Fins ara!
D'aquesta vegada ja arribo a temps.
Ja sé com giren les revoltes nit i dia
i ja sé com giren, gira el ritme de la vida
el temps que jo volgués.
Que tot em girava el temps que jo volgués.
Oh!
Oh!
Aquesta vegada ja tinc la vida.
Oh!
Que tot termina esperant el tren.
Que gira i gira.
Aquí tinc un bitllet sense tornada.
No baixarem.
No hi ha parades.
No hi ha parades.
És el setet all extret d'un treball discogràfic que es diu Siluetes.
El tema que escoltem giren.
El responsable, Muel, o en altres paraules, de fet es diu Ricardo Sánchez.
Bona tarda, ja d'entrada.
Què tal? Bona tarda.
Com et dic?
Hola, Ricardo, Ricardo, què fem?
Com tu vulguis.
El nom amb el que estic defensant aquest disc és Muel.
Com és això?
Ja d'entrada com és que et poses un sodomí?
Doncs perquè de fet la idea no era trobar un nom artístic,
però sí era trobar un escut o un concepte que m'hagués o que...
on jo pogués representar la música que m'agrada fer.
I, bueno, és una llarga història, doncs surt el nom de Muel, la veritat.
Me l'hauràs d'explicar, eh?
Però tenim temps, mira, fins a les 6 tenim temps.
Tenim temps, no? Doncs ja vos començo.
Jo estava vivint a Madrid quan vaig passar allà com uns 4 o 5 anys
i me'n vaig anar, doncs ara veig que per passar una experiència més personal
que no professional o musical, jo tenia 22 anys
i vaig marxar cap allà a viure a les pensions, literalment, i als varetos també.
Però vas anar a buscar-te a la vida, diguéssim.
Sí, a buscar-me a mi mateix.
I ara veig que els 4 o 5 anys que vaig passar a Madrid
va ser com la meva carrera universitària musical.
I sobretot per aprendre com és això de fer cançons,
com és això de fer directes i tocant aquestes cançons.
I llavors després està aquesta temporada allà,
una temporada una mica llarga per mi,
perquè no volia quedar-me allà a viure,
si no era només una experiència.
Doncs quan vaig a veure que s'acabava ja,
doncs aquesta temporada va, tornava cap a Barcelona amb el cotxe,
ple de trastos i de cordes de guitarras, trencades,
i llavors vaig passar a meitat de camí entre Barcelona i Madrid.
hi ha un poble que es diu Muel, sense l'H.
Jo escric M-U-H-E-L i sense l'H és un poble que està a meitat de camí.
I en quina província?
Crec que és Saragossa, està allà.
I el que hi ha molt a prop de Muel és un parc eòlic.
Llavors em vaig sentir identificat de seguida
amb l'imatge dels molins eòlics plantats a meitat de camí
entre les grans ciutats, amb el cap donant voltes i girant,
i girant i intentant produir energia, que era el que jo volia.
I vaig agafar el nom, li vaig afegir l'H,
per diferenciar-lo del poble, etc.
i el vaig agafar com si fos, ja t'ho dic,
més que un pseudònic, un concepte.
Jo volia, quan tornava de Madrid,
que sempre estava fent cançó d'autor amb guitarra i veu,
jo el que volia era fer música electrònica.
Llavors trobava que fent música electrònica,
fusionant la cançó d'autor amb els ordinadors i les màquines,
tot això com a Muel,
doncs quadrava bastant fins que em vaig adonar
que tothom em deia Muel.
Així que vaig signar aquest primer disc, Siluetes,
amb el pseudònic de Muel.
diga'm com vulguis.
Vinga, doncs Muel, m'has convençut.
Escolta, i de fet és el primer disc,
se'ns presenta com el primer disc,
jo no sé si tenies enregistrada,
hi ha alguna coseta abans?
No, així, diguem-ne de manera professional, no.
Tenia, clar, moltes maquetes i moltes idees
i molts esborranys, però no tenia cap disc com aquest.
