.
Increïble, passen només dos minuts del punt de dos quarts de sis
i comencem la secció habitual de cada divendres en aquesta segona hora,
cara a cara amb el Manel Magí i el Jordi Ximeno.
Esteu contents, nois? Bona tarda.
O millor estaria més content si hagués nevat.
Tenia moltes ganes que anivés una mica, però ja veus.
Clar, per fer-n'hi nots de neu i tot allò que feu en el vostre temps de lleure.
Jo volia que anivés per fer-n'hi nots de palla, sobretot.
És que sou molt difícils de contentar.
Comencem puntuals avui, eh?
Sí, sí, sí.
Amb la mateixa dinamica que sempre, les nostres notícies tristes, pessimistes, com diria la Núria.
Avui música, de més, molt melancòlica, no?
Música molt melancòlica, com tu també has dit, i una veu que no t'agrada, com a primera entrada, no has dit?
Com a mi, no, no t'ha fet el feeling necessari.
No, perquè és música melancòlica, però la veu m'ha trencat una miqueta, però, a fi, suposo que si l'has portat és perquè deu ser interessant aquest Nick Drake.
Nick Drake.
Que el deuen conèixer a casa seva.
A mi no em pregunto res perquè, la primera notícia, primera notícia.
Ai, senyor.
I per finalitzar, doncs tenim les habituals també efemèrides del Cara a Cara, avui divendres, 27 de febrer.
A Jordi, et toca a tu avui fer-nos cinc cèntims d'aquí, és Nick Drake.
Molt bé, doncs Nick Drake, en parlem més endavant també, doncs només va publicar tres treballs discogràfics, està dins del que podríem anomenar el típic cantautor britànic, o molt típic, entre cometes, cantautor britànic dels anys 60, final dels 60, principis dels 70,
i el seu àlbum de debut, aquest Five Live Left, va ser publicat l'any 1969 i contenia, doncs ara, deu precioses joies carregades de melangia, de suavitat, d'un tot reflexiu, suau, íntim, etcètera, etcètera.
Perfecte perquè et cantin a l'oïda, no? I per tardes d'hivern, de tardor, de primavera, per què no? També d'estiu.
I què passa, Manel? Com estàs avui, Jordi? Com estàs, Jordi? Sembla que estigues enamorat, jo què sé.
Mira, no ho sé. Bueno, sí, sí, si m'escolta la xicota, sí, eh?
Molt, molt, cada dia més. Cada dia més. Més que ahir i menys que demà. Així, no? Sí, no m'he equivocat.
Aquest tema porta per títol Riverman i és el segon tema d'Aquit CD.
Summertime.
Fins demà!
Nick Gray, que el personatge que visitarem avui musicalment parlant en aquesta secció cara a cara,
tot i que anem bé de temps, potser que començéssim a repassar les notícies d'actualitat.
Sí, clar. Comencem amb una relacionada amb la ciutat de Reus.
Molta gent segurament s'haurà assabentat per les notícies dels darrers mesos
sobre una problemàtica, una qüestió que hi ha hagut entre la comunitat musulmana de la ciutat de Reus
i els veïns del barri del Carrilet i en extensió també molts altres veïns de la ciutat de Reus.
Ara mateix no vindrem a explicar la problemàtica.
La problemàtica és si bàsicament ve arran de la possible construcció que demana la comunitat musulmana.
L'obertura d'un centre cultural amb la possibilitat d'utilitzar aquest centre cultural temporalment
sembla que va ser com a mesquita o com a temple d'oració o de trobada religiosa.
Després dels fets succeits fa uns mesos, un seguit de gent es va trobar,
un seguit de ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Reus,
i ha elaborat el següent manifest que fa 30 minuts s'ha presentat en públic, exclusiva del carregara,
i més de 800 signatures individuals i l'adhesió de 18 entitats.
