...
Ara, esperem i desitgem que ja coneixeu aquesta sintonia
que ens porta a presentar, com cada dia...
Andrés d'Andrés.
Andrés, deixa'm que ho digui jo.
No, jo he volgut dir-ho abans, avui he volgut adalentar-me allò abans.
Dona tarda.
Bona tarda, bona tarda.
Hem de fer un petit resum, no?,
perquè agafarem a tota la gent una mica despistada
si ens acaba de sentir avui per primera vegada.
Bueno, estem explicant la vida del Buster Keaton,
perquè aquest programa és un espai per parlar del cinema clàssic,
del cinema mood, en fi, d'unes èpoques del cine passat.
Sempre que, esclar, tinguin certa calitat.
I que estan molt presents, perquè hi ha molta gent que l'estem molt presents.
Exacte, hi ha molta gent i sobretot el que estem dient aquesta setmana
és que el Buster Keaton està bastant oblidat,
però sobretot aquells cinèfils saben qui era Buster Keaton,
l'aplaudeixen i l'admiren.
I si vas a un videoclub, pràcticament no en trobaràs cap de pel·lícula
d'aquella època del cinema mood.
Déu-n'hi-do.
Això està pràcticament oblidat.
Jo tinc pel·lícules del cinema mood que són verdaderes joies.
Bé, doncs anem dient que aquesta tarda,
ja hem acabat el cinema dels dimarts i dels dijous.
I dels dimecres.
Bueno, sí, anava a dir dels dimarts i dels dijous.
Perquè es portes tota la setmana a treballar, eh?
Allà a la Casa de la Generalitat.
Sí.
I els dimecres a l'Antiquari.
Però aquesta tarda tenim cinema, si no plou,
si el temps no ens ho impideix...
Això perquè ja saps que de cop i volta es gira,
o de cop i volta surt el sol.
Farem cine al peu de la catedral, a baix de les escales.
Cinema medieval.
Que maco.
Que per això tenim el cinema medieval.
I demà dissabte també.
Molt bé.
Això ho dir, perquè si avui vol anar allà,
no li costarà ni un duro,
se'n porti per aigua si el temps sembla que ha de ploure,
i si no que se'n porti fent un ventall
per si creu que ha de fer calor.
Exacte.
Nosaltres no podem fer res,
ni amb l'aire condicionat, ni fred, ni calent.
A més a més, com dèiem fa un moment,
com és imprevisible,
potser estem parlant i potser ara mateix aquí dins,
i potser han marxat tots.
Exacte.
I ens han deixat sols.
No ho sap mai.
Anem amb Buster Keaton?
Anem amb Buster Keaton.
Estàvem dient que Buster Keaton va deixar la seva família,
que estaven fent teatre, còmic,
i s'ha d'anar a conèixer el Roscoe Arbucle,
que llavors es coneixia pel nom de Fati,
de lo gros que ell era,
i va resultar que aquest Roscoe Arbucle
ja coneixia els tres Keatons amb els escenaris.
I Buster Keaton ja havia vist
diverses pel·lícules del Gordo, del Fati,
amb la seva època, amb Max Sennett,
i li van semblar amb el Buster Keaton,
però extremadament divertidíssimes.
Bé, llavors, Fati li va oferir
un paper amb la pel·lícula que estava rodant,
que es deia El Carnicero,
o Fati Assassino,
segons unes altres fonts,
perquè a vegades, segons quin país o segons quin lloc,
canviaven el títol, no?
Sí, sí.
Llavors, va ser quan va començar a néixer
la llegenda de Buster Keaton com a actor de cinema.
Déu-n'hi-do.
Keaton va rodar, a partir d'aquell moment,
una sèrie de curtmetratges
que és el que es duia en aquest tipus de cinema,
dels còmics,
amb el llavors, ja ho dic, popularíssim,
Roscoe Erbúkel,
que avui ja no coneix pràcticament ningú,
amb papers bastant secundaris,
encara que a mida que anava passant el temps,
aquests papers anaven guanyant amb importància.
El Gordo, el Fati,
per una mida anava passant el temps,
en fi, entre el pare del Joé,
i així perquè ell anava aprenent
molt de les arts interpretatives,
aprenia dels pares del Buster Keaton,
però, de totes maneres,
s'ha de reconèixer que l'obra del gros actor
no tenia res a veure amb les actuacions del Buster Keaton.
