.
Recordeu aquesta sintonia? Espero que sí.
És la que donàvem pas i donarem pas durant aquesta temporada a Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ja et tenim de nou aquí.
Molt bé.
I en un format podem dir que especial, però explica'ns-ho tu millor que jo.
Bé, el format que ara farem, a més de ser un cop setmanal, serà un cop cada dia, menys els dissabtes i els festius,
i estarem una miqueta, un estornut, que dic jo, i anirem explicant coses del cinema, escoltant música del cinema,
però quasi sempre tot referint-se al cinema clàssic.
I un estornut, com dius tu simpàticament, que estarà dirigit a tota la gent que li encanti i li agradi el cinema.
Sí, jo dic que l'estornut perquè són uns 8-10 minuts de programació diària a la mateixa hora.
Per això és a la que em referia.
Llavors, tota la gent que estigui curiosa o, en fi, tingui ganes de saber què és el que passava en aquelles èpoques del cinema clàssic,
i inclús està del mot, doncs anirem explicant coses i escoltant coses d'aquelles èpoques,
perquè hi ha molts mitjans que ens informen del que passa actualment.
Però abans hi havia gent, abans hi havia inquietuds, hi havia tristors, hi havia alegries, hi havia músiques,
i això és el que procurarem portar aquí a la ràdio.
A veure, a veure, però de quina manera?
A veure, perquè m'has dit, a veure, cinema clàssic, com ho tractarem?
Sentirem bandes sonores? Podrem sentir alguna pel·lícula?
Sentirem alguna pel·lícula que durarà durant la setmana, com abans fèiem que durava un mes,
doncs ara durarà una setmana aproximadament, anirem passant la banda sonora,
explicant amb els oïdors allò que no es veu,
uns altres dies explicarem coses curioses, anirem sentint músiques de les èpoques,
en fi, de tot una miqueta perquè no es faci pesat i sigui amet per tothom.
O sigui, que d'alguna manera farem fins i tot allò que es diu, serials?
Pues sí, però amb cinema, amb una pel·lícula?
Sí, farem només que només duri una setmana, no com allò de lo que nunca muere.
Que el viento se llevó i no acaba mai.
I senties capítulo 3.428, i deies 3.428, mare de Déu.
Déu-n'hi-do, ja no me'n recordo si quan va començar, no?
O sigui, intentarem fer-ho de setmana a setmana, tractar coses diferents...
Però no sempre retransmetrem cada setmana una pel·lícula,
sinó que una setmana farem una pel·lícula,
una altra setmana parlarem de bandes sonores,
una altra setmana parlarem d'anècdotes.
Aquesta setmana parlarem del Buster Keaton,
que va ser un còmic molt important,
amb lluita constant que no és merescuda del Charlie Chaplin,
i en fi, mirem d'anar fent cosetes així.
Ja ens donarà temps de fer-ho, en aquest estornut.
Bé, però avui, perquè és el dia de la presentació,
hi perdeu una miqueta de temps,
però, esclar, hem d'assessorar una miqueta o orientar amb la gent
què és el que pensem fer,
i esperar que el que estiguem fent amb totes les ganes i el bon desig
sigui de l'agrat de la gent.
I, a part d'això, anirem informant de les pel·lícules
que farem els dimarts, els dijous,
allà al Centre de Cultura de la Generalitat,
al carrer Major 14, a la tarda,
i els dimecres al vespre a l'Antiquari.
Molt bé, perquè farem, o faràs, millor dit en aquest cas,
sessions de cinema encara, on fèiem les altres temporades.
Sí, exacte, o sigui, el cine club dels dimarts,
que li diem ara, a la casa de la Generalitat,
al carrer Major 14, allà al casc antic,
doncs els dimarts farem coses una miqueta més rares,
més especials,
i els dijous farem pel·lícules que són més conegudes,
però ja més a l'abast de tothom.
Perquè, mira, per exemple, per demà, que comencem demà,
doncs passarem una pel·lícula que es diu El Espia,
una pel·lícula del Ray Millen, de 1952,
una pel·lícula, ja ho diu el títol, d'espionatge,
però està feta de tal manera
que en tota la pel·lícula no es diu una sola paraula.
És la primera pel·lícula sonora
que està feta sense diàlegs ni paraules,
en fi, allà no hi ha cap veu humana,
ni rètols, no fa falta ni rètols.
Llavors el guió devia ser superfàcil.
Bé, una pel·lícula d'espionatge,
però està feta de tal manera que s'entén...
Però són moviments, moviments i música.
No, no, sí, sí, normal.
Imagina tu com si parlessin,
però hi ha un moment en tu has vist pel·lícules
que no cal que diguin res,
perquè s'amaguen a darrere d'un bidó,
l'atenció aquí i allà,
per exemple sona el telèfon,
i tu dius, bueno, dirà, digui.
Però el moment que el va agafar,
la mà queda quieta,
sospesa sobre del telèfon,
i automàticament tu,
sense donar-te'n compte,
comptes que allà fan tres trucades.
I pengen.
Automàticament el personatge es retira del telèfon
i tu ja saps que això és una contrassenya.
Exacte, exacte.
Ja saps que és una contrassenya.
Doncs coses a base d'aixís
i tu tragues tota la pel·lícula
sense sentir una sola paraula,
amb tots els efectes normals.
I on treus coses com aquesta?
On treus pel·lícules com aquesta, Andrés?
I com t'assabentes que existeixen?
No, ho vaig trobant,
perquè sé que n'hi ha moltes més d'altres coses,
d'altres temes,
i algun dia arriben a les meves mans,
o les localitzo,
però no sempre.
