Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No, no res. Bueno, suposo que a tothom se'ls va... Bueno, vaig anar a sopar divendres.
Bueno, jo vaig anar a sopar. Una altra cosa és que em donés cinta a sopar.
A veure.
En el cas del dissabte sí, vaig anar a sopar i em van donar a sopar, vaig estar molt ben acompanyat.
Però representa que divendres et devien veure ja una mica sobre aixit de pes i no et van voler alimentar.
Aquest no soparà avui, clar. Perquè, clar, simula que aquell sopar ho paguem tots. O simulava, no? Però no, no ho pagaven. Era tot el tema accepta.
Això saps de què va, no? Saps que va a mirar? A veure.
Posa'ns en antecedents, per la gent que no ho sàpiga. Anem per part, anem per part i ho explicarem bé.
I, a més, podem dir allò del Javi i ja ens ho va dir.
Anava a començar per aquí. Anava a començar un mes enrere, quan començàvem aquesta secció, que em miraves en cara d'incredulitat, quan et deia, ei, que aquest parell venen.
Que no, que no, que sí, veus?
Però digue-ho tot, home, que la gent que... Tu comptes que tothom en segueix cada setmana i pot ser que hi hagi algú que no.
Home, però aquí no es va enterar que van vindre els prínceps d'Astúries.
A veure, el Javi ja ens va dir tot just al començar la secció, i per això faltaven tres mesos per aquest sopar.
Home.
Bueno, no tant, no tant. Però ell ja va dir amb molta alteració. Els prínceps d'Astúries vindran al sopar de la Cepta Reus. I si jo no m'ho creia.
I va dir, no sé si es pot dir, però es podia dir.
És que ja ho vas dir, ho vas llargar.
Ja no hi havia... Marxa enrere.
I finalment la cita ja es va complir, era divendres, aquest divendres passat, i tu hi estaves a cada editat com a fotògraf de premsa.
Sí.
Molt bé. Vas poder fer fotos?
Sí, no totes les que m'hagués agradat.
Home, no entrarem en detalls.
Sí, i tant que entra en detalls.
Ah, sí?
No, home, bé pel tema, o sigui, tota l'organització per part de Cepta va estar supercorrecta, no?
Molt bé, molt educats, vull dir, en cap moment...
Com vas ser tu? En quina hora ja vas anar cap allà?
Bé, aquí també voldria entrar en un altre tema, però no em perd pas.
Primer, felicitem a Cepta, si et sembla bé.
Vinga.
I llavors no felicitem a la Casa Real i felicitem als prínceps, si et sembla bé.
Vinga, m'ho has de justificar tot això, eh?
Sí, home, sí.
Perquè jo tinc crítiques, eh, també.
Ah, sí? Cap als fotògrafs?
Cap als fotògrafs?
No, home, no, pobrets, no, no, no.
Bé, doncs, felicitem a Cepta, perquè tot el tema d'organitzar un sopar com el que van organitzar amb tanta gent,
doncs, comporta una sèrie de problemes que van solventar molt bé, correcte?
Com a quanta gent hi devia haver?
Ostres, ara no recordo, no t'ho s'hauria de dir.
Però molta.
Sí, sí.
Passant dels 200?
Sí, sí, tranquil·lament, sí, sí, sí.
I suposo que als 500, doncs, podria ser que també.
També, eh?
Sí.
Ostres.
Molt bé.
Felicitem els cuiners, doncs, perquè fem menjar per 600 persones.
Felicitarem també els companys de premsa, que, doncs, van patir una miqueta el, diguem, el peu, no, sobre el coll de, doncs, les mesures de seguretat de la Casa Real, d'acord?
I qui més hem de felicitar?
I els príncepes, que som qui són i es porten molt bé i donen molt bé, no?
Agradables i tot això.
Els prínceps d'Astúries.
A veure, a veure, a veure, tu parles de boquilla o hi vas arribar a parlar amb ells i a trucar-los?
No, no, no, però vull dir que sempre estan molt predisposats, el que passa és que no estan tan predisposades la gent que els envolta, no?
Clar.
Correcte?
Correcte.
Bueno, Javi, però fes-nos una explicació cronològica.
A veure, jo vull saber des del moment que vas entrar tu allà i com va anar tu.
Bueno, el moment que vaig entrar jo, no sé si...