Tot s'ha de dir, com a autocrítica, que són poques signatures i també poques entitats adherides,
i en aquest cas farem cinc cèntims del que ens ve a dir el manifest.
Arrel del manifest de l'Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes i Entitats de la Ciutat de Reus
i de l'anàlisi realitzat pels seus membres a partir del conflicte obert al barri del Carrilet,
l'Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes, constata una sèrie de punts,
quatre punts, que podríem resumir en els problemes de convivència,
que els problemes de convivència a la ciutat de Reus encara són latents,
que totes les parts involucrades en l'assumpte del que estem parlant
rebutgen les actituds xenòfobes,
després d'haver realitzat una sèrie d'entrevistes amb totes les parts,
després també que existeix una manca de ponts de trobada entre les dues parts
i per últim la lentitud i inoperència de l'administració local de Reus
per mediar en el conflicte.
Dins del manifest també manifestem la preocupació
per possibles problemes de convivència en el futur,
també presentem o apostem per mirar cara a cara el fenomen de la migració
sense por ni caient la trampa d'assimilar migració com a algo negatiu
relacionant migració amb efectes com la delinqüència,
el tràfic de drogues, etcètera, etcètera.
També defensem el lliure dret d'associació o reunió de qualsevol col·lectiu,
rebutgem tot tipus de discriminació,
vingui d'on vingui, del tipus que sigui,
defensem una societat més oberta i dialogant
i així en resum també presentem la necessitat de reflexió
i de comunicació entre totes les parts
per tal d'evitar actituds enracistes i d'exclusió en un futur.
En conseqüència, denunciem, després dels fets succeïts en el passat,
l'intent d'algunes organitzacions i persones
d'utilitzar el conflicte migratori d'una forma partidista
o com a forma de promoció personal,
promovent actituds xenòfobes que, com ha quedat demostrat,
no són benvingudes a la nostra ciutat,
també denunciem qualsevol tipus d'integrisme religiós i polític
per qualsevol part i darrerament també denunciem
la manca de polítiques actives per part de l'Ajuntament d'Arreus
adreçades a garantir els drets bàsics de les persones
i a fomentar la convivència i treballar en el futur
molt més en camps com serien l'educació, la cultura, la sanitat, l'habitatge, etc.
Jo crec que si en alguna cosa estan d'acord les dues parts,
la part dels que estan a favor de la construcció de l'obertura
d'aquest centre social i la part dels veïns que més s'hi oposen,
si en alguna cosa estan d'acord és en la inoperància
o el fet que no fa res el que és l'administració,
que des de l'Ajuntament no hi ha aquesta mà intermediària.
Que potser ha treballat amb molta lentitud
i sense fer les coses com s'haurien de fer.
I la situació ara com està?
La situació...
A veure, finalment la comunitat musulmana,
que tenia tot el dret a obrir aquest local,
per bona voluntat no ho ha fet,
perquè inclús tenia el local pagat de lloguer, etc.
I no ho fa com a mostra de bona voluntat
i l'Ajuntament els hi ha cedit un terreny
on poder fer en el futur el que seran les seves activitats.
Encara que tot això està molt obert.
A més és molt curiós,
perquè quan hi ha una actitud de rebuig davant d'immigrants,
tu veus una manifestació de gent allí en contra
i tothom, ningú és racista.
Quan dono compte, jo no soc racista.
Jo no soc racista per als moros que se'n vaiguen.
Sí, això és una frase bastant típica.
Jo no soc racista, però...
Jo no soc racista, però...
Jo vaig assistir amb uns amics a la reunió
que es va fer al Carrilet,
a una de les famoses reunions
que, a més a més, es va fer al carrer, al passeig.
I, la veritat, un es quedava de pedra
dels discursos i de les opinions
que arribava a donar la gent.
Inclús d'arribar a dir que,
si s'obre el centre cultural,
doncs el tirarem a baix o el cremarem, etcètera, etcètera.