Vens una mica recolzat, com molts cantautors,
per algun premi, que has anat recollint pel premi,
pel camí, que això sempre fa goig.
Explica'ns.
Sempre, com diu, dona una mica d'ales, com el Red Bull.
I els premis a mi no m'agraden molt,
perquè si guanyes sembla que ets molt bo
i si perds tampoc crec que siguis tan dolent, no.
però és veritat que el primer que vaig fer,
quan tenia la meva primera maqueta,
que gairebé ja fa com 7 anys o 6 anys,
doncs vaig presentar-me a un concurs
perquè no està molt clar quin és el camí que ha de fer un músic.
jo almenys no ho tinc clar encara, ara, amb un disc al mercat.
Llavors em vaig presentar a un concurs, vaig guanyar,
i això és un ambient important.
I després, com tu dius, durant el camí,
doncs em vaig presentar a un altre concurs
i em van donar també un premi
que va servir per donar-me a conèixer cantant en català
i d'aquí els contactes amb la companyia Pickup fins que va sortir el disc.
T'hi sents còmode amb aquests siluetes?
Jo molt, moltíssim.
És el que volies fer,
perquè a vegades allò, el primer disc,
mira, te deixes condicionar per la discogràfica
i a vegades no acaba de sortir tal com tu volies.
Doncs en el meu cas,
s'assembla moltíssim el disc que jo tenia al cap
quan vaig entrar a l'estudi,
a l'estudi del Pep Sala,
que és el productor musical
i és la persona que em va ajudar a desenvolupar
totes les meves idees en un estudi,
que és un lloc on jo no tinc molta experiència,
ell em costa que sí,
i em va ajudar moltíssim a desenvolupar
totes aquestes idees que dic
i em va oferir tots els seus instruments
i totes les seves eines
i sobretot tota la seva energia,
que és un tio superpositiu.
Sí que ho és,
l'hem tingut aquí un parell de vegades
i sí, sí, és arribar i bueno,
com un torbellina que es diu.
És dinamita, és dinamita.
Molt maco.
Escolta, perquè tu de fet toques la guitarra,
com deies, és el teu instrument base, podríem dir, no?
Sí, podríem dir-ho, sí.
Les cançons, clar, les has composat tu mateix,
la lletra i tot.
Què trobarem dins d'aquests siluetes,
a nivell musical i a nivell també de lletres?
Doncs, m'estan dient
que jo faig una música i unes lletres molt intimistes.
Jo, ho dic a cada entrevista,
sempre que em fan aquesta pregunta,
que més que intimista,
jo crec que faig música interiorista,
que m'agrada matitzar-ho
perquè els intimistes em dóna la sensació
que són gent que es tanquen a la seva intimitat
i allà es queden anys i anys
i la meva necessitat de tancar-me el meu interior
és després per poder sortir
i per poder exterioritzar tot aquest desordre
de sensacions i de sentiments
que jo crec que tenim tots.
i per això també crec que parlo de tothom,
parlo jo crec que de tothom a través de mi,
amb els meus ulls
i parlo sobretot d'aquestes sensacions
i d'aquesta falta de llibertat
que tenim a les grans ciutats,
doncs com aquí
o en el meu cas com a Barcelona.
Fòbia a les grans ciutats, eh?
Pel que hem pogut veure a la teva pàgina web.
Sí o no?
És un amor-odi, no?,
el que trobo que tinc
amb els carrers així del centre d'una ciutat.
A més, també, a la gran ciutat,
doncs li dec gairebé totes les idees d'aquest disc
que m'inspira en els transportaments de metro
i les parades d'autobusos
i la cola del súper.
Sí, perquè això és una altra de les coses
que hem llegit a la biografia,
a la petita ressenya que hem trobat d'aquests siluetes,
que és un disc que s'ha fet gairebé a la via del tren, eh?
Sí, molt de tren.