El cine que feia el Roscoe Erbúkel
no era tan refinat com el del nostre admirat cineasta
i la seva filmografia era més aviat vulgar
i basta pel que respecta a la seva comicitat,
però en aquella època era molt popular,
també potser massa per el que ell valia
com a actor o com a promotor dels somriures de la pantalla,
encara que, de totes maneres,
no va mereixer el tractament
que més tard se li va donar
a causa d'un desafortunat assunto
del que parlàvem més endavant.
Va tindre uns problemes amb unes noies,
va tindre un accident de cotxe, en fi.
D'alguna manera semblava que la mala sort el perseguís.
No, però això estem parlant del Fati.
Sí, sí, sí.
Estem parlant del Fati.
És que, esclar, aquest home també era bastant inconscient,
anem a dir així, que era una miqueta inconscient.
Però que a més a més s'ajuntava a la seva inconsciència
i fins i tot podíem dir una mica de mala sort
que sempre conjuga, no?
Aquí està.
I l'explosió d'aquestes dues coses pot ser...
Sí, va xocar molt.
Llavors també es va trobar que, esclar,
el Buster Keaton anava tirant endavant.
Llavors la persecució que va tindre aquest actor
va ser, bueno, feroig.
El Fati, recordem, eh?
Sí, el Fati.
Estem parlant ara del Fati, saps?
Les seves pel·lícules van ser retirades del cartell,
diverses de les seves pel·lícules van ser destruïdes
i després, encara que amb el juici es va demostrar
la seva innocència, el mal ja estava fet.
I Fati, o Roscoe, ja no va ser mai més el mateix.
Perquè encara que fos innocent,
continuava sent presumptament culpable, no?
Exacte. Només un amic li va estendre la mà.
Qui podia saber aquest amic?
Vostè a Keaton.
Va ser a Keaton.
Exacte.
Que passa que potser veus el que et deia, Andrés,
que moltes vegades va tenir molta sort,
va tenir gent molt important del món,
de l'espectacle al voltant.
I també va haver moments que potser hi són moments claus
en el qual la gent a la qual l'illa es va ajuntar
i va prestar aquesta ajuda,
no li van ajudar massa, de veritat, no?
Llavors, el Buster Keaton li va oferir
que dirigís El moderno segle Holmes en 1924,
que per cert, jo la tinc aquesta pel·lícula,
i però l'antic amic Fati ja s'havia convertit
en una persona de mal gènit,
despreciatiu de tothom,
que inclús espantava les actrius
amb el seu horrible caràcter.
Sí, sí, sí.
Això ja va ser una altra trava.
Ja, mentalment, ja començava a estar desfet.
Llavors, com no el van deixar dirigir la pel·lícula,
el seu amic Buster va insistir i va aconseguir
el títol d'El Molino de los Duendes de l'any 1927,
amb una actriu també molt coneguda de l'època,
que era Marion Davies,
que era la dona d'un altre actor, Radom Hertz.
Fati va dirigir després,
per encomienda postal, l'any 1927,
amb un artista que començava en aquells temps també
ja a ser conegut, que era Edgar Cantor.
Jo tinc dues pel·lícules ja d'ell.
I després, un altre, Windy Riley Wars en Hollywood,
de l'any 1931, amb Luis Brooks.
I avui passem a descansar.
I el dilluns no et donem por, eh?
Ja t'ho dic ara, que dilluns hauràs d'estar aquí amb nosaltres.
I del dilluns passem al dimecres.
I tant que sí.
I continuarem parlant de Buster Keaton.
Exacte.
I seguirem escoltant aquesta música d'aquella època
que a tu també t'agrada.
Sí, i molt, eh?
No solament amb els oïdors que ens ho han dit,
sinó que a tu també t'agrada.
I tant, i tant.
I ens encomiadem fins al dilluns, si tu vols.
Bon fi de setmana.
Bon cap de setmana.
There's a rainbow round my shoulder
and a sky of blue above.
The sun shines bright, the world's alright
cos I'm in love.
There's a rainbow round my shoulder
and it fits me like a glove.
Let it blow and storm, but I'll be warm
cos I'm in love.
Hallelujah, how the folks will stare
when they see the diamond solitaire
that my little baby
is going to wear.
There's a rainbow round my shoulder
There's a rainbow round my shoulder
and a sky of blue above
and I'm shouting so
the world will know
that I'm in love.
All right, let's go.
Ready?
Let me explain to you.
Oh my God.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!