Fins demà!
El llibre del Jordi Gil hi veja sobre ell mateix, en parlarem. Jordi, bona tarda.
Molt bones, bona tarda.
Quan has tornat, quan has arribat?
Ahir diumenge. Vam tornar ahir amb l'expedició andorrana, que va ser en el parc amb el que vaig incloure després del 12 punts.
Sis dies a Istanbul, veient la semifinal, la final, bueno, molt intens, diferent, sobretot, i molt emocionant.
I la semifinal, què?
Bueno, és aquella cara de tonto que se't queda quan esperes alguna cosa que no surt.
però vam estar tots molt emocionats i il·lusionats amb la semifinal, que va ser dimecres,
i amb l'esperança que Andorra passés a la final de dissabte, però no va poder ser les aliances.
La ràbia, això, eh? Perquè una cosa és que després a les votacions no tinguis sort,
però l'altra és que ja no puguis ni presentar en públic, que et quedis fora abans.
Ja era complicat. Tot i així, 22 països a la semifinal...
Mira, a la semifinal hi havia qui va guanyar, que era Ucraïna,
i hi havia també la segona i el tercer classificat, Sèrbia i Grècia,
per tant, el nivell era altíssim a la semifinal.
Però tot i així, el tema dels aliances polítiques i dels amics i dels veïns...
Però això existeia o és una llegenda d'aquelles urbanes, les aliances polítiques?
Jo recordo l'any passat el comentarista que hi havia,
aquest any m'assembla que la xica de TV1 era molt més light,
però l'any passat el comentarista ho explicava això, eh?
Ara aquest país ens donarà 12 punts perquè...
L'Uribarri, feia molts anys que ho feia.
Era l'Uribarri.
Sí, i aquest any hi havia la Beatriz Péquer que ho feia,
a diferència dels últims anys que ho feia l'Uribarri.
Sincerament, Núria, estant a la final com a públic,
veient les votacions, nosaltres vam encertar
gairebé la majoria de les puntuacions.
Només estant allí ja te n'adones del que passarà
o del que pot passar després de la semifinal, sobretot.
Països veïns es voten entre ells tots,
països que són habitualment aliats amb moltes coses també es voten,
amb afinitats culturals,
i la música finalment acaba important poc.
O sigui, importa poc, el que sí que importa
és que hi hagi una bona posada en escena.
La cançó tampoc importa massa,
Ucraïna va posar damunt de l'escenari
moltíssimes coses, amb molt de ritme,
amb una tensió brutal,
i això va acabar decidint el vot de molta gent.
Per tant, a vegades la música queda en un segon terme
i és més un espectacle,
amb, diríem, tocs polítics que acaben condicionant.
Bueno, ara parlarem, continuarem parlant d'Istanbul,
d'Eurovisió. D'on et ve tu aquesta fal·lera d'Eurovisió
com per escriure un llibre?
A mi no em ve d'enlloc.
T'ho han encarregat o què?
M'ho van encarregar, jo a Eurovisió
no ho he viscut mai de forma especial.
Però ni de petit, allò amb la família.
Mira, conec gent que et diu,
doncs sí, jo abans m'ho mirava molt,
o ho he viscut sempre.
Jo no, no, no, no.
He viscut, com sempre tothom,
suposa que com a espectador habitual de televisió,
les votacions i el fet de cada any,
però sense esperar-ho amb delit ni amb ganes.
Allò que vas anar a sopar ni amb la tela engegada,
o que preguntes qui guanya o qui va primer,
però mai, mai, mai.
I estant a Andorra treballant amb el 12 punts,
el programa de TV3 i el Terrat i Andorra Televisió,
em van encarregar com a membre del Terrat
aquesta iniciativa.
Vaig dir que sí com a experiència
que suposava fer un llibre
i introduir-te en un món molt desconegut per mi
i aquí estem.
I descobrim moltes coses, sincerament.
Un llibre que vas presentar la setmana passada a La Capona,
que es diu El català Eurovisió,
parlant la gent s'entén.