Durant el metro, llegeix i tal,
i tu vas composant.
Jo crec que sí, mira, mira que bé.
Jo crec que hi ha molt de ritme de tren aquí,
en aquest disc.
És un disc que, sense ser lineal,
té un ritme molt marcat
o un ambient molt marcat
que jo crec que és de túnel i de via de tren, sí.
Ideal, doncs, per emportar-se amb un disme, no?,
per viatjar, potser.
Fossilament.
Per posar-se-l al cotxe per fer quilòmetres.
Clar.
Música electrònica, ritme strip-hop.
Sí?
Bé, aquí gravats no hi ha, però...
Ara t'onava, t'hi dic,
no els faig gaire.
No, no, no.
Clar que no podem,
al final no podem fer tot el que ens agradaria fer.
I jo ara mateix em trobo molt més a gust
fent música de fusta,
fent música com aquesta,
música acústica,
on trobo que hi ha repartits més sentiments
que no passa a la música electrònica,
que resulta més freda al final.
I el que, bueno, jo vaig tenir va ser un coqueteo
amb aquesta música electrònica,
però sempre que dic allò de música electrònica
m'agrada dir que música electrònica,
o pop, o rock, o cançó,
però sempre que sigui d'autor.
Com en el cas de la música electrònica,
el Jay Jay Johansson o la Björk,
que fan aquesta música,
que encara que sigui electrònica
i encara que sigui més freda,
doncs potser que la música feta amb fusta,
però és música d'autor,
que és la que a mi m'agrada.
I es nota també l'hora d'interpretar, no?
De veritat?
Jo crec que sí.
És importantíssim trobar una interpretació
i una manera d'escriure personal,
sobretot personal, individual, no?
Que és el que potser no trobava quan feia...
Aquesta llibertat és la que no trobava
quan feia música en castellà,
perquè trobava que hi havia massa pressió
comercial de la indústria en castellà.
Jo treballava a Madrid amb editorials,
com l'editorial de la Warner i tal,
però trobo que el que ells intentaven,
o crec que el mercat en castellà
el que intenta sempre,
o millor estic exagerant una mica, no?
Però el que intenta és que la gent
o els autors acabin perdent una mica
la seva identitat,
la seva identitat personal
o la seva personalitat a l'hora de...
la seva personalitat creativa.
I tot això sacrificat per vendre discos.
I per mi la prioritat ara mateix
era i és trobar la meva personalitat
i la meva manera d'escriure lletres
i d'interpretar cançons i de tot això.
Ai, que no et marxin els ideals, eh?
Molt idealista ha vingut, no?
Bueno, ja està bé.
Escolta, més val...
No, clar que sí.
Més val així.
Bueno, ja veurem què fem.
Escolta, ens has marcat
hi ha uns referents pel que fa a la música electrònica
i hi ha molt alts, eh?
J.J. Johansson i Björk.
Bueno, les referències sempre han de ser altes.
Clar.
Perquè si no, no serien referències, no?
Pel que fa a música de fusta,
com n'hi dius tu, que m'agrada molt el terme,
l'hem apuntat, eh?
Molt bé.
Aquí pel que fa a la música de fusta,
hem llegit aquí noms que t'influeixen
o almenys que t'agraden,
com Tracy Chamblin, Susan Vega...
Jo crec que aquest disc té molt
de Tracy Chamblin, de Susan Vega,
de Mary Black, de Lenorma Kebo i tantes altres.
El Pep Salam sempre em deia
però, bueno, per què em portes només discos de ties?
Que no t'agraden els discos dels homes?
Bueno, per mi canten bé les ties,
què vols que faci, no?
Sí que m'agrada molt l'Aute,
m'agrada molt el Llach,
m'agrada molt el Silvio Rodríguez,
però aquest disc està molt més a prop del pop
que la cançó d'autor que fem
o que estem acostumats a sentir aquí,
feta a casa nostra.