Hauríem de, potser, tallar una mica l'emissió perquè t'ho pogués explicar.
O jo t'ho puc explicar, però llavors és possible que algú de la Casa Real et truqui.
Ui, sí, com que està tan pendent del programa.
Jo ho venia amb la intenció de trucar a la Casa Real, però ja m'has dit que no podrem perquè després tenim un sopar.
Que trobo que a mi també em va fer molta il·lusió anar, no?
Que és la mitjança de comunicació d'aquí de casa vostra.
Aquest va ser el de dissabte.
Aquest va ser el dissabte.
Després parlem d'aquest.
Després ja felicitarem.
I anava a dir que llavors, clar, vull dir, si ho explico, potser potser algú ho podria ser acomiadat.
Dona el sopar a dissabte, sinó el de sopar a divendres.
Ja ve, potser explica el que hagis d'explicar.
A nosaltres ens convoquen a les set de la tarda, no?
Perquè ens hem de regirar, ens han de passar els escàners aquests pertot arreu.
Sí, us van queixajar físicament?
No, físicament no.
Però us van passar una màquina.
I va anar molt a prop, eh?
Sí?
De tot el meu cos físic, el traster del pirulí aquell que porta, va passar molt a prop de tot arreu.
Que vas dir, m'ho pots tornar a passar?
No, no, si ja tornava a passar, perquè jo, t'ho juro, m'ha treia el rellotge, m'ha treia les monedes, m'ha treia...
Vas pitar tot el rato?
I pitava, tiqui-ting, pitava, pitava sempre.
Llavors, quan passa això, llavors només t'aixequen així la camisa, no?
I comproven que portis la villa del cinturó, que sigui metàl·lica, llavors ja et deixen passar.
No et van fer treure el cinturó, però?
No, no, no.
Molt bé.
Home, ja és que si no, imagina't un senyor que li vaig dir el pantaló una mica gran.
Ah, què? Jo vaig passar per l'aeroport i m'han fet treure el cinturó, i em diràs quin gorro amb les maletes i tot.
I si tu al cinturó portaves una eina d'aquelles, una navalla tipus McGibert, amagada, què?
Exacte, exacte.
O aquells fills que serveixen per l'estrangular.
Ah, molt bé.
El James Bond em portava un al cinturó, que s'estirava, i jo ho fegaven per darrere, com un fil de pesca, saps?
Però a veure, que tu passaries ja a vi pitaries era previsible.
Passa que ell no et coneixia.
És que no hi havia cap, o sigui, no hi havia cap persona que no pités.
Ah, tothom, sí.
I el meu problema és que una companya, una coneguda de premsa, t'he portat a parelles dels dents i també pipipipipi.
I se'l va haver de treure.
No, jo no és com un... saps? No és de Quita i Pon.
Clar, no, no.
Total.
A les set de la tarda t'he d'ia cap a dents.
No, no, no, no. Això és... jo hi havia d'anar a les set de la tarda.
Però dic jo, jo vaig a les sis.
Molt bé. Ets previsor.
Sí, per mirar ambientat i tal, saps?
Després també van prohibir aparcar...
Bé, bueno, van prohibir aparcar, doncs a...
Al voltant de tota la fira.
Llavors, jo entro allà i si em diuen ara,
vaig entrar, vaig pujar a les escales de la fira,
jo, la meva motxilla, i un maletí blau.
Que és on portaves la càmera.
No, no diré què porto, aquí es quedaran amb les ganes,
saber què portava.
Jo portava un maletí blau,
que a simple vista, sospitós.
Doncs no, jo vaig entrar,
vaig passar per davant de 20-30 policies,
vaig entrar a la fira...
I el maletí no el va regirar ningú,
ni el van passar a través d'uns aparells de ratjos X,
però li devien passar el trastó aquest.
No, jo vaig passar com si allà no vingués ningú,
com si anés a la fira de l'automòbil.
Això a les 6 de la tarda.
Això a les 6 de la tarda, una hora abans.
Home, és que vaig entrar abans d'ahir, no, una horeta abans.
Me fico a un despatx,
després que una persona que era també de l'organització,
però no tenia res a veure amb la Casa Real,
doncs sí, hi he instal·lat per aquí, allà on vulguis.
El maletí, el maletí,
li portava un ordinador portàtil,
saps què es pot dir.
