I de nou amb Andrés, Andrés, bona tarda, Andrés.
Bona tarda, Sílvia.
Que bé que et veig.
Ai, com es nota que d'aquí ja poquet arriba el nou any, ja.
Demà?
Demà, demà, demà.
Ai, que estàs il·lusionada.
Sí, però les cares seguiran igual, eh?
Ja, però et veig diferent avui, eh?
Andes, mires amb bons ulls.
Clar, clar.
Saps l'alegria de saber que et miràs de farra.
No, ja saps que no puc.
Bé, no vol dir res, això, escolta.
Que no?
No, dona, no.
Tu saps que la nit de cap d'any és una de les nits que molta gent recomana que no surti.
Perquè, clar, tothom surt i tothom es troba a la carretera, tothom es troba a els llocs.
Ja dic jo que si ho saps fer d'una manera ben feta, no.
On aniré, vosaltres?
Ja ho teníeu pensat?
Mira, nosaltres vam anar l'any passat, vam anar al Raurell, ens ho vam passar molt bé, molt bé, molt bé, la veritat.
Va ser, està patrocinat per l'Ajuntament, però pels veïns del poble també.
I t'ho dic de debò.
Mira que hem anat a molts llocs cada any.
Doncs, escolta, sopar i ball a una orquestra que sonava magníficament bé.
Un ambient molt familiar, perquè realment era familiar, doncs, una cosa oberta al públic en general,
que qui vulgui anar hi pot anar.
Hi pot anar, sí, però clar, és allò que ho sàpiguis, no?
No estic fent propaganda d'un lloc públic, estic fent propaganda d'una festa particular que fan ells,
però que hi pot anar qui vulgui, un preu molt, molt, molt assequible,
perquè allà no hi havia ànim de lucre ni molt menys,
i ens ho vam passar molt bé.
I aquest any, si no vol, potser hi tornem a anar.
Molt bé, doncs mira, que cap al Raurell, que hi falta gent, demà la nit ja.
Sí, sí, sí.
Oye, Andrés, que ya estaremos feliz año nuevo, 2005,
i unes abraçades i pitons, això després.
I entrebocaments de riu.
Perquè, Andrés, Andrés, on estàs avui?
Ah, la panxa d'en Bou, que no neva ni plou.
Anem a sentir el petofet, anem, que els petitons esperen.
Una vegada hi havia un matrimoni que després de bous anys tingueren un fill,
però n'és que tan petitet que per a Brassol van fer servir una clofolla de ballona.
I quin nom li posarem?
Com que és tan petitet, li posarem per nom patofet.
Va passar el temps i en petofet gairebé no creixia,
encara que ara feia servir com a llet una clofolla de nou.
Els seus pares sempre tenien por de trepitjar-lo
perquè sempre anava amunt i avall del pi regirant-ho tot.
Però el seu racó preferit era la cuina.
Un dia, mentre la seva mare estava fent el dinar...
Bó, l'olla del Brou ja vull i ara no tinc sal.
Hauré de canviar-me i anar al supermercat
i, mentre tant, se'm pot fer mal bé el menjar.
En patofet contemplava la seva mare assegut sobre d'un all.
Mare, si no hi ha sal, jo puc anar a la botiga a comprar-ne.
Tu no pots anar sola enlloc, patofet.
Ets massa petit i la gent et podria trepitjar tot anant pel carrer.
Queda't a casa que ja hi aniré jo.
Mare, jo vull anar-hi.
T'he dit que no?
Mare, vull anar-hi.
Mare, vull anar-hi.
Vull anar-hi, mare.
Tant va insistir que la seva mare cansada de sentir els seus crits i plors
el va deixar sortir.
Bé, no ploris més i vés al supermercat.
I que et donin un grapadet de sal.
Tu no podries dur-ne tot un paquet.
En patofet es va posar molt content
perquè va veure que podia ser útil a la seva mare.
I es va posar el seu millor vestit per a complir l'encàrrec.
Agafa aquests diners i digues-li al senyor Papet
que et doni la millor sal que tingui.
I vés amb compte, que no et trepitgin.
No et preocupis, mareta meva.
Aniré cantant pel carrer.
Sortí de casa i va anar caminant un carrer avall cap al supermercat del senyor Papet.
I perquè ningú no el trepitgés anava cantant...
Larín, laran, laran, els que passeu pel caminet.
Larín, laran, laran, mireu què passa el patofet.
Content i feliç, sense deixar de cantar,
va arribar al capdavall del carrer i entrar al supermercat del senyor Papet
que estava llegint el diari.
Bon dia, senyor Papet.
Bon dia, tingui.
El senyor Papet va mirar per sobre de les seves ulleres sense veure ningú.
I ara?
Qui és que em saluda?
No veig ningú.
Donem un grapadet de sal.
Què em demana sal?
Les parets parlen soles.
Ai, mare meva.
T'han de parlar al diari d'extraterrestres i ja deuen ser aquí.
en patofet es va enfilar a la caixa dels tomàquets.
Ep, senyor Papet!
Ai!
El botiller es va espantar molt en sentir una veu i no veure ningú.
Serà que parlen els tomàquets?
Ai, ai, ai, ai.
Els tomàquets parlen i demanen sal.
Després em demanaran oli i es menjaran sols ben amanidets.
Són tomàquets antropòfecs.
Ep, com no sóc un tomàquet?
Estic enfilat sobre dels cigrons.
Serà un cigró xerraire?
Ai, ai, ai.
Tinc molta por.