Cantant la gent s'entén.
Cantant la gent s'entén.
Música política, barregem.
Vols parlar de política, Jordi?
Home, té alguns tocs,
alguns tocs de...
algunes de bones lectures, si vas a mirar.
El subtítol ha sigut el que més hem comentat
amb l'editorial i amb amics
que t'ho treuen a la llum, no?
Diuen, aquest subtítol què vol dir, no?
No, vol dir moltes coses i no vol dir res.
però sí que el subtítol va perillar el dia 11 de març
quan va haver-hi els atemptats a Madrid.
Ja teníeu més o menys el subtítol pensat.
Estava pensat ja tota la portada i tot,
perquè el llibre s'ha escrit en un mes i mig
i a finals de març havia d'estar fet
per enviar-lo a impremta perquè per Sant Jordi estigués llest.
Una mica Jessica Fletcher, el Jordi, eh?
No puc sortir que estic acabant les galerades.
M'haguessis vist les nits anteriors acabar,
les poques hores que dormíem
i els permisos que havia de demanar
quan podia per anar cap a l'hotel on estàvem a escriure.
Però, perdona, perdona, perdona, per a veure.
Molta feina no t'haurà portat,
perquè des de la tentativa del Serrat
vols dir que ha passat alguna cosa més,
a part d'aquest any, amb la llengua catalana a Eurovisió?
No, no, com a experiència no les dues que podríem situar, no?
Què va passar i què ha passat ara, no?
Què està passant?
Però hi ha molts elements al voltant, no?
Hi ha un punt de conèixer les noies
que en aquest cas van participar en aquest programa de televisió,
una mica per dins, que les conegui tothom, no?
Tot allò que potser no acabes sabent, no?
Secrets o, no sé, secrets que ells puguin tenir a l'hora de cantar,
supersticions, manies, això ho expliquem tot
i expliquem qui són i què hem fet fins ara, no?
També expliquem de la música que es fa avui en dia,
el per què fins ara no hi havia un buit
amb el que és la música pop-rock melòdica,
d'aquest estil com més comercial, en català.
Per tant, hem parlat amb molts composites catalans
que ens diuen el per què d'això, no?
Hem repassat endarrere què va passar amb el Serrat,
que té una història, tipus Fletcher,
però que té una història...
Sí, digue'm, digue'm alguna coseta.
Hi ha moltíssimes coses.
Doncs te diré que la decisió de portar la Maciel
va ser d'una tarda per l'endemà
i que la Maciel no era la preferida, que es volia la Marisol.
Però la Marisol no estava segur que digués que sí
i van triar per l'opció senzilla,
que era la Maciel que estava de gira per Mèxic
i que va dir que sí a l'instant,
perquè el Serrat van decidir que no,
perquè ell volia anar cantant català
i no podien tolerar que un representant d'Espanya
anés a cantar en català.
Aquesta jo diria que és la tristesa dels últims anys,
des del 68 i abans,
perquè mai Espanya ha tingut la deferència o la decència...
Home, és que no han canviat gaire les coses,
en el sentit que, mira, per cantar en català,
doncs ens n'hem d'anar a Andorra.
Perquè ni s'ha considerat, suposo.
És que la tristesa d'això és que...
L'alegria, per una banda, és que el català s'ha sentit a Europa.
La tristesa és que hagi de ser a través d'un país estranger,
que no sigui el nostre, malauradament, en el que estem.
I que això no sigui així després de 49 anys,
després de tants intents, de tanta música bona en català,
que no hagin tingut mai la deferència i el detall,
és una tremenda tristesa.
I s'ha d'agrair a Andorra aquest gest,
però realment de qui s'hauria d'esperar aquest gest és d'Espanya.
I en el futur de Catalunya, o de qui sigui,
però que fos el país d'on ets llengua tu oficial,
perquè el català ho és, com l'Euskera i com el de Llec, per exemple,
que no sigui així és el que és trist.