I allà el maletí doncs el vaig posar.
Després vaig sortir amb la meva motxilleta,
es va quedar el portàtil allà
i vaig anar que m'assassin a l'escàner.
Però vas anar per pròpia voluntat,
si no tu et quedes allí i ningú et demana contes.
Ara que ho dius, no havia pensat, tens raó.
Ara que ho dius, no havia pensat en això.
O tal com ho pintes,
haguessis pogut entrar a qualsevol tipus de coses
si tu fossis de mala pasta.
Sí, sí, sí.
Ningú et va demanar contes de res.
No.
Fas cara de bona persona, Javi.
Sí, això ho van dir.
O fas cara de bona persona o fas cara de gilipolles.
Perquè no pots fer res.
També ho van dir.
I total, que llavors després a la meva motxilla vaig sortir
i llavors me'n van passar totes les traces aquests.
Molt curiós com munten allò, els detectors.
Però són arts tipus aeroport.
Que són detectors d'aquells quadrats, no?
Sí.
Tipus IKEA.
Veies allò que allò no acabava d'ajustar.
Bé, dic, bueno, si aquí estarem tres hores,
perquè això no donarà temps.
Molt bé, molt bé.
Hi havia molta premsa, molts companys de premsa.
Sí.
I a més a més segrestats,
perquè després una vegada havien sentrat
i t'havien donat l'acreditació corresponent,
no podia sortir.
Era una acreditació com Déu mana?
Perquè jo vaig veure acreditacions del cos tècnic
que era, eh, un tros de cartolina
sense nom ni res.
Allò fas fotocòpia i tira, eh?
Amb nom.
És d'agrair també amb el filet.
Ah, aquest filet tan fashion.
Perquè si no ho posen mai,
jo sempre estic cansat de forar-me les camises.
Però era aquella veta tan fashion
que es porta com una cinta, no?
Que es porta ara.
Sí, sí, sí, molt modern.
Jo m'he quedat a casa.
Modern, sí.
Tu has quedat, com a record.
Sí, sí, això no s'havia de tornar.
Molt bé.
Com s'estiren, eh?
Sí, uuuh.
Que ets de seguretat.
Ja soc dins.
L'infiltrat i entrat.
Te retenen?
Me retenen.
A dins d'una sala, a mi i a tots, eh?
A quina hora van arribar els prínceps?
Perquè m'hem dit...
Els prínceps.
Els prínceps cap a les 9.
Perquè m'hem dit que tenien...
Ah, tardet.
Tardet.
Que la Leticia havia demanat una sala
com a per fer de camerino
on se pogués canviar...
No em consta, eh?
No em consta.
No sé.
Però tu la vas veure arribar,
va arribar de punta en blanco ja,
tota canviada.
Sí, jo diria que sí.
O sigui, clar, el problema és que n'altres,
de la gent tirant-se'l'hi el coll,
sisplau, Leti, saludem, petons...
O pujant les escales, no?
Pujant les escales, res.
Aquelles escales són molt glamoroses,
volguis que no.
Res.
Exacte, res.
A les cames de televisió s'ha de dir que sí,
llavors només ens deixaven fer fotos
a partir de quan entressin al restaurant,
el que estava habilitat com a restaurant.
Ara ho has dit bé,
el que estava habilitat com a restaurant.
Molt ben habilitat, per cert,
la decoració floral estava bona,
a mi m'agrada.
Una decoració floral...
Cartonadí i tal, però bé.
Feta a base de cartró.
Sí, cartó pedra, sí.
Aquesta, perquè es veu que era tot cartró.
Vull dir, allí, algú en sent malament un cigarro
i se'n sentia tot.
I tenia un problema.
I diu que fins i tot els extintors
estaven i quedaven darrere.
De tarrere, vull dir,
hi havia les columnes, el cartró i l'extintor.
Dic, bueno, què sé.
Jo vaig cometre la torpesa,
perquè diguem torpe, també ho soc.
Bueno, sí.
De t'apoyar-me en una columna d'aquesta.
Clar, pensava que era tot amb així,
se feia apollo.
Ui, nos vamos.
I el seguret, epa, no, no, t'aguanti.
Jo, no, no, clar,
és que qualsevol sapoll aquí, no, sí, sí.
Total, que arriben, no?
Això estàvem per l'arribada d'ells.
Sí.
Arriben els dos.
