.
Avui és dilluns, comencem la setmana.
I us presentem amb aquesta sintonia, com cada dia,
Andrés. Andrés, bona tarda, Andrés.
Bona tarda.
Continuem, no sé si amb Buster Keaton,
si abans hem d'afegir alguna cosa.
Explica'm-ho tu.
Bueno, seguirem amb Buster Keaton,
però abans, si em permets, diré el que farem demà
al Cine Club dels Dimarts
de la Casa de la Generalitat del Carrer Major 14 de Tarragona.
Aquest mes estem fent un cicle, els dimarts,
de cinema sonor sense paraules, sense diàlegs.
Aquesta setmana tocarà, o sigui, demà,
una pel·lícula musical que es diu Le Val.
En castellà li vam posar la sala de baile
en lloc del baile,
perquè hi ha una pel·lícula espanyola que es diu El Baile.
Bé, aquesta és una pel·lícula que va dirigir
un gran director, Héctor Escola,
i és la història d'una sala de ball
des dels anys 30 fins als anys 80,
i és preciosa perquè la música que està triada
per il·lustrar tot aquest tema
és a base de peces musicals de ball,
però que són una cosa fantàstica.
Ja només per la música ja val la pena anar.
I no parlem dels actors, que és d'una companyia francesa,
que és la companyia del teatre du Campagnol, de Geneviève,
i aquests actors són els que fan veure que són els clients,
amb les diverses èpoques, d'aquesta sala de ball.
És una pel·lícula que jo m'hi permés recomanar-la a tothom
que li agradi anar a ballar,
que li hagi agradat anar a ballar,
o que li agradi la música.
Perfectament, doncs recomanem aquesta pista de ball.
Per demà a la tarda.
Per demà a la tarda.
Entrada gratuïta.
Perfectament.
I una altra de les coses que ara anem a fer
és un petit recordatori del nostre protagonista,
que és ni més ni menys que Buster Keaton.
Exacte.
Buster Keaton, vam estar ja parlant moltes coses d'ell
des dels seus començaments,
amb els seus pares,
que eren ja artistes de teatre,
de Bodeville,
de cinema,
ai de cinema,
d'actuacions amb el teatre.
Pobles i ciutats, no?
Sí, per llocs aquests,
però era més aviat saltimbanquis i còmics en aquest aspecte.
Llavors,
després de tot el que m'ha estat explicant
durant tots aquests dies de l'època del cinema út,
va començar a vindre el sonor.
Llavors,
dir que el cinema sonor va arruïnar la carrera de Buster Keaton
és dir una veritat ben bé a mitges.
A molts sí que els va ensorrar definitivament,
perquè les veus no eren les apropiades.
Llavors,
ben bé al final de la dècada,
que era l'Slapstick,
que era una espècie de pel·lícules de xistes i així,
es pot dir que el cinema ja estava pràcticament mort en aquest aspecte
i passat de moda.
Per això, llavors, en aquell temps,
la Metro Goldwyn Mayer
va pressionar tot el que va poder
per reciclar amb aquest actor
i passar-lo al cinema sonor,
segons les modes imparants en aquell temps.
i que res tenien que veure amb el dels seus anys gloriosos,
els anys de l'època del cinema mut.
Llavors, va provocar això, un conflicte entre l'artista i la productora,
perquè, esclar,
treure'l d'un ambient,
passar-lo amb l'altre,
això també li va passar amb el Charlotte,
que ell inclús va fer dues pel·lícules pràcticament mudes,
amb alguna cosa de so, com és lògic,
però pràcticament mudes en l'època del cinema sonor.
Llavors, per exemple,
que van haver els germans Marx o Estan Laure i Oliver Hardy,
van ser els nous còmics que van aparèixer en Hollywood,
amb el sonor,
són també aquests actors d'una gran classe mitjana artística,
però van quallar entre el públic una cosa enorme.
Esclar que Estan Laure i Oliver Hardy
ja venien de l'època del cinema mut,
inclús ja venien més aviat,
més abans de ser ells dos,
perquè Estan Laurel havia fet pel·lícula sol
i Oliver Hardy també havia fet pel·lícula sol,
que jo en tinc,
i la vaig passar amb la primera mostra de cinema
de curts matratges o pel·lícules de l'època del cinema mut,
d'artistes còmics.
Llavors, van començar a agafar actors procedents
de les sales de teatre de Broadway,
que cantaven i ballaven
i arribaven amb un aval
dels seus grans èxits en els escenaris.
És curiós que Buster Keaton,
que amb aquesta aparència petiteta
i menuda, una miqueta esquifidet,
tenia una veu greu, però tremenda,
i això feia que contrastés molt amb la seva imatge.
De fet, tant la pel·lícula Estrellados, de 1930,
com De Frente Marchen, de 1930 també,
van ser rodades en versió inglesa i espanyola al mateix temps.
Això, d'una manera o d'una altra,
van suposar uns triomfos artístics i taquillers,
però importants.
i, en fi, desmitificant d'aquesta manera
la quantitat enorme de literatura
segons la qual el so
deien que havia assassinat la seva carrera.
Llavors, va poder demostrar
que ell seguia sent un mímic fantàstic,
encara que fos amb el cinema sonor,
perquè no feia falta dir paraules
per fer riure a la gent.
T'has fixat, anava a preguntar-te una cosa,
t'has fixat el curiós que és,
que ara que tenim tot el cinema sonor que volem i més,
ara anem a recordar precisament aquelles pel·lícules,
les pel·lícules que no tenien so,
o almenys que no tenien lletra?
Sí, sí, sí.
O sigui, ja et dic,
vostè aquí, Toni,
inclús amb pel·lícules ja que es van veure últimament d'ell,
doncs pràcticament no parlava res,
a excepció de Golfos de Roma,
que és que tampoc faci cap discurs ni molt menys,
que, per cert, Golfos de Roma la passarem a l'Antiquari.
Doncs la majoria de pel·lícules només amb els seus moviments,
i això que ja vaig dir-ho l'altre dia,
que a mi li deien cara de palo,
però és que sí, perquè no reia mai,
però no perquè no tinguis expressió,
perquè hi ha algunes escenes que li mires als ulls,
la frenada que fa amb un gest,
en fer una sèrie de prontes,
que, en fi, són però fantàstics,
són alguna cosa impressionant.
Bé, llavors, tornem amb això,
que després d'aquestes pel·lícules
que les feien en versió inglesa i espanyola
al mateix temps,
van ser uns triomfos artístics i taquillers,
però fantàstics.
Bé, llavors,
no fer solosament el que el sonor va enfonsar
a Keaton fins a cert punt,
no va ser realment el sonor,
sinó que va ser la Metro Golding Mayer.
Doncs ho deixem aquí i demà esbrinarem
perquè la Metro Golding Mayer
va ser, podríem dir, un dels culpables
d'enforçar el senyor Pastor Keaton.
Exacte.
Anem a la música per acomiadar?
Sí, mira, seguirem amb la Passadena Roof Orquesta
i posarem un dels temes d'aquelles èpoques,
«Me estás volviendo loco».
Fins demà, Andrés.
Fins demà, adéu.
Fins demà, Andrés.
My tears for you make everything hazy,
cloud in the skies are blue.
How true were the friends who were near me
to cheer me, believe me, they knew.
But you were the kind who would hurt me,
desert me when I needed you.
Yeah, you, you're driving me crazy.
What did I do to you?
Mm-hmm.
All right.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!