No és veritat, dona Andrés i Andrés,
que avui comencem un nou programa
al igual que una nova setmana?
Ah, sí, és veritat, doña Inés.
Hem de dir que avui a l'Andrés el tenim una mica de refredadet, eh?
Pensaves que era un altre, oi?
Pensava que era don Juan, no sé per què.
Sí, és veritat, porto un constipat a sobre d'espant
i, bueno, espero que passi.
Jo també, eh, jo també.
A veure si durant aquesta setmana podem veure
progressivament com va evolucionar aquest refredat.
Esperem que vagi millor.
Jo també, jo també.
Andrés, què farem aquesta setmana?
Bueno, doncs tu has començat ja, has escomincipiat,
com deia aquell, has escomincipiat a dir ja alguna pista,
ja que aquesta setmana entrem a el que és la tradició,
que ara s'ha perdut molt, de veure, escoltar i, bueno,
ja repetidament tantes vegades el d'un Juan Tenorio,
que ja hem portat l'obra de don Zorrilla,
doncs parlarem d'un Juan Tenorio de l'època del cinemut
i que va fer-la un actor espanyol, mallorquí per més dates,
i que aquest home va tindre un nom que va actuar,
o sigui, va sortir en moltíssimes pel·lícules,
va ser un gran actor, o sigui, un gran cantant d'òpera,
va ser un gran actor de teatre,
i, en canvi, ningú sap qui és.
Si jo et dic a tu el nom de Fortunio Bonanova...
No, no m'ha sonat res, em sonaria com a italià.
Doncs era un senyor que era espanyol, ja t'he dit, de Mallorca.
Imagina't.
Llavors, aquest home va tindre el contracte dels germans Baños,
que eren uns productors i directors de cine catalans, de Barcelona,
i aquests homes es proposaven fer grans pel·lícules, com així ho van fer.
El que passa és que llavors no existien les subvencions que hi ha ara,
ni els ajuts que hi ha ara, ni els agraïments que hi ha ara.
Vull dir, padrins.
Segons tots els historiadors, diuen que si aquests dos homes
ho haguessin tingut una mica d'ajut estatal o públic,
anem a dir-ho així d'una altra manera,
potser ho haguessin fet, salvant les distàncies,
un petit Hollywood a Barcelona.
Perquè van fer un Don Juan Tenorio, la primera versió, de l'any 1908,
i després van fer la segona versió, de l'any 1922.
Després van fer Cristóbal Colón,
amb un gran mitjà de medis, va ser impressionant.
Però anem al que ens interessa d'aquest tal Fortunio Bonanova.
Aquest home el van veure actuar els germans Banyos
i el van contractar precisament per això,
per fer la pel·lícula Don Juan Tenorio.
Llavors, estava ell actuant a París
i va ser quan Ricardo Banyos, un dels dos germans que he dit,
li va demanar com a protagonista d'una pel·lícula
que s'intentava fer, que era el Don Juan Tenorio,
i altres pel·lícules.
No es pot garantitzar que aquesta versió sigui la més correcta,
ja que sembla més probable que la presenta a Bonanova
com a principal cantant d'una companya de Sarzoles
que actuava per Catalunya.
Bé, però de totes maneres,
l'actuació va quedar molt digna.
Aquesta pel·lícula es va passar pels països de paraula anglesa,
per Anglaterra, pels Estats Units,
va anar a molts llocs.
Es va passar a França,
precisament es va estrenar una altra pel·lícula també francesa,
i aquesta va eclipsar la pel·lícula francesa.
Bé, aquest va ser el començament de la pel·lícula.
Aquesta pel·lícula va ser un projecte de Ricardo Banyos
que havia dirigit una primera versió comèdita l'any 1908
i va encarregar la seva adaptació de l'obra de Zorrilla
al seu germà Ramon,
que també era productor i director.
Van treballar molt units amb això.
I segons totes les cròniques que he anat veient per tot arreu,
he anat trobant,
tots coincideixen en què va fer un treball molt notable.
Jo tinc la pel·lícula,
i l'he passat per aquí, per Tarragona,
i l'he passat per alguns pobles dels voltants,
però l'acostumo a passar cada quatre o cinc anys
per no cremar-la perquè és una joia,
tenint en compte la distància d'anys que hi ha.
Llavors aquesta pel·lícula té una característica molt important,
perquè quan dius que és una pel·lícula de l'època del cinema,
dius que veurem una gran pel·lícula.
Té una cosa, que als anys 30 va començar a haver una miqueta de crisi,
de cinematografia,
i llavors van començar els productors espanyols
a treure els rètols de les pel·lícules,
com que hi havia el sonor,
i a fer còpies sonoritzades.
O sigui, afegien d'alguna manera el so.
Exacte.
Llavors es van trobar,
si llavors es van trobar que amb aquesta pel·lícula
ho podien fer-ho la mar de bé,
perquè no sé si alguna vegada t'hi he explicat
que els actors de l'època del cinema,
quan estaven rodant una escena,
a vegades parlaven,
perquè tenien que parlar,
però el que menys parlaven era de l'obra.
Era del text.
Allò que et vaig dir un dia,
més de dir-li,
¿cuánto te quiero?
Estava dient,
després d'aquí no mos et mor un cafè.
Bé, llavors va haver un problema,
que els sordomuts...
Ho llegien.
...llegien els llàbits,
i es van començar a protestar.
I llavors els actors,
doncs bueno,
anaven dient el que era el guió,
encara que després els rètols posessin,
més abreviat,
més escurçat,
el que realment corresponia.
Bé, doncs l'obra aquesta
va ser feta
com si fos
amb sonor directe.
L'únic problema que hi va haver
és que, esclar,
la velocitat de la pel·lícula
era uns 18 imatges,
16 i escaig fotogrames per segon.
Per això veiem aquelles pel·lícules
en xarlot que van tant de precet,
perquè a l'establir-se
el format universal,
que és de 24 imatges,
aquelles pel·lícules al passar,
doncs la imatge passa més de pressa.
Bé, llavors van tindre
que fer-ho amb una velocitat
una miqueta més ràpida.
No és veritat,
que en aquest apartador
hi ha l'una més pura brilla
i ho fan molt digne,
i queda molt digne,
i queda molt bé.
I quina nerviós està,
don Juan.
Exacte,
o sigui que queda molt bé,
inclús algú va dir
que si la pel·lícula era
en plan còmic,
i en plan còmic no és,
una gran pel·lícula
en plan sèrio.
Llavors,
en aquella època de cinema...
Andrés,
deixem-ho aquí,
si et sembla,
perquè demà continuarem,
i abans també m'has d'explicar,
perquè avui tenim cinema o no?
No,
avui dius.
Demà, demà.
Llavors estarem més tranquils.
Doncs això que anava a dir,
com que llavors hi havia
moltes músiques i músics
que estaven actuant en les sales,
van començar a sortir músics
que, per exemple,
ara en sentirem alguns
que van ser grans figures del jazz.
I amb aquestes grans figures del jazz,
nosaltres acomiadem
a Andrés i a Andrés
fins demà mateix.
Andrés,
moltes gràcies.
De res.
De res.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.