, que estiguis depenent totalment de si vindrà públic o no.
I atípics, sí, som atípics perquè, bé, tots som molt experimentats, teatralment tots hem fet moltes coses, Diego a Sud-amèrica ha fet moltíssimes coses,
Rebeca també, de ball, i, bé, i jo, doncs, amb Atener, amb Rauxa, amb diferents companyies també hem fet cosetes, però, bé, és una gran oportunitat que tenim.
Doncs, a veure, Diego i Rebeca, jo tinc curiositat per saber, doncs, això, quina trajectòria teatral porteu, què fèieu a Per Aventura?
Diego, de d'on eres, Diego?
Bueno, jo soy de Colòmbia, soy de Colòmbia, y, bueno, ya desde hace tiempo me había encaminado por estos, por estos lares, yo, de oficio, o sea, a lo que más me he dedicado es a la música, yo soy batería,
pero, por cosas de la vida, coincidí con una compañía de teatro, muy importante allá de la ciudad, para hacer la música de las obras en vivo, en directo,
con los músicos atrás en el escenario, y los actores haciendo, pues, su labor.
Y, bueno, pues, estando en todo ese proceso, algún día me propusieron la idea, oye, porque querían que los músicos interactuasen más con la actuación,
hacer pequeños papelitos, hacer voces en off, y poco a poco me fui metiendo, metiendo, hasta que me fui...
Si, vergüenza, vergüenza no tienes.
Tú te apuntas a todo.
No, te mola un poco a ver.
Vamos a probar.
Hombre, en ciertas ocasiones, todavía suelo ser muy tímido en algunas cositas, pero, bueno, ahí voy...
Sí, mentirosa.
Es que soy sin vergüenza.
Ay, Dios mío.
Dale, dale.
Bueno, y entonces, nada, me fui involucrando, involucrando, hasta que ya casi que podía decidir a actor y músico de esa compañía de teatro.
Me quedó gustando muchísimo.
Esa venita siempre la llevaba.
Nunca la había explotado porque no se había presentado la oportunidad.
Se presentó y desde ahí empezó todo.
En el 95, y ya con la compañía, luego viajé así a España.
Primero fue todo esto de ubicarte, de estabilizarte.
Y cuando dije, bueno, ya es el momento, empecé otra vez a, como a buscar.
Y esa búsqueda consistía simplemente en hacer boca a boca.
Yo, de pronto, oí a alguien hablar y le contaba también mis cosas, ir conociendo.
Y un día, haciendo un comentario en el Camerino de Por Aventura, estaba José escuchando.
O sea, yo hablando, bueno, que sí que era músico y que también hacía un poquito de teatro.
Y ahí me salta José, pero, ¿cómo así?
Que tú eres actor, que tú haces teatro y música.
Pero, ¿por qué no me lo habías dicho?
Yo, ¿por qué no has preguntado?
Pero, bueno, fue ese momento en el que debía ser.
Las cosas no son cuando uno quiere, sino cuando deben ser.
Y esa fue la casualidad.
Y ahí empezó todo.
O sea que, Diego, tú en Por Aventura estabas más dedicado al tema musical.
No, ahora en Por Aventura estoy más dedicado también a la animación de calle.
Es curioso.
Ahora, últimamente, como que me está buscando más la parte teatral, la parte histriónica, que la parte musical.
Es un gran batería, de verdad.
Se ha tocado muy bien la batería y las donas, sobre todo.
Rebeca, ¿tú qué dios?
¿Sabes tu cabello, Diego?
Algo toca, algo toca.
El son toca bien.
Pues yo soy la menos experimentada en teatro de los tres, porque yo vengo más del mundo de la danza.
¡Venga!
¡Vamos!
¡Olé!
Pero ¿qué os pedís?
¿Quién os pedís?
O si ya era típico, ahora ya es eso subrealista.
Sí, yo vengo del mundo de la danza y he tenido más contacto con el teatro musical que con el teatro puramente de texto.
Entonces, cuando conocí a José este verano, y un día, igual que de Diego, hablando en el camerino, que hacías, le expliqué que yo era bailarina, que hacía teatro musical en Barcelona, y me comentó
