.
Tal dia com avui, 15 de març, però de l'any 1966,
Tom Jones guanya el gramí de debutant.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Tom Jones procedent de gala es portava des de mitjans dels 60 cantant tots els estils de música popular.
Pop, rock, country, dance, tecno...
El secret del seu èxit, però, l'afegia aquell sexapill natural que tenia i el ben vestit.
La sort li va vindre quan el productor de Decca, Peter Sullivan, va descobrir el llavors Tommy Scott tocant en un club.
Sembla ser prou que Tom no queda gaire content amb el mànager que li envien.
Gordon Mills serà el següent en donar-se del potencial del jove.
Aquest cop, Mills influencia en Tom fins al punt que és ell qui li canvia el cognom pel conegut actualment, Jones.
Amb aquest home va gravar el seu primer disc, Chills and Fever, més tard el disc It's Not Unusual, que arribarà a les llistes dels top ten als Estats Units i Anglaterra.
La popularitat de Jones va començar a créixer a mitjans del 1966 i és llavors quan el cantant va preparar les cançons Country, Green, Green, Grass, Home i Detroit City.
Tot aquest treball radica en els primers números uns a Gran Bretanya i arriben a la llista del top 40 als Estats Units.
Al finalitzar la dècada dels 60, Tom Jones va ser un cantant consistent en dos costats de l'Atlàntic.
El 1969, Tom va començar a emetre un programa de televisió anomenat This is Tom Jones.
El show va ser tot un èxit i va finalitzar el 71.
El següent gran èxit de Jones va ser el 1988 amb la cançó Kiss, amb un so una mica dense.
Després de la gira d'aquest últim disc, Tom va decidir tornar als circuits petits dels clubs.
Un exemple d'això és el 1993 al festival Glastonbury, que va aconseguir una resposta increïble per part del públic jove.
En la mateixa data d'avui, però de l'any 1959, mort Lester Jones.
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
L'Esther Young va ser un saxofonista tenor estadunidens
i una de les figures més importants a la transició entre el jazz de preguerra
i el bebop dels anys 40.
L'Esther va tenir una infantesa dura en quant a termes econòmics,
però sobretot en quant a la disciplina que rebia per part del seu pare,
que era músic itinerant.
Després del divorci dels seus pares, l'Esther se'n va anar junt amb el seu germà a la carretera
amb el seu pare anomenat Willis Handy.
Ell va ser qui els va adoctrinar molt severament en l'aprenentatge musical,
castigant-los fins i tot quan s'equivocaven les notes.
L'Esther Young, l'home que va portar nous sons a l'instrument al qual tocava, el saxo,
i una nova sensibilitat al jazz va començar com a bateria en la banda de la seva família
el 1919 fins al 1927, que liderava el seu propi pare.
Ja el 1940 va dirigir la seva pròpia orquestra i va realitzar àmplies gires amb el grup Jazz at the Philharmonic.
El sentit del ritme i del swing que es reflexa en les seves improvisacions era molt més relaxat
i amb més gràcia que els que solien escoltar habitualment durant la dècada dels 30.
La seva línia seguia una melodia refrescant i lògica
i l'impacte del seu estil va ser tan ampli que ha estat citat en moltes ocasions com a favorit
per gran quantitat de figures del jazz modern, com Stan Gates, Charlie Parker o John Coltrane.
Gran part de l'estil denominat cool de la costa oest nord-americana va ser producte directe de l'Esther Young.
Aquest cantant va ser tan important que la cantant Billie Holiday li va anomenar el president dels saxos tenors.
La primera gravació de l'Esther va ser amb el single Shoe Shine Swing per una cara
i Lady Be Good per l'altra, que va causar gran agitació.
El 1945 va realitzar algunes gravacions com D.B. Blues i This Foolish Things.
Per aquesta època, però, la seva salut va començar a deteriorar-se a causa de la seva addicció a l'alcohol.
Durant el 1950 va ingressar unes quantes vegades.
Una vegada recuperat va intentar gravar de nou, però els resultats van ser molt fluixos.
Abiat va fer una aparició amb Jack Thea Garden al festival de jazz de Newport.
Com a símbol de la seva recuperació física també, va firmar un contracte amb el club de Blu Not.
Aquest va ser el seu últim esforç, ja que va començar a beure de nou.
Així, va morir unes hores després de signar el seu compromís amb el grup parisí.
Tant sols tenia 49 anys.
Lester Young va ser nominat com un dels millors saxotenors a tot el temps, segons una enquesta del 56.
Va ser realment un dels poetes del jazz, verdader mestre del blues i amb un estil destacat i memorable, batejar el jazz del segle XX.
I fins aquí les efemérides d'avui. Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.