Mai no m'havien parlat els tomàquets ni els cigrons.
Ei, que no em veieu?
Estic cansat de cridar.
Apa, doneu-me un graparec de sal que tinc prensa.
I la mare m'espera.
El senyor Papet es trastocava per moments.
Ai, ai, ha vingut el tomàquet fill.
I després vindrà la mare tomàquet i el pare i tota la família.
Estava tan espantat que es va amagar darrere d'una saca de cigrons.
A poc a poc va anar estirant el cap per veure qui era que en raonava.
i en treure el nas va veure davant d'ell en Patufet.
Ai, un extraterrestre petit.
Com no sóc un extraterrestre, senyor Papet?
Només vull una mica de sal.
Sal, sal.
Surt d'aquí, que et puc trepitjar.
Quin esglai que m'has donat.
El senyor Papet li va vendre la sal sense creure's quasi el que estava veient.
I en Patufet va tornar a sortir al carrer.
Larin, laran, laran, els que passeu pel caminet.
Larin, laran, laran, mireu què passa en Patufet.
La gent que anava pel carrer s'eslaiava en veure avançar per la vora via
una paperina sola que cantava.
Fins i tot un gat en veure-la va fugir corrent.
Però quan en Patufet va arribar a casa seva,
la seva mare el va omplir de petons
perquè no podia creure que el seu fillton petitet
hagués anat i tornat tot sol.
Però en Patufet no estava prou content amb el seu servei.
volia seguir sent útil a la seva mare.
Per què no en deixes dur el menjar al pare,
que és al camp treballant?
Això sí que no.
El cistell pesa massa per tu
i com que els camins són plens de sots,
et podries enfonsar.
Però tant i tant va insistir en Patufet
que la seva mare va decidir de deixar-li anar.
Té, agafa el cistell i porta-l'allà on treballa el teu pare.
Ui, ui, ui, que pesa això.
Però ja puc dur-lo.
Ai, fill meu, quan els veïns vegin un cistell que camina sol,
es moriran del sobressalt.
I en Patufet va sortir de casa seva molt content.
Altra vegada, al seu pas,
els veïns fugien corrent
perquè no havien vist mai un cistell de menjar
que caminés tot sol
i menys que anés cantant.
Però com que el cistell pesava molt,
en Patufet decidir descansar una estona
i va asseure's damunt de l'herba d'un prat.
De sobte, va començar a ploure amb un gran soroll de trons.
Si em mullo, potser m'enconjaré.
I Correcuita va anar a xoplugar-se de sota d'una col
que li va fer de paraigua gegant.
I així estava feliç
quan se li va acostar un bou afamat
al qual la pluja havia despertat de la seva migdiada
i que abans d'entrar al seu curral
va veure aquella col tan maca.
I pensant que aquella col
podia ser un bon baranar per ell,
nyam, nyam,
d'una mossegada se la van passar.
I en Patufet,
que estava de sota la col,
també se'l va engolir.
Ai!
Va ser aquí!
Se ve fos de sobte!
Ai!
Nyam, nyam!
Va seguir remugant el bou,
satisfet tot anant camí del seu curral.
El capvespre,
el pare d'en Patufet
va tornar a casa seva
i en veure que el bailet no hi era,
ell i la mare varen sortir al cam a cercar-lo.
Patufet!
On és?
Patufet!
On ets, Patufet?
Patufet!
Patufet, que estava assegut dintre la panxa del bou,
els va sentir i va començar a cridar.
on ets, Patufet?
On ets, Patufet?
soc a la panxa de la panxa del bou!
on ets, Patufet?
On n'hi ha un petó?
No n'hi ha ni prou!
No n'hi ha ni prou!
Has sentit?
Diu que és a la panxa del bou!
Ai, maretta meva,
que se me l'ha menjat!
Els pares d'en Patufet
es van acostar a l'animal,
que els contemplava tot sorprès
de sentir que la seva panxa parlava.
I com el traurem d'aquí?
Bé, si menjés molt,
porta'm tot el fanàs de les quadres
i li farem menjar.
Van tirar fanàs a la menjadora
i com que l'animal era molt golafre,
va menjar, menjar, menjar,
fins que a la fi va fer...
i en Patufet va sortir disparat
com un coet,
content i satisfet,
com si no li hagués passat res.
Fill meu!
Patufet!
Se l'emportaren a casa seva
entre petons i abraçades
i diuen que des de llavors
va anar sempre sol a tot arreu,
sense cap mena de por.
Però mai més no es va amagar
sota d'una col
per si hi havia prop algun bol.
Larit, laran, laran,
els que passeu pel caminet.
Larit, laran, laran,
mireu què passa, Patufet.
Doncs amb el Patufet
nosaltres ens hem d'acomiadar a Andrés.
Sí, vinga, fins l'any que ve.
Sí, sí, és veritat, ja, fins l'any minent.
Adeu, Andrés, fins l'any minent.
Felicitats.
Que tornarem.
Felicitats, felicitats d'entrada d'any a tots
i feliç despedida
i que l'any que ve sigui millor inclús que tenen.
I recordeu, calces de vermelles,
alguna que una altra, no?,
arrecadeta d'or.
Dins de la copa.
Ja em posaré col·tex vermells, si vols.
Ai, coquetó, coquetó.
Però m'agradaria que fos amb topos grocs.
Oh, mira.
Bona nit, Andrés.
Gràcies, igualment, per tothom.
Fins l'any minent.
Si Déu vol.
Adeu, adeu.
Adeu, adeu.