Ah, tú eres bailarina, actúas, sí, sí. Pues ¿por qué no montamos una obra? Al principio teníamos una montada, pero por cartellera no salió bien, y decidimos hacer esta porque encontramos una obra bastante innovadora y muy involucrada con el tema social actual.
Clar, una obra que és que encara no hem dit el títol, que es diu Isla de Fortuna, que està escrita per Francisco Lorenzo, i que veient l'argument sembla el típic acudit d'aquell, no?, de
Había un cubano, un alemán i un catalán.
Exacte, sí, sí.
Expliqueu una miqueta l'argument.
Bueno, doncs la situació que planteja Lorenzo aquí és la d'un nàufrag, un noi, un català normal i corrent, com podem ser tu, jo, tu, Diego, no.
I que es queda, va de vacances a Cuba buscant sexe, turisme sexual, tot el caliu, aquell que no té, no?, allà en la gran ciutat.
I es queda adormit en un matalàs i apareix en una aïlla deserta.
Llavors, què ha de fer? Buscar-se la vida, aquest home, o sigui, totes les coses que no podia fer a la ciutat perquè l'impedien, no?, o sigui, que molt malament li havien ensenyat, o sigui, que a nosaltres, als sers humans,
ens ensenyen que hem de sobreviure amb el que tens, o sigui, has de sobreviure amb el que tens, d'acord, però, o sigui, si ja la gran ciutat t'ho dona tot, vale?, ens acomodem.
Llavors, el que planteja Lorenzo aquí és com s'ha de buscar a la vida una persona en una situació tan atípica com aquesta, no?,
com aquesta, no?, el 2003, que et quedi sola una aïlla deserta.
No és una aïlla deserta perquè, a continuació, doncs, arriben dos naufrags més.
Una és Ingrid, que és alemana, un país ric, i que se'n va a Cuba de vacances perquè a Alemanya no troba tot allò que,
que, bueno, tot aquell caliu, no?, aquell caràcter latí, no?, o sigui, no ho té.
Que és el que busco.
És el que busques, això és.
Llavors, després arriba Diego, o sigui, Domingo, que és cubano i que és tot el contrari de l'Alemanya i el català, no?,
o sigui, que s'ha de buscar la vida com sigui, o sigui, i, bueno, i que mai hagués pensat arribar en una situació com aquesta, no?, tots tres.
Llavors ens es produeix una comunió entre tots tres que en la gran ciutat no es podria produir per les aglomeracions i per el consumisme aquest, no?, que ens consumeix.
Bon rotllo entre tots tres, o hi ha moments de pensió també, perquè veiem una història d'amor per aquí al mig, no?
Sí, sí, hi ha una història d'amor, o sigui, primer hi ha una història d'odi, però, bueno, que és...
Ai, ara s'estan tocant. Quina llàstima, quina llàstima que no es vegi, això.
És que le estoy enseñando el carácter.
És el carácter latino, que ridó.
Llavors, sí, o sigui, hi ha un amor d'odi, però després, o sigui, es comencen a fiançar tots tres, tenim problemes,
bueno, que la gent ja veurà molt típics a la societat, però que sembla que a la gent no li agradi parlar-los,
i, bueno, i al final fem un lligam increïble, no?, tots tres personatges.
Dos, tres personatges són personatges blancs, diguéssim, o tenen les dues cares,
o n'hi ha algun que sobresurà especialment per ser, doncs, el dolent de la pel·lícula?
No, no, no, no, no lleva ese caso tan a los extremos, ¿cierto?
El malo y el protagonista, l'antagonista.
Digamos que cada uno es...
Humano.
Humano.
Humano, con sus defectos, sus cualidades, sus cosas que le...
Sus lastres, sus cruces, sus carmas, pero también sus cosas buenas,
que son las que le van ayudar a salir adelante en últimas y...
Su necesidad.
De sobrevivir dentro de una isla.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música

Música





Música
Música







Música
Música

Música
Música



Música
Música
Música



Música
Música
Música
Música