.
De nou amb Andrés i Andrés. Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Dic de nou perquè sembla que no passin els dies, però sí, ja van passant els lluny uns dimarts, avui dimecres...
Ja estem al Cine Club de l'Antiquari.
Ja estem al Cine Club de l'Antiquari?
Ja estem al Cine Club de l'Antiquari, del carrer Santana.
Que acabo d'entrar. A veure, acabo les portes d'aquella lliure de vidre i entrem, aquelles primeres esclaonets que ens trobem.
I després ja, cap a l'esquerra, busques una taula que estigui lliure.
Aquesta petita cova que hi ha, que sembla que passis per sota, i cap a dins que hi falta gent.
I aquest vespre veurem una pel·lícula d'un escritor molt important, Stephen King, que es diu La zona muerta.
Tenia que parlar contigo perquè he tenido otra visión.
Ah, sí. Continua.
He estado dando clases a un chico. Se llama Stuart.
En mi visión se ahogaba. Vi exactamente cómo moría, pero eso no es todo.
Era una visión en la que faltaba algo. Había algo que no se veía.
No, no te comprendo.
Era algo como un espacio negro. Una zona muerta.
En veus? Una zona muerta.
Sí, sí. Doncs això és part de la pel·lícula que Stephen King ha fet pel·lícules de terror, com Carrier.
Ha fet pel·lícules fortes.
I també n'ha fet de ciència-ficció i n'ha fet de misteri.
Aquesta és una pel·lícula d'un home que està a punt de morir, però passa un grapat de temps, en estat de coma,
i quan torna a la vida, afortunadament, resulta que té uns poders extrasensorials.
Amb les seves visions sembla que pugui saber alguna cosa que ha passat o que pot passar.
Això s'ha vist en moltes pel·lícules, que hi ha aquests poders extrasensorials.
Però amb aquesta pel·lícula està portat d'una manera que no pares de fixar-te què és el que està passant a la pantalla
perquè t'absorbeix completament.
A mi m'agrada quan li dóna la mà al protagonista, el que teòricament ha de ser el president dels Estats Units,
o almenys ell ja el veu com a president dels Estats Units,
i en aquell moment es dona compte que... no ho explico millor que vingui a veure-ho.
Sí, sí, sí. Anar a dir no, no descorregis coses...
No, no continuo, perquè a més a més és una de les parts més importants de la pel·lícula.
Sí, sí. Doncs aquest vespre, a les 10 del vespre, a les 10, a les 22 hores,
a l'Antiquari del carrer Santana, molt a prop d'on està també el cinema que fem allà a Cultura,
a la Casa de la Generalitat.
I ara anem... recordem que ahir ens vam quedar, doncs, que estàvem acabant de...
podríem dir de situar amb aquesta pel·lícula de Don Juan Tenorio.
Sí, que Fortunio Buonanova és el protagonista nostre d'aquests dies.
Fortunio Buonanova, un home que pràcticament es pot dir que el 99,9% de públic
no el coneix, si no és el 99,999999...
I aquest 1, tal és l'Andrés?
Sí, i aquest sóc l'únic o algú que ara es pot anar assabentant d'això.
Doncs aquest home que va fer grans pel·lícules amb els millors directors de Hollywood,
pel·lícules a vegades amb papers secundaris, però importants pel·lícules,
doncs estàvem parlant d'ell que va començar amb Don Juan Tenorio
i aquesta pel·lícula va començar a tindre algun problema.
Abans de començar-se a rodar, el paper de Dona Inés es va tindre que suspendre,
en principi, ja que l'actriu que tenia que fer de Dona Inés va aparèixer assassinada.
Que és com ens vam quedar, però se sap com va morir, de quina manera la van assinar...
No s'ha explicat mai això, no s'ha explicat mai.
Va ser alguna cosa passional, alguna cosa així, però no s'ha explicat mai,
no se sap el per què, o potser perquè no n'hem donat prou importància.
Com que no era pràcticament ningú encara,
només és una anècdota trista, anècdota del que va passar abans de fer aquesta pel·lícula.
Però espera't, és que llavors Banyos, els germans Banyos,
van tindre que buscar ràpidament una substituta,
i aquesta substituta va ser Innocencia Alcubierre.
Ala, que els noms també se'ls enduin, això que busquen tants noms comercials...
Doncs sí, sí, Déu-n'hi-do.
Bueno, doncs aquí se li deia Innocencia Alcubierre.
En una altra pel·lícula que es va fer es deia Inno Alcubierre,
que ja van abreviar una miqueta, potser es menjava massa pantalla.
Doncs sí.
Sí.
Fins a aquella fetxa, aquesta noia era acomodadora d'un teatre del Paral·lel.
I ells un dia, al anar a aquest teatre, la van veure per allà i van dir
escolta, aquesta noia podria servir de doña Inés.
La van veure Angelical, tota paradeta, tota timida i així.
I bueno, la van contractar.
De totes maneres, la seva carrera amb el cinema va ser molt curteta.
Va fer una o dues pel·lícules més i es va acabar.
Resulta, diuen que resulta curiós, perquè a una producció a la que se li volia donar
una importància de tanta esplendor es busqués, així per les bones,
una persona sense experiència amb el món del teatre i del cinema.
Potser, millor, ella la tenia de veure els actors quan sortien a l'escenari.
Que no es deia mai, que moltes vegades l'ofici va per dins.
Exacte.
I encara, molt més, que una acomodadora al Paral·lel passés a ser una monja de clausura.
No vol dir que les acomodadores fossin molt totes, ni molt menys, oi?
Ni molt menys.
Però clar, que fos tan sobtat, si més no, no?
Llavors, van començar el rodatge.
Aquest rodatge va durar des d'octubre de 1921 fins a març de 1922.
Va durar mitjany.
I va ser molt accidentat, fixa't, ja que van morir l'actor Julio López de Castilla,
que interpretava a don Diego Tenorio, el pare d'on Juan Tenorio,
i el propietari d'una de les finques amb la que es rodaven alguns exteriors.
Deixa'm que et faci una pregunta dins de la meva ignorància.
És per això que aquesta pel·lícula es fa de cara a tots sants?
No.
Ah, no ho dic perquè, Déu-n'hi-do, quin gafes, eh?
Abans ja es feia per tots sants.
Entén-me, entén-me.
Mira, ja que parles d'això, et diré que la pel·lícula aquesta es va començar a fer
perquè, com que pràcticament no se salva ni l'apuntador...
Però no amb la vida real, això va ser un punt i a part.
Amb la pel·lícula, doncs, esclar, don Juan Tenorio es troba que tots han mort,
quan ell torna de fora, tots han mort, i llavors ell comença a parlar al cementiri,
comença a parlar amb les estàtues dels morts que hi ha allà,
i comença a parlar amb ells, i d'això s'ha fet l'estil de passar aquesta pel·lícula
per tots sants, pel·lícula, obra de teatre o obra radiofònica.
És per això que s'ha fet.
Bé, doncs, això que et deia.
Llavors, anem a centrar en la interpretació de Fortunio Bonanova,
que en aquell temps va ser molt elevada pels crítics de l'època
i pels historiadors posteriors.
Això va ser el primer començament bo que va tindre la pel·lícula.
I demà te seguiré explicant què és el que va passar després.
Ara tornem a sentir música d'aquells temps.
Andrés, fins demà.
Fins demà, si t'ho vol. Adéu.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
NíFORE.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Libertà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Libertà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit