Bona tarda
Bona tarda
És una broma
Comencem a veure el cap de setmana
No em castigues
Mai de la vida
Gràcies
Andrés, que avui és dijous
Per això et dic que s'està apropant el fi de setmana
Per això ja estic més contentet
Com ha sonat que ja no està refredat
Que ja es troba bé
Una meravella
Quan està bé l'Andrés és una meravella
No, no té importància
És tot aquell gènere que volien tenir
Em faràs posar vermell i em veuran els oïdors
Ah, ah, veus?
Però què fas segons quines coses?
Bé, permeten que et faci una aclaració
Que avui és dijous i els dijous tocava Cine Club
A la Casa de la Generalitat
Del carrer Major 14
Però ja estem dient durant aquests dies
Que degut a unes obres de remodelació
De la sala d'actes
S'ha suspès les activitats cinematogràfiques
Fins que acabin totes aquestes obres
Perquè en fi, els pressupostos són els pressupostos
I les ordres de Barcelona quan venen s'han de complir
I tant, aprofitem
Jo esperava que les fessin a l'estiu aquestes obres
Però hi ha coses que es veu que volen que estigui ben fet i endavant
I res, arreglatable
Obres
Vinga
I tot a punt de fer-ho
Tanquem i fora
I així tots sortirem guanyant
Perquè les qualitats seran més perfectes
I tot estarà molt més bé
Home, de cara a Nadal esperem que pugui estar acabat, no?
Sí, però començar, començarem
Això durarà fins a finals de desembre
O sigui, començarem ja la segona setmana segurament
Anya nova o vida nova?
Sí, a mitjans de gener segurament començarem
Amb el que no hem acabat de passar
Bé, seguim amb Antonio Machín
Com dèiem abans
I perdoneu la broma que us he fet
I amb l'entrevista que estàvem veient a la pantalla
Hem de comentar, perdó'm Andrés
Que ara ja fa jo aquí
Digues, digues
Que estem passant, radiofònicament parlant
El que seria un documental
De la vida i obra i miracles d'Antonio Machín
Que es diu Toda una vida
Exacte, que precisament vam passar
Pel Cineclub dels Dimarts
El dia 9 de novembre
Allà a la Casa de la Generalitat
I és Machín
Una de les darreres pel·lícules
Una pel·lícula de l'any 2002
Un documental
Un documental que es va realitzar
Ara fa poc, l'any 2002
Molt bé
Bé, amb la pantalla
Mentre estem retransmitint aquest documental
Pel·lícolero
Tornem a veure la germana
D'Antonio Machín
Chiquitita Machín
I ella ens segueix explicant
Coses de la vida del seu germà
Bueno, Antonio empezó a cantar
En un coro de l'iglesia
En Sao Guadagante
Porque todos domingo
Cantaban los chicos
En los coros
Y entonces el padre
Que era amigo de mi padre
Le digo
¿Por qué tú no mandas Antonio?
Que yo lo digo
Aquí que canta en el coro
Y canta para que haga el solo
En el coro
Bueno, pues lo traigo
Y así fue como empezó
Porque además lo que quería hacer
Era baríton
Era suspiración
Pero en aquella entonces
El color
No había posibilidad para eso
Y luego, pues entonces
A lo popular
Veiem ara
La façana
De l'església
On cantava
De nen
Antonio Machín
La càmera
Passa a l'interior
I veiem
Molt ben il·luminada
A l'interior
De l'església
I al peu
De l'altar
Major
Un grup
De nens
I nenes
Vestides
Amb túniques
Blanques
Canten
Com va fer un dia
El nen
Machín
María
María
María
María
María
María
María
María
María
María
María
Tots els nens que han cantat abans
estan ara enfront a la càmera,
ja s'han tret la túnica,
estan rient, estan davant mateixos de l'objectiu
i estan parlant d'una manera informal
i es veu que això és una gràcia que va fer el cameraman
per premiar amb aquests nens la seva actuació.
Torna a parlar, xiquitita Machín,
germana, com és lògic, d'Antonio Machín.
La sància ha estat un poquit rebelde
por el canto, que quería cantar
y no quería trabajo si no canto
y mi padre era no tan fuerte, papá, como mi madre.
Era muy fuerte para que él aprendiera,
para que supiera algo, para que fuera persona.