Ens manifestarem davant de l'Ajuntament,
farem el que faci falta,
i dius, home,
doncs això...
És el mateix que potser van arribar a fer
els nazis amb els gaitos jueus,
és el mateix que fan potser també els jueus,
avui en dia, amb els palestins, etcètera, etcètera.
I això, en el fons, és un racisme, xenofòbia
i actituds intolerants que no duen enlloc.
El que és important és portar endavant
polítiques a partir del diàleg
i constructives,
perquè el fenomen de la migració
és un fenomen
lligat a la història de la humanitat
des dels seus orígens.
Sí, de fet,
tots som fills o nets o besnets
d'immigrants, no hi ha ningú...
El que passa és que l'actualitat present
és ben diferent,
i també s'està donant el fenomen
de manera bastant massificada,
amb la qual cosa ens arriba tot de cop, no?
A mi sempre hi ha hagut problemes,
per això, quan hi ha hagut grans desplaçaments
al llarg de la història.
Sí, sí, entès de...
En qualsevol època de la història,
l'antiguitat,
la de mitjana,
la moderna,
la contemporània...
Normalment,
els desplaçaments grans de pobles
impliquen problemes.
Sobretot quan hi ha xoc intercultural,
perquè, clar,
depèn de quin tipus de poble
doncs arribés, no?
I encara...
Si compartíssim, no ho sé.
Simplement, el fet de la religió ja és un...
Si venen musulmans,
però venen a Marbella
carregats de bitllets,
ningú diu res, no?
Ningú protesta.
Però si venen gent pobra
que l'únic que vol és guanyar-se les garrofes,
això sí,
això mos hi posem
i no els volem de cap manera.
És un tema força delicat,
però que, com ja hem dit,
amb diàleg i polítiques constructives,
s'ha de tirar endavant.
En tot cas,
m'agrada el primer punt del manifest aquest,
que ve a dir que sí,
que han notat que hi ha problemes,
que el problema...
Encara són latents,
que encara que...
Està obert,
per tant hem de ser conscients
i no tancar els ulls,
perquè, clar,
s'ha de solucionar,
com dèieu,
d'alguna manera.
Sí, sí, sí.
Bé,
i no és un problema.
Bé,
és que a mi la...
La paraula problema...
El problema no m'agrada,
perquè és massa negatiu.
No és una qüestió
de fa pocs mesos,
és una qüestió
que ja porta els seus anys,
que s'ha anat creant,
s'ha anat gestant,
i que bé,
la solució arribarà algun dia,
segurament,
i que les dues parts,
o les tres parts,
per què no,
perquè també en aquest conflicte
podrem dir que hi ha una tercera part,
podria ser tota aquesta gent
que hem signat el manifest
per un raó realment obert,
doncs arribem a conviure en pau
i diversitat i tolerància,
etcètera, etcètera.
Per últim,
dins d'aquest tema,
puc fer una mica de propaganda
d'una festa intercultural.
Sí, vinga, va,
una festeta,
que ja ens va bé.
Dissabte 6 de març,
a Reus,
al local de La Palma,
que tothom sap on està,
no direm,
doncs un concert,
un grup de música ver-ver
del Marroc
i un grup del Senegal.
L'entrada és de 3 euros
i organitzant,
doncs,
l'Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes
de Reus,
etcètera, etcètera.
A més a més,
el mateix dissabte 6 de març,
a les 6 de la tarda,
al local de la CGT,
a Raval Santana,
número 13 segon,
hi ha una xerrada
sobre,
sobre,
en contra de la llei
de l'estrangeria,
càrrec d'una advocada
anomenada Esther Sancho.
Ja està.
Deixem aquí la informació
i seguim amb més,
amb més notícies del Caracar.
Molt bé.
Manel,
fa l'efecte que et toca a tu, eh?
Me toca, me toca.
Tornarem a un conflicte
que n'hem parlat bastantes vegades,
però que aquí l'agafarem...