En fila índia, d'acord?
Els fotògrafs.
Els fotògrafs, no.
Els càmeres ja havien registrat
tot el que havien de registrar.
Aquests ja podien marxar.
No, aquests es quedaven dalt.
Encara no podien marxar.
D'allà no marxen ni dios.
Marxa.
D'acord?
Llavors, en fila índia,
però com a criatures, eh?
Només ens faltava,
saps que allò que fan quan van a fer una visita,
doncs, no sé.
Que van agafant un cordill.
Exacte, no se'ns faltava el cordillet.
Llavors, dos policies davant
i dos policies darrere.
Un rotllo...
Només ens faltava portar les mans així al coll,
tipus guantant-me, ho saps?
Sí, sí, sí.
Però vau poder fer fotos, llavors.
Fins que...
Bé, llavors, sí, un momentet,
allò, l'arribada d'ells a la taula,
una mica fotos drets.
Es van girar cap a vosaltres saludant i tal?
No, boni, ja venien de cara.
Sí, sí, sí, es van fer una mica de pose, no?
Però clar, instantània,
ja sé si aquí és que els agrada.
que els agrada...
Ah, jo vaig al·lucinar molt.
Ai, per què?
També perquè vaig conèixer
els fotògrafs de les lectures,
el producte...
Clar, hi havia tota la premsa rosa.
Sí, sí, sí, hi havia moltíssima premsa rosa.
I com són aquesta gent?
Perquè això són paperats i de veritat.
Sí, aquesta gent es...
És especial?
Sí, es nota, es nota que...
Es van colar després als lavabos
per poder fer fotografies d'aquelles
una mica comprometedores o no?
No, no, no, que va, que va.
Jo crec que més que tot això
ho feien per ells
que ens dediquem més al tema
que no és del cor, no?
Sí, sí, sí.
I, bueno, una mica de tot, eh?
Una mica gent, una mica...
Es podia diferenciar molt bé
qui era autòcton,
qui era deó, de qui,
i qui no ho era, no?
Sí.
Com anava a vestir
de la Tisa Ortiz, va?
Tacons molt alts,
que això ja se sabia,
no ho descobreix res.
I allò, falda, com es diu això?
Faldilla i traje faldilla,
xaqueta faldilla,
de color verd, així en plan vellut.
Molt bé.
Brillant a diferents tonalitats verdes.
Molt bé.
Maquillat suau.
D'agradar a tu, tu, que ets...
Sí, i dona molt bé
acabar les fotos i tot això, sí.
És fotogènica.
Sí, dona bastant bé.
Molt bé.
A nivell de sopar,
dius que no vau poder sopar.
Jo m'imagino que no us havíeu quedat
a la mateixa sala, no?
No, no, no, que va, que va.
Aquesta és una altra.
Però tampoc és culpa d'Acepta,
perquè ja se sap que això no és culpa d'ells,
que és protocol d'altre nivell.
És protocol protocolari d'aquests.
I no, a dalt, un càtering a dalt,
a la sala de, no sé,
de 60 metres quadrats, clar.
Vull dir, si som 60-70 persones,
doncs a metro quadrat per persona.
Ja està bé.
No és gaire.
Home, tu, que ets primer,
menys devies ocupar.
No, jo no em vaig quedar directament.
Ah, no, que estàs sopar.
Llavors, quan vaig fer les últimes fotos
del discurs del príncep, del Maragall...
Que per ser del Maragall m'ha dit
que un mitjà estatal,
suposo que de televisió,
li van demanar de fer les declaracions en castellà.
I el tio no, no, els va dir que no.
El tio, el president,
és que clar, abans podia dir-te,
abans, president...
M'ha dit que no, que hi ha...
Que no, que posessin subtítols.
Això està bé perquè així...
Sí, senyor.
No, saps per què?
Perquè dona feina als traductors.
A tots els filòlegs catalans.
Ah, molt bé.
Els hi dona feina.
I després que posis la cinta en blanc i negra
ja tenim alguna cosa històrica, tu.
Ja està.
Així m'agrada més, no?
Molt bé.
I després de fer les fotos,
me'n vaig anar a buscar el maletí,
el meu maletí blau,
que el vaig tornar a passejar per tota la fira
sense que ningú em digui res.
Ningú et va demanar contes del maletí
ni que hi portaves a dins ni res.
