26 d'octubre de 2004
i ja amb nosaltres Andrés i Andrés, bona tarda Andrés.
Bona tarda.
Ui, t'ha notat una mica millor la veu?
Algo millor, els medicaments i el cuidat de la dona, això m'ajuda molt.
I la teva simpatia i la teva fent mobilitat també m'ajuda.
Gràcies per la banda que tal, que gràcies.
Perquè si vinc aquí, a més a més em fas morros i tal, i qual,
No, mai, mai, mai de la vida, mai.
És una noia estupenda.
Gràcies per la banda que toquem tota la vegada.
Andrés, i què toca avui? Avui hem de parlar de cinema,
però aquesta nit tens una miqueta de feina.
Sí, aquesta nit tenim el Cine Club dels Dimarts,
a Casa de la Generalitat, del carrer Major 14,
i ens toca el cicle Cines sonors sense paraules, sense diàlegs.
I aquesta setmana acabem aquest cicle amb un documental que es diu,
agafa't, Koianic Quaxi.
Tu ets un valent, ja t'ho he dit.
T'ho he dit sempre i continuaré dient.
Tu puc tornar a dir? No m'equivoco, eh?
Vinga, vinga.
Koianic Quaxi.
Doncs aquesta pel·lícula que ha dit el Madrid és la que podem veure aquesta nit.
Exacte, no, aquesta tarda.
Ah, aquesta tarda, perdó.
És una pel·lícula produïda per Francis Ford Coppola en l'any 1982,
i és un documental, sense paraules també, molt bona música,
sobre la natura i el que l'home està fent per empastifar aquesta natura i, en fi, és una denúncia.
Una manera d'ensenyar tot el que estem destruint, no?
Exacte, que molts ja ho sabem.
Però s'ha de tindre present que els enquadres d'aquests cameramens que van filmar aquesta pel·lícula
són impressionants, molt ben fets, molt ben buscats,
i això ajuda moltíssim a veure aquest mosaic impressionant d'escenes.
És una pel·lícula que només la recomano per cinèfils o gent que tingui curiositat
per saber què és aquesta pel·lícula.
Aquella persona que vingui a veure una pel·lícula de consum per passar un rato
i dir, vaig a divertir-me o a plorar o a riure, que no cal que vingui perquè s'avorrirà.
Ara, és una persona que és inquieta i diu, anem a veure.
Fins i tot una persona sensible de cara al que està passant ara mateix al món,
aquesta també podria ser la seva pel·lícula, no?
Exacte. Doncs això és el que tenim aquesta tarda, a les 6 de la tarda, amb l'entrada lliure.
Molt bé.
I anem a passar amb aquest personatge que vam començar ahir, que es deia Fortunio Bonanova.
Que jo em pensava, li vaig comentar que era italià, però resulta que no, que era espanyol.
No, era de Mallorca.
Exacte.
De Mallorca.
Bé, aquest home el van contractar els germans Baños per fer diverses pel·lícules,
la primera d'un Juan Tenorio, amb l'època del cinema,
i el guió no es va poder portar al final, al peu de la lletra, per falta de pressupost,
que és el que vaig dir que aquesta gent, si li va tindre uns pressupostos o un ajut,
haurien sigut alguna cosa impressionant amb aquelles èpoques.
Però, segons els crítics, la pel·lícula va quedar marcada pel bon treball de Ramon Baños.
La direcció era fantàstica.
I tinc present que encara que es fan exteriors i escenaris naturals,
molts dels escenaris encara eren tipus teatre,
amb amb balines, columnes pintades, això, alguns interiors,
però molta gent a l'exterior.
La pel·lícula, segons diuen, va constituir un esforç de producció,
i això va quedar reflexat en la difusió publicitària que se li va donar.
Que sempre és important, perdó.
Sí, segons hi ha uns fulletos, una espècie de press box,
uns llibrets aquests petitets de propaganda,
amb unes característiques molt luxoses,
per a aquella època, tenint en compte,
on es detalla l'argument de la pel·lícula,
i amb fotografies de diverses seqüències.
L'argument es desenvolupa utilitzant els rètols de la pel·lícula.
O sigui, tenien que anar llegint.
Que espavilats també, no?