I en seguirem parlant.
O sí,
perquè és un conflicte
que no s'acabarà mai.
No, no.
Conflicte de l'Orient,
del Pròxim Orient,
entre israelians i palestins,
però aquí el tractat
des d'un angle
una mica diferent.
L'altre dia
estava mirant una notícia
i vaig passar la meva vista
per damunt d'una fotografia
i la vaig tornar a mirar
dues vegades
perquè vaig quedar molt...
No me lo creo.
De veure un jueu ortodoxe,
que són, podríem dir,
els jueus més radicals
en quant al seu...
més integristes, no?
Amb la seva barba...
Amb la seva barba...
Amb la seva barba,
amb els residus de negre,
sí, sí, sí.
I portaven un cartell
que ficava el mur,
el mur que s'està construint
la Palestina,
no és la solució.
Sí.
I al costat n'hi havia un altre
que portava una bandera palestina.
Sí, sí, sí.
Increïble
quan se suposa
que haurien d'estar
de l'altra banda,
no?
Sí, sí.
Exacte.
Defensant els palestins.
Resulta que aprofitant
ara que a l'AIA
s'està fent el judici
contra la construcció del mur,
un judici que, evidentment,
ningú li farà cas, no?
Però, bueno,
que almenys pot servir per a alguna cosa.
Han anat a protestar-hi
a l'AIA
diferents grups,
alguns a favor del mur,
i hi ha tres grups en contra,
i entre aquests grups
que han anat a protestar en contra,
hi ha jueus,
també,
encara que sembla una mica estrany,
i jueus ortodoxos.
I explicava...
I entre ells,
un rabí
anomenat
Moïse Aria Fiedman
parlava
que l'estat d'Israel
que es tenia que desmantelar
perquè dia
que els palestins
tenien dret a tenir un estat
i que allò era la seva terra.
I ell esgrimia
unes raons religioses,
segons Estome,
dia que els jueus
no tenien dret
a tenir cap estat
fins que no arribés
el Messies
que estan esperant, no?
O sigui que
sorprèn una mica, no?
I dia
que el mur
és una autèntica catàstrofe
humanitària.
El que passa
és que també això,
clar,
jo no la sabia
aquestes declaracions.
Quan dius,
ostres,
quina ment més oberta, no?
Un jueu
que se n'adona
de la realitat
dels que té al costat
i del que passa.
Però t'estàs grimint
per dir-te això
un argument religiós.
Sí,
religiós.
Amb la qual...
Amb la qual,
perdó,
vol dir que
quan vinca el Messies
ja veurem què passarà, no?
Sí, llavors ja...
El que passa
és que porten 5.000 anys
esperant-lo al Messies
i no ho sé, igual...
Era curiós,
clar, no sabem si això,
si els jueus
que estan una mica
sensibilitzats
amb el tema de Palestina,
si són una majoria,
si són una minoria...
No ho sé,
a nivell mundial,
evidentment,
els jueus no viuen a Israel.
En aquest cas,
Esther Rabí viu a Viena.
Ah, molt bé.
Això també hi pot fer, eh?
Sí.
Maco viure a Viena, eh?
Sí, no,
però a més a més
també hi havia gent
que viu a Israel,
gent que són objectors
de consciència,
soldats,
que alguna vegada...
Sí,
aquí n'hem parlat
dels soldats,
objectors de consciència
que s'han negat
a bombardejar o atacar posicions palestines.
Sí, sí,
en aquest mateix article
em sembla que...
Jo també vaig dir així,
em sembla que comentaven
que cada cop més
hi ha soldats
que es neguen...
Hi ha unes 12.000 persones
que es neguen
a fer el servei militar
als territoris ocupats.
Ah, per no haver...
Perquè, clar,
és que allí
la situació,
bé, no sabem ben bé com és,
però, a veure,
estan a tocar
i pot ser que tinguis
coneguts familiars
simplement al costat,
a Palestina,
i que els hagis...
que t'hagis d'enfrontar.