Sí, sí, sí.
Curiós.
Molt bé.
Doncs no sé.
Mesures de seguretat de zero.
Bé.
Pel seu comportament
i per la seva poca competència en aquest cas,
perquè clar, vull dir, és un problema, no?
Podria haver passat alguna cosa.
Podria haver passat alguna cosa.
A mi no, evidentment.
No estic fent cap amenaça, sisplau.
Doncs això va ser el sopar de divendres,
que no saps ben bé què van servir
perquè no et vas quedar al sopar?
No.
Jo per allà a dalt veia una mica d'enciam.
A la nostra, eh?
A la nostra, però no vaig veure gaire cosa.
Tot molt bio, eh? Pel que em dius.
Sí, sí, sí.
Ja els hi va bé.
Això sí, es van quedar al sopar,
que també hi havia apostes
de que si es quedaven o no es quedaven
i si es van quedar al sopar, eh?
Bé.
Molt bé.
Doncs vinga.
Passem a dissabte.
Que no vas de guapa.
Ai, gràcies, Javi.
Va, va.
Ja estàs contractat per tota la temporada.
Vinga, ja ha costat el que s'ha de dir, eh?
Comunicació és al final.
Aquest dissabte es va celebrar
un dels actes potser més ostentosos
de tot el que ha estat la Setmana de la Comunicació.
Comunica 2004,
uns actes que organitza aquí l'empresa,
l'empresa municipal de mitjans de comunicació,
Tarragona Ràdio,
que organitza la casa
i per tant en donem difusió
i més que n'hauríem de donar.
Asa et commemorava,
vaja, celebrava amb dissabte
amb aquest sopar
l'entrega del quart premi,
dels quarts premis de comunicació
en diferents àmbits.
doncs hi havia premi per televisió,
per ràdio,
per videolits,
per fotografia
i d'altres,
acompanyats d'una conferència
del Frederic Porta
i en fi,
per rematar-ho tot un sopar.
El Javi Julio com a col·laborador,
com tots els col·laboradors,
estava convidat.
Per cert,
agraeixo les paraules del director
cap a nosaltres,
que se'n van recordar.
que els col·laboradors van dir
ja que venen cada setmana
com a mínim un superillu.
Com ho vas veure tu, Javi?
Bé, molt bé.
Perquè clar,
jo no puc ser imparcial.
Jo tampoc.
Tu tampoc també.
No, molt bé, molt bé.
Vull dir,
cada any va més
i millor.
La prova es tanca,
per exemple,
cada vegada ve més llen.
entre les dues coses.
Doncs sí.
Em va agradar molt
les paraules també
de l'actuació,
semi, direm,
dels nois de RAC1,
del Quico Novell
i del Toni Soler.
I molt bé,
a mi m'agrada força.
Cada vegada es veu
que tampoc té res en compte,
no tinc res en contra,
però cada vegada
la gent no té,
vull dir,
que està molt separat,
tot, una miqueta,
que no és des d'aquí,
el que va dir ell també,
de Tarragona Ràdio,
sinó que és tot
mitjans de comunicació
i premis i premiats
i molt bé, no?
I cada vegada,
suposo que aniran guanyant
més força, no?,
els premis.
Sí, sí, sí,
home, sembla que sí,
en les quatre edicions
que portem cada vegada
hi ha més gent
i hi ha més bon rotllo
també i molt bé.
Anem a fer una mica
de resum,
ni que sigui molt ràpidament,
del que va estar
aquesta entrega de premis.
Una entrega de premis
que es va fer a nivell oficial
la primera part
al Saló de Plens
de l'Ajuntament,
un Saló de Plens
que es va quedar
petit,
bé, hi havia gent fora,
cosa que no està malament,
més val això
que una sala molt gran,
mig buida, no?
I una entrega de premis
que anava, doncs,
diguéssim,
a la puntilla final
la posava el Frederic Porta,
el periodista de Tarragona
que ha estat corresponsal
en diferents bandes del món,
posava la puntilla,
com dèiem,
en una conferència
que es deia
l'ofici de periodista,
en què el Frederic, doncs,
va intentar ser una mica crític
des de la mateixa professió.
Això és el que va explicar.