I la Tracy Chamblin i la Susan Vega
són gent que fan una cançó d'autor nord-americana
que està molt més a prop del pop,
un pop acústic,
que és el que jo crec que he gravat
en aquests siluetes.

que és el moment de surte i corrent.
I l'aira no sé si porta las respostas.
I l'aira no sé si arriba sempre tens.
I l'aira no sé si porta las respostas.
I l'aira no sé si porta las respostas.
I l'aira no sé si porta las respostas.
Sóc a les portes
el temps de sorra
i sorra si vols fer.
El segon tall de Siluetes,
el treball discogràfic d'Amuel,
un segon tall que es diu,
a veure que no m'equivoqui,
L'assassí del temps,
i com haureu reconegut,
és una col·laboració entre Amuel i el Pep Sala.
Hi ha la veu trencada del Pep Sala
per aquí al darrere.
Què tal treballar amb el Pep Sala?
Una il·lusió.
Jo no sé si t'ho he dit abans.
No coneixia el Pep Sala personalment.
El coneixia, evidentment,
com a Sau
o la seva fina en solitari també.
Però jo no soc molt fan
ni de Sau ni del rock en català,
però sí que soc molt fan
de la gent que com el Pep
s'implica com s'ha implicat ell
i amb la seva il·lusió
i amb el seu compromís
de portar a terme la gravació d'aquest disc
i fins i tot
em va ajudar a assassinar el temps,
com dius,
en aquesta cançó.
I jo crec que ha quedat força bé,
almenys és bastant curiós.
Sí,
té forma de single,
i de fet és un dels singles,
no?
Exacte.
Que de fet comentaves
que hi ha un videoclip
per a i roland ja.
Bé, no, estem treballant.
Està el videoclip fet del Giren,
que és el primer single,
i ara estem treballant
amb el segon single
allà al centre de Barcelona
fent un joc entre el Pep i jo
caminant pels carrers.
Ja l'acabarem,
ja te l'ensenyaré.
Ja el trobarem,
vale, vale.
Clar, perquè de fet
aquestes cançons
que trobem als Siluetes,
tu amb el temps que fa
que et dediques
a això de la música,
les tenies ja compostes
o va ser allò
vinga, va, fem un disc,
fem-ho tot de nou?
No, en el meu cas ja ho tenia fet.
Aquesta, l'assessió del temps,
la vaig fer 15 dies
abans d'entrar a l'estudi.
I potser ja estava influenciat
una mica per tot el pop
que sempre envolta el pop rock,
bé, en aquest cas pop,
que envolta el Pep Sala.
I no la vaig fer
pensant en que ell cantaria amb mi,
però totes les cançons
sempre les tinc fetes
abans d'entrar a un estudi
i ara pensant en, doncs,
en d'altres discos,
també m'agrada portar
tot això molt acabat.
Aquesta feina sí que m'agrada
que sigui molt meva.
Clara, tu no va dir
quins plans de futur tens de moment?
Molts, molts, molts.
De moment deus estar
però volcat, no?,
amb els Siluetes.
Sí, ara mateix estem
promocionant molt els Siluetes
i quan acabi tot això,
doncs m'imagino
que ens ficarem a fer
molts concerts, espero,
i després, doncs,
segons les trucades del Pep,
doncs, gravarem ràpidament
un altre disc.
Sí, home, material
no te'n deu faltar, eh?
En deus tenir molt de...
Bueno, estem en una etapa
molt creativa de la vida,
em sembla,
i sí que cançons n'hi ha.
Què et va millor,
el bòlu, el directe o la gravació?
Doncs, l'altre dia vaig sentir
un tio que deia
que els músics són
els que toquen en directe,
no els que graven discos.
Doncs, bueno,
pensant en això,
em trobo molt a gust,
molt a gust fent els bòlus,
com dius tu.