Sí, no,
i aquí el que hem criticat
també és això,
la construcció del mur
que està negant a molta gent
doncs accedir a una escola,
accedir a un centre sanitari,
accedir al seu lloc de treball
o simplement
que els entrés
les seves terres de Conreu,
terres de les quals
treien un producte
per la gràcia
del qual podíem viure.
Perquè el mur
no passa just per la frontera
que es va acordar el 1947,
passa en alguns casos
fins i tot 20 quilòmetres
a l'interior
dels territoris palestins.
No, i a part d'això
que és molt trist
haver d'arreglar els problemes
creant murs
quan fa quatre dies,
doncs mira,
a Cabral de Berlín, no?
Sí, l'any 1889
es carreglar el mur de Berlín
i ara tornem a fer una tristada.
La Parcheid
a Sud-Àfrica
relativament també
ha desaparegut, etcètera, etcètera.
Va haver-hi uns anys
que semblava
que el món
s'arreglava una mica, no?
Final dels 80,
amb la final de la Guerra Freda,
principis del 90...
Hem fet el canvi de mil·lèn
i sembla que
nos tardamos
a bastallar
a punt.
No, però
sembla ser que la desaparició
de l'altra
supergran potència
que podia contraposar
els poders
en els Estats Units
i la Unió Soviètica
ha desestabilitzat
molt més
el que era
aquest equilibri.
Perquè llavors
els Estats Units
s'han vist
molt forts
i han jugat
la seva política
cada vegada més dura
i molt més
si tenien en compte
que tenen uns presidents
cada cop
més imbècils.
Per tant,
no hi ha una altra cosa.
Sí,
que troben
armes de destrucció massiva
a qualsevol ràdio del món
i bé,
doncs que això
tampoc no ha estat bo
per ningú.
Ai,
doncs mira,
i m'agradaria comentar
ràpidament
una última notícia
també relacionada
amb el conflicte
a Palestina.
Unes declaracions
del viceministre
de Defensa israelià
i cap del grup parlamentari
del Likud,
que és el grup del Sharon,
si no m'equivoco,
és el partit polític,
també va declarar
que els palestins
són terroristes
a causa d'una tara genètica.
I això
és molt fort
i veuràs
per què és molt fort.
És molt fort
perquè fa 60 anys
els nazis
dien exactament
el mateix dels jueus,
que eren genèticament
inferiors,
els dien
que eren
un termenys
subhumans
i es basaven
en això
en aquesta mena
de pseudociència,
no?,
que havien s'envolupat
i dien
que eren inferiors
genèticament.
per home a la mà
en contraposició
de la degeneració.
De les altres races
entre elles
la jueva,
no?
I és xocant
que ara,
a més un polític,
faig unes declaracions
així,
dient que
els palestins
són terroristes
a causa
de la seva genètica.
En fi,
no deixa de sobtar
aquest conflicte.
Sí, sí.
Molt bé.
Fins aquí les notícies.
Com en tenim més,
però bé,
si no,
no tindrem temps
de res més.
Descongestionem una miqueta,
aquest cara a cara
amb música,
la que ens porta
Nick Drake.
I ara sí.
Molt bé,
nascut l'any 1948,
és un fill
de la Gran Bretanya,
doncs,
em va publicar
només tres treballs,
el seu àlbum de debut,
aquest,
Five Live Left,
l'any 1969.
Va saber rodejar-se
de bons músics
per presentar
els seus tres treballs,
música,
com ja hem dit,
carregada
de melangia,
reflexió,
suavitat,
etcètera,
moltes vegades
amb arrenjaments
de corda
que són sorprenents
per l'època
i pel tipus de música
que facturava
aquest jove.
I,
doncs,
va publicar,
després d'aquest treball
que estem escoltant,
dos treballs més,
Brighter Later,
1970,
i Pink Moon,
1972.