Però bé, ho hem repassat.
Què va passar llavors, què ha passat ara i què pot passar en el futur?
Si això és una porta oberta perquè més endavant
hi hagi molta gent que s'hi apunti
i el mateix estat espanyol pugui anar-hi a cantar en català.
El que passa és que suposo que estaràs d'acord
que al darrere hi ha l'esperit comercial.
I llavors, si fas una cançoneta en castellà
que coregi tothom la tonada,
mira, ni que no guanyi, dius, bueno, ja tenim cançó de l'estiu, no?
El que passa és que hi ha cançons
que tot i així, si t'agraden, t'és igual en quina llengua.
Ara mateix hi ha una cançó de música
de les pistes de ball que és en romanès.
És que em dius. No, no l'he sentit mai.
I dius, oi que la canta tothom?
I ningú sap el que diu?
Sí, és veritat.
Per què no una música en català?
Per què no una música en txec o en rus?
Sí que entens la lletra, no?, de moltes coses,
però per què no, no?
I malauradament és així.
Ho diu el Jarep Tió, per exemple,
l'ex-sopa de cabra, no?
Si una música t'agrada no t'importa
amb quina llengua està cantada.
I si el català és una llengua maca que escoltar,
per què no?
Era la millor opció, Marta Roura, greus?
Jo penso que sí.
No per ella, eh?
Sinó pel tipus de cançó, potser així més a melòdica...
Jo penso que sí.
Les opcions que hi havia...
En això d'Eurovisió també és un món com a molt diferent, no?
Cançó Eurovisiva, no?
Què vol dir Eurovisiva?
Sí que es anava buscant, no?, una cançó Eurovisiva.
Es buscava una cançó que fos fresca
i que fos moderna i que fos alegre, no?
I el jugarem a estimar-nos del Joffre Verdezí, ho és.
I la Marta és, penso, la persona
que més interpreta l'escenari
de les opcions que hi havia, no?
Una persona que viu molt les cançons
i que realment és artista en aquest sentit, no?
Que s'hi posa i s'hi implica, no?
Però potser a vegades implicar-te massa
fa que les coses no surtin com tu vols, no?
La Marta està tremendament decepcionada
pel paper que va fer.
Ah, clar, com està ella, clar.
Ella creu que ho hagués pogut fer moltíssim més,
molt millor.
O sigui, es mira el vídeo i no s'agrada gens
pel que t'explica quan parles amb ella
i està molt, molt trist en aquest sentit, no?
La idea era, mira, passem a la final
i que després passi el que Déu vulgui,
però que passem a la final, no?
No passar a la final és una decepció
perquè no pots demostrar a tothom
el que tu ets capaç de fer.
I ella està decepcionada en aquest sentit,
però no té temps de res més
que de posar-se a gravar el disc
perquè l'ha de treure ara a finals de maig
i aprofitar una mica el renom
que ara ha pogut assolir
per demostrar realment la seva música.
No la d'Eurovisió, sinó la que ella porta a dins
que és el que deu voler mostrar en el seu disco.
Doncs parlem una miqueta del Jordi Gil, no?
Per un dia que véns...
Ara que estem aquí...
Vinga, va, va, deixem a Eurovisió.
Parlem de tu.
Escolta, t'escriuràs més llibres o què?
Que t'ha de l'experiència i tens ganes.
Tinc ganes, tinc ganes.
Però llibres, potser un llibre teu ara toca, no?
Que no te l'encarreguin.
De què l'escriuries?
Em vull fer un de divertit...
Bé, evidentment, de divertit.
Si no...
A vegades la vida no pots mirar-te'l d'altra manera, no?
Ja tenim prou problemes com per fer una cosa
que no sigui més seriosa.
Tinc ganes i tinc pensada una trama
d'una història molt divertida,
molt esbojarrada,
perquè la gent pugui passar-se'ho bé llegint.