En la societat de la informació
en què vivim,
el paper del periodista
arriba a tenir
un nivell transcendental
i cal més que mai
aferrar-se
a les normes del joc,
aplicar com cal
el codi deontològic
i saber
quin és el nostre lloc
i el que s'espera de nosaltres.
Hem de jugar sempre
d'acord al reglament
i no al reglament
que marca el poder
de qualsevol signe i nivell
per qui sempre
resultarem
una insofrible taula,
sinó les pròpies
lleis internes
del periodisme
que ens ensenyen
com ens hem de comportar.
Frederic Porta,
que deia al Javi
que li havies perdut
una miqueta la pista.
és veritat, eh?
Sí, sí, sí.
No el tenia...
És que quasi ni el coneixia físicament,
no?
O sigui, d'abans de...
S'ha engraixat una miqueta.
Pol li senta molt bé, eh?
Però ja està molt bé.
I a més, és d'aquelles persones
realment comunicadores, no?
Sí, sí, sí.
Em recordo quan fes els programes
i això us queda molt bé, no?
Sí, sí.
A qui no li havies perdut la pista
perquè de fet havia obsegut
que companys de professió
és aquell noi
que va guanyar el premi
de fotografia?
Andreu...
Andreu...
Andreu...
No, no ho sé.
Quin era el seu?
No.
Ai, com una colònia, no?
No, aquest era el primer.
L'Andreu Puig
que va guanyar el premi
de fotografia.
Sí, però de fet
també li havia perdut
una miqueta la pista,
però em parava,
però bueno...
I a més, a més,
grata la sorpresa
que em vaig saber entrar
al sopar, no?
Que tampoc ho sabia.
A veure, que va guanyar l'Andreu Puig
perquè el Javi
no s'hi va presentar,
diguem-ho tot, eh?
Diguem-ho tot.
És que no em van voler
deixar revelar les fotos.
no me les volien revelar.
Tampoc ha desguanyat, dona.
Ai, no ho sé.
No se sap, però bueno...
Tu vas arribar a veure
la fotografia, guanyadora.
No, és més,
encara no l'he vist,
ja li vaig dir.
Jo t'ho explico.
És una fotografia,
ja ho expliquem per...
És molt tendre,
no sé de què va,
però t'ho explico, explico.
Es veu que és una fotografia
que va estar feta
per encàrrec
per un reportatge
sobre bebès prematurs.
Llavors, doncs,
va anar a la planta
de maternitat
de l'hospital
i la fotografia consistia
en una mà
d'un pare enorme
i el contrast
combinat amb aquell primer pla
i que era en blanc i negre...
Però es veien les cares,
només les mans.
Només les mans.
Ah, molt bé.
Només les mans.
Això és el que explicava l'Andreu,
doncs,
que havia significat per ell
aquest premi.
I buscàvem una imatge
de fragilitat,
però positiva,
d'esperança,
i llavors la idea
va ser una mica aquesta
i vam estar convivint
amb ells
unes quantes hores
veient els pares
i Prematurs té això,
té el contacte
d'un pare amb el fill.
És tan simple com això,
el fill que s'aferra al pare
amb una fragilitat
jo m'atreviria a dir
que extrema.
Fragilitat extrema.
Definició de la foto.
Quin gran Andreu,
ja ho he dit això,
parla molt bé.
Oh, i tant, i tant.
El que passa és que és això,
les fotografies,
si no les veus,
no pots...
No, bueno,
però la gràcia és això,
que moltes vegades
veiem moltes fotos
que no saben què volen dir,
no?
Sí,
i en canvi una foto així,
per exemple,
es pot explicar,
vull dir,
l'important una foto
és que es pugui explicar
moltes vegades
inclús sense veure-la,
i llavors ja transmet
bastanta cosa.
Més premis,
per exemple,
després del sopar
tu vas veure
tots els premiats
que van pujar
a fer el discurset
i tal, no?
Sí, sí.
Molt bé,
i devies veure
també la noia,
l'Anna Aguilar,
una noia de Vic,
que va guanyar
el premi
pel que seria
la premsa escrita
amb un article
que es deia
Abans de Pagès,
publicat a la revista Presència.
Amb l'igual
que la foto
de l'Andreu, sí, sí.
Sí, escoltem
el que deia l'Anna.