Els tres
estan considerats
com a
com a grans obres
no es pot dir
que cap de les tres
sigui pitjor
que les altres,
podríem haver portat
qualsevol dels tres treballs,
discogràfics,
i el tema
que estem escoltant
per títol
Time Has Told Me.
En aquest cas,
artistes similars
en la línia
de Nick Drake
i per l'època,
més o menys contemporanis,
podríem parlar
de Van Morrison,
Leonard Cohen,
Joan Baez,
Donovan,
Tim Buckley,
Els Bears,
Crosby,
Stylen Nash,
etcètera,
i en l'actualitat,
doncs,
el senyor Nick Drake
també ha deixat
la seva petjadeta
en formacions
tan actuals
com podrien ser
Valen Sebastián,
The Divine Comedy
o Thundersticks,
notant-se inclús
la seva petjada
sobre formacions
sociolistes
de l'estat espanyol,
com el cas
més ràpid
d'identificar
seria el
de l'astoriana
Xovegas,
que abans
d'anar en solitari
estava en Manterrai,
una famosa
formació
que segurament
tothom coneix
serà.
I bé,
doncs,
acabem d'escoltar el tema
i deixem-los emportar
per aquesta música,
no?
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
has told me
you're a rare, rare find
trouble cure
for a trouble of mine
time has told me
not to ask for more
for someday our ocean
will find its shore
Nick Drake,
que ens ha servit una mica de separador
entre el que han estat
a l'apartat de les notícies
i ara el que tancarà la secció,
les efemèrides.
Com ho tenim aquesta setmana carregat,
com sempre, no?
Sí, n'hi ha algunes de...
De més interessants
i altres de menys.
De tristes i de divertides.
Doncs vinga, tirem enrere.
23 de febrer.
Començarem per un 23 de febrer
de l'any 1904.
23-CF, no sé què em sona això.
Sí, a mi també em sona alguna cosa.
El Japó va imposar un protectorat
sobre Corea,
iniciant la seva expansió imperialista
que culminaria
en la Segona Guerra Mundial.
Molt bé.
Un 23 de febrer de l'any 1981,
uns 200 guàrdies civils
comandats pel coronel Antonio Tejero Molina
van assaltar el Congrés dels Diputats de Madrid
durant la sessió d'investidura
de Leopoldo Calvo Sotelo
com a president del govern
i van mantenir segrestats els diputats
durant més de 20 hores.
Tot el que ve després,
ja ho sabem també.
El 1981, eh?
81.
Ja ha plogut.
Sí, sí.
Passem ara al 24 de febrer
de 1985.
S'inicia la darrera insurrecció cubana
contra el poder espanyol
encapçalada per alguns dels antics líders
de la guerra dels 10 anys a Cuba.
Recordem que l'imperi colonial espanyol
a principis del segle XIX
s'estenia per tota Sud-amèrica
que durant el primer terç,
aproximadament,
o a partir del primer terç
del segle XIX,
Espanya va perdre
la majoria de territoris colonials
continentals.
Amèrica
i després de diferents insurreccions,
entre elles
la guerra dels 10 anys
a Cuba,
doncs l'any 1895
Cuba s'aixecava en armes,
la guerra d'independència de Cuba
esclatava a Baire,
localitat de la província d'Oriente,
i a partir d'aquí
doncs s'iniciava tot un conflicte
que arribaria al seu punt més àlgid
l'any 1898
amb l'entrada també dels Estats Units
en el conflicte
i la pèrdua definitiva
del tractat de París,
etcètera, etcètera,
i la pèrdua no només de Cuba,
sinó de Puerto Rico,
Filipines
i un munt de conjunts
insulars del Pacífic.
Crec que t'he de dir?
Sí, sí.
Sí, exacte,
té raó, té raó.
Bueno.
Un altre 24 de febrer.