Llavors, si jo tinc una cosa d'aquestes,
procuro que el públic
sigui coneixedor d'aquest tipus de cinema.
I com fas per triar-ne, per exemple?
Per fer aquesta pel·lícula de l'espia?
L'espia, l'espia, sí.
L'espia, o d'altres pel·lícules que formen un cicle?
Han de trobar-ne.
Sí, els dimarts d'aquest mes farem un cicle,
els dimarts farem tres,
perquè el dimarts de la Pilarica és festa.
Sí, la hispanitat.
Doncs mira, farem l'espia,
que és sense paraules,
el dia 19 farem la sala de baile,
d'Hector Escola, un gran director,
i és la història d'una sala de ball,
dels anys 30 als anys 80,
i allà tampoc es diu una sola paraula.
Tot és a base de música de ballables,
amb els personatges clients de la sala de ball,
i vas veient que van evolucionant
durant aquestes dècades
amb les músiques de les èpoques corresponents,
i els personatges,
inclús arriba a la Segona Guerra Mundial,
allà notes que hi ha la Segona Guerra Mundial,
entra alguna alemana dins de la sala de ball,
vol intentar ballar,
però allà no es diu una sola paraula.
Allà tothom balla,
tothom té els seus problemes,
tot el que tu vulguis,
i no es diu una sola paraula.
Déu-n'hi-do.
I la tercera pel·lícula és un documental
que es diu
Koanixquatsi.
A veure, a veure.
Tu torno a dir?
Sí, sisplau.
Koanixquatsi.
Koanixquatsi.
Sí.
I és un documental una miqueta curiós,
que tampoc es diu cap paraula,
i és un recull de coses,
la més fàcil que et diré serà que es veuen,
per exemple,
la voladura controlada d'algunes cases,
de grans cases,
que això ja ho hem vist moltes vegades,
però la televisió és així.
Veus coses curioses,
com per exemple un desert completament àrid,
però amb tota una sèrie,
una filera de torres metàl·liques
amb els seus cables d'alta tensió,
que és clar,
veus una cosa que ja no hi viu ningú,
i en canvi hi ha un signe de civilització.
Sí, sí, sí.
En fi, tota va ser de coses d'aquestes així,
la càmera posada,
que això ja s'ha vist també,
la càmera posada a darrere d'un coet
que envien cap al cel,
i a veure com es va desprenent els diversos mòduls,
això ja ho hem vist diverses vegades,
això és el començament de la pel·lícula,
perquè és el més senzill que hi ha,
perquè ho hem vist molt,
però tot el d'altres és a base de reportatges d'aquests.
I aquest és un documental,
però també és musical.
Tot és musical,
no hi ha cap paraula.
No hi ha cap paraula, res,
ni una sola paraula.
Tampoc lletres, que expliqui.
Lletres al començament, sí,
que t'explica què vol dir coagnits,
que és una composició de paraules gregues.
Que no diguis res,
que vinguin a veure-ho.
Allà ja explica què signifiquen aquestes paraules,
és una composició de paraules gregues.
Jo, Andrés,
amb el que estem parlant
i amb tot el que hem de dir encara,
mira que et dic que ens manca temps, eh?
Doncs mira,
i llavors els dijous,
els dijous també aquí,
farem el cicle dedicat a l'Aragó,
que col·labora al Centre Cultural d'Aragó a Tarragona.
Amb ull, clar,
estan a l'octubre.
I farem pel·lícules aragoneses,
baturriques o manyes,
com vulguis dir-li.
Molt bé.
I a l'Antiquari,
els dimecres a la nit,
a partir de les 10 del vespre,
com sempre ja portem
un parell de temporades fent-ho així,
doncs farem pel·lícules,
cinema a la carta.
Pel·lícules que em demanen
la gent que ve allà,
que siguin pel·lícules
que valguin la pena,
i llavors jo programo aquestes pel·lícules.
I el dimecres començarem
amb Los Tres Mosqueteros.
Déu-n'hi-do.
Així Alejandro Dumas.
Sí, bueno, però...
Bueno, la pel·lícula...
Exacte.
No, tenen l'altre director.
La clàssica.
Anna Turner,
Janet Kelly,
Ben Enflin,
o sigui,
els personatges d'aquells tres mosqueteros
que van fer història.
Molt bé, molt bé.
Això és el que hi ha.
No, que anava a preguntar-te una coseta,
ara que deies això
del cinema a la carta,
i si algú ens vol proposar una història
que diguis,
a mi m'agradaria que recordéssiu
a través de la ràdio aquesta pel·lícula,
o poséssim aquesta banda sonora determinada.
Si jo tinc la pel·lícula,
pensa que jo actualment
disposo de més de 6.000 títols
de pel·lícules
amb curts matratges,
allòs matratges, documentals,
em consten més de 6.000 títols.
I després en tinc per veure,
doncs no sé,
potser tinc uns 9.000 cintes més
per poder veure.
Déu-n'hi-do.
O sigui que si voleu qualsevol cosa
nosaltres ens afegim, no?,
també a aquest cinema a la carta.
Saps què em demana alguna pel·lícula a vegades?
Diguem.
Alguns estudiants
de la Universitat Rui Ibrigili.
Certes pel·lícules
que a vegades els demanen
per fer un treball
i es tornen micos
buscant l'esporall
i moltes,
no totes,
però moltes les tinc jo.
Moltes de les que m'han demanat
les tinc jo.
Andrés,
que no ens queda més temps?
Que hem d'acomiadar-nos?
Molt bé.
Fins demà, si Déu vol.
Doncs vinga, fins demà.
Gràcies.
Adéu-siau, Andrés.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà.
Fins demà.