Si aquest llibre,
el que a l'Eurovisió,
abans de tenir anècdotes prou curioses,
ja estàs trit amb un to amè
perquè et puguis riure
mentre recordes què va passar,
quan faci un nou llibre,
que el tinc en ment
i ja el tinc una mica com a paraulat,
sí que tinc ganes que la gent
trobi una història
amb la qual pugui passar-se'ho molt bé
i que puguis recordar un bon moment,
que diguis, mira, em vaig a llegir un llibre
que m'assegura una estona distreta
amb una bona trama.
Això sí que hi ha ganes de fer-ho.
Quan? El més aviat que pugui.
Bueno, un paraulat ja el tens, Déu.
Ja hi ha algunes converses fetes, sí, sí, sí.
Ara la feina és teva, no?
Ara la feina és feia.
Tinc molt de material recollit,
tinc els ítems del que seria la història definits,
però falta redactar,
que és el més complicat
i és molt complicat.
I tu que estàs ara ficat en mil històries,
en mil projectes,
i en fi, que tens un carreron al darrere,
has fet una miqueta de tot,
què és el que t'agrada més?
M'ho passo molt bé fent televisió,
m'ho passo molt bé fent ràdio,
m'ho passo molt bé escrivint.
Sincerament he tingut la sort,
i aquest matí ho recordava amb gent de Reus,
que he tingut de moment la sort de fer el que m'ha agradat sempre,
i la sort de poder-ho anar fent continuadament,
i això és molt agraït,
i des d'aquí sempre agraeixo a tothom,
que m'ha donat suport en qualsevol cosa,
perquè realment ara som el que hem fet fins ara,
sense ni Reus, ni Tarragona,
ni la Ràdio La Selva, ni la Ràdio Cambrils,
ni moltes emissores que van passar abans,
sense això no seríem ara res.
I em quedo amb la televisió,
per la màgia que té, pel ressò que té,
perquè és tan complicada de fer,
i després la gent li dona tant de poder,
que és agraït poder produir una cosa
que després agrada tant.
En quin sentit dius que és complicada de fer?
Perquè tènicament és molt difícil,
perquè requereix moltíssima gent,
perquè per fer qualsevol cosa
són moltíssimes les persones que fan falta,
perquè el material és molt tècnic,
perquè passa molt ràpid,
perquè fas una cosa que dura 10 minuts
i no te n'adones, però ha portat molta feina,
muntar un vídeo de dos minuts
és una borrada de feina la que fa falta,
i passa i ja està.
Que després la gent es queixa de cada nit,
les televisions locals fan allò de la...
Van anar repetint la multidifusió,
però dius, sort d'això!
És necessària, si no, no hi hauria manera de fer-ho.
No, no, sincerament, és molt complicat, no?
Però a la vegada dius,
dos minuts curts per una banda,
però el que poden arribar a suposar, no?
El que a la gent li arriba a importar això que fas, no?
És molt atractiu,
igual que és molt atractiva la màgia de la ràdio, no?
Poder seduir a través de la paraula la gent,
allà on estigui, a casa, o cotxe,
a la platja, o al llit, on sigui, no?
Que li puguis explicar històries
i que ells se'ls escoltin des de casa seva, no?
Està molt bé.
Treballar mitjans de comunicació té agraït el contacte amb la gent
i té el fet que puguis dir a la gent el que tu penses
i que ells des de cara s'ho puguin o creure
o, com a mínim, passar bé, no?
Això penso que és la màgia dels mitjans de comunicació.
I com es treballa a Barcelona?
Es treballa molt ràpid.
Posa que hauràs, hauràs notat canvis, no?
Es treballa molt ràpid, es treballa de forma molt frenètica,
el ritme és molt accelerat,
les exigències són molt altes,
perquè també suposo que el ressò és molt més important.
Treballar al terrat no és el mateix que treballar al Canal Reus
i no vull dir que sigui millor,
sinó que simplement és diferent,
perquè tot el que fas comporta una sèrie d'expectatives elevadíssimes.
A Reus treballem de forma molt professional
i aquí a Tarragona també treballa de forma molt professional
i a Barcelona també.