Un recull
de testimonis,
de testimonis biogràfics
en el qual, doncs,
set persones
de la comarca d'Osona
recorden una mica
com era la seva vida
abans a Pagès,
doncs,
des de les feines del camp,
les tradicions a casa,
fent una mica, doncs,
de repàs dels elements
que jo em semblava
que eren més destacables.
Llavors, doncs,
bé,
va ser parlar
amb aquestes persones,
que cadascú, doncs,
m'aportés
el seu granet de sorra
i a partir d'aquí, doncs,
estructurar un reportatge
en base a aquests testimonis.
Una obra,
aquest abans a Pagès,
que ens comentava
la mateixa protagonista,
l'Anna Guilar,
que la publicaran
en un llibre,
està a punt de sortir
publicada.
Sí, sí.
Jo crec que potser
el més impactant,
però,
a part de tots aquests
companys de premsa,
va ser el discurs
que van fer els companys
de minoria absoluta,
que se'ls va donar
un reconeixement
extraordinari,
minoria absoluta,
un programa de RAC1,
no?
Sí,
el sento bastant sovint,
sí, sí, sí.
Quan surto de l'àrea de Tarragona,
crec que tot i que es pot sentir
aquí també a Tarragona,
però clar,
com que jo sempre sento
Tarragona a la llum,
doncs...
Ai, ai, ai,
que bé que queda.
Ja està convidat
pel sopar de l'any que ve el Javi.
Què destacaries, doncs,
del discurs del Toni Soler?
A mi m'agradava
el que aquell de les barres
de la senyera.
Explica, explica,
per la gent que no hi era,
explica com van aixer.
No, bueno,
vam fer una miqueta
un extracte,
potser del que fan ells
a la seva ràdio,
a la seva emissora.
I és el primer moment
que el Quico Novell
va imitar el Maragall,
també com ho fa sempre,
no?
Llavors, res,
l'estelada,
el que és la senyera,
la bandera de Tarragona,
li van dir comentar
a l'alcalde
que les barres
estaven tortes,
no?
Sí.
I està molt bé,
no sé,
estan fets així,
especialment.
Però el problema
va fer molta gràcia,
no?
I després,
allò del Toni Soler
quan es va equivocar,
entre cometes,
que era Reus i Tarragona,
no?
Per exemple.
Bé,
vam fer riure una mica
tothom,
molt bé.
Moltíssimes gràcies
a la classe política
que són els nostres guionistes,
de certa manera es pot dir així,
i som molt bons guionistes,
en el sentit,
doncs,
que ens donen
molta teca
de la qual parlar.
El nostre programa
Minori Absoluta
va néixer,
doncs,
amb la vocació
del que en aquell moment
era omplir un petit buit,
que era, doncs,
fer humor centrat
una mica en l'actualitat política
i fer de la nostra vida política
una vida política normal,
com no en tots els països normals,
Oh!
Doncs això era potser
l'abstracte
del discurs
que va fer el Toni Soler
més radiable,
el més tranquil·let,
perquè a partir d'aquí
va ser
un far de riure.
Sí, sí, sí.
Les paraules una miqueta
més serioses.
Sí, sí, sí,
no, però va estar força bé,
va estar força bé,
vaja,
va ser molt lleu.
Alguna cosa més a destacar
d'aquest sopat, Javi?
Home,
doncs sí,
que després vam sortir
una estoneta
i res,
va estar força bé,
no?,
l'estona que vam compartir
tots plegats.
Ah, sí, les intimitats,
no cal que les expliquis.
No, no,
normalment no ho explico mai.
Anem a fer una trucada
que jo no sé
si ens contestaran,
no sé,
ni fins i tot
sé si tenim línia.
Sí, home, sí.
No se encuentra disponible
en este momento.
I és que val a dir
que un dels premis,
bé, dos dels premis
que es van otorgar
en aquesta nit
de la comunicació,
setmana de la comunicació,
de fet,
van anar indirectament
dirigits cap a la Rambla,
no?,
celebrant el 150è aniversari.
El premi de televisió
va ser, doncs,
otorgat
per un programa,
precisament,
que era una mena
de documental
sobre aquests 150 anys
de la Rambla,
i el premi de ràdio
també
per una sèrie
de reportatges
que es deien
24 Hores a la Rambla
i que elaborava
la nostra companya
Ana Plaza.
I volíem contactar
via telefònic amb l'Anna,
que avui té vacances,
té festa.
Ana, agafa el telèfon,
sisplau.