Els bòlus que estic fent ara
a partir d'aquest disc,
doncs,
són una traducció reduïda
d'aquesta banda,
que gairebé tots els músics
són els músics de Pep Sala,
i el que estic fent jo
és una versió reduïda
del so d'aquest pop acústic,
també, doncs,
interpretant cançons
amb la guitarra i la veu,
que és també on estic molt a gust.
A més, un format,
almenys pel tipus de cançó
que porta als siluetes,
no sé que és molt apte
per qualsevol escenari, no?
Incluso per escenaris així,
més petitets, més íntims.
Sí, jo crec que, bueno,
l'espai natural del cantautor
diuen que és el bar.
Llavors...
Amb les copes pagades
i ja està, no?
Barretos, petitons
i teatres petits,
també una mica intimista,
encara que a mi m'agrada
dir interiorista.
Això, això.
Doncs has de venir a Tarragona
perquè, mira,
espais grans no en tenim,
però barretos no ens en falten.
De moment...
Vindrà els barretos a Tarragona
se'n falta.
De moment no podem anunciar
cap data, no?
No, de moment no.
Per aquí a Tarragona,
però estàs en ello.
Però estem...
Doncs encara no estan tancades
les dates
i no podria dir-te res en concret,
però vaja,
que d'aquí molt poc,
doncs ja tindré
algunes dates
per oferir-te.
Són ganes
de tenir-te en mi
Ganes de tenir-te en mi
I jo no vull tornar-me
tan gran
com la memòria
Sempre està
a terra de miralls
trencats
Jo camino descalç
Som dies de miralls
trencats
Sempre està la vida
recordant
No hi ha ningú al costat
No hi ha ningú al costat
Jo no vull tornar-me tan gran
com la memòria del vell
Jo no vull tornar-me tan gran
esperant
com seran
les hores, els minuts comptant
El temps
El temps enrere va
El temps enrere va
La vida no sap
que a les matinades
La vida no sap
que a les matinades
quan no surto d'aquí
Col·laboracions amb Pep Sala
en aquest treball
Siluetes
el primer treball discogràfic
en català
de Muel
i Lluís Llach
que també sona per aquí
amb una cançó, no?
Hi ha una versió del Lluís Llach
que és un dels cantautors
que a mi més m'agraden
i un dia
estava en un concert d'ell
i vaig sentir una cançó
que es diu
Cançó de mà alta
amb lletra d'un poema
de Marius Torres
i em vaig sentir
superidentificat
amb la lletra
del Marius Torres
i sobretot vaig
mentre el Lluís Llach
cantava la seva cançó original
jo anava sentint
ja la meva versió
i em vaig prometre
que si algun dia
tenia l'oportunitat
de gravar un disc
faria aquesta versió
De què va la lletra?
L'escoltem de fons
però explica'ns
de què va la lletra
Doncs parla sobretot
de la metàfora
de dos rius paral·lels
que no arriben a trobar-se mai
i de com van donant
voltes i voltes
i aquesta temàtica
l'estic jo
doncs tota l'estona
estic parlant
tant en el single
girant
com a siluetes
que és la cançó
que li dona titular al disc
doncs d'aquestes vides
que estan tan a propi
que mai es veuen
i d'aquestes maneres
que tenim d'intentar
trobar-nos per dins
i que no ens trobem mai
i això de les vides paral·leles
m'agradava moltíssim
rius paral·leles
no podem acostar
les nostres vides
calmes
en altres llums
hi ha una terra
de xipers
i de palmes
no podem acostar
vas passar 4 o 5 anys
a Madrid
comentaves
ara per fi
has pogut fer realitat
un dels somnis
que era gravar
al treball discogràfic
t'has trobat ja
Muel
clar
m'estava jugant
aquesta pregunta
veritat
jo espero que no
perquè si en aquest procés
de búsqueda
vas fent discos
mira tu
igual te trobes
i se t'acaba
el procés creatiu
doncs el que estic
clar
el que estic trobant
doncs són moltes coses