Voy a ser persona cantando porque eso es lo que yo quiero ser.
Se escapa y, ni para tanto conocimiento,
mi padre ensagua, lo llamaron enseguida.
Luego que tu hijo se va y si coges un coche,
lo puedes coger.
En la estación que va para Oriente.
¡Uy, padre de Oriente, Antonio!
Con un bultico de ropa.
Papá lo agarró allí, le dio unas cuantas cachetadas,
lo llevó para la casa.
Y tú, eres que aprender.
Cuando yo sea más grande me voy a ir.
Cuando tú te lo vienes.
Ya le digo que estaba como albañil, como esto,
todo lo que podía hacer.
No, no, no empezó en la fama.
Se hizo.
Pero quiero decir que se hizo en Cuba,
no en el extranjero.
Se hizo aquí cantando aquí.
Donde quería cantaba.
y después, con el pie, eso fue el que lo sacó a la luz.
Canvia l'escena a la pantalla.
Una senyora jove acompanya a una balleta
fins a una altra balleta que ja coneixem,
que és la germana d'Antonio Machín.
Aquesta senyora que entra, la balleta,
és Lídia Ventosa Lugo.
És neboda d'Antonio Machín.
Les dues senyores balletes se saluden
i parlen del cantant,
del que va ser tiet d'una i germà de l'altra.
Hola.
Ay, mira.
Oye.
¿Dónde estamos?
Mira aquí.
Muchacha, mi amor.
Mi sobrina de la vida.
Ay, mira.
¿Tú no te crees que ibas a venir?
Sí.
¿Eh?
¿Tú pensabas?
¿Tú pensabas así?
Tú me de bobo, ¿verdad?
No.
Ella viene.
Sí, sí.
Ya que tú no vas,
para que tú hagas lo guapo que tú te guías.
Sí.
Mi abuela no quería, que dice mi abuela no quería,
era chulo.
Entonces él hizo, ¿cómo se llama?
Él era, ¿cómo se llama?
Sí.
Eso que usaba paleta.
Media cuchara, media cuchara de albañil.
Sí, de albañil.
Entonces se lo entregó a mi abuela y le dice,
ahora me voy a poner de cantante y músico.
Y así fue después.
¿Le da una paleta de plata a mi padre?
Sí.
Porque pues ya se había escapado y papá lo había buscado y no quería que cantara,
porque papá decía que no, que no quería chulo.
Que no quería chulo.
Sí, que no quería chulo, que quería hombres que trabajaran.
Y antes, bueno, pues decían que los cantantes eran chulos.
Yo voy a ser cantante y no voy a ser chulo.
Bé, un altre fragment d'aquest magnífic documental cinematográfico.
I tant, no va tenir massa fàcil l'Antonio Machín, pel que podem sentir.
Home, com tots, esclar, com tots, sí.
No, però ja fins i tot la pròpia família, el pare no tenia massa clar això de cantés.
Bueno, el pare, pues esclar, començaven a tindre ja una certa llibertat,
després de passar ja els seus abans passats propers al tema de l'esclavitud,
encara que estaven ben conservats.
Pels senyors Machín.
Però bueno, anem a escoltar la cançó de despedida d'avui, que demà seguirem.
Jo crec que aquesta la coneixes, eh?
Jo crec que sí, jo crec que sí.
A veure, a veure, a veure si me l'endivines, vinga.
El font és sobre el riu Quai.
Ah, no, no, no, no, no, no, no, no.
Anem a escoltar el Manicero, anem a escoltar el Manicero.
Fins demà, Andrés.
Fins demà, si de bo.
Fins demà, ja no se puede pedir más.
Ay, caserita, no me dejes ir, porque después te vas a arrepentir,
y va a ser muy tarde ya.
Manicero se va.
Manicero se va.
Caserita, no te acuestes a dormir, sin comerte un cucurrucho de mané.
Cuando la calle sola está, casera de mi corazón.
El Manicero entona su fregón, y si la niña escucha su cantar,
llama desde su balcón.
Dame de tu Manicero, dame de tu Manicero.
Dame de tu Manicero, que esta noche no voy a poder dormir,
sin comerme un cucurrucho de mané.
Me voy.
Me voy.
Me voy.
Me voy.
Me voy.
Me voy.
Me voy.
Me voy.