Però que està,
és el metge,
és el metge,
no es troba malament
però ha hagut d'anar al metge
i ens ha dit
que segurament
no ens podria agafar el telèfon.
Bé, no?,
el discurs de l'Anna també.
Bé, bé, bé.
Molt comunicatius tots, eh?
Sí, em sembla que va fer
cap a tu, no?
No, no.
No, no.
T'ho havia fet,
t'ho havia fet.
No, a mi no, sí.
I cap a la companya
d'aquí dins, sí, sí, sí.
Bé, molt simpàtica
i molt agradable, no?
T'ho he trobat.
Pensava que estaria
cosa més tímida
i més de llonses
però què va,
tira cap a l'anar.
Home, es va ruboritzar
després quan va baixar, eh?
Però ja és el que té.
L'important és no ruboritzar
quan estàs dalt, no?
207 persones mirant-te.
Clar, 207 persones
ja havia sopant.
Vas sopar bé, ja havia.
De sort, ben acompanyat.
Què has de dir?
Què he de dir?
Que els que digui que no,
doncs no.
Doncs digueu sí,
està ben acompanyat.
Javi, i que t'agrada
el món casteller?
Sí, bueno, ja saps,
jo sóc un fanàtic dels castells.
Fanàtic, fanàtic.
Sí, sí, sí.
I el món del periodisme casteller
també et deu agradar, no?
També, també.
Tinc amics dintre del món casteller.
Ja per tancar, sí?
Sí, i família.
I família, també?
Sí.
Ara ens ho expliques.
Jo t'aviso,
ja de pas avisem a tothom
que per tancar aquesta setmana
de la Comunicació Comunica 2004
el darrer acte
el teniu al Saló de Plens
de l'Ajuntament
el dia 11 de novembre.
Que això serà,
a veure, fem comptes...
8, 9, 10, 11,
ajuda'm, Javi.
Divendres?
Divendres?
Ara, ara ho repassem.
Avui que són 8.
Avui són 8.
8, 9...
Passat demà, dimecres.
Dimecres.
Si és el 10 o l'11?
Dijous.
Ah, l'11.
Dijous, dia 11 de novembre,
dijous, a les 8 del vespre
al Saló d'Actes
de l'Ajuntament de Tarragona.
La presentació del llibre
Periodisme Casteller
Un cas d'identitat
de la Guillermos Soler.
Sí.
Gran periodista casteller.
Gran periodista casteller.
Potser, doncs,
del que jo vaig començar
fent fotos amb castells
i del que una mica
tot el tema
quan jo no tingué ni podria ser.
Ah, sí?
Ah, doncs, mira,
ens veiem allà
amb aquesta presentació.
I abans de tancar,
ja fent això
de l'autopromoció,
us avisem que si voleu sentir
aquest reportatge
que l'Anna Plaza
va elaborar sobre
les 24 hores a la Rambla
i que, de fet,
li heu valgut el Premi de Comunicació
per al que seria ràdio,
doncs, el podreu escoltar
distribuït en les diferents hores,
d'hora en vora,
el dia 16,
que em sembla que és dimarts que ve.
Molt bé, no ho perdré.
El dia 16.
Javi, doncs, moltes...
Estic un pèl emprenyat.
Què et passa?
No, que acabo de veure
el director d'aquesta emissora
amb una camisa.
És qui et va pagar el sopar, eh, Javi?
No, no, no,
si no estic emprenyat amb ell.
Ah, doncs què?
Estic emprenyat
amb la que em va vendre la camisa.
Que és igual que la teva.
Que és igual que la meva, eh?
No.
I em va dir que era única
i que només hi havia un fabricant.
Vull dir, que aquella camisa,
en teoria, només l'havia de tenir,
t'ho juro.
És veritat,
tu anaves amb una camisa ratlles
com aquesta, eh?
I te la van vendre com l'única.
No, no, no, la del sopar no,
la del sopar no,
era una altra.
Tinc una idéntica blada, eh?
Doncs, Javi, ja sé.
Me la van comprar i...
Ja sé què hem de fer.
Busca el telèfon d'aquesta botiga
que te van vendre
i truquem, no?
la setmana que ve
com Atenció al Consumidor.
Trucarem a Igualada, paraula.
Etxo.
Javi, Júlio, gràcies.
Moltes gràcies, adeu.