que de vegades
m'agrada molt trobar-me
perquè em sento molt viu
quan les trobo
i moltes altres
que no m'agraden
i són les que segur
que treballaré
i que començaré
i continuaré buscant
per poder gravar
un segon disc
mira encara
una altra pregunta
trampa
podríem dir
a veure
a veure
pots fer
clar
figura del cantautor
perquè tu t'autodefineixes
cantautor
t'ho dic
que m'estava sant pop
com ho veus això
enfront al món discogràfic
perquè és una figura
que sembla que torna a tenir sortida
però un pèl desvirtuada
o si més no
molt comercial
no acostuma
si a no
si que sigues
un Sabina
clar
i és que al final
l'acabo sempre
identificant-me
amb les minories
i llavors això
de les cases perdudes
una cosa així
ja t'ho he dit abans
que he vingut molt idealista avui
i la veritat
és que no em fa por
perquè seria
una gran mentida
dir que no soc cantautor
o que no faig
cançó d'autor
o que no m'agrada
la música
o tota
qualsevol manifestació
artística
que no sigui d'autor
llavors
si el que
he de dir
per vendre discos
és que faig
pop amb una guitarra
com Alex Obago
o Alejandro Sanz
doncs no ho diré mai
ho sento
però no ho diré
soc cantautor
i faig
cançó d'autor
que és la que m'agrada
com la que fa el Jack
com la que fa l'Aute
o com la que fa el Silvio
però bueno
intento renovar-la
i intento
que estigui
molt més a prop
de la meva generació
i ara m'enrotllo més
vinga
on vius ara
a Muel?
a Barcelona
ja quedem a Barcelona
continues agafant
el tren i el metro
i molt
i m'agrada
i la bici
que tinc ara
per anar pel centre
de Barcelona
que és un mitjà de transport
que està molt bé
perquè
no vas molt de pressa
i pots veure el paisatge
i no vas tan lent
quan vas caminant
ui però te deuen pitar
els cotxes
deuen dir
mira aquell hippie
segur que és cantautor
i els peatons i tots
tanquem
tanquem aquesta entrevista
amb el Muel
amb un tema
també dels siluetes
evidentment
Dimarts i la Lluna
és el sisetall
i clar
li hem preguntat
quina era la seva cançó preferida
i ens ha dit que aquesta
potser no arribarà a ser single
però allò de que a vegades
doncs potser
el que la discogràfica marca
no és
el que tu més
més t'acrida
no?
sí
però perquè és especial
Dimarts i la Lluna
doncs perquè
trobo que
i ara
ara diré una cosa
que abans
havia
havia dit que no
però
aquesta és la cançó
més íntima del disc
no íntima
no interiorista
aquesta sí que és la més
intimista
i per això m'agrada
s'ha de reconèixer
gràcies
moltes gràcies
a Moel
per venir-nos a presentar
els siluetes
i per mostrar-nos com ets
que t'hem fet una radiografia
així
bé
no passa res
moltíssimes gràcies
escolta que continues agafant
el transport públic
i composant
sobretot que no falti
t'esperem amb el segon treball
molt bé
merci
Lluia
no te'n vagis lluny
però si de cas
Lluia ja miro més lluny
Lluia ja arribo al dilluns
Lluia ja miro al mirall
pel que prepares demà
Calma
Sense encara
et surt
Fora fantasmes
de les meves mans
Fora la nit
de l'ansietat
Fora paraules
Sense respirar
que ofeguen el dimarts
I fora fantasmes
de les meves mans
Fora la nit
de l'ansietat
Fora paraules
Sense respirar
que ofeguen el dimarts
I m'agrada
que t'emmagas
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Finestres
Finestres
Finestres
Finestres
Sota l'abric
Hi haurem
d'obrir
Finestres
Espera
que surti l'air
Fora fantasmes
Fora fantasmes
de les meves mans
Fora la nit
de l'ansietat
Fora paraules
Sense respirar
que ofeguen el dimarts
Si llores
No te'n vagis lluny
Per si d'acabes