Però tanta gent, per un únic objectiu,
amb tants interessos, amb tants milions d'espectadors,
amb TV3 o CIT TV o amb altres experiències,
fan que tot sigui com més important.
Hi ha l'audiència, que compta,
i que te l'has d'anar mirant,
que us dic jo que és una...
Esteu molt pendents de les audiències.
Bé, estan pendents els directius de les televisions,
de les audiències.
Nosaltres també, evidentment.
És un símbol i un sinònim que agrada, un símptoma,
però a vegades agrada més
del que refleteixen les audiències
i fa ràbia que les coses s'acabin
perquè uns quants no ho han vist un dia.
És molt cruel treballar així,
és molt cruel treballar mitjançant l'expectativa que tu pots crear.
Si avui no em veus tu i quatre més,
el meu lloc de feina parilla.
Jo ho puc estar fent molt bé,
però si a tu no t'agrada allò que jo estic fent,
la meva feina parilla.
I és cruel que si la gent no s'ho mira,
tu no puguis viure del que t'agrada.
Però és el repte.
I més amb tota la competència que hi ha.
Moltes.
Si la sumeixes has de jugar
i si jugues pots perdre.
A vegades es perd, a vegades es guanya,
a vegades s'empata,
però com a mínim que es pugui continuar jugant,
que és el més important.
Digue'ns un programa de tele que t'agradi, Jordi.
Què t'he de dir?
Quin t'he de dir?
Bé, doncs dos, vam posar-hi dos.
M'agrada molt, per exemple,
estil de programes com el Caia i qui en caiga,
per exemple,
que malauradament se'l van carregar.
M'agraden programes que em fan riure,
m'agrada el club de la comèdia,
m'agrada veure, sobretot,
programes ben fets.
No m'agrada el que estic veient darrerament.
No veig quasi bé la televisió
perquè no m'ho passo bé
i perquè no m'interessa la vida dels altres.
O sigui, que més d'un presentador
anirà al carrer per culpa teva.
allò que deies.
Si depengués de mi,
molts anirien al carrer en aquest sentit
pel tipus de problema que fan.
Que em facin una altra.
A mi em sembla superreflectat
la seva feina,
però feu una altra cosa.
No m'interessa la vida dels altres,
no m'interessa qui fa tal a cara seva
o amb qui es lien a ser qui
o si tal va tenir problemes amb les drogues o no.
M'és igual.
És el seu problema
i que ha escut a la seva vida.
Que la gent ho vulgui saber,
bueno, és el que se'ls ofereix.
Però veure coses que estiguin treballades,
passar-s'ho bé amb qualitat,
passa molt poques vegades.
I aquests exemples que et deia jo
són exemples de moments
en què no fas mal a ningú,
que t'ho passes bé
i que et serveix per distreure't.
Que al fi i al cap
és el que jo busco quan arribo a casa.
Què passa és que no saps ben bé
si és el que la gent vol
o realment és que, clar,
és el peix que es mossega la cua, no?
Que com que és això el que s'ofereix,
doncs es crea la necessitat.
La bo d'aquesta ara mateix,
de dissabte que ve.
Aquí és casa.
Hi ha alguna cosa més, per favor,
que algú m'expliqui alguna cosa més.
Avui els informatius,
cinc o sis notícies seguides d'això.
I primeres planes als diaris.
Sí, evidentment.
Que dius, el món, vull dir,
no està per moltes alegries
com per treure el modelet
de la Leticia en primera plana.
Hi ha moltes penes por ahí.
Hi ha moltes guerres
i moltes injustícies
i molts llocs
on tenen molts problemes.
I no es diu.
Perquè el que importa
és que es casi el príncep.
Em sap molt bé, és important,
que és el futur rei d'Espanya.
Però i què?
Hi ha alguna cosa més
enllà del dia 22?
Això em fa molta ràbia.
Em fa molta ràbia
que la gent estigui molt pendent
d'aquestes coses.