Perquè ja vam fer un press book així que sigui la mar de maco,
potser atraient.
Exacte.
Bueno, ja et dic, els rètols també eren molt ben fets, molt ben macos.
El que passa és que amb la pel·lícula que tinc jo,
com que ja els havien tret, no els hi ha pogut veure.
Llavors, la filmació va tindre lloc
amb la Galeria de l'Estudio Films,
i els exteriors...
Mira bé, els exteriors al barri gòtic de Barcelona,
els jardins del laberint d'Horta,
i amb els al voltant de la catedral de Tarragona.
Tota a Florència.
Exacte.
Tota a Florència, el que m'estàs dient.
Així que comença la pel·lícula, que és dia de Carnaval,
veiem les escales de la catedral,
amb la gent, el populatxo disfressat,
pujant i baixant les escales,
i cantant, i rient, i cridant, i armant el follon.
Sí.
I llavors ja canvia la seqüència,
i estem a dins de l'hosterià del Laurel,
i un embossat, un encaputxat,
bueno, un enmascarat,
perquè amb el Carnaval va enmascarat,
està escrivint una carta,
i diu allò,
quan griten esos malditos,
mal rayo me parta,
en acabando esta carta,
pagaren caros sus gritos.
Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do, quina meravella.
Bé, i llavors segueix endavant.
El Ricardo Baños,
diuen que volia un film que fos barroc i espectacular,
fet que, tal com senyalen els historiadors,
era ja totalment anacronisme
amb la cinematografia d'aquells anys,
si ho comparem, per exemple,
amb els treballs de Flaherty,
Murnó o Sönström.
O sigui, aquests eren grans personatges
de grans documentals i grans coses d'aquestes.
Però la pel·lícula va tindre
una notable inversió
que es va notar amb els decorats i el vestuari.
És fantàstic, el vestuari.
Ara els decorats, esclar,
els trobem, lògicament, decorats,
molt anacrònics, com és lògic,
però el treball és bo.
I peus la pel·lícula i t'ho passes bé.
Home, i també ha estudiut una miqueta
allò que comentàvem abans,
pels diners, podíem dir que en aquell moment...
Bueno, van rebre una miqueta d'ajuda
amb aquesta pel·lícula.
Esclar, no són totes les d'amés,
que és el que els va acabar d'ensorrar,
no tindre l'ajuda amb totes,
sobretot amb el Cristóbal Colón,
que allà s'hi van abocar uns decorats
i unes coses impressionants, saps?
Els dissenys dels quals, dels decorats,
va ser molt adequat,
a pesar que a l'últim moment
va patir una forta retallada pressupostària.
Els decorats van ser obra d'un autor,
d'un pintor que es deia Brunetti Pons,
i el vestuari, o a 13,
dels hermanos Pèrits,
que encara, fins ara fa pocs anys,
encara seguia la saga dels Pèrits.
Saps que ara m'estàs deixant l'acudir fàcil, no?
Per què?
Que eren els que sortien al cor de la ciutat.
Bé, deixem-ho dir-ho.
I la pelucaria de Torreira.
A part de la Fortunio, amb el paper de protagonista,
la pel·lícula també tenia uns altres artistes importants,
com Ramon Banyeres, que és Gonzalo de Ulloa,
Ramon Quadrenys, que és Xuti,
el criat de Don Juan Tenorio,
Ricardo Fuster, que és Tentella,
Pau Prou, que és Avellaneda,
Godofredo Mateldi, que és el fraile Jerònim,
Francesca Aguiló, Jaume Plana, Conxita Huerta,
i el rol de Dona Inés va tindre que ser un canvi imprevist,
ja que l'actriu que tenia que interpretar-la
va morir assassinada poc abans d'iniciar-se la pel·lícula.
Doncs acabem, si et sembla, avui aquí.
Així.
I demà reprenem, perquè hem de saber què va passar amb aquesta actriu.
Ja t'ho explicaré, t'ho explicaré.
Anem a escoltar aquella música que feien servir ja per les pel·lícules mudes,
els que després van ser grans intèrprets de jazz.
Andrés, fins demà, eh?
I estem pendents d'això, eh?
T'ho explicaré.
Gràcies, fins demà.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.