Comencem una nova setmana i també saludem Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Bona tarda.
Com estàs?
Bé, perfecte.
Ai, millor, eh?
Sí.
No, t'enyoràvem la veu, la teva veu, perquè ja últimament la teníem una miqueta tocat, eh?
I passat uns dies i passat uns dies volentets, eh?
Sí, sí, sí.
El cap de setmana per agafar força i ara avui dilluns per començar...
Per començar a desgastar.
No, home, no.
No m'ho poses així, sinó malament.
Andrés, què fem avui?
Avui seguim parlant.
Avui no tenim cinema aquesta nit.
No, aquesta nit no.
Avui descans.
Avui començarem una altra vegada a parlar del Fortunio Bonanova, amb les etapes ja cada vegada més interessant.
i parlarem de quan aquest home va començar ja a treballar fort per a Amèrica del Sud.
Se'n va anar a Mèxic i després de Mèxic va seguir cap a Puerto Rico, després cap a Cuba i el primer lloc que van actuar la seva companyia i la de Pilar Arcos va ser amb el cinema Puerto Rico i amb el teatre Oliver de Arecibo.
Va ser l'any 1928 que Fortunio Bonanova va arribar a Venezuela i allà va participar d'una manera molt activa amb la producció i realització de dues pel·lícules amb un grup de veneçolans,
de gent d'allà que estava una miqueta peix amb l'ambient.
Entre ells estava Fini Beracoitxea i José Born, amb aquests dos personatges que després de 15 anys més tard tindrien una forta i agra polèmica, en tindrem una sèrie de problemes.
Allà es va fundar la productora Raza Films i el nom de la productora venia, en fi, precedida, diguem-ho així.
No, més aviat preparat, preparat per la varietat de races dels seus fundadors.
Hi havia veneçolans, espanyols, puertorriqueños i també de Xile.
Per això es va dir, doncs...
Raza.
Raza.
Llavors, la primera pel·lícula que van fer es van atrevir ja amb una pel·lícula de la novel·la de Mason,
Les quatre plumes, que aquesta va ser ja la primera pel·lícula i això va ser l'any 1911.
Fortunio va estar col·laborant amb l'adaptació del guió, amb l'edició i amb el muntatge,
a més, suposadament també, interpretar amb un dels personatges principals, si no, no tindria gràcia,
amb les ganes que ell tenia, imagina't.
Sí, sí, més aviat que llego...
Tenia, també.
Exacte.
I es va estrenar el 22 de desembre 1928 en el Teatre Olímpia i el Princesa de Caracas,
que va ser on es va estrenar.
Bueno, va tindre, doncs, un èxit, perquè, esclar, aquest home duia unes idees una miqueta més modernistes.
Més avançades, d'alguna manera, al seu temps.
Llavors, la segona pel·lícula que va fer va ser rodada l'any 1929
i el seu títol es va dir Pacto con el Diablo.
Però també la coneixien amb el títol, segons quins països el canviaven,
i la van posar El Socio.
O sigui que uns països li deien el títol aquest de Pacto con el Diablo,
però també es coneix per la pel·lícula El Socio.
En aquest cas, la tasca de Fortunio va ser la de director, editor, muntador i protagonista principal.
Ja només faltava fer d'acomodador.
Sí.
Sembla ser, per les cròniques que s'han pogut anar recollint d'aquelles èpoques,
que va tindre una bona acollida i es destaca sobretot,
això és el que diuen, coincideixen totes les crítiques,
de la seva cuidada realització.
O sigui, que l'home, a més a més, era molt escrupolós amb la feina que feia.
No, ell tenia moltes ganes de fer les coses ben fetes.
I a més, portava moltes tables.
Sí, però ell ja dic, si pots portar tables,
però si a més a més ets cuidador amb tot,
encara surts guanyant en molts aspectes.
Bé, llavors la productora es va desfer
quan la pràctica totalitat dels seus components
se'n van anar cap a Hollywood,
coincidint precisament amb l'arribada del cinema sonor,
que això va ser un daltabaix per moltíssima gent.
Què va fer ell llavors?
Doncs bueno, se'n van anar cap als Estats Units.
Va tornar a Hollywood i, bona nova,
va ser engalor donat llavors, l'any 28,
amb el títol de Spanish Sensation of Hollywood.
O sigui, la sensació espanyola de Hollywood.
Imagina't si aquest home es bellugava
i feia presència pertot arreu.
I això el va anar mantenint durant molts anys.
Jo crec que potser es devia ajustar amb els preus
i amb el que fos així,
perquè a última hora sortia ja amb papers molt petitets,
però amb grans pel·lícules.
O sigui, que no tothom podia entrar,
encara que fos en papers petits,
en grans pel·lícules.
I hem de recordar també, Andrés, d'alguna manera,
que clar, ell era baríton,
o sigui, que bona veu devia tenir.
Sí, sí, sí.
O sigui, que el cinema sonor per ell no va representar,
o almenys no representava cap mena de problema.
En principi, en principi, no.
En principi, no.
Bé, llavors, l'any següent,
Fortunio Bonanova va començar a fer una gira
únicament com cantant,
i la gira es titulava
Circuito Pantagis,
i actuava amb l'actriu Mae Murray,
que havia obtingut la fama,
Mercè, la seva intervenció,
amb l'obra Temerri Weidou,
amb la que interpretava el famós vals.
La gira es va iniciar amb el Teatre Pantagis
de Salt Lake City.
O sigui, que aquest home va recórrer els Estats Units
de dalt a baix.
En aquesta època,
en aquesta època, precisament,
és la carta que Fortunio
va enviar al diari de Catalunya,
ja ha desaparegut,
que es deia El Noticiero Universal.
Jo recordo aquest diari.
I allà comentava molts aspectes del seu treball,
tant amb el cinema com amb el teatre,
tant com actor com cantant.
I en ella parlava de la gran entitat d'espanyols
que es trobaven treballant en aquells moments
als Estats Units,
i de les moltes dificultats
que trobaven a causa de l'idioma.
Clar, l'espanyol amb l'anglès
és una diferència enorme.
Encara que hi haguessin molts hispans.
I ell mateix ja assegura
que allà es treballava molt dur,
però que es guanyaven molts diners.
Ell deia,
se gana mucho dinero una vez metido en harina.
Una vegada que et tenen en compte, clar.
Un cop t'has introduït,
ja pots guanyar diners.
Clar, lògicament, si tens una valúa,
si no, res.
I llavors ell seguia explicant
que hi havia tant camp d'acció
que valia la pena.
Naturalment, si no es fa més que cantar
o declamar en espanyol,
això és molt pobre
per intentar fer una carrera aquí.
Per tant, el que primer has de fer
és aprendre bé
el màxim possible l'idioma.
I això és el que ell va fer.
Per això dir que era un home
ja molt espavilat en aquest aspecte.
Doncs et sembla,
deixem aquí momentanament.
Pararem aquí
i seguirem escoltant
aquestes músiques
de les èpoques dels anys 20
i que després d'aquests intèrprets
es van aconseguir
unes fames tremendes
en grups de jazz.
Andrés, fins demà.
Fins demà, si t'ho vol.
Adeu.
Adeu.
Música
Música

Música
Música
Música
Música