Que és molt respectable, eh?
A veure, que entenc que la gent
s'ho pugui mirar
quan arribi a casa,
però no és el meu model.
I espero que en el futur
hi hagi menys models d'aquests
i més dels que fan entretenir
la gent des de casa,
que s'ho passin bé
i que puguin ruir molt més
de les avantatges
o de les gràcies
ni de les desgràcies dels altres.
Per conèixer més el Jordi Gil
en aquests darrers minuts
que ens queden
per tancar la nostra segona hora,
queda't amb un canal de televisió
en un plan genèric.
Tu, si algú no ho vols contestar,
no ho contestis, eh?
Jo ho vaig fent.
Passa a palavra, aquest.
Passa a palavra, sí?
Vinga, no, no.
M'agrada Telecinco
com a model d'informatius,
per exemple.
M'agrada TV3
com a model de programa,
m'agrada el Canal Plus
per exemple
com a model d'entreteniment.
Un llibre
que ens volguis recomanar?
El Català Eurovisió.
Vinga, dos, va, dos.
La pell freda
de l'Antoni Sánchez Pinyol,
per exemple,
que m'estic llegint ara mateix.
Sí, de què va, de què va.
Espectacular.
Jo penso que dir de què va
seria cruel.
És tan complet...
Doncs perquè és especial.
Perquè et fa pensar
i perquè és una obra
que quan la llegeixes
analitzes moltes coses.
I el que els passa
als protagonistes
fa que tu et plantegis
certes coses,
sense arribar a ser metafísic,
sense arribar a plantejar-te
grans enigmes,
però fa que reflexionis.
I penso que això
l'hi demano sempre
en un llibre
o en un programa de televisió
o en qualsevol cosa.
Que et faci,
com a mínim,
reflexionar el que ets
per saber on vas.
doncs ja m'ha faltat
preguntar-te el teu color preferit.
Això és en plan...
El vermell i el negre,
mira, veus?
La camisa que porto.
Reusenca, eh?
No.
Vermell i negre
no vol dir reusenca.
Escolta,
et va agradar
doncs la cançó al final
que va a la d'Ucraïna,
que va guanyar a Eurovisió,
tornant al tema inicial.
Jo penso que està molt bé.
A part de la posada en escena
que deies que potser era massa...
Com a cançó en si
no té massa secret,
la posada en escena
està molt bé.
Emocionava,
molt espectacular.
Jo em quedava més
amb la d'Andorra,
sincerament.
I n'hi havia d'altres
molt maques també,
però penso que a Ucraïna
quan la van veure
als assajos del dimarts,
quan jo hi vaig ser dia 11,
va ser quan vas dir
doncs acabarà guanyant aquesta.
Grècia va estar a punt de guanyar.
Grècia era un noi molt guapo
que es movia força bé,
però ja està,
la cançó tampoc tenia res més.
Semblava el Txellan.
M'entens?
Molt bé.
I què?
Què més aporta aquesta cançó?
Res, no?
I Sèrbia també estava molt bé
la cançó que va quedar segona.
n'hi havia moltes de bones.
Jo em quedava amb l'Andorra,
què vols que et digui?
Ai, escolti,
a part de les cançons d'Eurovisió,
ja sortint d'això,
tria una cançó
de tota la història de la música, home.
L'Use i My Religion del Rem.
Vale, no te la posaré, eh?
Tinc la Marta Roura preparada,
pobreta,
deixem-la cantar.
Tinc L'Use i My Religion
com a cançó favorita,
la meva segona cançó favorita
es jugarem.
Jordi Gil,
quan tornes a presentar el llibre,
no ho sé,
simplement per venir a fer un cafè,
a explicar-nos la teva vida,
qualsevol cosa,
aquí estem.
A mi em convides quan vulguis
i aquí estaré.
Gràcies.
A tu.
Millor que no pensem en res,
aprofitem que estem solets,
aparquem tots els problemes
i disfrutem d'aquest moment.