En aquest cas de l'any 1909,
un teatre de varietats de Londres
projecta per primer cop
pel·lícules en color,
pitjançant un sistema
anomenat Cinema Color.
Aquest procediment
fó inventat l'any 1906
pel fotògraf George Albert Smith.
El sistema de Smith
volia substituir
el colorejat manual
de les cintes
que es feia abans,
que es pintava fotograma a fotograma
i era una feina de negres, no?
I aquest nou sistema,
gràcies a la filmació
amb filtres de color,
donava ja unes certes tonalitats
de color a les pel·lícules.
1909, eh?
Sí, no eren com
el color que tenim avui en dia,
però bueno,
un primer pas.
No m'ha agradat això, eh?
El què?
Una feina de negres.
És una frase, perdona.
És una frase, sí,
per col·loquiar.
O de xinos,
de xinos,
de xinos.
Ai, senyor.
No tens que ser tan
per a punyetes, home.
Bueno, bueno.
Una feina de col·laboradors.
De col·laboradors també.
També podria ser.
De col·laboradors mal pagats.
Aquí està.
O de becaris.
25 de febrer.
25 de febrer,
no d'espisteu.
25 de febrer.
De 1836,
John Colt
patenta el primer revòlver
de repetició.
Gràcies a tot això,
doncs també
va ser molt més fàcil
que la gent es mateixa,
suposa.
I de fet que va ser
el que es va utilitzar més, no?
De l'Oeste Salvaje
i tot això.
I un altre 25 de febrer
de l'any 1874,
els carlistes
van guanyar
la batalla
de Somo Rostro.
Molt bé.
En el context
de la Tercera Guerra Carlina.
Que interessant.
26 de febrer
de l'any 1885
s'aprovava
l'acte del Congo,
la Conferència de Berlín
en què participaven
14 potences europees.
A més dels Estats Units
es va cloure
amb l'aprovació
de l'acte del Congo.
Els països firmants
reconeixien el rei belga,
rei,
rei,
i alhora
dictador,
genocida,
malparit, etcètera.
Belga,
Leopold II,
la propietat
de l'estat independent
del Congo,
si bé disposaven
la creació
d'una zona
de lliure canvi
per obrir les fronteres
al comerç internacional.
L'acte del Congo
era una iniciativa
al cansell alemany
Bismarck
i dirimia
els litigis territorials,
garantia
la lliure circulació
pels rius Congo
i Níger
i formalitzava
la mútua renúncia
a reclutar
tropes indígenes
per a una eventual
guerra europea.
perquè tot això
era el més maco,
era paper mullat,
perquè després
el rei Leopold
va fer el que li va
donar la gana
en el seu territori,
venent una política
humanitària
cap a la resta
de potències
europees
i Amèrica
en aquell territori
africà,
però després
el que es va dedicar
va ser a explotar
comercialment
i econòmicament
el territori
i explotar
i destruir
les bases
de...
Ui,
que es cava el temps.
Doncs no m'enrotllo.
Vaja,
una situació
molt sondent.
va ser molt mala persona.
i un altre 26 de febrer
de l'any 93
atemptat
amb furgoneta bomba
contra el
World Trade Center
de Nova York.
Van haver-hi
5 morts,
1.000 ferits.
Va ser el primer temps
de tombar
les torres
bessones
que no va sortir bé.
El 93,
Ràpidament,
27 de febrer,
simplement per dir el títol.
El què?
Ah,
27 de febrer 1920
s'estrena al final
el gabinete
del doctor Caligari
en el que
l'expressionisme alemany
es trasllada al cinema.
I el 27 de febrer
de l'any 1995
captura
de l'ex director general
de la Guàrdia Civil
Luis Roldán
a Laos.
Se l'acusava
de malversació
de fons públics.
Jordi Manel,
gràcies.
Fins divendres.
Aquest és el que
s'havia de fer currículums,
no?
Exacte.
Molt bé.